Al caliu de les flames

De les falles em quede amb les dues nits màgiques, la “plantà” i la “cremà”, la primera com ja vaig comentar ja se la hem carregada, com una continuació de la síndrome consumista que patim a les societats actuals, l’objecte a substituït el concepte, ben poc importa ja el treball de grup, lluny queden ja els “tombe”,els sacs de sorra, la retolació dels cartells, la distribució dels ninots, aquells retocs d’última hora ... ara açò és cosa dels mestres fallers que per això se’ls paga, els fallers cerquen activitats alternatives i fins i tot pots trobar-te amb  revetlles que embruten el ritus, que fan d’una nit especial i singular una nit  vulgar, comú, global.

 

La cremada és ben distinta, encara la majoria respecta aquesta nit. No m’agraden les comissions que cremen més tard de les dotze, per açò sóc un purista, el reconec, crec que la puntualitat en determinats actes forma part del ritus. Sóc d’un poble de València, Xiva, en el qual la puntualitat és una paraula inexistent però els dies 17, 18 i 19 d’agost el nostre bou de corda, el més emblemàtic i respectuós amb l’animal del món, ix al carrer amb una puntualitat britànica. No recorde mai en la vida ni un segon de retard. Tampoc m’agraden molt el focs d’artifici, crec que li lleven protagonisme, els valencians pel general som més del soroll de les mascletades que dels colorets dels castells però a més a més pense  que a la nit de la “cremà” només hi ha dos protagonistes: Foc i Falla.

 

Una falla que denuncia i satiritza els pecats de la societat i un foc purificador que lluita per destruir-la i convertir-la en espurnes i cendres, sempre que sent el caliu de les flames al meu rostre em ve al cap “amarcord” del gran mestre Fellini i amb ell els records i la reflexió de tot el que ha passat a l’any, és l’autèntica nit de cap d’any valenciana.

 

Enguany al caliu de les flames pensava que aquest bloc m’ha ofert l’oportunitat de reflexionar el veu alta i de sentir l’opinió dels meus lectors i crec que el meu debat personal hi està viu al carrer. Fallers, antifallers, fugitius, pixaportals o “falleros” recalcitrants han donat la seua opinió i això vol dir que amb una mica d’autocrítica per part de tots però per damunt de tots de les comissions falleres es podria arribar a fer una festa que, si no de tots perquè això és impossible, fóra  interessant, divertida, creativa  i singular; adjectius tots ells inabastables hui en dia per una festa ancorada des de la transició i autoalimentada per polítics interessats i “falleros” alienats i conformistes, incapaços d’esbrinar l’essència de la festa.

 

Els fugitius

Doncs bé, hui les cremaren, com tots els anys, sense exabruptes amb encefalograma pla. Ara és temps de reflexió a la pira purificadora. Als comentaris que haveu penjat al bloc, gràcies a tots amics i enemics, em demaneu una mica de tot, temps hi haurà al llarg de l’any, però hi han dues reflexions molt semblants al voltant de les quals m’agradaria aprofundir: La del meu lector psicòleg i antropòleg i sempre ponderat José Luis i la de la meua amiga i periodista Ángeles Henández. Ambdues parlem d’un fet que no deixa de ser curiós, Per què molta gent critica de les falles allò que quan van de turistes a unes festes alienes o tornen en l’estiu a les del seu poble els sembla collonut? Són gent que té la necessitat de fugir en falles, no abandonen la ciutat per plaer sinó per necessitat, són els fugitius. Cert és que la transgressió pròpia de qualsevol festa és molesta per la gent que no participa d’aquesta, però supose que quan ells s’emborratxen a la revetlla del seu poble i tallen el carrer també molesten algú. No veig res en les falles que no es puga criticar dels Sanfermins, la Fira d’Abril, Els moros i cristians o les festes patronals de qualsevol poble; al cap i a la fi, l’essència de les festes és universal: Diversió, desinhibició, transgressió... Perquè no dir-ho, una mica d'anarquia consentida pel poder.

Aleshores per què fugir? Què amaguen aquests fugitius? Jo crec que en el fons l’única cosa que amaguen darrere de la seua modernitat és un complex d’inferioritat molt típic del poble valencià, el mateix complex que ens ha dut a minoritzar la nostra llengua, a perdre els nostres costums, a “madrilenyizar-nos”, a dir-li metro al trenet o palomitas a les roses; a renunciar al nostre passat, als nostres orígens. I com deia Raimon: “Qui perd els orígens perd identitat”.

I així estem ara, fent-nos creus de pensar on ha arribat les falles i presumint de moderns i progres perquè fugim en falles i no volem ni sentir parlar d’elles, deixant que els “falleros” es tanquen en el seu món endogàmic perfectament simbolitzat per eixos envelats que fan pudor a pisum i vòmit, que tanquem el carrer i la festa i que ens separen de l’envejable oratge de la nit primaveral valenciana.

I açò és el que volia el poder i sutilment ha aconseguit, volia dividir-nos, fer-nos un poble feble i mal·leable. Ens han dividit per l’onomàstica d’una llengua, pels colors d’una bandera i fins i tot pel sentiment d’una festa. Falleros i Antifalleros, però i Fallers? On estan els fallers? Afortunadament queda algun fet aïllat com Arrancapins que encara lluita com la xicoteta aldea gala d’Asterix front a l’imperi Romà però la gran majoria ací hi està o fugint o carregant-se la festa; per això jo, en aquesta nit màgica, els enviaria a tots a porgar fum.

Món i misteri de la festa de les falles

Hui comença la festa de les falles, sembla mentida però és cert, ja hem vistes enceses de llums, macro revetlles, cadafals a tots el cantons, xocolata i bunyols, paelles al carrer, plantades ... però les festes comencen hui amb la “plantà” i crec que arribat l’hora de penjar un text satíric.

En primer lloc demanar-vos perdó a tots el que vinguereu al tomb i es trobareu la falla plantada, són coses dels fallers difícils d’entendre perquè les falles, vistes des de fora, són plenes de misteri, el misteri de la santíssima trinitat té una versió particular al món de les falles, amb alguns actors en comú però desenvolupant altres papers: “Ni deu sap perquè en unes festes en honor a Sant Josep li fan l’ofrena a la Mare de deu”. Açò sí que és el súmmum dels súmmums, o potser què no estaria ben vist dur-li flors a un home?

Però no és aquest l’únic misteri  de les falles, un munt d’interrogants, de misteris al cap i la fi, han anat omplint la festes falleres, uns misteris que només els fallers poden esbrinar, poden entendre, uns misteris que no estan a l’abast de l’enteniment de les persones normals, perquè ser faller és molt més que estar apuntat a una comissió, els fallers són com els lama, són reencarnació d’altres fallers que naixen en un punt i moment concrets. Fins i tot hi ha fallers que no estan apuntats a cap comissió. El que ací subscriu, abans d’ingressar en el frenopàtic de nostra senyora Rita, ha estat un grapat d’anys infiltrat en aquestes sectes, perdó, en aquestes comissions i encara no ha vist la llum que il·lumina als fallers. I deu de ser una llum molt intensa perquè els fallers porten ulleres de sol fins i tot quan van a l’ofrena de nit. Vestits del segle XVIII amb ulleres fashion segle XXI? Allò té  misteri, per als no fallers aquesta imatge és com veure un centurió Romà amb rellotge i mp3. Però que bonica és l’ofrena! Una mica llarga, però bonica. Si llevarem l’ofrena no hi hauria festa, plantarien i cremarien el mateix dia. Què seria d’unes festes paganes sense la seua ofrena a la mare de deu, la seua missa el dia de Sant Josep...? Vaja, el típic de les festes paganes. Però no tot a les festes falleres és religió, els fallers també s’emborratxen i es desinhiben, ho fan d’una estranya manera però ho fan, beuen alcohol, són els reis del “botelló” i el “garrafó”, s’autoenverinen. També beuen cervesa calenta i cafè fred i aigualós I mai has d’oblidar que el got de vidre és pecat. Hi han tres coses sagrades a les falles: La mare de deu, l’alcaldessa i el got de plàstic.

Altre misteri és l’afició o adició a regular el trànsit, a vegades et trobes una cercavila on hi ha més fallers tallant el pas al cotxe que desfilant, o què em diuen de l’inexplicable misteri del plor, els fallers barregen magistralment la festa i el plor, ploren a l’ofrena, ploren a la cremà, ploren a la presentació, ploren a l’exaltació, ploren quan reben el setè premi de laboriositat fallera de la secció huitena C, ploren amb l’himne, ploren quan parla l’alcaldessa, la fallera major, Felix Crespo, Francisco Lledó o Julio Tormo. Però, per què ploren els fallers? Ploren d’emoció o de frustració? No tinc la resposta, perquè emocionar-se davant d’actes tan esperpèntics costa creure però tan greu com per a plorar tampoc és.

Són misteris, misteris fallers, misteris que ni jo ni vosté, estimat lector, podrà mai arribar a esbrinar. O vosté sí? Vosté sí perquè està llegint aquest bloc i si vosté és capaç de llegir aquest bloc és que està abduït per les forces del més enllà, així doncs, pose’s les ulleres de sol perquè vosté acaba de veure la llum, la llum de la flama fallera.

Anem a Tombe

Ja no en queden carrers per a circular, la nostra ciutat està presa pels fallers, encara falten dies per a la “plantà” però tots els monuments ja estan en les  seues cruïlles i encara que no molesten els fallers ja s’han encarregat de tallar el carrer per a jugar a futbol, per a fer paelles, per muntar envelats o simplement per fotre. L’essència d’aquella pira purificadora cada volta està més llunyana, allò d’arreplegar els trastos en “l’estoreta velleta” i després amb una mica de art i de sàtira construir un monument per a botar-li foc el dia de Sant Josep és història. Ara prevalen els monuments espectaculars però buits, insubstancials com deia fa pocs dies el doctor en Història de l’Art Juan Carrión Miró: “Les falles, antigues bombes incendiàries, pareixen avui l’antítesi del que van ser, una manifestació pública de la Inquisició, monuments al silenci, a la ponderació, a la intimidació, al caliu, al desànim,...al temor. Meravellosos, fastuosos i gegantins Actes de fe” .

A més a més com apunta l’artista Óscar Mora (www.hoypaella.com), guanyador del primer premi de la cinquena edició de falles experimentals en 1995 amb “Made in China” un dels millors monuments que ha vist aquesta ciutat plantat a la plaça del Patriarca i que es feia servir d’escenari per a concerts, “les falles hui en dia no estan pensades per a ser cremades, es construeixen amb materials efímers com el suro que en contacte amb les flames es volatilitzen en segons i desprenen un fum negre que li furta tota la plasticitat a la cremada a més de contaminar el medi ambient”. Però no només s’han perdut els monuments amb ells s’ha anat la “plantà” o plantada, la nit més emblemàtica junt a la “cremà” o cremada. Les plantades es fan amb grues i per professionals, la participació dels fallers es veu cada volta més reduïda i fins i tot comencen a haver sacrílegs que organitzen actes paral·lels eixa mateixa nit, eixa nit de culte per als valencians.

Llegia l’altre dia que la Junta Central Fallera ha demanat que les falles sigan declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Jo personalment les declararia patrimoni insubstancial, però com deia el meu amic Ernest Novella no deixa de ser una bona notícia que les falles es tornen patrimoni immaterial perquè així no hi haurà motius per a tancar els carrers. Bromes a banda, si tens una festa immaterial i insubstancial et queda ben poc, jo crec que els estaments fallers haurien de deixar-se aquestes foteses i preocupar-se una mica més de recuperar la singularitat i unicitat d’una festa que encara que és molt comú a tota la mediterrània té bastants senyes d’identitat pròpies, encara que el millor que podrien fer tots els estaments fallers es dissoldre’s, desaparèixer per sempre i retornar la festa al poble.

Per sort, encara queden fets aïllats, cada volta menys per desgràcia, que intenten recuperar patrimoni faller, i un d’aquests és la plantada a “tombe” de la Falla Noscarmientas, sense grues només amb la força del grup, de la manada  i l’ajuda de les cordes s’alça cada any el monument que han construït els fallers mateixos al llarg de l’any. Us convide a tots el proper dimecres 14 a les 21:00 hores a la cruïlla dels carrers  Cadis i Puerto Rico per a presenciar i participar si voleu en una “plantà a tombe”.

Vestir-se de festa

Torna l’olor a pólvora a la meua ciutat, aviat ens vestirem de festa, s’acosten les falles, la festa senyera del cap i casal, aquella que antany va ser pagana, transgressora i contestatària i que hui és oficialista, servil i obedient. Sí, és cert que no estem al pitjor moment de les falles ni èticament ni estètica, però és més cert que aquestes s’han posat al servei del poder definitivament, la instrumentalització que han dut a terme les estructures de poder polític durant els darrers 60 anys ha acabat amb l’esperit de les falles, les ha reduït a cendres.

L’eix central de la festa gira al voltant d’una ofrena floral, cada vegada més interminable, a la Mare de deu dels Desemparats instaurada pel nacional catolicisme de la dictadura; i que no en té cap singularitat ja que és idèntica a la de qualsevol indret del món; i a la consecució d’uns inflacionats premis que lliura l’Ajuntament de València. Em deia el meu amic Francesc González, gestor cultural, que el valor dels premis radica en la categoria del jurat. Però açò no preocupa ni gens ni mica a la Junta Central Fallera, l’únic objectiu d’aquests premis és segrestar les falles, comprar-les per dos quinzets, per això quants més millor, cap comissió es quedarà sense premi, sense el seu desitjat “palet”, llevat d’honroses excepcions com va ser la Falla Vivons-Romeu de Corberà que sota la presidència d’En Manel López i vicepresidència d’En Josep Escrivà va aconseguir no obtindre cap premi des de 1988 a 1990, tres anys de festa al carrer, de transgressió, de crítica, de sàtira, d’autèntic esperit faller que vaig viure en primera persona junt a un grapat d’amics i que representem el millor dels premis possibles. Poques comissions podran presumir de tindre una sequera com aquesta.

Però la realitat actual és ben distinta, les comissions lluiten per ser més papistes que el papa, per ser políticament correctes i per obtindre la benedicció de l’Ajuntament que se n’aprofita de la conjuntura per a instrumentalitzar aquest teixit social com el seu màxim recolzament popular. I això explica coses tan inexplicables com la “crida”,”cridà” o cridada (no entrarem en qüestions filològiques perquè sinó l’acabaran anomenant El pregón) del passat 26 de febrer de 2012, molts ens preguntem, amb la que està caient a la nostra ciutat (càrregues policials incloses), com és possible que es concentren milers de jovens front a les torres dels Serrans i front als seus mandataris i no se n’escolte ni un sol crit de protesta? Doncs ací teniu la millor descripció de la realitat fallera actual, cadascú que pose els adjectius que més s’estime.