Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Des del fred de la distància

Por: | 07 de abril de 2012

Al fred de la ditància

Deia el meu amic Alberto Bueno que el temps és tan dolent que ho cura tot, i cert és que la gelor de la distància ens ajuda molt a veure les coses d’una altra manera, diguem-ne, encara que no m’agrada gens el terme, més objectivament. Dic que no m’agrada però realment vull dir que em dona por sentir  un comentari objectiu perquè darrere quasi sempre s’amaga un comentari intolerant.

 

Doncs be, les flames s’han esvaït, les cendres s’han agranat i les espurnes s’han enlairat; ningú ja se’n recorda de les falles, dels carrers tallats, dels atemptats amb explosius,  de les espantoses revetlles, dels pixaportals, dels envelats o de les grotesques desfilades; podem dir que poc més de quinze dies després de la cremada ni el  fallers parlen de falles, el debat està mort. I per això crec que és bon moment per a analitzar un dubte que sempre m’ha rondat el cap: Per què les falles són també motiu de divisió de la societat civil valenciana?

 

Enfrontaments entre esquerra i dreta política, entre monàrquics i republicans, entre anexionistes espanyols i independentistes valencians,  entre xotos i granotes, ... entren dins d’una dinàmica obvia i normal de qualsevol societat però, Què diferencia les falles d’altres festes similars per a generar debat i enfrontament social? Doncs be, crec que el problema radica fonamentalment en el que simbolitzen eixos actuals monuments insubstancials que apareixen de sobte  cada 15 de març a totes les cruïlles de la ciutat i que fan palès el pensament faller.

 

Hui en dia eixos monuments fallers són conservadors, tradicionals èticament i estètica, en ocasions amb missatges homòfobs i xenòfobs, atempten contra l’art i la cultura, menyspreen la nostra llengua, és a dir, radiografien i exposen al públic al llarg de quatre dies els valors fallers actuals provocant la intolerància i el distanciament del món aliè a la terna falla-poder polític-església que per associació de idees acaba per fer-se al·lèrgic a qualsevol manifestació del món faller.

 

Ni sempre ni tots  els monuments són així , en altres temps eixos monuments eren progressistes, avantguardistes, reivindicatius, ... i per això foren perseguits, criticats, censurats i fins i tot represaliats fins a modelar-los al gust del poder. Al meu poble, Xiva, el 26 de juliol de 1939 va ser afusellat Francisco Miró, el “cojico casuelo”, als 25 anys d’edat per participar d’una falla plantada al 36 on se satiritzava  al més pur estil faller la societat caciquil del moment (“la falla de Santa Ana” David Múgica, Átame 2011). Hui en dia encara podem trobar algun exemple de monument amb esperit i essència fallera  com Arrancapins (www.fallaarrancapins.org), per sort la pena de mort està derogada sinó de ben segur tindrien molts problemes amb la seua pira purificadora.

 

 

Hay 4 Comentarios

Estimado Sr. López: no le hemos abandonado aunque lo parezca. Quizás su ultimo post no llegó en el mejor momento, en medio de unas vacaciones en las que muchos viajan, otros comen o duermen la mona, algunos empinan el catxirulo o alguna otra cosa si es que todavía pueden, y yo ando leyendo los milagros completos de San Vicente Ferrer, prologados por el obispo de Alcalá de Henares para así ajustarme al calendario festivo de esta ciudad siempre anestesiada, y más en Semana Santa y el largo puente vicentino.

Es cierto que ya nadie habla de fallas pero habría que aclarar ese enfrentamiento que divide a la sociedad valenciana en torno a las fallas. Dentro de la propia sociedad, ¿existe realmente este enfrentamiento? El censo fallero lo componen unas 100.000 personas y pongamos que entre los que huyen de la fiesta y los que no las soportan de todas, todas haya otros 100.000. Si la población de Valencia ronda los 800.000 habitantes, ¿qué ocurre con las otras 600.000 personas? Estoy seguro que muchos de ellos ven bien la fiesta a pesar de los inconvenientes que pueda generar: viene gente, dejan dinero, las calles están llenas, se puede pasear por la ciudad, los "monumentos" son bonitos, qué bien que quedan las luces,qué guapas están las chicas con el traje de fallera...etc,etc. De esas 600.000 personas, ¿cuántas opinan así? Yo creo que una gran mayoría. Y ¿masa verdaderamente crítica, cuánta hay? Todo ello, si centramos el debate en la ciudad. Habría que ver que se opina en comarcas y si estos datos son extrapolables. ¿Existe realmente un enfrentamiento en la sociedad civil por las fallas? Yo diría que no. Díria que en general las fallas están muy aceptadas y la gente en general encaja con resignación las molestias de esos días. En fin, algo más a debatir

Me dan grima los esencialismos, que es otra manera de hablar de la objetividad, y por eso los suelo rehuir como también rehuyo las fallas. Pero el pueblo valenciano (he aquí una de esas esencias ) me da que pensar. Este blog bullía al calor (nunca mejor dicho) de las fallas, hogueras, piras, teas, cerillas o velas. Pero ha sido quemarlas (en la polémica por las fechas mi postura es muy clara: las fallas hay que quemarlas lo antes posible) y todos aquellos que acudían a la bronca, yo incluido, ávidos de mostrar sus fobias o sus filias parecen desaparecidos, quemados; fallas efímeras, valencianos efímeros, pirotécnicos, mucho ruido y pocas nueces, cartón piedra hueco. Dormiran tranquilos hasta que el próximo año el calorcito primaveral de vida a las afiladas lenguas otra vez y como en una "mascletà" todo explote en una "sinfonía" de ruidos intelectuales. Las cuestiones sociopolíticas de las fallas las dejo para otro momento, que ahí hay mucha, muchísima sustancia que exprimir.

Vaja. Sembla que té vosté raó. Pareix que a poca gent li ve de gust parlar de falles quan encara no ha passat un mes de l’orgia polvorista( “polvorista” ve de pólvora o de polvo?). És natural; només els borratxos professionals es curen la ressaca amb alcohol. Per tant , Llopis i Sanç, deu ser vosté un faller professional dels que n’entren pocs en lliura. Doncs bé, vés per on , jo hui tinc ganes d’escriure, així és que m’esplaiaré a gust.
Estic molt d’acord amb la seua anàlisi de la divisió social valenciana. Això si és que, “la valenciana”, és una societat i no el nom d’una fàbrica de ciment. Ja que, sovint, pense que compartisc els mateixos interessos amb els meus veïns que els que podria compartir amb un grup de pescadors de salmó de Helsinki. Però sí, si hem de buscar la raó de l’enfrontament social entre fallers i anti-fallers, no cap dubte que el pòsit reaccionari de la majoria de les formes d’expressió falleres en són una de molt de pes. Sense deixar mai de banda l’àmplia bateria d’atemptats sensorials que les falles representen per a tot aquell que tinga una sensibilitat lleugerament superior a la del paper de vidre.
I com hem d’anar a pams, i aquest bloc ens brinda l’oportunitat de fer les nostres modestes propostes per tal de millorar la festa, jo en faré una de molt modesta. ¿Per què no recuperem eixa humil i natural manera de referir-nos a eixes rares piles de material combustible que donen nom a aquestes festes? És clar que una falla és , primer que tot, una teia, una torxa o una foguera, i algú podria dir que ,mentre no hi haja foc, no tenim falla. Però l’Alcover-Moll ja recull aquesta definició de falla: “figura o grup de figures fetes de matèria combustible, que es construeixen a diferents carrers i places de la ciutat de València i d'altres poblacions valencianes per la festa de Sant Josep, i que, després d'esser contemplades i comentades pel públic, són cremades en grans fogueres”.
Per tant, per què dir-los “monuments”? Quina falta de modèstia. Quina coentor. Monuments a què o a qui? No m’obligueu a dir-ho. Vull pensar que en la majoria dels casos no hi ha pretensió en emprar aquest mot, però... que mal ens sona als que som aliens a l’ambient de casal. A mi em recorda quan algú li diu “paellera” a una “paella”. La veritat, m’estime més que li diguen “caldero”, sona més honest. Supose que tot respon a una mateixa necessitat, la d’evitar l’homonímia entre referents d’un mateix àmbit: es diu” paellera” per diferenciar el contingut del continent i es diu “monument” perquè una comissió fallera també és una falla, tot i que, malauradament en molts casos, no es crema.
No cal tampoc perdre de vista una altra de les accepcions de “falla”: “Falta; carència o absència d'una cosa necessària o útil”. Potser dóna per a un article, mestre.

Me parece a mi que para el mundo fallero "el monumeto", es lo menos significativo. Es evidente que las comisiones falleras, han de plantar falla, pero ¿no da la impresión que una mayoría, apuesta por la más económica, aunque la línea crítica se desvíe un poco o.....mucho? Y....... una minoría, dícese pudiente, invierte en estética y tamaño, más que en sarcasmo e ingenio, ¿no lo sospecháis? Es verdad que hay excepciones que intentan conjugar diseño, tamaño y contenido, pero, por ser la excepción, confirma la regla.
Además, creo que hay que tener en cuenta, hoy más que nunca, que lo que podemos considerar, progresista, vanguardista y reivindicativo, depende de en qué términos puede ser calificado como atentado contra Autoridad, y ya sabéís: Prisión provisional y hasta 4 años de cárcel. En fin, que habrá que pensarse si entrar en el grupo de "la excepción" ...compensa.....

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Foc d'encenalls

Sobre el blog

Reflexions d’un faller inadaptat que lluita per acostar la llengua, cultura i tradicions pròpies dels valencians al món faller i es troba amb la incomprensió d’ambdós mons.

Sobre el autor

Claudio López

Claudio López, València 1967, filòleg i escriptor, membre de l’Associació Cultural "Átame" i de la Falla "Noscarmientas".

Archivo

marzo 2014

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
          1 2
3 4 5 6 7 8 9
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

Categorías

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal