Llanos de Luna, cara al sol

Per fi ha tornat a actuar María de los Llanos de Luna! L'ínclita delegada del Govern espanyol a Catalunya s'està guanyant a pols el títol de Toni Cantó catalana a la política capaç de desbarrar cada cop que actua. I ja té mèrit, lluint un càrrec d'alta responsabilitat, que requereix titànics esforços com passejar-se pel Village del trofeu Conde de Godó i lloar als pijos perquè consumeixen (compte, no parlava de drogues) o aprofitar l'aniversari de la Guàrdia Civil per lliurar un diploma a un membre de la División Azul, aquells nanos molt macos que van combatre amb els nazis. Molt demòcrata, tot plegat. Clar, tot el dia veient nazis a tot arreu i la pobra quan en veu un de debò ni se n'adona. És el conegut conte del PP i el llop.

La notícia ha corregut com la pòlvora des que @bcr_ l'ha publicat a La Directa. I tot i que el fet faria riure sinó fes plorar (com diu @jofrellombart, "no es mereix ni un tuit graciós") la temptació és inevitable. Treient-t'hi tots els insults (Jau Coloma no els reprodueix perquè és un bloc seriós), hi ha qui ha fet remarcables jocs de paraules, com @marcelplabo, que fa aliances falangistes: "Queipo de Llanos de Luna"; o un referent en l'art de l'humor semàntic, @miccionari, que amb la llàstima que desperta l'homenatge rebla: "Llantos de Luna". I completa el trio @joanpique1, que ens regala el titular: "Es diu Llanos de Luna però està cara al sol".

Amb tanta comparació amb nazis pel mig, l'homenatge donava per moltes interpretacions. "Que dimiteixi, però abans que faci un homenatge als catalans, nazis de mena, que l'hem suportat estoicament", demanava @vickymiro. La identificació dels catalanistes amb nazis ha estat recurrent: "Ni un membre d'ERC, CUP, CiU i ICV a l'acte nazi de Llanos de Luna. Els nazis ja no són el que eren", hi afegia @xavi44896342 (cas únic a Twitter, afegir el DNI darrere el nom. Sense lletra, això sí.). 

Les dos representacions enfurismades, l'espanyola @masaenfurecida i el català @Mas_enfurecido, també hi han dit la seva. @masaenfurecida creu que la culpa és de la Unió Europea, que ens ho imposa tot. Treurem les majúscules amb les que tuiteja sempre el perfil que sinó encara despertarem a algú amb els crits: "Caraplasma está atado de pies y manos. Rendir tributo a los fascistas es algo que nos obligan desde bruselas para cumplir el déficit". Caraplasma, per si algú no ho entès, és Mariano Rajoy. L'àlter ego de Mas prefereix centrar-se en la clàssica prudència convergent i aquesta mania de no voler ofendre mai:  "Llanos de Luna homenatjant uns nazis. Recordeu quan em vaig quedar a casa l'11-S per no ofendre sensibilitats? Haha", diu @Mas_Enfurecido, que ho completa amb les etiquetes #referponts, i #melindrisme. 

Un bon resum de tots els tuits el fa @kikurimblas, que recull en un sol tuit la indignació per l'homenatge i la frustració pel fet que tots els acudits sobre Llanos estan agafats de fa dies. "Volia fer un tuit amb gràcia sobre el tema de la División Azul i el seu homenatge, però no puc. Llanos ets una... (introdueixi's aquí un insult molt recurrent, com d'àrbitre de futbol, que no es pot reproduir). 

En definitiva, si Llanos de Luna homenatja a la División Azul, es pot afirmar que potser a: no ha viscut mai una guerra, que dirien a @lacompetencia o, b: l'ha viscut i l'ha guanyat o c: les dues anteriors són correctes. 

El misteri dels mediàtics

Quanta indignació! Quant d'enuig! Quina forma d'emprenyar-se! Resulta que el gremi de llibreters va tenir la genial idea de classificar les vendes de Sant Jordi entre els mediàtics i els no mediàtics. Precisament ahir, quan la literatura en majúscules, VICTUS (en majúscules per la qualitat de l'obra, no per la caixa alta del títol), es va imposar a la resta . La inclusió de la polifacètica Pilar Rahola i el monotemàtic Albert Espinosa dins aquesta categoria ha aixecat polseguera. Més per la indignació dels protagonistes que per la revolta dels lectors, que hauran començat a llegir el llibre, o l'hauran deixat a la lleixa a l'espera de comprar-ne un altre l'any que ve. Resumeix la discussió @eduardvoltas: "Ja tenim la polèmica manicomial de la setmana". O, ras i curt, @gemmagaldon: "Ai, els egos desbocats".

Rahola, que escriu al diari més llegit de Catalunya, parla a la ràdio més escoltada i opina a la televisió més vista d'Espanya, ha sortit feta una fúria per ser qualificada de mediàtica. Més enllà de potents argumentacions com qualificar la classificació d'"imbecil·litat" o de recomanar als llibreters "anar-se'n a la porra", l'escriptora ¿mediàtica? ha resumit a RAC1 què significa mediàtic, terme que no es troba al IEC:  "Un llibre mediàtic és aquell que surt per Sant Jordi, que té un recorregut curt i que té voluntat de ser popular". Espinosa, els llibres del qual podrien respondre a la definició de Rahola, es posicionava a Twitter, en una conversa amb l'escriptora, @RaholaOficial: "El teu llibre es una novela brutaaal!! Molt fan!! Gaudim feliços!!! Smuackkkk" (les faltes d'ortografia i la repetició lletres pròpia dels i les lectores preadolescents d'Espinosa són de l'autor d'èxit).

Com en totes les polèmiques estèrils, els tuitaires catalans van aprofitar per posar-hi suc. Ajuntem un Trending Topic com Sant Jordi i dos personatges que aixequen passions com Espinosa i Rahola i tindrem un còctel perfecte. @afontcu obria foc: "O sigui, ens passem la setmaneta fotent propaganda de la Pilar Rahola i ara ens estranya que surti a la categoria de mediàtics"? I completava amb una reflexió molt més clarivident: "Que el gremi de llibreters posi la Pilar Rahola a la llista de mediàtics és un ATAC AL PROCÈS SOBIRANISTA". @aitorcarr insistia en la tesi inicial: "A Pilar Rahola li han donat tots els altaveus mediàtics del país (públics i privats) durant anys. Ara no ens fem els sorpresos per pataletes". @albertqq continua amb la mateixa teoria: "autors que criden perquè els classifiquen de mediàtics però aprofiten qualsevol programa on col·laboren per parlar del seu llibre".

La pròpia Rahola es queixava que el qualificatiu de mediàtics evitava valorar la qualitat de l'obra. És a dir, que tan és si el llibre de Rahola és agradable o el d'Espinosa és una (ADJECTIU CENSURAT PER JAU COLOMA). Ells, pobres que venen com a xurros, demanen ser jutjats per la seva obra i no pel seu nom. Com diu @RamonPardina, "abans de decidir si són autors mediàtics o no, hauríem d'aclarir si són autors". Dos persones que en saben del tema, com l'escriptor Marc Pastor (@DoctorMoriarty) i l'il·lustrador @OriolMalet, proposaven la mateixa solució: que l'any vinent publiquin amb pseudònim.

Amb el debat estèril, es fuig del debat real. El primer, que comenta @elsomatent: "És curiós que els llibreters, que són "classificadors" l'hagin liada grossa classificant autors". I el segon: a) com Pilar Rahola és capaç de vendre un llibre amb una descripció tant de peli porno de segona com "Un carrer de Cadaqués que no té sortida, però que hi passen moltes coses”.Vaja! Un carrer on hi passen coses, una novetat, un fet tan excepcional que segur que porta milions de lectors a les llibreries! I segon, b: com Albert Espinosa és capaç de continuar venent fent el mateix llibre (ADJECTIU CENSURAT) de sempre amb un títol incomprensible diferent.

Un misteri? O és que són mediàtics i venen escriguin el que escriguin, sigui bo o dolent o Espinosa? Misteri resolt.

FOTO: Albert Garcia

Si un lector ho demana, canviarem el titular

Ho diu Mònica Terribas en català, i José Mourinho en castellà: Per què? Por qué? Potser un dia molts espanyols es fan aquesta pregunta, si hi ha un referèndum i el si guanya, que ja és molt condicional junt però tot és possible. De moment queda lluny, però aquell dia, molts es preguntaran: Per què? Por qué?. L'únic que hauran de fer és revisar el timeline del seu Twitter. Perquè en dies com avui, quan el TSJC ha decidit que si un alumne demana que la classe es faci en castellà es canviarà de llengua, els catalans embogeixen. Hi ha dies que el català emprenyat s'expressa en tota la seva contundència. Quan el que es veu afectat és la llengua catalana, l'explosió d'indignació arriba a la seva màxima expressió.

L'editor @ernestfolch, molt actiu a Twitter, ha proposat etiqueta: #siunalumnehodemana. I a partir d'aquí, el català indignat ha deixat anar la imaginació. Tanta ràbia continguda ha sorgit que en pocs minuts que l'etiqueta ha esdevingut Trending Topic mundial, el tema més citat. Entre les comparacions, algunes de naturals en ple camí cap a la consulta: si un alumne demana canviar al castellà es farà; però si Catalunya demana la independència, ja és una altra cosa. Per exemple, @OriMarch: "Les coses van així: un alumne demana la classe en castellà i s'ha de fer; 1,5milions reclamen la independència i Espanya no permet la consulta".

D'altres s'han exprimit més el cervell per imaginar aquesta situació: la petició d'un alumne que afecti a tota la classe. Uns petits dictadors de primària, amb el beneplàcit del TSJC. Marca aquesta sentència un precedent jurídic? Si un nen demana anar al lavabo, hi han d'anar tots junts, amb el prejudici que l'evacuació de tanta micció junta pot provocar? @Arnaumore afirma que si un alumne ho demana, "el professor ha de ballar la Macarena, amb el "aaaaarhg" inclòs". Seria maco, i un bonic homenatge del professorat català a Los del Río. @jofrellombart ataca directament a l'entrepà de fuet del pati: "Quines ganes tinc que arribi el Ramadà". Hauran de fer desdejuni tots els alumnes? EL TSJC no ho ha aclarit. I què passa amb els exàmens? Amb les mil i una estratègies dels joves per saltar-se les proves, valdrà que un ho demani perquè es posposin? No se sap, però @ilcorriere diu que, si un alumne ho demana, "corregiran els exàmens els de Método 3". Les classes, també si hi ha una petició, es poden fer seguint el mètode de Mariano Rajoy, segons @betplanas: "Si un alumne ho demana, es podrà assistir a classe a trvés d'una pantalla plana i sense possibilitat de fer preguntes".

Els interessos d'onze pares es converteixen en Trending Topic mundial. Però hi ha qui també es preocupen pels nens. Perquè són ells qui hauran d'aixecar la mà i demanar que es faci en castellà. Ho recalca @Briseta: "El pobre alumne que haurà de triar entre la seva família excloent i tots els seus companys de classe". I ho remata @mariusserra: "Si un alumne ho demana, tots els altres el deixarem sol".

Es desconeix si els onze pares que volen canviar el sistema educatiu català tenen algun objectiu més que el de destruïr el sistema. Si creuen en els beneficis pedagògics de l'educació monolingüe, o simplement deixen que la ideologia vagi en detriment de l'aprenentatge dels seus fills. Potser rebutjaran coneixements, però si encara estan a temps d'obrir-se de mires, haurien de prendre nota d'allò que va dir Ovidi Montllor, que avui seria un tuit perfecte: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense."

Fans de Manel: a les cinc a Sant Jaume

 

El món s'ha aturat, la crisi s'acaba i ja no hi ha cues davant els bancs de Xipre: tot el món està escoltant el nou single de Manel, Teresa Rampell. No es parla d'altra cosa. Cinc minuts de cançoneta que permeten a Catalunya tornar a la normalitat: Tito Vilanova ja és a Barcelona, CiU recupera la puta i la ramoneta i ens podem esbatussar per una cançó de Manel. Només ens falta que l'Assemblea Nacional Catalana es pronunciïsobre la cançó per tenir el mosaic complet. El tema, així a primer cop d'ull, és el cantant de Manel recitant sobre la base d'Eye of the Tiger. La de Rocky, pels amics. Però bé, els crítics ja diran.

El quartet va penjar la primera cançó del seu nou disc, 'Atletes, baixin de l'escenari', a Youtube. I ja de nit van sorgir les primeres crítiques, totes fonamentades, només faltaria. Per exemple, Oriol Fernàndez s'ha entretingut a escoltar-la de totes les maneres possibles: "La cançó m'agrada...molt, però el so en estèreo no, si l'escoltes només amb el canal esquerra costa entendre la lletra perquè hi ha molta diferència de volum, cosa que no passa amb el canal dret". Que un servidor pensava que d'auriculars n'hi havia dos, un per cada orella, però resulta que no, que un és per la orella i l'altre per tenir alguna cosa a la boca. I el premi al crític del Youtube, Alberto Viñado: "Només aquesta cançó ja li dóna mil voltes a l'últim disc dels Strokes. Continueu així!". Manel, podeu estar tranquils: encara que dediqueu les següents nou pistes a fer evolucions harmòniques del so del Big Ben, o un homenatge amb ukelele a Arnold Schönberg, ja ho haureu fet millor que els Strokes. 

Clar que la cosa ha saltat a Twitter i ha pujat de to. D'entre les crítiques, destacar la d'@EvaPiquer: "Escolto Teresa Rampell. M'encallo en "el barri dorm tranquil aliè a que hagi arribat el dia gran", per la no caiguda de la preposició. Aix." És lògic. També Queen va tenir problemes amb We will rock you, per no fer servir correctament la contracció del temps verbal. Més original en la crítica és @Will_1981, que ataca als Manel amb la seva arma: "Madre mía, qué mareo / tanta ira, tanta hiel / esto vuestro es #postureo / escuchando a los Manel. Postureo: que si no t'agraden els Manel o no els odies sota la crida de "jo els escoltava al principi, però ara ja són massa comercials", no ets ningú. I què passa si t'agraden però el nou tema no t'acaba de convèncer? Un referent del hipsterisme patri com @ModernetdeMerda té la solució: "No em digueu res durant les properes 4 o 5 hores. Estic escoltant el nou single de Manel successivament fins que m'agradi. Calleu". 

Per sort pels pocs neutrals, al final hi ha gent a Twitter que es pren amb humor la pròpia dinàmica de la xarxa social. Com resumeix @homencat: "Fans de totes les cançons de Manel vs Haters de totes les cançons de Manel = Mandra Màxima". @Indiesalatrena ha decidit fer de l'avorrida discussió entre els fans de Manel i els detractors de Manel una lluita com les d'abans a l'institut, sota l'etiqueta #PeleaManel: "Propongo quedar hoy a las 17h en plaça Sant Jaume para matarnos entre fans y haters de Manel. ¿Cómo lo véis?". Hi ha col·lectius que es preparen, comenta: "Ni un monitor de esplai sin su navajazo. Navajeros del Baix Llobregat proudly representing". @Pablo_Ache avisa que al seu equip hi aniran "els 'nanos molt macos' de Rossell". I @JaumeTorres14 proposa vestuaris: Fans Manel = mocador boy scout al coll. Haters Manel = passamuntanyes". 

Sembla que la sang no arribarà al riu, i que tot es quedarà amb un hashtag. Però si sou fans de l'ukelele no us acosteu a Plaça Catalunya a les cinc de la tarda. No fos cas que ukelele i fans acabin all lloc més cantat pels Manel: al mar.

FotomatHoms

 Fotografia de la trobada. /La Vanguardia

Catalunya és un poble afortunat. Resulta que tenim un conseller que a part de polític és un fotoperiodista que aconsegueix fotos exclusives. La Vanguardia, el diari més regalat a les Rodalies catalanes, publicava diumenge una crònica sobre la reunió, amb una fotografia, d'enquadrament dubtós, que certificava la trobada. Avui en donava la segona part, amb el mateix ingredient: fotografia i sense signar. Qui és, doncs, l'autor? Hi ha una coincidència en les imatges: hi falta el conseller Homs. Lleig gest de La Vanguardia el de no signar (ni pagar) la fotografia, reflex de la precarietat de la professió. Si els feia cosa que es notés que era el conseller, un pseudònim sempre és un bon camí: Cartier-Bress-Homs, per exemple. Ningú ho hagués notat.

Quin motiu porta a un conseller a agafar la càmera, apuntar i disparar? @juvatvivere ho té clar: l'austeritat. Si la fa el conseller s'estalvien pagar-li un dissabte al Jordi Bedmar, el fotògraf que segueix cada dia la tasca del president.  "Ja era hora que el Govern es reunís per parlar de la crisi. les reunions dels dimarts, es veu, són perquè el conseller Homs expliqui històries", diu el periodista @llfoix. Homs és polifacètic: dimarts explica les històries i el dissabte ens les il·lustra. "Quico Homs en plan periodista ciutadà", s'hi suma @MarcRius1. Hi falta un cartellet que posi: “Imatges captades per un videoaficionat”.

Però sempre hi ha qui, menystenint la necessària tasca informativa del conseller-navalla suïssa, hi veu la part negativa: "La gestió comunicativa de la reunió 'secreta ' del Govern de dissabte fa pensar que l'executiu no té cap mena de pla de comunicació", lamenta @MarcColomer. @EvaMiguelez, fins i tot, insinua que és una filtració interessada. Quines coses de pensar! I @Aitorcarr rebla que tots plegats anem despistats cap a l'abisme: "El corralito avançant pel Mediterrani i a Catalunya tots ocupats amb les fotos d'una reunió clandestina del Govern. Anem bé".

El col·lectiu políticament incorrecte d'@encampanya ha valorat la qualitat de les imatges. Homs es desenvolupa igual de bé de fotògraf que de portaveu, i això mereix el reconeixement de la professió "El fotoperiodista català Quico Homs guanya el Premi Godó de Periodisme, el World Press Photo, i el Dodotis Award". Una imatge que descriuen així: "La foto del Govern de dissabte és tremenda. Entre la clandestinitat i el saturday-wear sembla una reunió mafiosa a Las Vegas".

Tenim un Govern modern que es fa les seves pròpies fotos. I el que ens estalviem? A la propera s'hi hauran d'aplicar novetats per no semblar estancats en la imatge clàssica. Poden intentar fer-se una autofoto, i publicar els quinze ocasions en que el conseller pensarà que encara no s'ha engegat el disparador automàtic i sortirà a mig camí. Poden fer-la només del nucli dur, amb Homs agafant el mòbil del revès, en plan Facebook: Mas al mig, i la vicepresidenta (sempre hi ha d'haver algú d'Unió). L'altra opció és posar-hi uns filtres i publicar-la a Instagram. Total, així fan els pressupostos: a les retallades se'ls aplica un filtre de discurs social, i a veure si no es nota la qualitat dels comptes. I l'última opció, la més barata, és pagar dos euros i encabir tots els consellers en una cabina de fotografies. És el que es coneix com el fotomatHoms.