Blogs Catalunya Ir a Catalunya

L'arca d'en Tomàs Molina

Por: | 13 de octubre de 2014

Tomàs MolinaUna de les festes més boniques que ens ha portat el procés, generador de performances cada cop més pintoresques, és la manifestació del 12 d’octubre, dia de la Hispanidad. L’autoanomenada majoria silenciosa es reuneix a la plaça Catalunya amb les seves rojigualdas i el seu orgull hispànic, aquell que tenien amagat abans de la consulta però que ara treuen a passejar perquè “el procés ens pren llibertats”. És curiós que una forma de prendre llibertats sigui donar-ne una més, votar, però aquesta contradicció és per a un altre debat.

Ells volien ser molts però, ai, pobrets. Que resulta que aquest any no eren tants. Que a la plaça Catalunya hi havia més gent feia dues setmanes, esperant que sortís un mòbil que es doblega, que aquest diumenge fent anar la bandera espanyola. I, esclar, a l’hora de buscar culpables, el sempre entranyable José Antonio Coto, diputat del PP, va començar a buscar una presa. Potser Societat Civil Catalana, organitzadora de l’acte, no va aconseguir que la seva sobredimensió mediàtica es transformés en èxit al carrer? Culpa dels partits unionistes, que ni amb el procés arribant al punt àlgid són capaços d’omplir la plaça Catalunya, patint com el seu públic prefereix veure’ls a Sálvame que a peu de carrer? Culpa de les males companyies, aquests joves tan aficionats al pollastre que serien delicte a qualsevol país normal? Cap d’aquests, en Coto té un culpable: en Tomàs Molina, l’home del temps de TV-3 i l’ídol de l’àvia mitjana de Catalunya.

Resulta que la teva va pronosticar pluges per a diumenge, i en Coto creia que els milions d’unionistes que volien desembarcar en massa a Barcelona van quedar-se a casa, espantats per la predicció d’en Molina, una pluja que hauria fet recomanable agafar una barca inflable per baixar el passeig de Gràcia. Totes les cadenes van pronosticar pluja, però a can PP només miren TV3. És notori que són els únics que enyoren més repeticions de Plats Bruts, gent que es programa el vídeo per tenir sempre a mà Thalassa, fanàtics del Karakia. Així que en Coto demana empara al defensor de l'espectador. “TV3 pedirá perdón por anunciar lluvias torrenciales en Barcelona durante la mañana del 12 de octubre??”, piulava en @JoseA_Coto. El diputat havia caigut a la trampa del malvat Molina, que anunciava pluges torrencials per a diumenge i prometia agafar el ramat de dos en dos, un de cada espècie (aquí els de la “gent legal”, aquí els de “quieren ustedes levantar fronteras”, aquí els de l’àguila, aquí els que es diuen no nacionalistes i van abanderats de dalt a baix) per crear la seva pròpia arca, l'arca d'en Tomàs Molina.

Una teoria plausible si no fos perquè el diputat del PP mentia. Direu: impossible, un polític mentint! Doncs sí, resulta que en @TomasMolinaB va decidir no quedar-se callat i respondre a l’atac aclarint que ell mai va dir que hi hauria tempesta el 12 d’octubre al matí: “Dijimos que en Barcelona llegaría por la tarda-vespre”. Zasca deliciós i encara ho és més la diferenciació lingüística: vespre és una paraula tan catalana que és millor no traduir-la.

En Coto, que no en tenia prou amb haver fet el ridícul una vegada, hi insistia i hi insistia. El compte d'en Coto és habitualment tan esperpèntic que pren força la teoria que es tracta d’un fake, un compte paròdic. Però no, és real, tangible, el d’un diputat amb un sou gens menyspreable: “19.00 del 12 de octubre y continúa sin caer una sola gota en Barcelona! Dónde están las lluvias torrenciales TV3???”. Que consti que posa molts símbols d’interrogació a mode d’admiració, com dient: “Ho veieu, tenia raó”. Però no, no en tenia prou. “Foto del cel de Barcelona a les 19.00 del 12 d’octubre! No veig cap tormenta Tomàs”, carregava Coto, amb la seguretat de qui pregunta: “¿Qué pone en tu DNI?” a un independentista.

La lògica d'en Coto és ben senzilla: si Molina diu que plourà el dia 12, és perquè vol perjudicar els manifestants. I aquí, el diputat, investigador sagaç, va trobar un argument inapel·lable: el Meteocat és dirigit pel germà de Felip Puig, Oriol Puig. I l’insaciable Coto ho celebrava amb tres tuits, que no reproduirem per no sobrepassar el lector. El resum, a l’últim: “No feu política amb la informació del temps”. Compte que el ridícul pot passar del Twitter al Butlletí del Parlament. No seria estrany que el PP fes alguna pregunta a la Cambra sobre el tema. 

Creieu que en Coto estava sol? No! Una munió d’unionistes frustrats perquè a plaça Catalunya no eren ni majoria ni silenciosos van carregar contra l’home del temps.”¿Dónde está Noé con el arca que nos ahogamos?”, ironitzava en @gatomur, adjuntant una foto del cel radiant. El regidor de Ciutadans @MAngel_Ibanez se’ns posava poètic: “La lluvia que pronostica TV3 para hoy es de banderas españolas y catalanas en plaza Cataluña”. Corprenedor.

Tomàs Molina va arribar a ser trending topic, especialment perquè el van defensar un bon nombre d’independentistes. Molts tiraven de la broma “Tomás Molina és ETA”, alguns celebraven que així tornaria el seu personatge a Polònia i d’altres, senzillament, esclafien de riure davant la teoria peregrina del diputat del PP. Per a la propera, ja ho saps, Tomàs: res de pluges, encara que els mapes diguin el contrari. Tu digues que farà un dia radiant. Aixi en Cotó deixarà de mirar el sol, veurà la plaça mig buida, i tocarà de peus a terra.

 

 

La imatge és l'avatar de Tomàs Molina a Twitter.

Càlida benvinguda

Por: | 06 de octubre de 2014

Maiol_twitterQui ens havia de manar ara, precisament ara, posar-nos a fer una edició d'El País en català? Per quins set sous volem fer un diari en la nostra llengua? Relaxats com estem en aquesta tensió política permanent de llegir el diari com un ban de l'enemic, en la comoditat dels qui miren els diaris de MadriT amb ànim masoquista i els qui veuen els de Barcelona com una massa adoctrinadora de catalans narcotitzats amb el paradís independentista? Per què, ara?

Doncs mireu, no ho sé. Jo sé que un bon dia de juliol se'ns va anunciar el naixement, la bona nova que el Quadern i aquesta humil llar no estaríem sols en la nostra tasca d'explicar les coses en català. I de cop arriba l'octubre i neix un compte a Twitter que respon al nom d'@elpaiscat i comença la festa: "Benvinguts al nou compte d'elpais.cat. A partir de dilluns, podreu consultar la millor informació d'@el_pais en català". 

Ai, què hem dit. Part de la comunitat tuitaire independentista, agrupada en una massa de #SíSís, DUIs, trams i avatars grocs i vermells, no perdona que el diari s'hagi posicionat amb força contra la consulta. I això no dóna dret a respirar ni un segon en català. Hi ha hagut reaccions de tot. Bufetades, unes quantes: "Us penseu que som tontos o què? Sou uns oportunistes. Ni així us llegiré", s'esgargamellava @anna_matas. @XavierAbadMdG creu que "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va premiar aquest tuit amb un favorit. Per sort, no ho va fer amb aquest altre d'@empordania, que va optar per deixar-se de subtileses. "Ya era hora de poder leer mentiras y sandeces en catalán. Lo va a a comprar vuestra p--- madre". Aix. S'equivoca, perquè no ens comprarà ni la mare de la senyora que faci el carrer: és un diari digital, obert, tan gratuït com el seu insult. Posats a triar crítiques, un servidor es queda amb la necessària finezza d'@odradek1 responent a l'anunci d'una edició catalana d'El País: "No crec que el meu estómac El País".

EL PAÍS en català neix avui, 6 d'octubre del 2014. Fa 80 anys Lluís Companys va proclamar l'Estat català i la cosa va anar malament. "Quin detallet, el vostre", insinuava @desacomplexat. @llambilles ho tenia més clar: "Per celebrar la detenció del President, consellers, diputats, alcaldes... Ai que se us veu el llautó! Com us agradaria que es repetís, eh!". I tant, @llambilles, la nostra intenció és convidar el president Artur Mas a venir a la festa d'inauguració per retenir-lo i portar-lo a un vaixell. Però potser hi ha un altre motiu. Perquè, com vam aclarir ràpidament, el 6 d'octubre de fa 32 anys sortia el primer exemplar d'EL PAÍS editat a Catalunya. I ho celebrarem igual que un nascut l'11 de setembre té dret a celebrar l'aniversari tot i el 1714, tot i el 1973, tot i el 2001. Hi ha molts onzes de setembre igual que hi ha molts sis d'octubre.

Superat l'escull de la data, hi ha un altre dubte que inquieta les xarxes socials, una pregunta sorneguera que vindria a ser, pels recelosos amb elpais.cat, el que és el "Y en qué liga jugará el Barça" dels unionistes. "I com traduireu órdago?", es pregunta @leotaxil, citant la jugada del mus amb la qual a la casa li ha agradat definir les accions del president Mas. @ephimerous cita una altra expressió: "Movilización callejera". @khanJerrykhan preocupat perquè suposava que ens havíem encallat amb la traducció, ha proposat a l'IEC que acceptés "òrdac". Però ni així. Després d'hores de reunions de comitès d'experts, després de consultar prestigioses institucions com Google Translate, la conclusió és desoladora: no hi ha traducció literal d’órdago ni callejera. Hi va haver plors, crits histèrics a la redacció, amenaces de llençar-se per la finestra i intents per desfer la nova redacció en català, però es va arribar a una conclusió: el català és ric i trobarem fórmules. No patiu. 

Solucionat el flanc independentista, que ja veurà que hi ha molt elpais.cat més enllà del procés, @el_pais, compte oficial de la casa, va decidir promocionar el nou producte. Quin atreviment, posar una frase en català! @ValGaral opina que El País no és prou espanyol: "¿Y ya vais a divulgar buenas noticias con orgullo sobre España? O... això no toca". Double hit combo d'aquest usuari: fabricar el concepte d'escriure notícies amb orgull i ficar-hi una referència pujoliana. Original, esclar que sí. També s'ha de pensar amb originalitat per opinar, com @SerafinGLeon, que pel simple fet d'obrir una edició en català El País serà una eina més al servei de l'independentisme català: "Sembla que El País s'incorpora al paradigma politicomediàtic del nacionalisme català". I en la mateixa línia hi ha qui diu que el diari prepara el terreny per la independència. No us ho perdeu: fins i tot l'ínclit Federico Jiménez Losantos creu que el naixement d'elpais.cat serà vist com "una claudicación de España en toda regla" i "un acto de acatamiento de la ilegalidad en que se ha instalado Mas". I tant, Federico: estic segur que a la Generalitat compten la seu d'El País com un col·legi electoral entregat al Sí-Sí el 9-N.

Acabem amb una successió de comentaris ponderats: @paquitochp s'arranca: "Iros los dos a la mierda. Cataluña y vosotros", precisava; @sdcrdc tira del clàssic catalans-nazis: "Complaciendo a los nacionalsocialistas llevará al abismo! Pero antes está la pela, no?". I @fjdedalo rebla: "Sabiendo eso, no volverán a ver un duro mío, basta ya de tantas tonterías con los independentistas". Pecarem de poc originals per citar Ovidi Montllor: “Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

A Twitter hi ha molts comentaris que diuen que darrere la traducció catalana del diari El País hi ha un intent d'enganyar els independentistes; n'hi ha que creuen que és pur negoci, i d'altres que s'està preparant el terreny per posicionar-se en un nou Estat català. Diria que no tinc ni idea de què hi ha darrere elpais.cat, però mentiria, perquè sí que ho sé. Darrere elpais.cat hi ha un grup de periodistes que ni escriu els editorials ni decideix la portada ni participa en les decisions empresarials: simplement, intentem fer-ho el millor que sabem allà on som. I ara, és a El País i en català. 

 

 

La foto és de Joan Sànchez

Una ploma per a la història

Por: | 27 de septiembre de 2014

Consellers
Dia històric a Catalunya, el que deu fer 1714 des que ha començat això que s'anomena El Procés, fabricant d'èpica, manifestacions massives, i dies a guardar al calendari. És clar però que no estem acostumats a fer història un dissabte al matí. La tradició catalana diu que és dia de neteja; l'espanyola consagra la jornada al sexe matrimonial; i la juvenil diu que primer ve la ressaca i després ja l'olor de la nit. Però Catalunya està preparada per a tot i també per a fer història un dissabte al matí: el president amb la camisa planxada i la corbata blava, la plaça Sant Jaume plena, les televisions a tot drap i milers de catalans amb pijama, des del sofà de casa, amb el Twitter a punt per disparar. Fins i tot el sol ha aparegut en aquest dia històric, concretament encegant l'ull dret del president en plena proclamació, com es s'ha queixat @LoTrilla10: "Quin crack no ha previst que el Sol gira i en poc molestarà a Mas en la declaració institucional? #estemconvocats9N #chapuzasadomicilio"

Diuen que la història es fa en els petits detalls, i per si de cas no s’ha repetit prou que es tracta d'un dia històric, TV3 ens en n’ha ofert uns quants, tots ells imprescindibles: que si el president havia dormit a la Casa dels Canonges (la residència presidencial al costat del Palau, amb entrada discreta, que en cas de tenir un molt honorable fucker seria un picadero ideal); que si el decret era el 129, com el número que ocupa Mas en l'ordre de presidents de la Generalitat (el primer es deia Berenguer de Cruïlles, Berenguer el de los Cruces, en castellà)...Com diu @RicardUstrell, ens falta saber si el president ha esmorzat cafè amb llet o suc de taronja.

Però si un detall ha interessat als catalans ha sigut la ploma amb la que s'ha firmat el decret. Milions de persones no han pogut dormir aquesta nit pensant en la tinta per rubricar la consulta, patint per si el president ho feia amb un simple bolígraf publicitari. Sense boli no s’hi hauria quedat perquè a la plaça Sant Jaume, com ha deixat clar @jordims93, no hi faltaven voluntaris per oferir-n’hi: "A Sant Jaume amb un boli de més per si de cas es queda sense tinta i no pot signar".

Finalment l’escollida ha estat una ploma, feta a Catalunya (respirem alleujats, imagina't que declarem la independència amb una estilogràfica de Múrcia o Bangladesh) i amb el segell de la Generalitat "Ui sí, la ploma amb què firmarà", deia una descreguda @Annapistu. @Jjdiaz87 ha informat que el president acostuma a signar amb boli Bic, i @subalquinina ho ha reafirmat: "Els bons catalans signem coses amb un boli BIC". Obliden que ja ho diu l'anunci: Bic cristal escribe fino, y Bic normal es inconstitucional. La ploma bé, però la firma de Mas...ai. No es pot signar un decret històric amb aquest garbuix de cop de canell. I un pols que no és precisament "per robar panderetes", com diu @indiesalatrena.

Un cop passat el minut de glòria, i vist i remirat aquest paper tant important, hem vist que als consellers i alt càrrecs, per molt protocol que respectin, els pot la condició humana de ser els primers en fotografiar una cosa. "Casum tot: els consellers fent fotografies del 129/2014 amb els mòbils...són com nens", s'ha queixat @janfaidit. @fonalleras ha definit l’honorable munió fotògrafa com "una mica de Port Aventura", i el diputat del PP @JuanMilian els ha donat una idea que no estava gens malament: "En lugar de apiñarse todos, ¿no sería más astuto que un conseller hiciera la foto del decreto y se la pasara por whatsapp al resto?". La idea està bé, però ja se sap què passa amb l’arxiu de fotos del whatsapp, que tant et pots trobar un decret històric com porno.  

El que no ha sortit a les fotos ha estat Joan Herrera, que no ha volgut ser-hi per no barrejar-ho amb el cas Pujol. Podrien haver-li explicat que la diferència és que Mas és el de la ploma i Pujol el que desploma, però ni així ha volgut ser-hi. Un gest que no s'ha acabat d'entendre a les xarxes. L'@andersrivera creu que tot s'ha degut a que el paper no era reciclat, mentre que l’@enricgarriga ha quedat admirat per la capacitat d'ICV per disparar-se al peu en el pitjor moment, el que hom coneix com fer-se un Froilán. Mentrestant, David Fernández a la seva, i amb cura d'altres detalls. Un cop ha sortit l'etiqueta oficial de la consulta, #estemconvocats9N, @higiniaroig ha estat ràpid: "#Estemconvocats9N i convocades".

I amb aquests petits detalls hem fet un dia més per a la història. Ara ens faltarà saber en quina plaça de toros els magistrats del Constitucional decidiran on fan fabricar les tisores per dir que la convocatòria de la consulta passi de fer història a ser història. 

 

 

La foto dels consellers és del secretari de comunicació del Govern @JosepMartBlanch

El piromusical del Tripicentenari

Por: | 25 de septiembre de 2014

AG_piromusical-8649Ui, sí, el piromusical. Aquest fantàstic dispendi de pólvora que cada any tanca les festes de la Mercè va congregar 100.000 persones a la plaça d'Espanya -reducte habitual dels aficionats de la Roja- i uns quants milers més a TV3, la teva, que fins i tot posant música i coets aconsegueix parlar de la consulta i el Prusés (nom extraoficial). El camí cap a la independència també ha de servir per això, per decidir si aquesta exhibició de catalanor tietil que és el piromusical, aquests "ooooooh" i "aaaaah" de palmeres idèntiques per plorar els morts del 1714 i vibrar amb Miquel Martí i Pol, tenen sentit. Ho diu clarament @ElCrosto: "En una Catalunya independent hauríem de votar si volem #piromusical o no". El president @Mas_enfurecido -l'únic de Twitter, ja que el molt honorable encara no s'ha fet present a la xarxa 2.0- ha escoltat el clam del carrer: "Això del piromusical també mereixeria una consulta. I ho sabeu, #titelles". Compte, president, que no li passi com a alguns altres i perdi 12 followers.

Com tot a la vida i a Twitter, hi va haver divisió d'opinions. El piromusical va variar un xic el format i va optar per introduir el vídeo. La temàtica -oh, sorpresa majúscula- va ser el Tricentenari. El tema optava a ser l'assumpte més repetit a TV3 fins que en pantalla va aparèixer Joel Joan, citant poemes amb cara de proclamar la independència. L’èpica va fer trempar alguns i va indignar d'altres, en aquest etern debat preconsulta: "Piromusical molt clau en el moment que vivim: Els homes no són si no són lliures, perquè tot està per fer i tot és possible", proclamava @marta_ef4. En canvi, per @DaniPugaLlopis era un afegitó més a aquesta societat catalana que, diuen els unionistes, viu enganyada: "De verdad que viendo el piromusical la gente aún no se da cuenta del adoctrinamiento brutal? Es que da vergüenza verlo". Van ser més els que tanta èpica tricentenària els va inflar el cor: "Espectacular càrrega patriòtica per concloure els actes del #tricentenari", celebrava @msant89; "Espero que la Sánchez-Camacho li passi al Rajoy un vídeo del piromusical de la Mercè i aprendrà el que és aquest poble, pell de gallina". Segur que Rajoy quan vegi el piromusical proclama ell mateix la independència. Ha pogut resistir a l'atac imparable consistent en què cada perfil de Twitter es posi una V baixa i un 9N al nom. Però amb el piromusical no podrà. Un país imparable.

Més enllà de la política, l'espectacle va deixar bastanta decepció a la xarxa. I això que va ser prou variat. Va haver-hi molt xilòfon, cors, i fins i tot va aparèixer aquesta forma de terrorisme musical que hom anomena gralla, com bé va avisar @elsomatent. També l'embarbussament clàssic de Dalí, l'invent surrealista per dir "polla" en un context solemne que @QuimMonzo va saber aprofitar amb mestria. El piromusical també va fer ús del discurs de Pau Casals a l'ONU, fet bastant celebrat a Twitter. Dels únics que no ho van entendre, @lloretmiki, que escriu, sic: "Pero que malament el #Piromusical d'aquest any... L'angles de PauCasals a sigut "made in AnaBotella". Tot molt coherent, burlar-se de l'ús de la llengua anglesa del violoncel·lista atropellant sense escrúpols la catalana. 

Els comentaris van arribar al seu punt àlgid quan mitja hora després de coets, música, citacions i bengales el piromusical es va acabar i la presentadora, una clàssica com Helena García-Melero, va donar pas a la repetició de la jugada. Un resum importantíssim per la vida cívica del país que @rosamariVS no va entendre: "Sí home, ara els millors moments, no et fot! #tortura". @Joanteixidopau hi aportava un motiu: "Us deixem amb els millors moments del Piromusical" és el nou "Merda, s'ha acabat més aviat del que tocava i posarem imatges random".

En definitiva, el piromusical, com diu @erichpunti, "és per un tipus de gent". Però és necessari, afegeix: "No ens hi fem mala sang. Tot país necessita la cursileria popular i un underground reduït i transgressor. Millor així...". "Collons, quina cosa més cursi", rebla @BernatDedeu. Cursi, sí, però l'any que ve hi tornarem. Posarem TV3 i veurem coets, cares que apareixen, aigua de colors, veus remotes citant frases èpiques i cors angelicals: un totum revolotum que és com un viatge de LSD, però en prime time i amb l'èpica del 1714. El Tripicentenari. 

 

 

Foto d'Albert García

En Pere contraataca

Por: | 04 de agosto de 2014

PereNavarroSi en Pere Navarro torna, Jau Coloma ho havia d'explicar. Així que reprenem aquest espai d'assaig, de reflexió i de serenor per estudiar un dels canvis més sorprenents dels últims mesos: el que ha fet passar a Navarro d’enfonsat a aclamat, de trist a alegre, d'home-sac de boxa a col·lega de copets a l'esquena. Després d'unes setmanes de silenci tuitare (tot passava desapercebut, un retuit aquí, un article allà, un tuit bàsic de polític més enllà) en @pere_navarro es va animar diumenge a la nit a revolucionar Twitter amb el seu sentit de l'humor.

Tot va començar quan Navarro va retuitejar al compte satíric @encampanya. L'autobús va descobrir-ho i ho va anunciar als seus seguidors, pensant que patirien les conseqüències del vell Navarro, aquell condemnat a perdre-ho tot: "Ens ha fet RT Pere Navarro. Una salutació als 8000 followers que perdrem en les properes setmanes". En Pere respon: "Doncs jo n'estic guanyant!". I així comença una conversa entre un autobús i un polític retirat, un calorós diumenge d’agost a la mitjanit.

EC: Pere, ets conscient que et devem molt, oi?

PN: I jo a vosaltres! Això és l'inici d'una llarga amistat

EC: Si entra l'exèrcit per la Diagonal, ell es podria salvar. "No soy catalán, soy Navarro"

PN: En el fons em caieu simpàtics...

EC: Hem rigut molt junts, Pere, i ara t'enyorem

PN: No us amoïneu que encara riurem molt més

EC: Si en Pere diu això és que a la política li esperen grans tardes

PN: Cal dignificar la política i també posar-li una mica d'humor intel·ligent

EC: Pere, si has d'anar a Andorra baixa'ns un Toblerone, plis

PN: No tinc diners a cap paradís fiscals i pago tots els meus impostos. Estigueu tranquils

EC: I no tens fills que donin la murga, com d'altres! Records al pare, per cert

(Aquí l'autobús estira el fil al màxim. Navarro està responent, però citen al pare independentista, el que va anar a la via catalana, el que es va fer servir per burxar el paladí del federalisme. Però és el nou Navarro. Esgrimista. Preparat. Catxondo)

PN:  No crec que em deixi cap herència a Suïssa

Davant l'astorament general, i els dubtes dels tuitares sobre si era el Pere real o el gestor dels seus comptes (recordem que el CM de Pere Navarro ja va merèixer un capítol en aquesta casa), en Navarro decideix anunciar el seu renaixement tuitaire: 

PN: Ja no tinc CM, sóc jo i espero demà per comentar més temes d'actualitat

EC: Bona nit, Pere, que descansis.

Pensàveu que s'havia acabat? No, hi ha més:

EC: Sshhhhhht. Tuitegeu més fluixet que en Pere ha anat a dormir i demà el volem fresc com una rosa

PN: Què dolents.

EC. Lo just. Però no deies que anaves a dormir?

PN: I vosaltres?

EC: No descansarem fins saber que estàs bé

El carinyo s'ha començat a agafar i molts usuaris ja demanen que autobús i Navarro vagin a un hotel, en un camí que ha dibuixat perfectament en @jordicalvis, referent iconogràfic de la xarxa: primer les interaccions es multipliquen, després es passa als missatges privats, arriba el moment de creuar els whatsapps i s’acaba en un hotel. I no precisament buidant el moble-bar (potser sí, però no és l'objectiu principal). L'amor floreix.

EC: Va, Pere, penja tu primer...

PN: No, tu primer...

EC: Els dos alhora. 

PN: Bona nit

EC: Que descansis. bona nit Pere. Gran lliçó la teva d'aquesta nit.

EC: Avui en Pere ens ha demostrat que és un grande. Llarga vida al nou Pere

PN: Boooooooona niiiit!!

EC: Un cola-cao i al llit

Només va faltar un comiat clàssic d'en Navarro, com deia en @jordicalvis: "El #simiribonanit està al caure"

Segons una enquesta del prestigiós centre d'estudis demoscolòmics, si s'haguessin fet eleccions a Twitter en aquell moment Pere Navarro hauria fet un digne paper. No hauria guanyat (tampoc ens passem), però hauria estat el típic partit simpàtic a qui tothom desitja sort. "Una nova era", titulava en @jotaemi, decidit a seguir a Pere Navarro després de la conversa. @albertmercade hi afegia: "En Pere Navarro ha guanyat més simpaties avui amb quatre tuits que amb més de 30 anys de carrera política". Qui li hauria dit que mantenint la senyera ben neta i fent-la petar de tant en tant a Twitter es guanyaria el favor del poble.

Els elogis van donar pas a una reflexió, la que va fer en @08181: "El que guanya un polític sense CM". I no es referia a un guany econòmic (ai, què passaria si donessin dietes per gestió tuitaire), sinó de qualitat 2.0. Clar que alhora estableix un precedent perillós que pot acabar amb la professió de gestor de comptes, on hi ha una bombolla que riu-te'n tu de les promocions immobiliàries als deserts: "CM convoquen per demà, dilluns, vaga de protesta per intrusisme laboral", anunciava @QuimMonzo. @Vyvyan_Basterd animava a la resta a sumar-shi: "Que @pere_navarro marxi de la política per dedicar-se exclusivament al seu compte de Twitter hauria de servir d'exemple als altres polítics".

Cada cop que Pere Navarro feia una proposta política, Twitter bullia. El seu CM es feia un fart de rebre burles, insults, era l'epicentre de mofa. Però les tornes han canviat. El CM ha desparegut, en Pere Navarro ha agafat les regnes del seu Twitter i li està agafant el gust. Prepara't, Catalunya. Pere Navarro contraataca.

 

(La foto és d'Andreu Dalmau, de l'agència EFE)

Jau Coloma

Sobre el blog

Li he dit tantes vegades als meus superiors que estava treballant mentre mirava el Twitter, que ara regularment he d’escriure aquest bloc per justificar-ho. Ja que els mitjans sovint ens prenem massa seriosament Twitter i Twitter sempre fa massa mofa dels mitjans, és hora que girem la truita i observem Twitter com es mereix: com una gran broma de 140 caràcters. Aquí intentarem ordenar el ramat 2.0 al crit que el pagès Jordi Muxach va fer famós a les exhibicions de gossos d’atura: Jau Coloma!

Sobre el autor

Maiol Roger

Em dic Maiol Roger, sí, en aquest ordre, i segons fonts familiars vaig néixer també en ordre correcte el maig del 1986 a Vilanova i la Geltrú. Col•laboro a El País des de 2007. Vaig voler dedicar-me al periodisme perquè era l'única manera que se’m va ocórrer d’entrar als camps de futbol sense pagar, vista la meva incapacitat amb una pilota. Ara em dedico a la política, que és tan addictiu com el futbol però sense tantes coses serioses en joc. A Twitter sóc dels que tuiteja (piular és d’ocells), i em trobareu a @maiolroger. Comentaris, suggerències, propostes, elogis, crítiques i petició del compte bancari per fer un suculent ingrés a mroger@clb.elpais.es

Eskup

Archivo

octubre 2014

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
    1 2 3 4 5
6 7 8 9 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal