Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

València ha importat, i com!

Por: | 25 de mayo de 2015

Dissabte passat, jornada gloriosa de reflexió, escrivia jo en aquest blog una entrada titulada "València no importa?". Els esdeveniments, ahir, es van succeir de manera tan vertiginosa que s'imposava una nova ullada a la realitat. Les eleccions municipals i autonòmiques van propiciar, a tot Espanya, un avanç de les forces progressistes. Vells militants que durant anys i panys havien viscut semiocults, vegetant i aguantant el xàfec a places dures -duríssimes- com Madrid i València, ara han rebrostat amb noves forces. I han ocupat el castell. Una gran onada d'esperança ho inunda tot i el discurs de la inevitabilitat històrica dels qui apliquen el programa de Merkel més avall dels Pirineus s'esfondra amb gran estrèpit.

  Al País Valencià, matèria de la meua reflexió sabatina, hi ha motius per a l'alegria. Compromís, la força que s'ha destacat en la lluita contra la corrupció i a favor del retorn de la decència, ha vist recompensat el seu esforç. Jorn Ribó, si no passa res, serà el nou alcalde de València. El canvi, més que descomunal, és directament brutal. Acomiadem una regidora de moral distreta, precàriament alfabetitzada, addicta a les paraules grosses, el licor ideològic fort i el pensament dèbil i donem la benvinguda a un valencià culte, nascut a Catalunya (arggggggg!) i ciutadà del món lliure, que retorna novament la dignitat al Cap i Casal. 

Comrpomís 2015

  A les Corts, Ximo Puig podria ser president. Si el seu partit ha aprés dels errors passats aquest morellà afable i constant no ho hauria de fer malament, i més si té al costat un animal polític tan destacat com Mònica Oltra. Podem també ha entrat amb força i la nota luctuosa la posa Esquerra Unida, que a pesar de la seua fermesa en la lluita contra la corrupció no ha obtingut representació.

  M'alegre per tots, però ara ve el més difícil: que la previsible coalició de partits per a governar esdevinga operativa i fiable. Ja hi ha massa experiències de governs multipartit en altres territoris que han acabat com el ball de Torrent. Podríem fer, a València, les coses d'una altra manera? Els ciutadans sense adscripció partidista -és el meu cas- ho agrairíem.

  Després de vint anys de governs conservadors, el País Valencià està en una emergència social, econòmica, estructural, lingüística i cultural. Hi ha molt a fer però la caixa està buida. Què tal una primera llei que reclame als corruptes el retorn dels diners -amb efectes retroactius?

  Siga com siga, el temps nou que s'obri és meravellós. No ho fem malbé, please...

València no importa?

Por: | 23 de mayo de 2015

València no importa, això és evident. Ha importat mai? Un bon tema per a una jornada de reflexió com la d'avui, més enllà de l'eco somort de les proclames embogides dels polítics. Examinem la situació: el PP va prohibir la recepció de TV3 al País Valencià (també ho va fer el PSOE, al seu moment) i després, molt conseqüentment, va tancar Canal 9. Cat Ràdio i Ràdio 9 van seguir la mateixa sort. Resultat: no hi ha cap mitjà audiovisual en català que emeta a tot el territori valencià.

Tv3-canal-9

  A tot això, com sabeu bé els lectors d'aquest periòdic, s'ha consumat un altre fet en la mateixa línia: s'han tancat les delegacions autonòmiques d'El País, entre elles la valenciana. La pèrdua és especialment sagnant si considerem que amb aquestes pàgines se'n va l'únic instrument de premsa escrita que atenia per igual la realitat de tot el territori valencià, sense divisions provincials. I també, caldrà dir-ho, desapareix el Quadern, un suplement de cultura que, bé que esquifit i realitzat amb criteris opinables (sense una secció de crítica de llibres potent i relativament raonable, en la línia del seu germà de l'edició catalana, per exemple), era l'únic íntegrament en català en terres valencianes.

  Jo em pensava que aquesta decisió empresarial generaria un cert rebombori: reclamacions dels lectors, apel·lacions a la seua defensora, etc. Sembla, però (si no ens han volgut enganyar), que la gent s'ha queixat més perquè no apareixia completa la programació de les cadenes a la pàgina de televisió que per la debacle valenciana (segons recordava Andrés Boix Palop en un tuit incisiu).

  No sé. El País Valencià va assemblant-se cada vegada més a un desert on l'únic oasi ja és internet (i encara!). Ara mateix, l'únic supervivent de l'edició valenciana del periòdic sóc jo mateix, aquest humil blog. Comence a sentir-me com un personatge de Richard Matheson...

  I demà toca votar. Jo tinc claríssim a qui ho faré. Amb els grans partits del sistema -el PSPV primer i el PP després- el País Valencià no ha passat de ser el qui ha pagat la festa de tots plegats (però, què se celebrava?). No ha sigut igual el mandat del PSPV que el del PP, això és obvi. Però el resultat ha vingut a ser el mateix. Caldrà un canvi, com més profund millor, i espere que aquest canvi el lideren forces estrictament valencianes. Perquè algun dia ens haurem de posar a reconstruir aquest país, començant per la seua dissortada estructura comunicativa. I aquest dia podria ser demà.

Mil paraules

Por: | 10 de mayo de 2015

El diari Ara, que paga algunes de les meues factures, em proposa fer un reportatge sobre València, dins la campanya #arafemciutat. Em conviden a quedar amb Xavi Sarrià, el cantant d'Obrint Pas i realitzar un diagnòstic sobre la situació de la ciutat, en vespres de l'agonia (presumpta!) de Rita Barberá al capdavant de l'alcaldia. Amb Xavi quedem al davant del Mercat Central i s'hi reuneix amb nosaltres el fotògraf, Daniel Garcia Sala. Entrem al mercat, anem al Carme, tornem cap a la plaça de la Reina. Després anirem al Cabanyal i a Benimaclet, allà on la pressió del centre es centrifuga amb mil agressions contra el medi -el barri, l'horta. El reportatge s'ha publicat el dia 2 de maig, i el teniu ací (L'Ara, però, és de pagament, perquè és un diari adult i no viu d'aquest infantilisme cibernètic consistent a creure en els Reis d'Orient del Gratis Total).

Ramon Usó (fotògraf) a la plaça Tahrir, El Caire (foto Joan Garí)

  Xavi Sarrià és un tipus ben conegut, però jo vull parlar del fotògraf. Daniel és un professional meticulós i el periòdic el premia publicant a doble pàgina una de les seues espectaculars fotos del barri del Carme. En aquests anys he coincidit amb molts fotògrafs de premsa. El maridatge periodista/escriptor-fotògraf sempre m'ha semblat una conjunció fructífera. La dualitat essencial del reportatge de premsa sempre ha sigut el text i la imatge (fixa) i no veig -amb alegria- que en internet aquesta sintaxi canvie substancialment. Naturalment, ara l'univers digital permet complementar això amb vídeos i àudios, però els elements essencials de qualsevol peça informativa continuen sent la paraula i la imatge.
  Fa anys vaig coincidir a València, fent un reportatge sobre el Cabanyal, amb el fotògraf Alberto Di Lolli. Va ser estimulant compartir aquell temps entre la degradació i l'esperança d'un barri que no volia morir. Si no recorde malament, Alberto va acabar signant les seues fotos amb pseudònim, per raons de la seua situació laboral llavors. Tot plegat va ser un treball estimulant i crec que el meu text no hauria quedat igual sense el concurs de les seues imatges.
  Ara Alberto Di Lolli ha sigut guardonat amb el premi Ortega y Gasset de Fotografia 2015, per la sèrie "La España del despilfarro", publicada amb Pedro Simón al diari El Mundo. La meua enhorabona.

  Els lectors d'aquest blog, d'altra banda, saben bé que el gran fotògraf borrianenc Ramon Usó sol acompanyar-me en les aventures internacionals que hem anat ordint en els últims anys. Amb ell al darrere de l'objectiu he fet reportatges que després s'han publicat en Público, en Ara, en El País. I he tingut el plaer de fotografiar-lo a ell en l'acte de fotografiar -com en la imatge que il·lustra aquest text, d'un dia fecund en El Caire-, en un joc de miralls molt apropiat.
  No és que una imatge valga més que mil paraules, és que aquestes mil paraules necessiten el contrapunt imaginari per poder completar el seu sentit. El millor de la nostra civilització es resumeix en un reportatge de premsa. I els qui xalem fent-los -els fotògrafs i els escriptors- som l'última parella ben avinguda que queda. I per molts anys.

Llibertat!

Por: | 26 de abril de 2015

El cantautor i professor valencià Rafa Xambó ha publicat un nou disc. Es tracta, però, no de material estrictament nou, sinó de la recuperació d'una maqueta trobada recentment, i gravada en la dècada dels 70. El disc en qüestió es diu Llibertat! i inclou nou composicions, amb música de Xambó i lletres seues però també, en algunes ocasions, procedents de composicions poètiques de Miquel Martí i Pol o Feliu Formosa.

Rafa Xambó, als vint anys

  Escoltades ara, aquestes cançons de fa quaranta anys, ideades i interpretades amb la vehemència i l'ambició d'un jovencell de vint anys, em fan vindre records d'aquella època en què jo també vaig tindre díhuit, dèneu, vint anys. I com tot jovenàs amb sang a les venes en aquella edat, vaig formar el meu grup musical, i vaig compondre i vaig escriure lletres, i vam concursar en aquell Festival de la Cançó a Borriana que ara és un plec de la memòria i un to nostàlgic en la veu.

  A les cançons d'aquell primer Xambó hi ha deixos de Ramon Muntaner o de Joan Isaac, que són els autors que m'imagine que sentiria, perquè eren els seus companys de generació. És una música magnífica, la d'aquells anys, quan tot semblava possible -i tot era a punt d'estroncar-se no sé si irrevocablement. Muntaner va deixar d'actuar, Isaac es va retirar temporalment (després, per sort, ha tornat); Xambó ens ha anat regalant, al llarg del temps, melodies suggeridores, i fons i tot tot un Shakespeare. Els qui tenien vint anys als anys 1970 saben el que és reclamar Llibertat, i rebre, per torna, una burocràcia més o menys eficaç, però massa grisa si, el que s'ha somiat, és un arc de Sant Martí.

  No voldria cloure aquest petit recordatori d'una obra feliç sense fixar-me ni que siga en una de les cançons. Òbviament, aquestes composicions tenen els defectes i els encants d'un primer disc, així que no val la pena detindre-s'hi. Un tema, en especial, m'ha subjugat, perquè constitueix el retrat més vívid d'un tipus que sol estar absent dels llibres d'història, però que és el responsable, per exemple, del fracàs de la Transició al País Valencià. El Vicent d'aquesta cançó és el petit esquirol, el traïdor per unes poques monedes, el qui s'escaqueja, el qui ho obstaculitza tot, el triomfador final i el majestuós fill de puta. Llegiu i escolteu, i després jutgeu vosaltres mateixos:

CANÇÓ DE VICENT
Vicent vine amb nosaltres
Anem a per l’enemic
Que al nostre company Batiste
Li han pegat i l’han ferit
Vicent, vine amb nosaltres
Anem a per l’enemic.
A mi no em claveu en lios
A casa estic molt bé
Cadascú que s’apanye
I pague lo que ha fet
Jo me’n vaig a ma casa
M’amague en un racó
Si els altres no s’amaguen
Quina culpa tinc jo.
Vicent vine amb nosaltres
A la manifestació
Que al nostre amic Joan
L’han tancat a la presó
Per dir les seues idees
L’han tancat a la presó.
A mi no em claveu en lios...
Vicent vine amb nosaltres
I voràs lo que ha passat
Un home a la teua dona
Li ha pegat i maltractat
Vicent vine amb nosaltres
I voràs lo que ha passat.
A mi no em claveu en lios...
Als vint anys era un covard
Als trenta un esquirol
Als quaranta era un cabró
Vicent als cinquanta anys
Era un gran governador.
A mi no em claveu en lios...

La mirada interior

Por: | 12 de abril de 2015

  La mirada interior és la més ineludible. Hi ha una saviesa que emergeix del trànsit per les estretes carreteres de l'ànima, allà on en qualsevol revolta ens pot sorprendre un paisatge que és el revers exacte del solatge més intransferible de la nostra biografia.  En aquests pobles arraulits al final del trajecte, on un vell camina cap al sol i un gat observa la lluna des d'una teulada, allà on les mateixes pedres que han servit per a fer marges mitgers s'han usat per a bastir palaus gòtics, podrem seure i tornar a omplir les alforges, perquè un nou camí ens espera.
  Mirar cap a dins sempre és més difícil. En l'epidermis, que el mar llepa amb la seua memòria salobre, hi ha sensacions increïbles, que no pararíem mai de contar. Però a dins totes aquestes percepcions es transformen i es metabolitzen fins adquirir el pes exacte, la quota d'humanitat que ens pertoca. A fora hi ha més llum i se sent la cridòria infantil com una benaurança; el silenci interior, tanmateix, és d'una qualitat tan compacta que s'assembla al més pur dels diamants.

Fotografia de Carlos Ripollés

  No és fàcil escollir la vida interior. En el fons tots anhelem, com en una profecia un poc maleïda, tindre un lloc en la multitud que empeny i que clama, beure'ns els colors de la vida amb avidesa i horror. Aquest aldarull ens impedeix escoltar-nos el cor, i això, de vegades, pot ser una taula de salvació. Tard o d'hora, però, hem de mirar cap a dins, allà on s'entreveuen les teules amb molsa, les escales irregulars, els carrerons humits i ombrívols. És el lloc exacte on el nostre pensament pot reposar i ens pot regenerar.
  D'alguna manera, la superfície -la perifèria- és en color, però la dimensió íntima -interna- només pot ser en blanc i negre. No hem de pensar que en l'escala dels grisos hi ha cap limitació. És obvi que la vida és en colors, però quan sentim la necessitat d'aturar un moment aquesta vida, de reflexionar durant un segon etern sobre quin és el nostre lloc en el carrussel, necessitem una dimensió dual.
  Hem de buscar, doncs, les nostres empremtes en imatges simples que retraten estrats de la nostra naturalesa més recòndita. Aquestes radiografies filtren les emocions i també un cert nivell de comprensió que només s'adquireix amb els anys. No esdevenim més savis pel temps, sinó per la naturalesa dels nostres canvis interiors.
  Cal també una certa valentia -ara ja ho heu comprés- per a mirar al fons del pou. Allà baix només hi ha aigües encantades que reflecteixen el nostre rostre no com és, sinó com hauria de ser. No hi ha cap perill narcisista. El que hi veiem no ens enamora, més bé ens intriga. La mirada interior ens fa sentir a Ítaca quan, en realitat, no hi hem pogut tornar mai.

[Notes per a l'exposició L'interior, de Carlos Ripollés i Susanna Sebastià, a la sala gòtica de l'ajuntament de Vilafranca (Castelló) -fins al 30 d'abril. Més informació en https://laraberainterior.wordpress.com/]

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal