Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Novament el grafiti

Por: | 27 de junio de 2015

Fa pocs dies vaig poder participar, com a membre del tribunal, en la lectura d'una tesi doctoral sobre el grafiti. El seu autor és Jaume Gómez -llicenciat en Història de l'Art i tècnic en Disseny Gràfic-, que hi aborda l'últim quart de segle del fenomen a València. En realitat, l'obra és molt més que això, perquè a més d'oferir un completíssim corpus documental sobre el grafiti valencià realitza un apassionat i aprofundit estudi sobre el que ha significat escriure i pintar sobre els murs des dels anys 70 del segle passat a totes dues ribes de l'Atlàntic.

Graffiti

  Jaume ha fet un treball exhaustiu, pulcre, suggeridor i perfectament documentat. Veient-lo allí, a la sala de juntes de la facultat d'Història, defensant el seu treball, m'he enrecordat de mi mateix, fa vint anys, a la mateixa facultat (llavors compartida amb Filologia), però al Departament de Teoria dels Llenguatges. La meua visió era més teòrica -una semiòtica del grafiti- i ja he contat en aquest blog les sorprenents i fecundes conseqüències de tot allò. Ser cridat, ara, per a avaluar una obra que d'alguna manera continua aquells esforços meus sempre és un goig i una responsabilitat que he agraït.

  Els judicis doctorals són sempre unes cerimònies molt peculiars. Per als qui no hi hagen participat mai, diré tan sols que consisteixen, si formes part del tribunal, a rebre dos volums amb un total de 1.500 pàgines -com ha sigut el cas- i haver de simular que les has llegides completament de cap a peus. Com que aquesta circumstància -la lectura completa, impertèrrita, reglamentària- sol donar-se poques vegades, especialment en les tesis del ram de les lletres, els doctors que formen part del tribunal, en la seua immensa saviesa, disposen d'un recurs infal·lible que els permet estalviar-se maldecaps. El recurs consisteix a agafar a l'atzar una pàgina del text, fer una observació o una pregunta relacionada amb qualsevol aspecte que s'hi continga, i convertir aquesta cita anecdòtica en una abassegadora categoria. Amb aquests petits trucs es van propiciant els cum laudes de rigor, la institució doctoral es manté sòlidament dempeus i es va passant la vida.

  A banda de tot això, per a un tipus com jo, que vaig emprar alguns anys de la meua joventut a dignificar el discurs dels murs i obrir-li les portes de l'Acadèmia, és un plaer comprovar que aquell esforç no ha sigut debades. Jaume Gómez és un treballador incansable i la seua sobra es mereixia de debò els honors amb què l'hem avaluada. Ara només tocaria esperar que no hagen de passar uns altres vint anys perquè aquesta senda de l'estudi del grafiti continue sent sovintejada amb profit.

  Fa molts anys, a les parets del barri del Carme de València, l'ajuntament va fer inscriure el següent missatge: "La paret neta és signe de cultura". Doncs és precisament al revés: la paret neta, impol·luta, sense escriptura només propicia un horror vacui mortal. És la presència dels signes gràfics i alfabètics el que dota el mur d'un contingut específicament cultural. Però el poder vol reservar-se la potestat de decidir on es pot escriure i què. I aquest és el problema.

Joan Ribó 1, Manuela Carmena 0

Por: | 20 de junio de 2015

No és una competició, òbviament, però és interessant constatar el resultat de la primera setmana de gestió als nous ajuntaments de les grans ciutats de l'Estat. Mentre Ada Colau feia la viu-viu, Carmena, a Madrid, vivia uns moments de tensió majúscula a compte del passat d'alguns dels seus col·laboradors. De Joan Ribó, en canvi, es destacava que arribava al seu ajuntament com un tipus normal, muntat damunt la seua bicicleta, lluny de les operacions megalomaníaques de donya Rita Barberá.

El primer dia de Joan Ribó

  Entenguem-nos: no estic avaluant els primers set dies dels nous alcaldes/esses. Sent la mateixa simpatia per tots tres. Però el fet objectiu és que la candidatura de Manuela Carmena s'ha nodrit amb persones que tenien un passat on la premsa del règim ha bussejat a pler. Humor negre? Profanació de capelles? Bah, ximpleries, si observem com està el pati (amb mig PP a la presó i l'altre mig mofant-se de les víctimes del franquisme i del sursum corda). Però una cosa està clara: Ahora Madrid s'ha format una mica d'aquella manera, i d'ací la tempesta subsegüent.

  Ribó, a València, no ha tingut aquests problemes, i deu ser per alguna cosa. Compromís, al capdavall, sembla un grup molt més sòlid -amb un passat, és clar, però un passat del qual poden estar orgullosos-, i aquesta diferència hauria de fer-se valdre. Sobretot ara que tornen a sonar les canturel·les que demanen una candidatura Compromís-Podem per a les eleccions generals al País Valencià.

  És molt llépola la perspectiva de ser la força més votada a les circumscripcions valencianes. Però, si m'accepten un consell, recomanaria a Compromís que hi manen ells, que no renuncien a la preeminència de les sigles, que exigisquen la formació d'un grup parlamentari valencianista propi al Congrés. El poder no ho justifica tot. Ara, per primera vegada, el País Valencià està en condicions de ser un actor de primera fila en el concert de les nacions de l'Estat. Els valencians tenim al darrere un historial massa gran de fracassos: la Guerra Civil ens va sorprendre amb un Estatut d'Autonomia redactat que no va poder entrar en vigor; la Transició es va saldar en l'accés a l'autonomia per la via lenta i subordinada als interessos de l'Estat. A hores d'ara, tot això pot canviar. I tot està en mans de Compromís.

  És evident que tot el que passe a Madrid serà observat amb un microscopi de molts augments. Guillermo Zapata i Rita Maestre són els resultat d'aquesta pressió mediàtica fora mida. València es beneficia, de moment, del seu caràcter perifèric, aproblemàtic, amablement folclòric. Però Podem, globalment, encara fa un poc la impressió d'exèrcit de Pancho Villa. Els valencians no haurien de subordinar-se a la seua estratègia. Esperem, dels polítics valencians, per primera vegada en segles, una mica d'astúcia, de clarividència i de patriotisme.

Sostindre el món

Por: | 06 de junio de 2015

  Una columna és una manera eficaç de sostindre el món. De vegades tenim la sensació que l'univers sencer podria ser incomprensible sense la vocació d'un grapat d'esforçats columnistes, que alcen els seus pilars perquè la interpretació se sostinga per damunt de tot. En la diligència d'aquests instruments de paper hi ha una solidesa llenyosa que no podem desdenyar. Qui més qui menys, dedicant-se al noble ofici de l'escriptura, ha somiat alguna vegada a posseir un suport vertical -un monument purament verbal- des d'on emular els vells predicadors o algun sant en vigília enmig del desert, explicant la veritat en minúscula contra la indiferència o el tedi.
  Els lectors més avesats ja saben que, en un periòdic, és en els marges de les notícies on hi ha la literatura més urgent. Mentre els periodistes assaonen els fets, els columnistes s'entretenen glossant aquests fets fins fer-los cantar les quaranta. Si el periodista és el poli dolent, el columnista és el poli bo. Formen, no cal dir-ho, una bona parella. Cap malfactor, per hàbil que es considere, podrà resistir l'escomesa d'aquesta parella a l'uníson. La realitat, sovint, és un petit delinqüent que acabarà confessant els seus secrets si, després que el poli roí l'haja amenaçat amb tots els mals, un desmenjat poli bo, oferint-li un cigarret i donant-li un colpet al muscle, el convide a desvestir-se i mostrar-se tal com és, que és, indefectiblement, tal com no podria mai deixar de ser.
  Quan era menut, jo somiava a tindre la meua pròpia columna en un periòdic. És un anhel que he vist acomplit reiteradament, en diferents mitjans. En un d'ells, -el desaparegut diari Público- un jueu colombià que hi feia de cap d'Opinió em va proporcionar la coronació natural de l'ofici de columnista. Marco Schwartz, en efecte, em proposà fa alguns anys fer-hi un article diari, sumant-me així a la selecta nòmina d'alguns escriptors de periòdics que admirava. Així vaig aprendre que comentar la realitat cada dia -sense falta i sense destorb- és la manera més expeditiva de crear amb els teus lectors una comunió d'interessos vitals enèrgicament indestructible.

La ciutat dels dies, de Lluís Meseguer


  Ara Lluís Meseguer ve a mostrar-nos un recull de l'article setmanal que ha publicat durant alguns anys al diari Levante. Amb Lluís tinc diversos deutes. El que més ve al cas, és el fet que em contractara, quan jo era només un monyicot barbamec, la meua primera columna periodística. Això va ser fa trenta anys -aquesta eternitat-, el mitjà en qüestió era el Mediterráneo, el títol de la secció "La terra i lo mal govern" i jo firmava com a L'encobert. Aquells articles, mirats ara, mereixen la indulgència de l'edat: tenen el punt de descaradura i provocació d'un jovencell que vol traure faves de l'olla però també -vull pensar- un incipient rigor formal. Una experiència, fet i fet, capaç de segregar tota la nostàlgia que faça al cas.
  A diferència de L'encobert, Lluís Meseguer ens ha ofert la seua visió al Levante quan la vida ja li havia concedit els títols consecutius de pare, catedràtic i acadèmic de la llengua. No és negligible la seua trajectòria: un xicot d'Herbers que arriba al cim de la parafernàlia acadèmica i comparteix tota la seua saviesa vital en càpsules setmanals que aspiren a no parlar de "lo nostre" com a tot horitzó epistemològic, sinó a espargir un cert savoir faire sense acritud i amb un rostre amical.
  Mereix la pena revisar ara aquesta selecció de les columnes de Meseguer. Hi trobareu el seu calendari més privatiu, dosis inalienables de la seua petita filosofia i, més enllà, una manera raonable de pautar el temps transcorregut.
  Una columna, en el fons, és una manera de veure la vida. Una pròtesi que, si el seu autor és prou astut, se'ns acaba fent imprescindible. Un fruit d'un dia que acabem recollint en el gran cistell de la vida viscuda. Literatura, periodisme: tot això que utilitzem sense descans per a comprendre i per a comprendre'ns.

[Pròleg al llibre, La ciutat dels dies, de Lluís Meseguer (editorial Denes), que es presenta dimarts 9 de juny a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores]

Feu fora el PP del control dels mitjans

Por: | 31 de mayo de 2015

Amb la nova i esperançadora perspectiva que han obert les eleccions municipals i autonòmiques, hi ha un punt d'especial interès en què caldria posar-se a treballar ja. Em referisc a blindar els mitjans de comunicació públics davant la mala praxi continuada dels governs del PP. Naturalment, no són discutibles les prioritats: abans caldrà assegurar els menjadors escolars per als més desafavorits, l'alternativa habitacional després dels desnonaments o el final de la política de retallades indiscriminades.

  Una vegada assegurat l'essencial, crec que les diferents formacions progressistes que ara busquen sumar els seus vots per al canvi haurien de seure i cavil·lar la manera d'impedir els espectacles vergonyosos que s'han donat en el passat recent a les televisions públiques, per exemple, quan el PP les ha controlades. Tots tenim en ment els referents bàsics: TVE, Telemadrid, Televisión de Galicia, RTV Castilla La Mancha, Canal 9. És obvi que Calviño va ser-hi un precedent nefast, però la política de Zapatero d'obligar a decidir el director de RTVE per una majoria qualificada a les Corts és la senda correcta, en aquest sentit.

Tancament de Canal 9

  No s'hi val a afirmar, amb aixecament de braços, que tots els partits manipulen els mitjans. Com en la paràbola orwelliana, en aquest tema, uns són més iguals que no uns altres. Segur que CiU posa el nas a TV3, o el PNB a Euskal Telebista, com Amadeu Fabregat va protagonitzar un episodi excepcional en la història universal de la infàmia al Canal 9 controlat pel PSPV-PSOE. Però, comparat amb la política habitual del PP, tots aquest exemples són purament anecdòtics.

  El PP és incompatible amb la llibertat d'expressió dels professionals del periodisme, com ells mateixos han denunciat -i continuen fent-ho en els casos de TVE i Telemadrid- de manera patèticament reiterada. Per això, allà on es puga i s'hi dispose de majories parlamentàries qualificades, urgeix blindar el model de televisió i ràdio pública. Bastaria a incloure als respectius Estatus d'Autonomia, per exemple, el mètode d'elecció del director general de cada ens, i les majories necessàries. Això evitaria que, en el cas que el PP torne a governar, puga imperar-hi i provocar-nos la vergonya aliena habitual.

  Per sort, aquestes eleccions han evidenciat la soledat de Rajoy i els seus adlàters. Ningú vol pactar amb ells -ni tal sols Ciutadans/Ciudadanos, que hi competeix amb el seu espanyolisme de xaranga i pandereta. Ja s'ho faran mirar. En tot cas, és el moment d'aprofitar la circumstància no tan sols per reflotar Canal 9, de manera inajornable, sinó de salvaguardar la nova empresa amb una seguretat jurídica al màxim nivell, que impedisca la grollera intervenció política del passat més immediat.

  Senyors polítics: la dreta espanyola no és una dreta normal. Això ja ho han demostrat per activa i per passiva -a València, a Madrid, a Santiago. És el moment de posar-se les piles i dignificar un ofici -el del periodista de mitjans públics- que, amb ells, s'assembla massa al vell acudit: no poder dir a ta mare que treballes en una tele autonòmica perquè ella creu fermament que fas de pianista en un bordell.

  La festa s'ha acabat i el bordell serà ara un menjador social. Aprofitem per reeducar les putes.

València ha importat, i com!

Por: | 25 de mayo de 2015

Dissabte passat, jornada gloriosa de reflexió, escrivia jo en aquest blog una entrada titulada "València no importa?". Els esdeveniments, ahir, es van succeir de manera tan vertiginosa que s'imposava una nova ullada a la realitat. Les eleccions municipals i autonòmiques van propiciar, a tot Espanya, un avanç de les forces progressistes. Vells militants que durant anys i panys havien viscut semiocults, vegetant i aguantant el xàfec a places dures -duríssimes- com Madrid i València, ara han rebrostat amb noves forces. I han ocupat el castell. Una gran onada d'esperança ho inunda tot i el discurs de la inevitabilitat històrica dels qui apliquen el programa de Merkel més avall dels Pirineus s'esfondra amb gran estrèpit.

  Al País Valencià, matèria de la meua reflexió sabatina, hi ha motius per a l'alegria. Compromís, la força que s'ha destacat en la lluita contra la corrupció i a favor del retorn de la decència, ha vist recompensat el seu esforç. Jorn Ribó, si no passa res, serà el nou alcalde de València. El canvi, més que descomunal, és directament brutal. Acomiadem una regidora de moral distreta, precàriament alfabetitzada, addicta a les paraules grosses, el licor ideològic fort i el pensament dèbil i donem la benvinguda a un valencià culte, nascut a Catalunya (arggggggg!) i ciutadà del món lliure, que retorna novament la dignitat al Cap i Casal. 

Comrpomís 2015

  A les Corts, Ximo Puig podria ser president. Si el seu partit ha aprés dels errors passats aquest morellà afable i constant no ho hauria de fer malament, i més si té al costat un animal polític tan destacat com Mònica Oltra. Podem també ha entrat amb força i la nota luctuosa la posa Esquerra Unida, que a pesar de la seua fermesa en la lluita contra la corrupció no ha obtingut representació.

  M'alegre per tots, però ara ve el més difícil: que la previsible coalició de partits per a governar esdevinga operativa i fiable. Ja hi ha massa experiències de governs multipartit en altres territoris que han acabat com el ball de Torrent. Podríem fer, a València, les coses d'una altra manera? Els ciutadans sense adscripció partidista -és el meu cas- ho agrairíem.

  Després de vint anys de governs conservadors, el País Valencià està en una emergència social, econòmica, estructural, lingüística i cultural. Hi ha molt a fer però la caixa està buida. Què tal una primera llei que reclame als corruptes el retorn dels diners -amb efectes retroactius?

  Siga com siga, el temps nou que s'obri és meravellós. No ho fem malbé, please...

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal