40 Aniversario
Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Un suquet compartit

Por: | 18 de junio de 2016

Dimecres passat vam dinar al restaurant Pinocchio, de Borriana. M'hi vaig entaular amb dos gestors culturals, Segon Plavi i Jesús Broch, i amb el periodista, escriptor i veterà gastrònom Emili Piera, autor d'aquesta superba síntesi de la manera valenciana de menjar que és La nostra cuina (Bromera, 2002; amb fotografies de Francesc Jarque).
   Pinocchio és un establiment regentat per Vicent Bou. Conec Bou des que vam cursar junts el COU, quan encara n'hi havia. Han passat, des d'aleshores, trenta-tres anys. Aquells monyicots que vam coincidir a l'institut de Borriana mentre ens sobrevenia -com una catàstrofe magnífica- la majoria d'edat hem anat fent via. En aquests anys he coincidit amb Bou en diferents llocs, usualment pizzeries. Vicent Bou s'obstina a regentar llocs de restauració sota aquesta etiqueta, que encara usa en Pinocchio. Tants anys després, però, ha comprés ja que la gastronomia valenciana no té res a envejar a la italiana, i per això entrar al Pinocchio disposat a engolir-se una simple pizza és com passar una vetlada amb Irina Shayk i limitar-se a jugar-hi al parxís...

Vicent Bou, del restaurant Pinocchio (Borriana)

   Vicent Bou, aprofitant tot el que ha aprés sobre cuina, ha perfeccionat un suquet de rap i coent que anomena "Suquet borrianenc", un plat que conjumina el millor de la nostra mar i l'excel·lència de la nostra costa. És una creació original que vam poder tastar dimecres entre moltes altres delícies, i que aprofita un element característic de la gastronomia borrianenca, el coent. El descric així en La memòria del sabor: "El coent és una mena de llonganissa seca típica de la capital de la Plana Baixa, feta amb panxeta i magre de porc, amb l’afegit d’un poc de pebre natural extret de la caiena xinesa. El resultat és un embotit cepat, de sabor excel·lent, peculiar i inigualable. He llegit, a més, uns apunts peculiars relacionats amb aquesta caiena. Segons sembla, el pebre que se n’extrau conté una substància (la capsaïcina) que té propietats antioxidants, bactericides i analgèsiques, a més de propiciar la digestió i la millora de la circulació i contribuir a apujar l’ànim".
   Es comprendrà, després d'aquesta descripció, que els comensals vam acabar la dinada amb un humor majestuós, i ens vam comprometre a glossar els luxes de la cuina que acabàvem de tastar. I ací teniu, per acabar, la recepta del plat en qüestió, perquè circule urbi et orbe.

Suquet de rap i coent (per a 4 persones)

Ingredients:
  Per al caldo: Mig quilo de morralla i peix de roca (gallineta, serrans, cintes...), un porro menut, una ceba, dos carlotes mitjanes, una dotzena de crancs, 4 o 5 galeres, el cap d'un rap d'uns 800 grams.
  Per al suquet: la cua del rap, una pota de polp, tres coents, dos creïlles grans.
  Per a fer el caldo: sofregiu el porro, la ceba i les carlotes tallats a trossets. Després poseu les galeres tallades per la meitat i els crancs sencers. Ho sofregiu tot i hi posem 2'5 litres d'aigua. Després afegiu la morralla i el rap, sense esperar que bullga l'aigua.
   Quan comence l'ebullició baixem el foc al mínim. Aleshores s'hi afigen quatre creïlles senceres (després les pelarem i les trossejarem). Ho heu de mantindre al foc uns vint minuts, regulant-ho de sal, i després deixeu-ho reposar una hora. Al final caldrà colar el caldo resultant.
  Però el suquet estaria greument incomplet sense la picada, aquesta glòria inigualada de la nostra cuina.

Ingredients de la picada: 4 llesques de pa, un gra d'all, un grapat de jolivert, una cullerada de postres amb pinyons, 100 grams d'ametla mòlta en pols, una cullerada de café de pebre roig, una cullerada de café de nyora, una mica de nou moscada, un coent triturat, sal, un polsim de timonet i una fulla de llorer.

  Fregiu el pa i tritureu-lo. Després, coleu-lo perquè amolle l'oli. Poseu una paella al foc i pegueu-hi unes voltetes als alls, els pinyons i l'ametla (per eixe ordre). Després afegiu-hi el pebre roig i la nyora i de seguida el pa, el llorer i la nou moscada. Poseu per damunt un polsim de sal i afegiu-hi el coent i tritureu-ho tot fins que forme una pasta.
   Una vegada tenim el caldo i la picada preparats, podem procedir. Agafareu dos coents, els pelareu i els fareu a boles. Amb la cua del rap, en farem medallons de la seua carn. Caldrà sofregir el rap i els trossos de creïlla que hem tret del caldo, i després ho mesclarem tot amb les boles de coent crues. Ara posareu al foc el caldo i la picada i, quan començarà a bollir, als cinc minuts posareu el rap, la creïlla i el coent. En deu minuts ja es pot apagar el foc i llavors es posa un poc de picada per damunt per a què quede un poc més consistent. Si tot ha anat bé, quedarà una menja entre caldosa i melosa (segons hagem regulat la picada), d'un sabor original i consistent.

Bob Dylan, setanta-cinc anys després

Por: | 12 de junio de 2016

Bob Dylan acaba de fer setanta-cinc anys. Sí, el vell Robert Allen Zimmerman va nàixer el 24 de maig del 1941 a Duluth (Minnesota). Per a tipus com jo -i molta altra gent de diferents generacions-, Dylan és com un parent llunyà, aquell oncle esquerp i malcarat que no freqüentava mai les reunions familiars, però que et deixava sempre, fent-se el desmenjat, el regal més preuat. Ara m'adone que porte tota una vida amb ell, que el seguisc des que tinc ús de raó. Quan tens setze anys i poses per primera vegada Mr Tambourine Man al plat, els primers acords de la guitarra acústica desperten en tu uns efectes mobilitzadors i vitalitzants que et marcaran per sempre. És difícil, en realitat, escoltar àlbums com Blonde on Blonde (1966) o Blood on the Tracks (1975) i mantindre qualsevol forma de la indiferència. Per a algú que als vint-i-cinc anys ja ha compost cançons com Just Like a Woman o Visions of Johanna podria ser comprensible la temptació de considerar acomplerta la seua participació en els misteris de la creativitat i fins i tot la simple presència al món. La biografia de Dylan, però, és massa coneguda perquè necessite cap digest apressat. Després de Blonde on Blonde, un acident de moto mil vegades glossat va estroncar el torrent de màgia pura amb què havia inundat tot Occident. Es recuperaria, però ja no seria mai més el mateix (és algú, amb el pas del temps, cap vegada el mateix?). La seua carrera, plena de daltabaixos, conté, tanmateix, un bon grapat d'obres mestres en els últims cinquanta anys.

Bob Dylan


A l'altura de la seua llegenda, el mestre ha celebrat un aniversari tan rodó a la carretera. El Never Ending Tour fa anys i panys que porta Dylan arreu del món. I ara és hora de posar la cara B d'aquest article: si algú ha descobert el de Minnesota ara mateix, li recomanaré que no acudisca a cap dels seus concerts. És una experiència massa decebedora. Com ha explicat moltes vegades el col·lega Diego A. Manrique -i hi coincidisc totalment-, la fúria amb què Zimmerman s'autodestrueix en directe, destrossant sistemàticament el seu repertori, és indigna d'ell o digna, alternativament, d'una millor causa. Quan has escrit Like a Rolling Stone (considerada unànimement la millor cançó rock de la història) no tens dret a esquarterar-la sense pietat, menysprear-la, disfressar-la i botar-li foc com fa Dylan en directe, des de fa més de trenta anys. Jo vaig poder assistir a una d'aquestes cerimònies al juliol del 2006, a València. Era la vespra de l'arribada a la ciutat del papa Ratzinger, una visita de què encara es parla, i no precisament per motius sacres: la trama Gürtel -llavors activa, però encara en l'ombra- havia ordit un pla colossal per embutxacar-s'hi més de tres milions d'euros. A Dios rogando....
Dylan en directe és un bluf, però tenim els discos, aquelles meravelloses gravacions on un artista en estat de gràcia creava, en poques hores, obres mestres immortals. Sí, ara sent el mormoleig suau de les guitarres elèctriques mentre Dylan bufa a l'harmònica en Visions of Johanna, el tema que vull que facen sonar el dia del meu soterrar. I, per si no en tenia prou amb la versió canònica, en el volum 12 de The Bootleg Series (The Cutting Edge, 1965-1966), hi ha tota mena de gravacions alternatives de Highway 61 Revisited i Blonde on Blonde, el disc més important i decisiu (amb el permís de The Beatles) de la música popular moderna.
Hi ha un Bob Dylan ajupit al fons de la memòria col·lectiva, un paio amb guitarra i harmònica i tot de sons entremesclats al cervell, lluitant per conformar-se i escapolir-se'n. Aquest Dylan acaba d'arribar a Nova York. Som a l'any 1961. És un esclafaterrossos més que ve del country, del rerepaís immens i inadvertit. Toca per deu dòlars en antres on sempre hi ha una xica fent strip-tease. Un any després, ja escriu els himnes de la seua generació. Però podria haver anat tot malament, l'èxit és una bagassa esquiva. Podria haver sigut com el protagonista de la pel·lícula Inside Llewyn Davis, dels germans Coen. Els mateixos antres, la mateixa xica amb les peres a l'aire però, al final, el fracàs absolut, l'oblit.
Avui, però, no celebrem això, sinó els setanta-cinc anys d'una vida plena de troballes prodigioses. Hi ha Mozart, i hi ha Bach, i també Vivaldi i Chopin. Reverencie els clàssics, com ha de ser, i, tanmateix, quan sent els primers compassos d'un bon grapat de cançons de Bob Dylan, alguna cosa dins meu es transforma i és reclamat. Feliç aniversari, Bob. I per molts anys.

El dilema del PSOE

Por: | 29 de mayo de 2016

Pedro Sánchez, el líder del PSOE, és un home guapo. El seu rostre sense arestes, d'una bellesa cisellada, agrada a les dones. Un tipus ben plantat que passeja la seua altura elegantment felina de jugador de bàsquet entre els taurons de la política espanyola, on la circumstància de la telegènia no és menyspreable per a l'èxit d'un polític. Tanmateix, aquest cos atlètic i ben format fa temps que desprèn una flaire estranya. Molts ho han notat, però la majoria s'ha limitat a apartar-ne el nas. És una pudor inequívoca i molt poc ambigua: és la mala olor dels cadàvers, la ferum de la descomposició. Perquè Pedro Sánchez, per desgràcia, és mort, i no ho sap. Sembla, exactament, un personatge de novel·la hispanoamericana; potser, posem per cas, el Pedro Páramo de Juan Rulfo. El realisme màgic el protegeix, i ningú està disposat a trencar l'encanteri: tots, al seu voltant, li riuen les bromes, l'escolten quan parla, el posen als cartells més llampants. Un walking dead qualsevol, un mort que camina...

Pedro Sánchez

  A les eleccions generals del mes que ve, les possibilitats que la revelació del verdader estat de Sánchez siguen ja inocultables són molt poderoses. Una tempesta perfecta s'hi congria. El PSOE, aquest partit centenari que ha regit bona cosa de les responsabilitats institucionals en el règim del 78, és a punt d'enfrontar-se als seus temors més angoixosos. La coalició Units Podem, segons massa previsions, el sobrepassarà en vots i, llavors, els barons territorials socialistes trauran els ganivets i els enfonsaran en la seua carn ja exsangüe. Perquè Pedro Sánchez ja hi ingressa cadàver. I ell és l´únic que no ho sap.
   Des del 2011, el Partit Socialista Obrer Espanyol ha perdut milions de vots. La sagnia ha afectat la marca central i també marques germanes, com la del PSC. Les causes de cada cas són diferents, però el diagnòstic general és el mateix: el model socialdemòcrata, sorgit amb puixança de la reconstrucció europea del 1945, ha entrat en una crisi irreversible. Durant dècades, el socialisme democràtic va ser un vigilant fiable del capitalisme, el garant que el sistema podia adaptar-se a un món bipolar i servir de dic de contenció a l'amenaça comunista. La caiguda del mur de Berlín, però, ho va trastocar tot. Durant algun temps, encara semblava possible que el model socialdemòcrata (el capitalisme amb rostre humà) poguera mantenir una certa hegemonia simbòlica. El daltabaix del 2008, però, va ensorrar aquesta ficció. Zapatero va impossibilitar qualsevol eixida. Igual que va permetre la indignitat del ribot contra el nou Estatut de Catalunya (origen de l'ocàs del PSC), va encetar el camí sense tornada de la submissió al model de l'austeritat neoliberal (origen de l'ocàs del PSOE). De sobte, milions de votants es van sentir estafats, orfes, desorientats. Què volia dir, en un context tan brutal com el que va encetar la caiguda de Lehman Brothers, ser socialista? Pablo Iglesias, un obscur professor madrileny forjat en les lluites minoritàries de l'extrema esquerra, va veure la llum. La maquinària implacable de la història es posava en marxa.
   Ara que es parla tant del centre polític (una entelèquia rudimentària però útil), crec que és prou evident que l'autèntic partit centrista a Espanya ha sigut i encara és el PSOE. El centre perfecte: esquerrà en el model social i dretà en el model econòmic. La "dreta civilitzada" que ha fet el seu paper i, ara mateix, ja resulta inservible per a qualsevol que tinga menys de 65 anys. A les eleccions de juny, en tot cas, aquest caràcter centrista (de punt intermedi entre extrems) es veurà amb la màxima claredat. Perquè és obvi que Ciutadans no s'ubica en aquesta posició (això ho sabem bé a Catalunya i al País Valencià). PP i Ciutadans són la dreta i Podem i les seues confluències són l'esquerra (i després hi ha les forces estrictament nacionalistes, que juguen dins uns altres eixos). El PSOE hi tindrà, a l'endemà de les eleccions, el dilema més difícil de la seua llarga trajectòria: donar suport als uns o als altres. Qualsevol decisió que prenga, en aquest sentit, suposarà la seua destrucció. Les ganivetades vindran de la dreta o de l'esquerra, i en tots dos casos seran mortals.
  M'agradaria saber què passarà el 27 de juny, a l'endemà de les eleccions, però no en tinc ni idea. En aquest punt els lectors estaran arrufant el nas: dec ser el primer tipus amb accés regular a les tribunes públiques, en un país on tothom opina de tot i coneix perfectament la cura miraculosa per al càncer, que reconec la meua ignorància sobre un afer futur. Per això no m'agradaria estar en la pell de Pedro Sánchez. Un tipus tan ben plantat, tan atractiu, tan fotogènic. Un home tan jove que va morir tan bell...

Els Dissabtes Literaris, monstruosament delicats

Por: | 22 de mayo de 2016

Aquest dissabte vaig tindre el plaer d'introduir l'escriptora i amiga Anna Moner en els Dissabtes Literaris de Borriana. Sota aquest títol l'Agrupació Borrianenca de Cultura organitza, des de fa onze anys, unes trobades sobre literatura catalana, cada mes de maig. Fins ara hi han participat els següents escriptors:

2006: Vicent Usó, Vicenç Villatoro, Sam Abrams, David Castillo.

2007: Carles Alberola, Xavier Pla, Antoni Guzman, Martí Domínguez

2008: Joan F. Mira, Joan Daniel Bezsonoff, Sebastià Alzamora.

2009: Najat el Hachmi, Ignasi Mora, Emília Bea.

2010: Ferran Sáez, Santi Vallès, Mercè Ibarz.

2011: Manuel Molins, Josep Maria Pinto, Ignasi Aragay.

2012: Josep Piera, Carles Duarte, Pere Antoni Pons.

2013: Marta Pessarrodona, Alba Dedeu, Joan Pla.

2014: Eduard J. Verger, Albert Mestres, Isidre Crespo

2015: Antònia Carré Pons, Joan Lluís Lluís, Glòria Olivares

Cartell dissabtes literaris 2016

  A hores d'ara és una activitat plenament consolidada, de manera que constitueix el cicle de conferències de divulgació literària més important del País Valencià fora de la seua capital.

  Anna Moner venia a parlar-nos de la seua recent novel·la, El retorn de l'hongarès (Premi Alfons el Magnànim). Vaig escriure un comentari crític d'aquest relat al suplement de llibres del diari Ara, que tot seguit transcriuré. L'anècdota té un corol·lari divertit, que em conforta particularment. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves, en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir. I es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç per no poder deixar de llegir un bon llibre.

  "Monstruosament delicat": així va definir el seu relat Anna Moner davant el públic que omplia de gom a gom la sala d'actes de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. Una dona bella que té un món interior d'una riquesa exuberant. Li augure un gran futur com a escriptora. I ací teniu la meua impressió sobre El retorn de l'hongarès:

  "He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.

  Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del trasplantament definitiu.

Anna Moner 1

  Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.

  Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.

  Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament."

[Publicat en Ara, 9-5-2015]

Una fira a Ares

Por: | 08 de mayo de 2016

Ares del Maestrat és un petit poble de tot just dos-cents habitants situat al sud del Sistema Ibèric. Aquest dissabte, 7 de maig, s'hi ha celebrat una Fira del Llibre. Potser el lector d'aquestes línies, habitant d'una gran urbs -Barcelona, València...-, es riurà per sota el llavi tot maliciant-se quina mena d'interès pot tindre fer pujar alguns escriptors més de mil-cent metres d'altura per acontentar un públic tan migrat. En realitat, la història no va ben bé així. La Fira d'Ares és una institució modestament modèlica, pastorejada amb una il·lusió apassionada per Susanna Sebastià i un grapat d'entusiastes col·laboradors (Susanna i Carles Ripollés són els autors d'aquest bonic aplec de fotografies i poemes que es diu L'interior, que he prologat de bona gana). Com sabem tots els escriptors avesats a recórrer el país, és ben sovint als pobles més menuts on hi ha el públic més agraït i curiós, el posseït per una vitalitat i una curiositat més autèntiques.

Branques, de Meritxell Gené

  El cartell d'enguany el formàvem Lluís Meseguer, Martí Domínguez i jo mateix. Lluís acaba de publicar el recull d'articles de premsa La ciutat dels dies, a què m'he referit ací mateix també per la circumstància prologal (de vegades pense que passaré a la història de la literatura pels meus pròlegs: no seria un mal destí...). Martí, al seu torn, venia a parlar de La sega, aquesta intensa i excel·lent novel·la que tracta del món dels masovers, un tema tan emotiu per als habitants de les comarques de l'interior nord del País Valencià. Com que ja he escrit el que havia d'escriure sobre La sega (i ho podeu llegir ací), només em quedava emplaçar Martí per fer un bon àpat al seu mas -el de Monfort de Baix, als peus del Penyagolosa. La seua gentil esposa Tatiana i les seues vivaces filles, Aitana i Marta, van quedar com a testimonis.

  Pel que fa a mi, havia de parlar de La memòria del sabor. Era el final d'un llarg i intens periple que m'ha portat amunt i avall (Elx, Alacant, València, Castelló, Vila-real, Borriana, Barcelona....) explicant les delícies de la meua cuina materna. Aprofitant la temàtica, els restaurants de la localitat van preparar durant tot el dia receptes inspirades en les del meu llibre. I en vam fer els honors, no cal dir-ho.

  El programa es cloïa amb l'actuació de Meritxell Gené. Crec que per a molts -començant per mi mateix- la música d'aquesta cantautora lleidatana va ser un autèntic descobriment. El seu últim disc, Branques, és un sensual oasi harmònic de poetes d'arreu dels Països Catalans musicats per ella o per Jordi Gasion. Escoltant-la tranquil·lament en el cotxe, mentre baixava cap a la Plana, he quedat posseït per una veu que s'allunya del tòpic més suat -la "veu vellutada"- per obrir-se a registres insospitats, des d'un punt d'aspresa tel·lúrica fins dolceses molt delicades. En aquesta veu, Vinyoli, Estellés (que deu ser, ja, el poeta més musicat de tota la literatura catalana), Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Marià Villangómez o Salvat-Papasseit s'amotlaven a l'accent lleidatà, aquest preciós punt d'equilibri entre el català oriental i el nostre valencià. És així, amb tot just una veu i una guitarra (amb l'acompanyament ocasional d'altres instruments), on un cantant demostra el que val. I Meritxell Gené -una bella cantant, per dins i per fora- no hi necessita demostrar ja res.

  El motiu lul·lià de la portada del seu disc -l'arbre de Villangómez ("Arrelar, com un arbre, dins la terra..."), el de les "planúries de set i de pecat" de Joan Sales, el de l'amorós Manuel de Pedrolo ("Eixamplo les arrels per fer-me més semblant a una imatge promesa")- no pot ser més oportú. Enguany celebrem el set-cents aniversari de la mort de Ramon Llull. El seu arbre místic arrela a Lleida, a Ares, al Penyagolosa, a Borriana i a tot arreu on la nostra llengua i la nostra cultura troben un home o una dona que les estimen amb l'esperançat amor que mereixen.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal