Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Artur Perucho o la impotència

Por: | 06 de febrero de 2016

Deia Joan Fuster que una tesi doctoral serveix, majorment, "pour se torcher le cul". Quina gran raó tenia! I, tanmateix, Fuster en va fer una i jo mateix en vaig fer una altra. Ara l'amic Josep Palomero, escriptor i acadèmic de la Llengua, ha llegit la seua a la sala Germà Colon de la Facultat d'Humanes de la Universitat Jaume I i l'esdeveniment, més enllà de la seua virtualitat purament burocràtica, mereix la petita glossa que li vull dedicar.

Josep Palomero, durant un simposi a València

  La tesi de Palomero es titula Estudi biogràfic i literari d'Artur Perucho Badia. El lector que, ara mateix, ignore completament qui va ser aquest Artur Perucho no ha de preocupar-se en absolut. El destí de Perucho -de tots els Peruchos del món- és el de poblar la gran megalòpolis de l'oblit. I és que Artur Perucho (Borriana, 1902- Mèxic, 1956) exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d'una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l'exili. I després, el no-res.

  Per sort, l'interès de Josep Palomero ha vingut a rescatar una biografia que ara sorprèn pel que té d'intensa i paradigmàtica. Perucho, fet i fet, va ser un d'aquells periodistes -contemporani de Josep Pla, d'Eugeni Xammar, de Chaves Nogales...-que van convertir un humil article de premsa en una peça literària de primer ordre. Nascut a Borriana, gairebé amb el segle, l'ambició de Perucho ben aviat no va tindre metes curtes. A València s'integra en els corrents del valencianisme catalanista local, i ho fa des d'una perspectiva d'esquerres i prorepublicana (cosa que li valdrà alguna polèmica amb els blasquistes, sempre escèptics davant un "regionalisme" que no fora conservador). Els seus articles a la premsa de l'època tenen passió i estil, i una panòplia variada d'interessos: política, literatura, música, cinema... Després vindran els viatges per Europa i la novel·la Ícar o la impotència (1930), que és la crònica -inusitadament moderna per a l'època- d'un valencià enlluernat per París. Del mateix any és també l'assaig Catalunya sota la dictadura, interessantíssima crònica de les maldats de Primo de Rivera amb la nostra llengua i la nostra cultura. Avui aquests dos llibres, mai reeditats, ja no es troben ni en les llibreries de vell...

  Abans de la guerra, Perucho va saber fer de pont entre València i Catalunya, aquests dos països separats des de fa tres segles per una mateixa llengua. A València escriu en Taula de Lletres Valencianes, a Barcelona en La publicitat, a Madrid en El imparcial. A partir del 18 de juliol, s'integra en l'ortodòxia comunista. De Catalunya estant, dirigirà Mirador (incautat) i Treball, l'òrgan del PSUC. La seua immensa capacitat de treball es posa ara a les ordres de la nova circumstància. La derrota de la República el portarà a Mèxic. Allí morirà la seua primera dona, es tornarà a casar i tindrà una vida aparentment fàcil de periodista i divulgador cultural. En el fons, però, era un derrotat: havia volgut volar tan alt, que el sol va fondre les seues ales de cera. Va morir als 54 anys, havent abjurat del seu catalanisme i del seu marxisme. I la mort va córrer sobre ell un pudibund mantell d'oblit.

  Ara, més de mig segle després de la seua desaparició, una tesi doctoral de 900 pàgines ha vingut a rescatar un home que mereixia, sense dubte, un epitafi millor. Palomero hi ha fet un treball modèlic, amb un esforç de documentació colossalment exhaustiu. No són només els textos de Perucho els que hi han emergit de l'oceà d'indiferència polsosa amb què els anys els havien cobert. És la seua vida tota, perfectament documentada pel doctorand en una correspondència crucial, en desenes de testimonis orals recollits pacientment a tots dos costats de l'Atlàntic. I és així com es dibuixen -com en una novel·la- els perfils d'un altre borrianenc essencial del segle XX, com Amado Granell (el primer a entrar a París amb els aliats, l'any 1944), com el cardenal Tarancon.

  El tribunal d'aquesta tesi (dirigida per Lluís Meseguer amb el seu entusiasme habitual) estava format per Adolf Piquer, Manuel Aznar i Luis Urrutia. Volien saber per què Perucho abandona totes les seues creences quan arriba a Mèxic. Potser perquè el fracassat no escull les coordenades del seu naufragi...

  Ara esperem tots que l'esforç de Palomero tinga descendència, i es vegen reeditats papers essencials de Perucho, i la seua memòria restaurada. Potser quan una tesi està ben feta, i suposa realment una aportació novetosa, no servisca només per a aquell propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià... Sense dubte és el cas de la de Josep Palomero. I el cum laude de rigor ha sonat, aquesta vegada, més pertinent que mai.

El PSOE i el referèndum de Catalunya

Por: | 17 de enero de 2016

Una de les conseqüències més curioses de les ànsies independentistes a Catalunya ha estat convertir en gairebé unànime la creença que la resta d'Espanya és una mena de paradís d'analfabets i cavernícoles incapaços d'assumir les regles democràtiques més elementals. La pregunta, òbviament, no és per què un gruix considerable de catalans volen ser independents, sinó per què gent suposadament amb estudis superiors i carreres de piano segueix obstinant-se a afirmar que, en tot cas, aquesta pretensió ha de ser votada també a Badajoz, a Sòria, a Sevilla i a Las Palmas de Gran Canaria. Fins a les eleccions del desembre passat, tot feia pensar que Espanya (Catalunya a banda) era un bloc monolític on la Llei venia dels temps de Moisès o el seu nét Viriato (i, per tant, era inesmenable i incanviable) i tots els espanyols, com un sol home, cridaven contra l'autodeterminació com soldats d'aquells que cantava Bob Dylan (With God on our Side, per més senyes).

Independencia--644x362

  Per sort, no era així, i les eleccions generals s'han encarregat de demostrar-ho. De sobte, la valentia d'un grup com Podem, defensant sense ambages el dret dels catalans a fer un referèndum per decidir el seu futur, ha desmuntat un castell de cartes que va costar molt de muntar (com totes les coses efímeres). La dreta no se n'ha assabentat (lògic, per això són de dretes) però, i el PSOE? Com va dir algú, Pedro Sánchez ha aconseguit l'estrany miracle de presentar el seu partit com l'únic perdedor de la darrera contesa electoral. Però encara no ha perdut prou. Catalunya pot ser el Little Bighorne del socialisme celtibèric. Ara mateix, el partit del primer Pablo Iglesias està a no res de convertir-se en una formació regionalista (andalusoextremenya), amb votants exclusivament de la tercera edat (és a dir, els més rics del cementeri!). Perquè Espanya ha canviat i no adonar-se'n és autosignar-se el certificat de defunció.

  Què jo sàpiga, Cameron és de dretes. Però també és demòcrata (això el diferencia de Rajoy): fa el referèndum escocès, s'hi juga el tipus i guanya. I si haguera perdut? Doncs ara els escocesos ja no serien britànics i ací pau i allà glòria. No voler aplicar a Catalunya la mateixa lògica té, però, els dies comptats. Cada dia que passa (ho acaba de certificar el baròmetre de La Sexta Noche), l'opinió pública espanyola va decantant-se lentament per deixar votar els catalans. Què això podria ser imitat per altres nacions de l'estat? Doncs construïm una Espanya realment plurinacional i plurilingüe, amb un finançament autonòmic raonable, que ho evite. Ciutadans, un partit sense una ideologia clara (el típic oportunisme "de centre"), acaba de proposar, curiosament, que a Andalusia els alumnes estudien català, gallec i èuscar. És la bona direcció. Costa tant ser sensat i raonable? (A Espanya sí, però cada vegada menys).

  Totes les mirades, de nou, estan posades al carrer Ferraz de Madrid. No és fàcil, la papereta de Sánchez. Ha de decidir-se entre el futur o el passat, entre la realitat o el discurs, entre la sensatesa o la ideologia. Dels grans líders s'esperen grans decisions i també una immensa capacitat pedagògica. Si s'equivoca en la decisió, l'horitzó immediat és el PASOK. Ha d'escoltar més Ximo Puig i menys Susana Díaz. Ha de ser, per damunt de socialista, demòcrata. Aquesta amarga prova.

Els néts d'Eugeni d'Ors

Por: | 02 de enero de 2016

La Institució de les Lletres Catalanes ha publicat fa poc el volum Eugeni d’Ors. Potència i resistència, a cura de Xavier Pla. L’aplec de textos anava originalment destinat a ser el catàleg d’una exposició per al Centre d’Arts Santa Mònica que, per raons bàsicament econòmiques, no ha pogut veure la llum. En el seu lloc, s’ha recuperat el material en forma de volum col·lectiu, profusament il·lustrat. Amb aquesta excusa, s’ha tornat a posar sobre la taula la figura polièdrica, excessiva i contradictòria de qui és, sense cap dubte, una de les autoritats intel·lectuals més importants de la nostra cultura contemporània.

Eugeni-dOrs

Sempre m’ha fascinat la facilitat amb què hem tendit a avaluar les nostres grans patums no des del substancial sinó a partir de circumstàncies que el temps converteix en anecdòtiques. A Josep Pla se li negava el pa i la sal fins fa quatre dies pel seu paper durant la Guerra Civil, època no precisament afavoridora dels matisos. A Eugeni d’Ors no se li va perdonar mai que abandonara Catalunya i caiguera en braços del falangisme més o menys hirsut. L’abanderat del noucentisme, de l’imperialisme catalanista, acabà comulgant amb la jerarquia franquista. Traïdor a l’idioma i al país, va morir el 1954 sense pena ni glòria, abandonat pels uns i pels altres: ni glòria de Catalunya ni d’Espanya. Un tipus sositós a tots dos costats de la ratlla.
Més de mig segle després, encara ara parlar d’Ors requereix una ganyota convinguda, en certs cercles benpensants. Però la trista veritat és que les idees polítiques de l’interfecte o les seues decisions biogràfiques no poden ocultar una obra ingent, una formidable col·lecció de pàgines assagístiques plenes d’incitacions intel·lectuals i de troballes estilístiques. Com no he tingut mai el defecte de jutjar un escriptor per la seua ideologia, em resulta incomprensible que d’Ors no puga ocupar el seu lloc entre els grans.
Joan Fuster, poc sospitós d’escassa clarividència intel·lectual, va explicar al seu moment la importància d’aquelles glosses d’Eugeni d’Ors en La Veu de Catalunya en la seua formació intel·lectual. Per ser exactes, en la formació del Fuster escriptor hi hagué, primer que res –en aquella Sueca de postguerra, bruta, pobra, callada i eixorca-, artefactes molt precaris. Els seus pares tenien per costum, cada any, adquirir el calendari d’El mensajero del corazón de Jesús. A les pàgines d’aquesta fugaç bagatel·la doctrinària el futur assagista s’esforçava a llegir cada dia la lliçoneta de moral diària. Eren frases, segons ell mateix, que «recomanaven la castedat, l’amor de Déu, la paciència, la humilitat, la discreció». Sentències breus acompanyades, a la cara de darrere, per un munt d’anècdotes, acudits, receptes de cuina, endevinalles i altres curiositats. Tot plegat, més aviat una font d’escasses calories literàries. El detall, tanmateix, és aquest hàbit generat en el nostre aforista in pectore, un incisiu exercici de seducció que el portaria a confessar després: «Sospito que la meua primera il·lusió literària fou aquesta: escriure “frases” per a calendaris».
Més tard vindrien, en matèria d’influències, viandes molt més salutíferes, com el propi Glossari d’Eugeni d’Ors. Ningú que haja llegit amb profit aquests textos condensats, formalment modèlics, on d’Ors espargia tota la cultura europea del moment, pot deixar de reconèixer-hi un digne hereu de Montaigne. Potser el problema és que algú com d’Ors era un excés per a la Catalunya del moment. Quan s’exalten els vols gallinacis, els avions a reacció fan una impressió torbadorament pavorosa. A Eugeni d’Ors Catalunya se li va fer petita però l’Espanya que el rebé –la de la “dialéctica de los puños y de las pistolas” de José Antonio Primo de Rivera- el degué defraudar molt més ràpidament. El problema, però, és que quan s’han cremat els barcos ja no es pot tornar a l’altre costat de la mar.
Amb d’Ors tenim el mateix deute que la cultura francesa té amb Céline o la cultura alemanya amb Jünger, salvant les distàncies. Fins a quin punt podem assimilar els nostres monstres? És una pregunta que normalment es fan els fills respecte als pares, quan els pares resulten biogràficament problemàtics. Els néts, però, ja no necessitem aquest subterfugi.
Com a assagista en català, reivindique la figura d’Eugeni d’Ors. És l’avi que m’ensenya coses intransferibles. Tots provenim del mateix tronc, el vell Montaigne. I no va resultar inapropiat algun comportament del perigordià en la seua llarga vida? Irrellevant, fet i fet. Doncs ja és hora d’aplicar a d’Ors el mateix salconduit.

Retorn al Paradís

Por: | 19 de diciembre de 2015

Dijous passat vam retornar a Cal Paradís. En aquest restaurant de la Vall d'Alba (Plana Alta), el primer amb una estrella Michelin de les comarques castellonenques, em trobe tant a gust menjant que se m'oblida que estic fora de casa. El secret de Miguel Barrera (i no Barreda com molts -jo mateix!- hem escrit erròniament de vegades), el chef del Paradís, és buscar sempre productes de proximitat, modificar-los mínimament i fabricar-hi uns plats totalment recognoscibles. Amb Miguel m'uneix una complicitat fora mida, i per això l'he inclòs en el llibre La memòria del sabor, on conte la repercussió que va tindre aquell article que li vaig dedicar en El Viajero l'any 2013, quan encara el seu restaurant i ell mateix no havien assolit la repercussió que ara mateix disfruten (i ben merescudament).

Amb Miguel Barrera, de Cal Paradís

  A Miguel li agrada recordar, emocionadament, com la publicació d'aquell reportatge va suposar una petita revolució en la Vall d'Alba. Per començar, els editors de El Viajero es van equivocar en posar el número de telèfon del restaurant (pot passar!) i el propietari del número erroni va rebre una caterva de telefonades intempestives:

  -Miguel, que no paren de demanar-me taula al Paradís. Què faig?

  -Dis-los que facen bondat, perquè molts són els cridats, però pocs els escollits.

  Ara Barrera, que és ja un rostre familiar en terres castellonenques pels seus bons oficis, recorda tot això amb nostàlgia i agraïment.

  En aquesta ocasió Ramon Usó i jo hem recalat a la seua cuina per reviure sensacions majúscules i aprofitar per portar-li un exemplar de La memòria del sabor. Mentre ell es delectava amb les pàgines del llibre nosaltres fèiem el mateix, a taula parada, revivint sensacions inenarrables com la que procura la tomata de penjar farcida de sardina de bóta o la cavalla fresca tocada per la màgia de Barrera. Mentre Albariño i Jumilla ens llevaven una set immemorial, les gambes amb suc d'escalivada (lleument tocades per l'oli brunzent d'oliva), l'ou de gallina de corral amb fredolics i ratllat de tòfona, la papada de porc amb llagostí i caldo d'olleta o l'arròs de muntanya amb caragols, tords i tòfona propiciaven un estat d'esperit molt proper al que el budisme anomena nirvana.

  Després, regades per un moscatell alacantí i apaivagades amb aigua de Benassal, vindrien les postres: espuma d'ametla amb taronja i cruixent de sèsam i pastís de carabassa amb ametla i gelat d'oli d'oliva. Fou el moment indicat perquè Miguel vinguera a seure amb nosaltres i ens contara els seus plans més immediats. Acaba d'obrir a Liverpool, al costat de la barberia on es tallaven els cabells els Beatles, el restaurant Gracias, on serveix tapes i arrossos valencians. Al gener, a més, obrirà també un espai gastronòmic a l'Hotel Mindoro de Castelló. Confessa, però, que si s'ha embarcat en aquests projectes és per poder seguir fent a la Vall d'Alba el que li ve més de gust, que és buscar nous viaranys alimentaris sense deixar de ser fidel als productes naturals.

  Ens acomiadem de Miguel mentre hi aparaulem nous plans que algun dia veuran la llum. Hem entrat al restaurant a les 2 i n'eixim de nit, plens de sensacions i sabors, com els novicis que, per un instant, han entrellucat la veritat de l'autèntic misteri, i ara es disposen a fer-ne generosa difusió.

Jo he vingut ací a parlar del meu llibre

Por: | 29 de noviembre de 2015

  Feia anys que volia escriure un llibre sobre la meua cuina materna. I volia fer-ho perquè n'estic orgullós. Qualsevol que veja ara aquest títol, La memòria del sabor (editorial 3i4) i fullege desmenjadament el volum potser s'exclamarà: "Un altre llibre de cuina!". Perquè vivim, en efecte, una explosió d'afeccions gastronòmiques per terra, mar i aire. En realitat, però, La memòria del sabor no pretén participar d'aquesta nova moda que ha convertit els grans chefs en gurus providencials i contínuament sol·licitats. El meu text va, en realitat, un poc a la contra d'aquesta efervescència experimental. Jo he vingut ací, com el clàssic, a parlar d'un llibre que pren com a base el que he menjat a casa tota la vida, que no per casualitat és l'alimentació tradicional i general en terres valencianes fins fa molt poc.

Portada del llibre La memòria del sabor, de Joan Garí

  Contradint Josep Pla, que estava convençut que considerar la gastronomia del propi país com la millor del món era un atac de "patrioterisme" inexcusable, jo estic convençut que el que ha cuinat ma mare sempre -aprenent-ho, al seu torn, de la seua, i així ben endins de l'arbre genealògic- és un conjunt de receptes que hauria de ser declarat patrimoni de la humanitat. I això no vol ser una frase retòrica. Al cap i a la fi, un dia uns científics molt sabuts es van presentar en llars com la meua i van explicar que allò que s'hi oficiava es deia "dieta mediterrània", i era la millor dieta del món. Sí, ma mare no ho sabia, però aquelles olles, aquells arrossos, aquella escalivada amb abadejo, aquell peix fregit o al forn no eren només menges delicioses sinó una manera d'alimentar-se sàviament centenària. I d'això va aquest llibre: d'una manera de menjar, que és també una manera de viure.
  Naturalment, aquesta manera de menjar encara resultarà tremendament familiar a qualsevol família borrianenca i valenciana on s'hagen conservat els bons hàbits. A vegades, però, em fa la sensació que ara hem caigut en uns extrems perillosos: en el dia a dia, es menja bastant malament (caiguts en el parany d'aquesta aberració anomenada fast food), mentre que de vegades, per trobar un plat tradicional en condicions has de peregrinar, paradoxalment, als restaurants de luxe. No és cap secret que s'està abandonant a marxes forçades la dieta mediterrània, és a dir, estem llançant per la borda el tresor que hem guardat sempre a les nostres cuines, i que simplement ha consistit a menjar la verdura i la fruita dels nostres horts, el peix de la nostra mar i la carn dels animals del corral. Estem envoltats de tot això però ja no ho aprofitem. Aquest llibre és un recordatori que encara podem viure en un paradís, si no el malbaratem.
  He volgut subtitular el volum Les receptes de ma mare perquè hi trobareu, preparades per a usar, la descripció dels diferents plats que el fotògraf Ramon Usó ha immortalitzat amb la paciència i la mestria que el caracteritzen. Cada dimecres quedàvem ell i jo a casa ma mare. Ella cuinava, Ramon feia la foto pertinent i després ens ho menjàvem tot, com ha de ser. Però el procés no acabava ací: una vegada desparada la taula, encara faltava l'estadi més important: convertir les impressions d'aquells plats suculents en literatura. Perquè la gastronomia, això ja ho podeu comprendre, és, abans que res, un gènere literari.
  El llibre vol ser, també, un homenatge als meus pares, en tant que membres d'una generació que va haver de viure, de ben menuts, una guerra i després una dura postguerra. Ells precisament, que han conegut la fam, saben el valor exacte de cada aliment. A mon pare no cal que li expliquen com és de bo un moniato al forn, ni com es planta un clot de carabasses perquè siguen dolces. Ell ha proveït per a casa les verdures d'aquesta horta ubèrrima que és el jardí natural del nostre país, i ma mare les ha cuinades. Han format un bon equip, i d'això va també aquest llibre, com un llegat que ells em passen a mi i jo transmetré als meus fills. La cadena no s'ha de trencar, aquest és el propòsit essencial.
  Deixeu-me dir, per a finalitzar, que em fa l'efecte que aquest és un llibre patriòtic. No sé si vos xocarà l'adjectiu. "Pàtria", al capdavall, només vol dir el lloc dels pares o dels patres, és a dir, dels avantpassats. No sé per a vosaltres, però per a mi la pàtria no és una noció que tinga res a veure amb banderes, fronteres, lleis o reglaments. La meua pàtria està formada per olors, sensacions, textures, paraules, confidències, records i evocacions gastronòmiques, familiars i íntimes. Hi ha una manera de viure i de ser al món que hem practicat els valencians des de fa huit segles i ara, potser, per primera vegada està en perill. Deixar de menjar com ho hem fet sempre, de dignificar la nostra llengua, de relacionar-nos amb el món de manera oberta i generosa pot ser una desgràcia massa gran. Si aquest llibre contribueix minúsculament a evitar-la ja em done per satisfet.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal