Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Dones de dies plujosos

Por: | 14 de octubre de 2014

De totes les revolucions possibles, el segle XX només va poder culminar la de les dones. Qualsevol altra utopia igualitària o emancipadora s'ha quedat a mitges o ha fracassat. La igualdat entre hòmens i dones, en canvi, s'ha convertit en un somni d'èxit, si no plenament acomplert sí aconseguit en bona mesura, almenys al primer món. Com sempre que una idea triomfa, a més, genera de seguida uns anticossos eficaços contra qualsevol temptació d'escepticisme. Ara el femení és un gènere poc menys que sagrat: Pedro Sánchez proposava fa poc fer funerals d'Estat per a cada femella assassinada pel seu marit o company...

  És tan òbvia aquesta feminització del món que ja es repeteix com una idea comuna que, si les dones tingueren el poder total, tot rutlaria per la senda de la perfecció. Si hi haguera més caps d'Estat femenines, més executives, més jutgesses, ¿més policies i generales? l'univers es gronsaria en un estat d'ataràxia immaculada, i es desterraria el festival de competitivitat, d'odi i de violència que provoca la testosterona. Aquest és, un poc caricaturitzat si voleu per necessitats literàries, el missatge central d'un cert feminisme.

Isabel Bonig, consellera

  Jo no sé si això és cert o no. L'únic que sé és que ja hi ha moltes dones que exerceixen el comandament en diferents àmbits. Permeteu-me fixar-me en un que conec relativament bé: la política valenciana. Voleu dones manant? Ací les teniu: Mercedes Alonso, alcaldessa d'Elx, Rita Barberá, alcaldessa de València, Sonia Castedo, alcaldessa d'Alacant, Isabel Bonig, consellera d'infrastructures. Són aquestes les encarregades de civilitzar el món, de suavitzar-lo, de feminitzar-lo -en un mot? Doncs no ho sé. Sobre Alonso hi havia l'altre dia un relat prou convinvet del seu "caràcter fort" (un bell eufemisme) a càrrec de Rubén Esquitino, en l'edició valenciana d'aquest diari. Barberá és ja universalment coneguda, i no precisament per les seues bones maneres. Sonia Castedo... I d'Isabel Bonig, -ai, Isabel!- diré només que els seus l'anomenen "la dama de ferro", en homenatge a la política britànica que va conculcar brutalment els drets sindicals i és la responsable màxima, juntament amb Ronald Reagan, de desregular els mercats financers internacionals (petita mesura sense importància que va obrir la porta a la crisi del 2008).

  El diari El Mundo explicava l'altre dia que el PP està pensant a col·locar Isabel Bonig com a candidata a les eleccions autonòmiques, en lloc d'Alberto fabra. Un mascle feble substituït per una dona forta: la perfecta metàfora de com va tot. I la pregunta obligada és: són aquestes les pioneres del nou món? Supose que algú em replicarà que la igualdat real consisteix en el fet que les dones i els hòmens puguen cometre els mateixos errors, perquè ocupen idèntiques responsabilitats. Molt bé però, no deien que la feminització seria el benefici suprem, la gran solució civilitzatòria? Doncs he mirat aquestes femelles valencianes i no veig l'avanç. O és que les dones, per a ser realment útils, han de ser també progressistes? Podria ser. El lector té ara la paraula.

Botín, Pujol, Blesa

Por: | 08 de octubre de 2014

Un banquer és un individu que, al desert, és l'encarregat de repartir l'aigua. Si no vols passar set ja cal que hi tingues bona relació. La casualitat fa que la notícia de la condemna al jutge Elpidio José Silva per haver engarjolat Miguel Blesa (expresident de Caja Madrid i un dels responsables de l'estafa de les preferents) em trobe llegint un número recent de la revista El Temps on es compara el tractament mediàtic rebut per Emilio Botín i per Jordi Pujol. S'ha d'anar molt amb compte a l'hora d'enfrontar-se amb un banquer: l'aspra legió dels assedegats no tolerarà impunement que es tanque l'aixeta. A Elpidio José li han hagut de recordar que ha d'haver garanties jurídiques, però sobretot que no està bé xafar amb el peu la mànega. El Temps (núm. 1.581) titulava "Pujol no és Botín" i duia a terme un ingenu exercici d'hemeroteca: comparar com han tractat els principals líders polítics i diaris d'Espanya les notícies sobre evasió fiscal del president del Banc de Santander i de l'expresident de Banca Catalana.

Emilio Botín

  L'any 2011 es va filtrar als mitjans que la família Botín tenia suposadament a Suïssa un fons d'uns 2.000 milions d'euros. Sembla que l'origen d'aquesta gran fortuna eren els diners que va traure del país Emilio Botín de Santuola y López, pare del magnat recentment traspassat, l'any 1936. A pesar que el seu bàndol va guanyar la guerra civil, Botín pare va decidir deixar fora aquesta gran suma de diners, per si les mosques. La família va acabar pagant 200 milions d'euros a l'Agència Tributària per a regularitzar la situació i ací pau i allà glòria.

  El cas Pujol és ben conegut per tots. Els paral·lelismes amb la història del paràgraf anterior són ben evidents. La diferència més òbvia és que l'expresident de la Generalitat de Catalunya es va veure obligat a confessar un fons opac a Andorra, segons sembla, per l'acaçament a què el venien sotmetent els llargs tentacles de l'estat. Aquesta història encara no té un final, però el tractament mediàtic i les declaracions dels principals líders polítics (amb l'excepció de Felipe González) han convertit l'antic Molt Honorable en una versió literal de Sodoma i -sobretot- Gomorra.

  No vindré jo ací a defensar el senyor Pujol (els poderosos no necessiten followers, sinó estrictament sequaços). Tampoc se'ls escaparà als col·legues d'El Temps que la diferència entre Pujol i Botín és que, dedicant-se tots dos a la política, el primer ha estat un líder partidista en actiu. I després hi ha la circumstància dels fills. Aquestes criatures afamades i insadollables, que encara protagonitzaran titulars molt sucosos. Però el que és obvi és que a Botín se l'ha jutjat amb una commiseració i un respecte que no s'ha gastat amb Pujol. Caldrà explicar per què?

  Si t'enemistes amb qui porta la botija, és fàcil que et quedes sense beure. La lliçó del desert és dura però inapel·lable. No cal que vinga cap Pablo Iglesias rediviu per a explicar-nos que els autèntics amos d'aquest país no viuen a Moncloa, sinó als consells d'administració de determinades corporacions financeres. I ara, com diria Carlos Fabra, ja podem proclamar ben fort: Aigua per a tots!

Materials per a un canvi d'època

Por: | 04 de octubre de 2014

En la famosa visita de Richard Nixon a la Xina, l'any 1972, va compartir un sopar oficial amb el llavors primer ministre Zhou Enlai. És en aquella circumstància que va tindre lloc un molt divulgat diàleg. Nixon li va preguntar a Enlai què opinava de la revolució francesa i aquest, fent honor a la llegendària prudència oriental, va contestar: "És massa aviat per a valorar-la". És clar, només havien passat dos-cents anys...

Zhou Enlai

  Sembla que l'anècdota és apòcrifa a mitges, perquè el que preguntava el president nordamericà en realitat és el parer del xinés sobre els fets del maig francés del 68. Fet i fet, no importa massa la literalitat de l'intercanvi. Tan enjorn era per a jutjar la revolta estudiantil com la presa de la Bastilla. Els fets, en la història, són difícils d'observar amb perspectiva, tant cap a enderrere com cap a endavant. Per això els polítics i els economistes són especialistes a predir el passat, però no veuen quatre metres al seu davant.

  Ara mateix, per exemple, vivim una època especialment complexa. És obvi que és un temps de transició: alguna cosa molt grossa s'acaba i una altra tot just s'insinua. Experts no precisament connotats pel seu radicalisme ideològic han explicat ja amb suficient claredat que vivim la ranera del capitalisme tal com l'hem conegut. Com tot en la vida -i en la història-, el sistema capitalista va nàixer un dia i un altre dia ha de morir. La civilització occidental, que li ha donat vida, és a punt de posar-hi fi, mentre el lideratge mundial bascularà cap a Àsia. No sabem el que vindrà després del capitalisme: òbviament, no serà el comunisme. El comunisme ja va tindre la seua oportunitat, i va fracassar. Xina no liderarà el món sense canvis importants en el seu entramat sociopolític. Hong Kong podria ser-hi un indici interessant.

  Com tots els finals d'època, hi ha símptomes múltiples del que està passant, a disposició dels observadors que hi vulguen prestar atenció. Pensem, per exemple, en la situació de l'educació a molts països d'Europa, per exemple el nostre. Qualsevol que conega de primera mà l'escola actual sabrà que hi ha un inquietant fenomen que connota especialment aquests darrers anys. Els experts en diuen "fracàs escolar", però es tracta simplement d'abúlia, desgana, apatia, l'spleen d'un canvi d'època. Els alumnes no aconsegueixen interessar-se per res del que es fa dins l'aula, no estudien -no volen estudiar-, no tenen interés en res que no siguen algunes espasmòdiques relacions amb l'univers virtual.

  Edward Gibbon, en Decadència i caiguda de l'imperi romà, ja va retratar una d'aquestes transformacions sistèmiques amb rigor i versemblança. La imatge d'aquests alumnes nostres, hiperactius de mena, analfabets voluntaris, desinteressats per qualsevol cosa realment important no pot ser molt diferent que la que devien oferir els soldats romans a les fronteres del nord, quan ja tot importava tan poc que es podia deixar caure un imperi. Emborratxar-se, viure al bordell, no obeir els caps era la seua manera de visualitzar que es disposaven a donar per finalitzada la civilització que havien contribuït a sostindre.

  Estem realment davant un canvi d'aquestes característiques? Com diria Zhou Enlai, és massa prompte per a assegurar-ho. Però els símptomes són tan inquietants...

Generació Transició

Por: | 21 de septiembre de 2014

Jo sóc -i ho dic sense petulància- un membre de la generació de la Transició. Quan es va promulgar la Constitució tenia tretze anys -els tendres, il·lusionants i inaprehensibles tretze anys. Estudiava als Salesians, com molts fills de la classe mitjana a Borriana. L'orde fundada per Sant Joan Bosco s'havia obert ja als anys 60 a una generació d'estudiants que van canviar el seu paisatge habitual: ja no eren només els hereus de les grans fortunes amassades amb la taronja els que hi recalaven, sinó mascles -el col·legi era impertèrritament masculí- de famílies treballadores, que, al final del franquisme, s'havien incorporat a un prometedor indici de benestar. La democràcia era també un relleu generacional i de classe: les escoles privades -el futur ensenyament "concertat"- resultaven una alternativa raonable per a uns pares que no s'acabaven de fiar d'una educació pública encara enfonsada en una misèria estructural que només els anys i successius governs progressistes canviarien radicalment.

Constitució espanyola

  En tercer de BUP, en classe d'Història, la professora ens va anunciar que durant aquell curs estudiaríem també la nova Constitució. Impartia Història donya Encarna, una laica d'idees prou obertes, que formava part d'un grup de docents de caràcter liberal que van saber convertir el batxillerat a cals salesians en una experiència suficientment encoratjadora. A classe de Literatura llegíem Machado i Miguel Hernández. A classe de Música escoltàvem Mozart i Beethoven. A classe de Religió es parlava de diners (el director de l'escola ens explicava permenoritzadament per què l'Estat havia de sufragar l'ensenyament privat...). A classe d'Història, per a compensar, vam assistir per primera vegada al comentari de conceptes nous que a alguns ens meravellaven -"Estat social i democràtic de dret", "Llibertat d'expressió", "Llibertat d'associació", "Dret al treball"...-, mentre d'altres reprimien un badall ideològic, i saludaven els nous temps gravant el jou i les fletxes amb un punxó al pupitre de fusta.

  Donya Encarna va triar, a mode de manual, la Introducción a la Constitución española de Ramón Tamames (Alianza Editorial, 1980). Era un llibre neutral però enèrgicament compromés amb els nous valors democràtics, com no podia ser menys en l'antic dirigent comunista. Aquell llibre ha aparegut ara darrere d'un prestatge polsós. S'ha fet groc, s'ha desenquadernat, però en obrir-lo m'ha retornat l'esperit d'una època irrepetible, d'uns anys on, mentre forjava la meua personalitat, Espanya -aquesta Espanya plurilingüe i plurinacional que s'abocava tímidament en la literalitat del text constitucional- també començava a conformar-se d'una altra manera. Per primera vegada en cinc segles, semblava que podíem viure en un país on tots cabíem i on ens podíem donar a nosaltres mateixos unes regles de convivència raonablement decents.

  Més de trenta anys després, els qui llavors arboraven en classe d'Història ostensibles gestos de rebuig davant l'ordenament democràtic (els meus antics companys ultradretans, que se n'anaven cada 20 de novembre al Valle de los Caídos -l'autobús eixia des del Pla, el centre neuràlgic de Borriana- i que ara estan tots, sense excepció, en el PP) han convertit el text que no van refrendar en unes taules de la llei fetes d'acer i de fel. I Espanya es troba de nou en la conjuntura de renovar-se o morir. Però aquestes quatre dècades ha valgut la pena viure-les. La Constitució segueix semblant-me un fantàstic punt de partida. De nosaltres depén no abaratir ara el somni.

La llengua sagrada

Por: | 10 de septiembre de 2014

El principi de curs als nivells no universitaris ha aportat algunes dades curioses relacionades amb el perpetu conflicte lingüístic d'aquest peculiar país nostre. A una banda i a l'altra del riu Sénia s'han plantejat realitats que no poden deixar de comentar-se. Resulta que aquesta pobra llengua nostra, compartida per valencians, catalans i balears, i que tan problemàtica resulta d'usar al seu propi territori, ocasiona trifulgues majúscules en el sector de l'ensenyança (que és l'únic on està passablement normalitzada).

Jose-ignacio-wert

  Tant la legislació vigent a Catalunya com al País Valencià afavoreix que la llengua pròpia tinga una presència destacada, a partir del supòsit -àmpliament comprovat- que estudiar en català és l'única manera efectiva d'aconseguir estudiants bilingües. Després, això sí, cada Generalitat aplica la llei a voluntat: la de baix, sense anar més lluny, ha fet marxa enrere en la valencianització de l'escola de manera molt clara en els últims temps. Mentre nega unitats en valencià arreu propicia, per exemple, que al col·legi Pare Català de la ciutat de València s'haja obert una unitat en castellà... per a un únic alumne. Paral·lelament, s'ha fet públic que, a Catalunya, només han demanat l'ensenyament en castellà quaranta famílies.

  Aquestes dades són certament reveladores. Mentre una poderosa superestructura estatal es pren la molèstia de fer una llei -la LOMCE o LOMQE- expressament dedicada a patrocinar l'escolarització monolingüe en castellà al territori catalanoparlant, la gent que se n'hi hauria de beneficiar va retratant-se: un xiquet a València, quaranta a Catalunya.

  No s'entén, amb aquestes dades a la mà, a què es deu l'interés de les autoritats més o menys competents en favor del castellà a casa nostra. No són totes les llengües iguals? No ho són els seus parlants? No s'hauria d'atendre prioritàriament a la llibertat real d'elecció dels pares? Digueu-me ingenu, però si tot un Estat s'ha de mobilitzar per a què un xiquet a València dispose d'una aula només per a ell i quaranta individus a Catalunya -entre més d'un milió d'alumnes- puguen evitar estudiar en català, llavors no estem davant d'un problema estrictament lingüístic. Potser estem davant d'una dimensió religiosa o esotèrica, segons la qual hi ha llengües, al regne d'Espanya, que són només instruments de comunicació, mentre d'altres tenen un caràcter simbòlic o sagrat. És obvi que el català o valencià és de les primeres i el castellà o espanyol pertany a la segona categoria.

  És del tot lògic, així, que el Ministeri d'Educació haja proveït la quantitat de 6.000€ per a què cada família que vulga per al seu fill un certificat de monolingüisme garantit veja satisfet el seu anhel. Escolaritzar en castellà suposa, en aquest país, l'accés a una llengua virginal, pura, vestal i immaculada. En canvi, els qui ens volem conformar amb el català ens quedem amb un idioma vulgar, quotidià, tribal i profà. I, per tant, eliminable i perseguible.

  No seria més fàcil, en matèria lingüística, respectar la voluntat de la majoria i, ja que el castellà està àmpliament difòs, assegurar l'ensenyament en català per a proveir ciutadans bilingües? Sentit comú? És clar: com deia aquell, el menys comú dels sentits...

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal