40 Aniversario
Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

En la mort de Josep Torrent

Por: | 05 de mayo de 2016

Acaba de morir Josep Torrent, el qui va ser delegat d'aquest periòdic a València entre 1997 i 2014. Com que vaig començar a col·laborar en El País a l'abril del 1998 (amb un article de tema somrientment escabrós, "Sin noticias del Pechina"), Torrent va ser el meu cap fins a la seua jubilació. Guardava amb ell la distància que separa, al món de la premsa, un col·laborador del seu superior jeràrquic, però crec que ens teníem simpatia, cada un a la nostra manera. Era un tipus sense pèls a la llengua, d'una cordialitat una mica àcida, vehement però eficaç. En els bons temps, em va encarregar peces de què estic raonablement orgullós, tot això abans que la delegació valenciana del rotatiu anara aprimant-se fins l'extenuació -a partir del convenciment dels grans gurus de la capçalera que als seus lectors valencians els hauria d'interessar més el que passa a Medellín o a Caracas que el que s'esdevé cada dia al País Valencià...

Josep Torrent

  Torrent va saber convertir les pàgines valencianes de El País en un autèntic diari en miniatura. En els bons temps, s'hi oferia la informació més fiable i completa disponible al terreny. Després vindria el marasme i la voràgine: acomiadaments, prejubilacions, supressions... Que un diari com aquest no puga mantindre una delegació i un suplement a València és una tragèdia, una més de les que ens sorprenen cada dia en el gremi. Els seus competidors, que no són babaus, han aprofitat la circumstància per captar-hi els lectors orfes, així que no sé quin benefici final (més enllà de quadrar algun miserable balanç) ha reportat tot plegat.

  Acabaré amb una anècdota de Pep que dóna la mesura de la seua manera d'exercir la responsabilitat que li pertocava. L'any 2008 vaig publicar ací un article titulat "Lecciones del Cabanyal". A propòsit d'un tema que em sublevava -la projectada destrucció d'un dels barris més bells de la ciutat de València-, atacava la gens honorable Rita Barberá en uns termes que ara ens semblarien ursulinescos, però que llavors -en plena hegemonia absolutíssima del PP en totes les instàncies del poder local- podien passar per arriscats i fins i tot compromesos (perillava la vida de l'artista, em sembla). Llegiu l'article ací i jutgeu vosaltres mateixos. En consta que des de l'Ajuntament de València es va exercir pressions poc subtils contra la meua presència a les pàgines del periòdic. Pep Torrent, ferm com una roca, hi va fer oïdes sordes. Va explicar amb calma que de la meua opinió només jo em feia responsable i que El País sempre empararia la llibertat d'expressió de totes les seues firmes. Només podia oferir, com a contrapartida, que Rita Barberá o algun dels seus col·laboradors hi publicaren una rèplica. I així va ser: Miquel Domínguez, un dels més estrets acòlits de la gran dama (i ara en la llarga rècua de sospitosos habituals, imputats, investigats o com collons se n'haja de dir), va escriure un article defensant la seua matrona i explicant quina mena de rojo peligroso era jo. I ací pau i després glòria.

  De tot això ja fa alguns anys i ara Pep Torrent és mort. Que siga molt amena la seua estada ultraterrena. Segur que no s'oblida de fer-ne alguna crònica -dissortadament, ja incorpòria- amb la seua ironia cantelluda...

Un professor es jubila

Por: | 30 de abril de 2016

  Aquest divendres hem celebrat solemnement, a la Facultat d'Humanes de la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló, la jubilació de l'amic i professor de Traducció Joan Verdegal, de Borriana. Convidat amablement a fer la corresponent laudatio, hi vaig llegir el següent text, que voldria compartir amb els lectors.

  La circumstància de la jubilació ha arribat al professor Joan Verdegal amb la delicadesa de les coses inexorables però benignes. Avui ens hem reunit ací per retre-li un merescut homenatge després de tota una vida al servei de l'educació, que de vegades és mare i de vegades és madrastra, i els seus fills o fillastres li consagrem la millor part de nosaltres mateixos, i de vegades ens hi veiem compensats i de vegades decebuts, però la roda no pot deixar de girar.

Joan Verdegal

  És fàcil parlar de Joan Verdegal perquè són ja molts anys compartits amb ell d'amistat, de vocació per la cultura i d'ofici. En realitat, vaig conèixer i tractar primer a son pare abans que a ell mateix. Joan Baptista Verdegal, el sinyo Batiste, era un home que feia honor al sentit primigeni -etimològic- del terme bonhomia. Amb ell vaig compartir, als anys 80, algunes il·lusions polítiques materialitzades en un compromís partidari que jo vaig abandonar immediatament després de la florada lírica de la primera joventut i ell, ja directament, amb la seua prematura mort (però totes les morts, això convé saber-ho i dir-ho, són estrictament prematures). En aquell temps, Joan Verdegal -que ha heretat, visiblement, el caràcter de son pare- vivia el seu periple fora del País Valencià, abans de poder-se incorporar al cos de professors de secundària al nostre territori en la seua especialitat de francés.

  Després d'uns anys a l'institut, Joan va passar a la universitat Jaume I, on ha desenvolupat la part més decisiva i més fecunda de la seua dedicació docent. Entre 1999 i 2015 hi ha fet de professor titular. Ha sigut també director de la titulació de Traducció i Interpretació (1998-2002) i Vicedegà de Cultura i Relacions Externes de la Facultat de Ciències Humanes i Socials (1998-2002), ha dirigit tres projectes d'investigació, n'ha participat en onze, ha impartit dos cursos de postgrau i nou cursos de doctorat, ha coordinat i tutoritzat programes d'intercanvi d'Erasmus i Seneca.... Ha fet, en resum, tots els papers de l'auca que li ha pertocat.

  No puc dir res del Joan Verdegal professor -ni de secundària ni d'universitat- perquè, per raons òbvies, no he sigut mai alumne seu. He conegut, però alguns que sí que ho han sigut, i, a jutjar pel que me n'han dit, no ha ha fet precisament malament en la seua praxi docent. En un país com el nostre, per cert, dir d'algú que "no ha fet malament" una cosa es pot considerar un gran elogi. Sí que puc parlar, però -i ho faré ben a gust-, de les seues qualitats com a traductor i també com a activista cultural, ja que en ambdós casos la vida ens ha permés cavalcar junts, com en un western crepuscular, on els protagonistes beuen sarsaparrella -o el que és pitjor, llet- i no whisky i els pistolers s'han negat ja a usar definitivament les seues armes. La vida, en efecte, ha propiciat que Joan i jo coincidírem ben prompte primer en l'Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC) i després en diferents tasques editorials. L'any 1990 l'ABC va editar per primera vegada el seu Anuari, llavors encara una revista d'estudis miscel·lanis que acabaria sent coeditada per aquesta Universitat, fundada a l'any següent. Jo en vaig ser el primer director i Tomàs Martínez, també professor d'aquesta casa, el segon. L'any 1994 Joan Verdegal s'hi va incorporar com a secretari i, en 1995, ja el dirigia. De llavors ençà ha protagonitzat vint fecunds anys d'una publicació, ara monogràfica, que ha tractat una gran varietat de matèries científiques i humanístiques, i hi ha comptat amb col·laboradors de tots els continents del nostre -ja- petit i global planeta. El mèrit de tot això no és exclusiu de Joan Verdegal, però sí que se li ha d'adjudicar en molt bona mesura. Ell ha estat l'ànima de l'Anuari i ha demostrat què vol dir proporcionar a la comunitat acadèmica una publicació puntera íntegrament en llengua catalana. Verdegal ha estat l'home pont entre la societat civil i la universitat, i gràcies a ell avui ambdues instàncies disposen d'una eina de recerca de primer nivell pensada i feta des de Borriana, amb un peu a Castelló i un horitzó absolutament universal.  

  A més de tot això, Joan ha estat una peça clau de l'Agrupació Borrianenca de Cultura durant els anys en què jo mateix n'he sigut president. Junts en la seua junta directiva -que nosaltres anomenem, amb aquell gràcil sabor de les paraules antigues, Consell de Síndics- hem compartit el plaer de treballar en favor de la nostra cultura, amb l'àcida intensitat que provoquen les activitats que es fan amb un interés apassionat. Allí m'he adonat del profund sentit de l'amistat, de la lleialtat i de la companyonia que té i ha tingut sempre Joan Verdegal. Són ja massa anys de complicitat com per atribuir aquesta triple percepció a la casualitat o a la conveniència. No: Joan és bon amic i bon company i és lleial a les causes i a les persones que intueix que mereixen aquesta adhesió. I això, avui que venim a celebrar el seu ingrés en el feliç estat jubilar, era el moment perfecte per a manifestar-ho.  

  També he tingut el plaer, i no voldria ocultar-ho, de treballar colze a colze amb Verdegal en diferents projectes editorials més estrictament relacionats amb la seua professió docent i la seua francofília. Durant uns anys em vaig entestar a crear diferents col·leccions per a divulgar un gènere literari que m'apassiona: l'assaig, també anomenat literatura d'idees. Parle, naturalment, d'aquella pràctica que ens va ensenyar el seu fundador, Michel de Montaigne. Ara s'usa i s'abusa de l'etiqueta d'assaig per anomenar-hi qualsevol llibre que no siga ni una novel·la, ni un poemari ni una obra de teatre. En realitat, l'assaig és un exercici d'escriptura rigorosa amb les seues regles i les seues convencions i per a divulgar els seus clàssics antics i moderns vaig participar activament en la creació de les col·leccions Glossari, Xènius i Grans Idees, respectivament en les editorials 7iMig, Brosquil i 3i4. La desídia empresarial, la incompetència gerencial i finalment la crisi econòmica en què encara estem immersos van acabar amb tot això. Mentre va durar, però (i parle d'un lapse d'una dècada, entre 1999 i 2009), vaig tindre el privilegi de publicar en català assagistes inèdits com Cioran, Stanislaw Jercy Lec o Gerald Brenan. Joan Verdegal, específicament, va participar en aquests projectes amb el seu ofici de traductor. Ens hi va oferir versions modèliques de la Teoria de l'ambició, d'Hérault de Séchelles, Lleures i sentències de Cristina de Suècia, Jean Sbogar de Charles Nodier o La tulipa negra d'Alexandre Dumas pare (aquest dos últims per a una col·lecció de narrativa). He de dir, amb coneixement de causa, que Verdegal és un traductor minuciós i solvent, i els seus textos tenen la claredat, la fidelitat i la responsabilitat que s'ha d'exigir a algú que s'ocupa del difícil art de fer intel·ligible i eufònic en una llengua el que s'ha escrit en una altra. En realitat, el secret d'un bon traductor només consisteix a conéixer perfectament l'idioma de partida i l'idioma d'arribada -amb tots els matisos acadèmics que hi calga- i en això Verdegal s'ha demostrat un autèntic mestre, un gran professional. De fet, el seu interés per la llengua i la cultura francesa ja va quedar acreditat en la seua tesi doctoral, llegida l'any 1991. Hi va estudiar la novel·la francesa a través dels premis literaris als anys 60. Per a un valencià de la seua generació, França encara era el paradís de les paraules i París el centre de la cultura mundial, o d'una certa manera d'entendre la cultura. La francofília, en aquest sentit, era l'altre nom que prenia el gust per la civilització i per l'alta literatura, perquè després de llegir Proust, Montaigne, Malraux o Sartre ja no es torna a ser mai més la mateixa persona. S'és millor, no hi ha dubte. I a Verdegal se li van apegar aquestes connotacions de refinament, dignitat en el tracte, agudesa tranquil·la i solatge de lectures que la francofonia va saber espargir pel món, abans de ser substituïda per franquícies d'estralls postmoderns de molt menor rang.

  Quan s'ha de traçar en poques línies la trajectòria vital d'una persona et ve de seguida al cap un aforisme punyent: Una vida resumida, és una autèntica vida? La primera cosa que ha d'evitar un home orgullós de la seua biografia és la conversió de tot plegat en un digest apressat, més o menys benintencionat. I Joan Verdegal pot estar ben pagat de la seua trajectòria. D'on se segueix que aquestes línies que vos acabe de llegir no li fan justícia, per més que m'haja esforçat a destacar els seus mèrits, que en són molts. Amb cada jubilació en el terreny de la docència, es perd un depòsit de saviesa, una praxi professional perfeccionada, un individu en el cim dels seus coneixements. Això ho ha perdut la universitat Jaume I però, en canvi, els seus amics hem guanyat un Joan més disponible per a les nostres trobades i complicitats. I ell ha trobat, finalment, un horitzó de merescut descans vital, qui sap si l'ocasió per a grans lectures i escriptures ara ja no més amenaçades per l'aclaparament de la jornada laboral. Beatus ille, Joan Verdegal. I Carpe diem. I tornar els ulls cap enrere i estar raonablement satisfet amb tot el que s'ha fet. Et tout le reste -com diria Paul Verlaine- est littérature.

Passen coses interessants

Por: | 11 de abril de 2016

  L'any 1452, a Magúncia, Gutenberg va reproduir per primera vegada la Bíblia amb el nou invent de la impremta. Seixanta anys després, Luter clava l'escrit amb noranta-cinc tesis renovadores dels dogmes catòlics a l'Església de Tots els Sants de Wittenberg. Ells no ho imaginaven, però aquest doble fet -la invenció de la impremta, l'inici del luteranisme- inaugura l'edat Moderna amb tanta transcendència com la presa de Constantinopla (1453) o el descobriment d'Amèrica (1492).
   La fi dels monopolis -també els simbòlics- sempre és ocasió de petites gatzares iconoclastes. Accedir a una lectura personal de la Bíblia, en l'idioma matern, va suposar, en aquelles albades de la modernitat, l'adquisició d'una nova consciència personal i crítica, i l'alliberament d'una fosca truculència dogmàtica.
   El fet és significatiu perquè, com tots els grans terratrèmols de la història, d'aquell de fa mig mil·lenni encara ens en vénen rèpliques. Albert Sáez, per exemple, compara (al seu recent llibre El periodisme després de Twitter. Notes per a repensar l'ofici) la destrucció del dogma catòlic en relació a l'accés a la Bíblia amb el que està passant ara mateix en el terreny del periodisme. La «revolta protestant» propiciada per la irrupció d'internet ha canviat la funció dels intermediaris de la informació. Ara, el públic ja no vol escoltar un sermó: vol poder dialogar directament amb l'oficiant.

El periodisme després de Twitter

   Naturalment, la novetat seria magnífica de no ser perquè, de retruc, ha propiciat una crisi de dimensions descomunals en tots els mitjans tradicionals, però especialment en la premsa escrita. A pesar que Sáez ja s'ocupa de recordar que els problemes del sector (baixada de vendes, davallada de la facturació publicitària) són anteriors al cataclisme financer del 2008, no és difícil d'entendre que l'acció a l'uníson d'aquesta catàstrofe amb el canvi de paradigma en les tecnologies de la informació (del món industrial al digital) ha provocat una situació de pànic en les empreses implicades.
   Així és, amics: el món està canviant sota els nostres propis peus i només ens falta una mica de perspectiva per a contemplar la magnitud de l'esllavissada. Diàleg? Això està molt bé, però, com recorda Lluís Bassets en un altre text recent (El último que apague la luz), «si tots som periodistes, ningú és periodista». I és que, en el fons, el que propicia Internet i altres avenços annexos és que qualsevol puga desenvolupar els seus impulsos creatius i posar-se a l'altura dels grans noms que admira. Ara un particular es pot creure Robert Capa fent fotos amb una càmera digital, o Shakespeare autoeditant-se un llibre i venent-lo a la xarxa, o Tom Wolfe publicant un "reportatge" al seu bloc. Però si tots som fotògrafs, escriptors, periodistes... ja no cal la fotografia, la literatura, el periodisme?
   Fora de visions apocalíptiques (sempre amenes, però escassament operatives), el problema rau a dilucidar si aquesta liberalització pot ser canalitzada en favor dels discursos tradicionals. Partiré de la base, per si cal dir-ho, que considere aquests discursos encara imprescindibles. En conseqüència, caldrà posar les eines per a assegurar-ne la pervivència en el nou entorn.
   Sáez posa el dit a la nafra. La cultura de la gratuïtat, per exemple, és un petit càncer que pot acabar matant-ho tot. En el fons, si els professionals (els periodistes, els escriptors, els fotògrafs, els cineastes...) no són remunerats pel seu treball tot quedarà en mans dels amateurs. Un model així encimbellaria un caos sense jerarquia i, doncs, finalment sense cap interès. Per a lluitar-hi, els mitjans han de guanyar diners i han de pagar-ne. El que és irreversible, però, és l'emergència d'un nou professional, destre en habilitats multimèdia però, sobretot, amb un valor afegit que no hauria de sorprendre ningú: la qualitat literària de la seua escriptura.
   Crec que un dels valors més destacables de l'aportació d'Albert Sáez és propugnar que la figura del nou periodista digital ha de ser alhora un intel·lectual i un hermeneuta. I encara més, afegiria jo: un autèntic escriptor.
   Ja se sap que la diferència entre periodisme i literatura és simplement de grau: el llenguatge periodístic només denota, mentre el literari es propulsa cap a un ventall inacabable de connotacions. Si Llorenç Gomis propugnava que l'objectiu del primer és «persuadir la gent que passen coses interessants», la finalitat del periodisme del futur ha de ser -ja és- «persuadir la gent que passen coses interessants i contar-les de manera impecablement literària».
   Només així el vell ofici de relatar la realitat potser podrà subsistir.

Bacteris de Txernòbil i altres éssers humans

Por: | 30 de marzo de 2016

He llegit en aquest periòdic el magnífic reportatge de Kristin Suleng sobre els "superbacteris" que han sobreviscut a la radioactivitat de Txernòbil. M'ha fet gràcia, això sí, que l'equip liderat per Mario Xavier Ruiz-González s'haja fixat en l'estranya vitalitat d'aquests microorganismes unicel·lulars. No sé què pensaria aquest brillant investigador, llicenciat en Biologia a València i doctorat a Dublín, si compartira les meues indagacions l'estiu passat, a Txernòbil. 

  Crec que el bon doctor, avesat a observar la vida en un microscopi i a admirar-se davant cataclismes i meravelles infinitesimals, tindria un ensurt si segués a la taula d'Ivan i Maria, que viuen a la zona morta des de l'endemà del vessament nuclear. He contat la seua història al reportatge Els últims de Txernòbil, que em va publicar el diari Ara. En copie un fragment:

"Era el 26 d’abril del 1986. A les 01 hores, 23 minuts i 48 segons d’aquella fatídica jornada va esclatar el nucli del reactor 4. Davant la magnitud de la catàstrofe, les autoritats locals van organitzar l’evacuació de la zona (...)

En els primers moments de l’explosió les autoritats van proveir una riuada humana agònicament destinada a cobrir el desastre. Aquests herois van ser anomenats liquidadors. Ivan Semenyuk en va ser un. Ell va formar part d’una d’aquelles colles que van construir el primer sarcòfag de formigó per cobrir el vessament radioactiu. Els temps febrils i incerts d’aquella bogeria no han deixat, en el seu rostre, més que una vaga empremta d’incredulitat. Ivan recorda. Recorda que als treballadors els donaven vodka, iode (per prevenir el càncer de tiroides) i caviar, petits luxes per als que potser no ho contarien. Recorda, també, que finalment ell i la seua dona, Maria, van ser impel·lits a abandonar la petita aldea de Parixev, a pocs quilòmetres de la central, on havien viscut tota la vida. Els van reubicar a la regió de Kíev, però el 1988 van tornar clandestinament al que ja es coneixia com “la zona”, l’àrea de trenta quilòmetres al voltant del reactor accidentat, on les condicions de vida eren suposadament impossibles.

Maria i Ivan, els últims de Txernòbil (Foto, Joan Garí)

Ha passat, de llavors ençà, més d’un quart de segle. Ara sec amb Ivan i Maria al voltant del vodka casolà que ell fabrica (només 60 graus), al pati de davant de sa casa. Ens envolten els seus camps, les seues gallines. La terra suposadament contaminada de Txernòbil, la radiació letal que ha passat a la cadena tròfica. El verí que hauria d’haver matat Ivan i hauria d’haver matat Maria. Però heus-los ací, polits i dempeus (a Maria li falta el braç esquerre, però és per causa d’un accident amb el tractor). Ell té 80 anys i ella en té 78. No s’adaptaven a l’allotjament que els van donar a Kíev, així que van tornar al seu llogarret natal. Primer van penetrar-hi clandestinament. Després, quan les autoritats s’hi van resignar, els van atorgar un permís de residència i els van permetre cobrar les seues pensions. Ell cobra 3.500 hrívnies al mes i ella 1.500. Tot plegat, uns 160 euros. A banda, reben una ajuda per adquirir aliments “no contaminats”, però tothom sap que Ivan i Maria mengen el panís que cultiven, les hortalisses, les pomes, les gallines i els conills del seu rodal. Tenen dos fills, un de 58 i l’altre de 43 anys, però viuen fora d’aquesta zona.

Per què Ivan i Maria poden viure tranquil·lament en un lloc així, sense cap xacra directament atribuïble a la radiació, és un altre dels misteris de Txernòbil. En realitat, el vell costum soviètic de la desinformació continua cobrant-se els seus tributs. A hores d’ara, ni tal sols hi ha unes xifres oficials inapel·lables sobre els efectes de l’accident al llarg del temps i de l’espai. Es parla -sense cap confirmació estadística- que durant la construcció del primer sarcòfag -l’instant heroic- s’hi van veure involucrats 600.000 militars i 400.000 civils, dels quals van morir la meitat. Després vindria l’agonia lenta dels supervivents, l’augment de casos de càncer (quants?: impossible saber-ho), l’increment de naixements de nens amb síndrome de Down (...)."

Podeu llegir ací el reportatge complet.

  Superbacteris? A Txernòbil hi ha molt més que això: hi ha una fauna i una flora estranyament puixants i hi ha una colònia humana resistent a tot, misteriosament vital. Sempre recordaré el somriure murri de Sergei, el nostre guia, fotent queixalada al fruit d'un arbre aliè a tota conseqüència de la fabulosa radioactivitat expulsada per la central: "Pomes radioactives! La meua viagra..."

  Txernòbil, definitivament, és un lloc estrany, un dels més al·lucinants d'aquest planeta. I ara, si voleu, ja podem parlar de bacteris...

Teoria general de la corrupció

Por: | 18 de marzo de 2016

Corrupció és el mot del moment, sense cap dubte. No és un terme eufònic (aquesta doble erre, la pe amb la ce...) des del punt de vista del significant; el significat, a més, hi afegeix una torbadora càrrega de promiscuïtat moral, una afecció tan anímica com estrictament matèrica. Recorde, fa anys, una frase de Ramon Barnils en un programa de ràdio: "La corrupció és l'oli que fa funcionar la màquina del sistema". Barnils era un periodista lliure, un tipus que deia el que volia i en pagava el preu, sense queixar-se. Per la ràdio, aquell dia, la seua veu ja tenia el rogall greu i fosc de la malaltia que el duria a la tomba. Era la segona meitat dels anys 90, un època agredolça: a Catalunya imperava l'"oasi" (aquell miratge!) i a Espanya la majoria absoluta socialista s'esquerdava pel badall de les clavegueres (fons reservats, assassinats d'Estat). El cinisme de Barnils no era exculpatori -em pense-, sinó irònicament clarivident...

Rita Barberà

  Ara diuen que es remarca massa segons quina taca. Rita Barberà, per exemple. ¿No s'acusa el seu equip (amb ella al capdavant) de no sé quina fotesa de pagar mil euros per al finançament en B? És clar, és clar: peccata minuta. Però els advocats del diable haurien de saber que en valencià diem "Qui furta un ou furta un bou". El problema, si se'm permet, no és de la magnitud del robatori quotidià. S'ha furtat a mansalva, i perdoneu: de la bossa de mà de Vuitton als milions d'euros comptants i sonants. L'ou, el bou. La qüestió és que vivim en una societat -el capitalisme catòlic, per entendre'ns- on l'atracament a mà armada està catalogat no en l'epígraf Delictes sinó en el de Belles Arts. Mireu: acabe de rebre una carta del meu proveïdor telefònic i d'internet -Vodafone/Ono- on se m'informa que, sense jo haver demanat res de tot això, d'ara endavant em canvien les condicions de les meues tarifes. M'ofereixen més dades, més minuts: no m'interessa, perquè no els usaré. A canvi, pagaré més. He fet la corresponent reclamació, mentre investigue si això és legal. L'empresa s'ha fet la desentesa. Imaginem que, efectivament, és legal: feta la llei, feta la trampa (el refranyer, sempre tant oportú). Però això, no és també corrupció?

  Pose el mot en cursiva, com si diguérem en llibertat vigilada. Barberà, i els seus defensors, creuen que els pecats venials no són autèntics pecats (un ou dalt o baix: què li fa al galliner?). Vodafone pensa que si vol cobrar un poquet més només ha d'anunciar-ho per carta. Fets consumats: tot per la pasta. Però, el capitalisme, era això? Doncs quina estafa!

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal