Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Greetings from Cuba

Por: | 21 de diciembre de 2014

Jo no sé si les greus acusacions que va llançar l'altre dia El País contra Jaume Roures són o no veritat. Ell, fet i fet, les ha desmentides, i no hi ha cap prova damunt la taula. M'imagine que aquest periòdic s'haurà amarrat els matxos abans d'oferir al públic una notícia així. En aquests casos, però, m'agradaria fer com Woody Allen: si uses, a la cua del cinema, el nom en va de Marshall McLuhan, et portaré McLuhan en persona per a rebatre't. Si no és té a mà l'interfecte, però, t'has d'acontentar amb els elements de credulitat habitual. També caldrà saber que, en matèria de futbol, tot Espanya es resumeix en dues colles de gamberrets de barri que es llancen pedres mútuament, a primera sang. Un duel vergonyant de multimilionaris sans-culottes àvids d'hegemonia.

Salomón Gonte, el jueu més vell de Cuba

  Personalment, jo al senyor Roures li he d'estar necessàriament agraït. Durant cinc anys em va pagar puntualment i raonablement bé els articles que vaig escriure per a Público. Fou un lustre formidable i intens. Al final, això sí, em va quedar a deure un serrell infamant, a compte del concurs de creditors del 2012. No li ho tinc en compte, però. Ell va crear el diari i ell el va destruir -ell sabrà per què. El paper va cremar i ara només queda el web, que és com si, destruït el cos, en reste només certa ànima immortal. No ens posem nostàlgics,tanmateix. Entre aquella fornada de textos que vaig proveir per a Público en cinquanta vertiginosos mesos (gairebé 400 articles en total) sent un carinyo especial pel reportatge que hi vaig fer a Cuba, a l'estiu del 2009. Perseguia -amb el concurs solidari de Ramon Usó, el meu company d'aventures periodístiques internacionals- la memòria dels jueus caribenys. El resultat va ser una pàgina de periòdic que m'estime especialment.

  Allí, a l'Havana, a la sinagoga del Patronato, vaig conéixer Salomón Gonte Leiderman. Era un vellet tot ell tallat en fusta d'olivera. No faltava ni un dia al venerable temple conservatiu, regit per Adela Dworin. I lluïa, a la solapa, un pin d'Obama (com em pense que es veu prou bé a la fotografia que li vaig fer jo mateix, i que il·lustra aquest article). Presumiré l'ancià Salomón encara en vida. A algú el sorprendrà la seua obamofília? En el fons, els cubans sempre han admirat els ianquis, més enllà dels avatars ideològics dels respectius governs i sistemes.

  Ara que Obama ha inaugurat una nova etapa de relacions entre Cuba i USA, m'agradaria conéixer l'opinió de Salomón. Segur que ell també s'alegra que el primer president nordamericà negre haja defugit el ridícul horitzó de ser un ànec coix. Contra tots els republicans i bona cosa dels demòcrates, Obama ha demostrat que els dos anys que li queden poden ser -i seran- desvergonyidament inèdits. Ni el senyor Gonte ni jo mateix, però, cometríem la ingenuïtat de pensar que l'actual llogater de la Casa Blanca és un polític d'esquerres. Però ha demostrat que es pot ser valent i digne, i un poc insolent. Contra els uns i contra els altres.

  I sobre el senyor Roures, mentre no comparega Marshall McLuhan corpore in sepulto i no veja jo les proves corresponents, m'abstindré de fer cas de cap xafarderia de sala d'estar del dentista. Quan s'acusa algú, caldria aportar de seguida els documents provatoris. El contrari és frivolitat, no periodisme.

"Isabel", una altra ocasió perduda

Por: | 05 de diciembre de 2014

Dilluns passat es va emetre l'últim episodi de la sèrie de Televisió Espanyola Isabel. Amb bons índexs d'audiència, l'obra ficcionalitza la vida d'Isabel de Castella, la seua època i les seues circumstàncies. Naturalment, Isabel va ser reina de Castella, però el punt culminant de la seua vida pública va ser precisament el matrimoni amb Ferran d'Aragó. Que la sèrie es diga Isabel i no Isabel i Ferran ja és tot un indici de quina mena d'hegemonia imaginària s'hi vol construir. Se'm dirà que, en un temps en què els drets de la dona formen part de les pregàries comunament ateses (la femenina, al capdavall, és l'única revolució realment exitosa del segle XX), és especialment oportú rescatar mítiques dones fortes, pouar del fons dels segles estereotips femella capaços d'il·luminar l'agenda dels nostres dies. I així serà, no hi ha dubte. Ningú em podrà culpar, però, de sospitar àmpliament que la raó darrera d'Isabel no és encara -o no només- el seu caràcter de dona, sinó el de reina de Castella...

Michelle Jenner

  Tanto monta, monta tanto, apreníem en la Enciclopedia infantil que va informar l'escolarització del tardofranquisme. Molt bé, però, en aquest matrimoni d'iguals, com en la paràbola orwelliana, l'una va resultar més igual que l'altre. En realitat, la corona d'Aragó apareix, tot al llarg de la sèrie, com un vedat privatiu de Ferran, però on el component català és totalment obviat. Té algun sentit que en 39 episodis no aparega ni un sol moment un personatge que hi parle català? Ni tan sols el propi rei, que bé el dominaria. És obvi que Isabel ha estat emesa per TVE però, de debò passaria alguna cosa si un personatge d'una sèrie de ficció espanyola parlés en un altre idioma de l'Estat, convenientment subtitulat si cal? Hi ha coses que només són de l'ordre de l'impossible simplement perquè ens hem cansat de considerar-les poc probables.
  És clar que, tractant-se de ficció, el que s'hauria de jutjar és la versemblança dels personatges i de la recreació audiovisual de la seua peripècia, en primeríssim lloc. I és ben cert. Però és que també en aquest ordre aquesta peça històrica s'ha entretingut en algunes llicències un poc curioses. El retrat de Ferran (interpretat amb notòria eficàcia per l'actor Rodolfo Sancho), òbviament idealitzat, es pot considerar prou fidedigne des del punt de vista personal: un rei combatiu, busca-raons i amb la moral sexual digna de les vel·leïtats omnipotents d'un monarca medieval. Els caracteritzadors de la sèrie han tingut el detall de col·locar-li alguns cabells blancs per a suggerir-hi el pas del temps. Amb Isabel, però, ens trobem amb un rostre perpètuament angelical (el de la bella actriu Michelle Jenner), que no canvia mai (només, al final de la vida, oculta els seus cabells amb un pudibund mantell). Però aquest rostre -i això és el pitjor- es correspon amb una manera de ser que frega la caricatura: una reina astuta, devota, implacable, compassiva i sentimental. Un compendi de virtuts que deplora l'expulsió dels jueus (que ella deicideix!) o la repressió religiosa, però s'hi aplica amb fervor.
  En un context així, és lògic que altres personatges «de la nostra nació» (com haguera escrit Alexandre VI) hi apareguen si no amb la infàmia de la llegenda negra, sí amb l'esvaïment desmenjat destinat als secundaris. El papa Borja (interpretat per l'actor madrileny Jorge Bosch), en aquest sentit, és un pàl·lid reflex d'una llegenda d'oprobis i ambició, més desaprofitat que calumniat a l'ús. Però és el rei Ferran, incomprensiblement, qui blasma a «ese valenciano», obviant que és un connacional del seu propi país...
  Com a constructora d'imaginaris, Isabel és una sèrie, en definitiva, més letal que útil. O útil, si voleu, a un propòsit que no quadra massa amb la realitat d'un estat plurinacional que no s'hi veu reflectit. La pregunta consegüent és si un canal com Televisió Espanyola té l'obligació d'oferir una programació respectuosa amb la realitat del país de què vol ser espill. Fa un temps, Vicenç Villatoro es preguntava en un article de premsa si era normal que el comentarista esportiu de torn de TVE, quan retrasmetia un Barça-Madrid, es col·locara invariablement del costat del Madrid. La resposta és òbvia. Ara, ens hem de demanar si el canal que paguen amb els seus impostos tots els ciutadans de l'Estat espanyol té dret moral a oferir-nos una ficció històrica tan parcial i poc respectuosa amb els súbdits no castellans d'aquest estat.
  És un detall entre mil, d'acord, i té la importància que té. Però, com a símptoma, és demolidor i la lectura que se'n desprén esfereeix.

Canal 9, primer aniversari (I) i El cas Errejón (II)

Por: | 28 de noviembre de 2014

Nota I: Ara fa un any que van tancar Canal 9. Els periòdics ho recorden i no estalvien alguna etiqueta rotunda, com ara que la valenciana és l'única autonomia que ha clausurat la seua televisió pública, o que el president Alberto Fabra s'ha despenjat afirmant -en un atac d'eufòria cínicament malaltissa- que voldria reobrir un canal igual o semblant. Tot té l'estrany sentit dels despropòsits més profunds. Potser només ha faltat que algú recordara a Fabra que el deute de RTVV (1.200 milions d'euros!) el va generar el seu partit, que els episodis de censura, de manipulació, de balafiament i d'estricta vergonya els hi van protagonitzar militants del PP. Tot és un poc inútil, ja es comprén. L'únic realment útil, pel que fa al cas, és que aquests senyors perden les pròximes eleccions i el partit o partits que els substituïsquen siguen prou lúcids com per a bastir una televisió seriosa, austera i professional.

  També fa una mica de vergonya, no cal dir-ho, que alguns dels professionals que van sobreviure totes les purgues vinguen ara a donar lliçons d'integritat, puresa i rebel·lia. Tipus que van romandre callats mentre alguns valents se la jugaven de debò, especialistes a surar en tota mena de naufragis interessats, ara es presenten davant l'opinió pública com a màrtirs irredempts. I no tardaran -si no ho han fet ja- a postul·lar-se davant els partits de l'oposició per a retornar triomfalment a la hipotètica nova televisió. Espectacle de turpitud i paradoxa lletja que esperem que no es produïsca.

  En el fons, Canal 9 va ser el joguet dels uns i dels altres, i quan ja no va ser útil el van tirar al cubell de les escombreries. Una lliçó que caldrà aprendre. Per a no repetir-la, si més no.

Íñigo Errejón

Nota II. Ens arriba ja, un poc esmorteïda, la polèmica que ha protagonitzat Íñigo Errejón, de Podem. El xicot ha estat acusat poc menys que de matar Kennedy i Luther King -un amb cada mà- per treballar des de casa en un projecte universitari que li van concedir perquè era l'únic que es va presentar al concurs en qüestió. No vull entrar en el fons de l'afer. Hi ha en marxa, segons sembla, una investigació acadèmica. Personalment, Errejón i els seus adlàters em cauen simpàtics. Sí que m'agradaria, però, fer una petita reflexió sobre la manera d'actuar de les universitats en matèria de contractació.

  Qualsevol que tinga alguna experiència en la vida universitària -i és el meu cas- sabrà perfectament quin pa s'hi dóna. Per motius en què ara no vull ni puc entrar, la universitat és un món tancat -endogàmic: la paraula clau- on les places que ixen a concurs s'hereten de pares a fills -passeu-me la metàfora- sense que ningú hi haja pogut trobar mai cap remei. De tant en tant algun acadèmic indignat escriu una carta a aquest periòdic queixant-se de l'opacitat i el cosanostrisme imperant en l'educació superior. Aquests desahogos passen sense pena ni glòria. Quan es torna a convocar una plaça, siga del caràcter que siga, els noms dels qui hi gaunyaran ja circulen pels corredors de la facultat amb una antelació sobrecogedora...

  Reportaré una experiència personal: fa anys, quan es va implantar la carrera de Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Jaume I de Castelló vaig cometre la imprudència de presentar-m'hi a una plaça de professor titular interí. Jo hi anava molt pagat amb el meu sòlid currículum, amb la tesi doctoral feta, publicacions internacionals i no sé quantes coses més. Alguna ànima caritativa em va advertir, però, que les dues places a concurs ja estaven donades. Fins i tot se'm va informar de les dues dones que les ocuparien... setmanes abans que es reunira el comité avaluador. Jo no havia nascut el dia anterior, però em resistia a creure el que se m'estava contant. Arribat el dia, però, vaig poder comprovar que les dues places s'havien adjudicat a les persones en qüestió. I no se'n va parlar més...

  Aquesta experiència, avisaré al lector ingenu, no és excepcional. És un secret a veus que tot a la universitat funciona així. En direm corrupció, també? No seria una mala definició. Seria, de fet, el mot que més li escauria. Per això em sembla lleig el cas Errejón: un partit que aspira a renovar la podrida escena política espanyola no es pot permetre aquestes marrades estètiques. És un consell que els done gratuïtament. I això és tot.

La nova Transició al País Valencià

Por: | 16 de noviembre de 2014

Si alguna cosa resulta especialment atractiva de la política actual en aquest raconet d'Europa és poder assistir -des del 1975- a un canvi de veritat, no sé si equivalent en dimensió però sí en l'esperança generada. Al País Valencià, la Transició es va concretar en un regust singularment amarg. Les tesis dels qui havien lluitat contra el franquisme i havien bastit un projecte democràtic -liderades per l'escriptor Joan Fuster- van ser derrotades i estigmatitzades. Els hereus del franquisme i els seus aliats van eixir victoriosos de l'anomenada Batalla de València. I han governat l'imaginari d'aquest país fins ara mateix. Per primera vegada, però, hi ha possibilitats reals que tot canvie i els comptes pendents des del 1978 puguen saldar-se.

Mònica Oltra

  Fa unes setmanes, Enric Morera, de Compromís, publicava un article d'opinió al diari Levante en què, sense citar-los, convidava els elements de Podem a bastir junts una oferta guanyadora per a les autonòmiques de maig. Per primera vegada, en efecte, hi ha possibilitats reals que les ganes de canvi de la ciutadania porten a la Generalitat un moviment hereu dels millors anhels de la Transició. Aquelles idees que van quedar arraconades en el trànsit entre els 70 i els 80 en favor d'una falsa "normalització" ciutadana, i que han perviscut -en allò que tenien de possible i plausible, més enllà de somnis irrealitzables- en cenacles intel·lectuals, en partits minoritaris, en el cor de molta gent decent que ha cregut i creu en el seu país, poden ara convertir-se en triomfants.

  Com ja se suggereix obertament -i més: es reclama- si Podem recomanara el vot a Compromís a les autonòmiques (amb Mònica Oltra de candidata a la presidència) i es fera a l'inrevés a les generals, una onada de canvi pur i alegre recorreria aquest país allargassat dels valencians. Després de tants anys, els senyors encorbatats que han gestionat la desil·lusió dels valencians (i han balafiat els seus diners, i han jivaritzat el seu anhel d'autogovern) trobarien sabata de la seua mida.

  Sí, és una perspectiva bonica. Una possibilitat perfectament factible que demanaria una butaca de platea, per a no perdre's detall de l'espectacle. Ara està tot en mans dels líders de cada formació. D'ells depén no soterrar l'esperança de tot un poble. No som la trista comunitat desvertebrada i grisenca que ens havien explicat. Ara ha canviat el conte. I han canviat, sobretot, els encarregats de contar-lo. Aprofitem-nos-en.

Veritats elementals

Por: | 02 de noviembre de 2014

Hi ha algunes veritats que són elementals. Hi ha molta corrupció, però les figues napolitanes que m'he menjat en setembre i octubre han tingut la textura i la dolçor exactes, l'alegria del món ha acompanyat cada mos. El sistema sencer s'ensorra, però mentre les meues figueres donen fruit en acabar cada estiu hi haurà un àmbit de perfecció possible, una intensitat espiritual que no m'abandonarà.

  Els corruptes pul·lulen en una llarga corrua que comença en un informatiu, s'entrellaça en un somriure forçat i acaba en un breu període a la presó, però la carabassera que va plantar mon pare ens ha regalat, en vespres de Tots Sants, unes carabasses tan belles com una starlette. He posat una d'aquestes carabasses al forn i la força d'aquest forn l'ha amorosida, l'ha convertida en pura tovor, l'ha feta vessar de dolçor i ens l'ha servida com la menja més delicada imaginable, la llepolia suprema.

La meua vella figuera

  Tot al nostre voltant reclama un canvi d'època, però els actors d'allò vell lluitaran fins al final en contra d'aquesta transformació purificadora. Ara el nou enemic són els xicots de Podem (i Satanàs, en lloc d'una pota de cabra, du la cabellera replegada en una cua). Tots els polítics, els jutges, els potentats, la nombrosa tropa del pessebre s'han posat d'acord a disparar contra el canvi que ve. La por els ha tornat a unir. Que a ningú li estranye que en mitjans on treballen periodistes que cobren cent vint-i-quatre vegades el salari mínim interprofessional vigent a Espanya (124!) es considere Pablo Iglesias un descervellat sense rigor. Tot això és molt normal. De manera rutinària, es van configurant les noves classes socials, que són les de sempre: en un costat, els polítics de gairebé tots els partits, els responsables dels mitjans de comunicació lligats a aquests partits, les grans empreses, l'entramat complet d'un país agònic. En un altre, els electors, els lectors i espectadors d'aquests mitjans, els consumidors, els ciutadans normals i corrents.

  Es prepara, potser, una transformació radical. Les magranes, però, han tornat a la seua cita de tardor, i el secret de les seues maragdes vives ens ha estat donat en obrir-ne una. Per sota del tel amargant de la seua pell, hi ha rubís autèntics. Aquesta medecina és la necessària. Les veritats elementals són les úniques eternes. Caldrà prestar atenció, una vegada més, als signes del nostre temps.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal