Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

L'ombra de Botín

Por: | 28 de enero de 2015

Amb un periòdic es té, sempre, una relació d'amor i d'odi. Mire ara endins de la meua pròpia ruta i, des que vaig debutar al periòdic Mediterráneo de Castelló, als anys 80, no he deixat de sentir un mix confús d'agraïment i decepció en cada mitjà on he col·laborat. En el fons, sempre m'admirava -com volia Groucho- formar part d'un club que m'admetia com a soci. Naturalment, ni el més ingenu dels meus lectors deixarà d'ignorar que un diari és, abans que res, una empresa. I les empreses tenen treballadors i els treballadors, ni en la més apassionada utopia marxista, hi pinten gaire, en realitat...

La premsa el 28-1-15

  T'alces un dia i descobreixes que el periòdic on col·labores des de fa vint anys li ha regalat la portada a un banc. Bé, "regalar" és un terme inexacte. Òbviament, el banc haurà estat generós en la compra-venda. No es cedeix una portada a canvi de res, o de quasi res. Però jo, és clar, pensava que això de les portades era una cosa sagrada -encara- en la premsa de paper. Doncs no era així.

  No tinc constància de si s'ha fet altres vegades, això. Potser es fa contínuament i jo no me'n recorde. El capitalisme, d'acord. Preferiré, però, seguir barallant-me purament amb la semàntica, no necessite anuncis. Com quan aquest diari augurava "un període d'inestabilitat" a Europa -fa no res- pel triomf de Syriza a Grècia... Com si la crisi -la puta crisi- no haguera estat, des del principi i per obra i gràcia de la gestió neoliberal que n'hem fet a Europa, una gran etapa d'inestabilitat, un tsunami amb tots els ets i els uts en el profund sentit que el terme inestable puga covar.

  Què és pitjor, que El País venga la portada al Banc de Santader o que adule l'austeritat neoliberal de frau Merkel i els seus acòlits? No sé. Per si de cas, rellegiu una entrada anterior d'aquest blog: Pujol, Blesa, Botín. I ja em contareu.

Després de Charlie

Por: | 12 de enero de 2015

Després de la catàstrofe, del carnatge inútil, de l'absència de sentit, del nihilisme disfressat de religió, de la por, de l'heroisme i de la ignomínia, queden moltes preguntes enlaire. M'haguera agradat ser ahir a París, en aquesta manifestació en què Europa va recordar als fanàtics que la llibertat i la raó no són optatives. Escriure aquestes paraules és la meua manera de sumar-m'hi.

Je suis Charlie

  Ara és el torn, de nou, dels experts. Uns expliquen que és l'extrema fragilitat -social, mental- dels candidats a terroristes el que els espenteja fins el llindar del terror. Uns altres afirmen, mossegant distretament la tapadora d'un boli, que els joves d'origen immigrant sesne futur són carn de canó, llestos per a caure a les urpes de l'imam de torn. El gihadisme els fa sentir-se importants -diuen. Però hi ha un problema: el mecanisme. M'agradaria assistir al moment exacte en què es dispara aquest mecanisme, en què un tipus normal (normal: passeu-me el mot), que té nòvia o dona, que s'ha fumat algun porro, a qui agraden els cotxes i la música i potser la roba de marca, es convenç que l'única solució a tot -a tot- és immolar-se emportant-se per davant qualsevol desgraciat.

  Dins aquest esquema, té sentit matar un policia anomenat Ahmed. Je suis Ahmed aussi. Dins aquest esquema, els jueus no compten però, i si només has anat al supermercat kosher a comprar el pa? L'esquema és delicat, no admet matisos. No importa que aquell que en algun desert remot és considerat un màrtir, a ulls de la majoria civilitzada siga només un pobre imbècil, un ninot tràgic.

  Després de Charlie, només queda tornar a cultivar el somriure. El que pitjor suporta un fanàtic és que te'n rigues. L'humor és l'autèntica arma de destrucció massiva. I quan el món se n'adone, haurem guanyat. Après Charlie, je suis encore Charlie.

Dues notes sobre el fracàs

Por: | 31 de diciembre de 2014

Dos films recents ens interpel·len, des dels Estats Units, sobre el sentit i l’abast del fracàs. Es tracta del documental Searching for Sugar Man, de Malik Bendjelloul i del llargmetratge dels germans Coen Inside Llewyn Davis (estrenat a Espanya com A propósito de Llewyn Davis). Resulta especialment interessant que siga la cultura nordamericana la que hi reflexione sobre dos perdedors, tot i que és evident que ni Bendjelloul (que és un realitzador suec que es va suïcidar sorpresivament el passat més de maig, a trenta-set anys) ni els Coen poden considerar-se integrants del nucli dur de la “filosofia” de Hollywood. Tot i tractar-se de produccions independents, ambdues pel·lícules coincideixen curiosament a abordar sengles figures de cantants folk abocats al fracàs més estepitós.

Sixto Rodriguez

  Searching for Sugar Man ens conta la història real del cantautor nordamericà d’origen mexicà Sixto Rodríguez. Als anys 70, Rodríguez va editar un parell d’àlbums de gran qualitat musical, però rebuts amb total indiferència per part de la crítica i el públic. Davant aquesta acollida, Rodríguez va desaparèixer. El seu rastre es va perdre i van circular llegendes piadoses que certificaven un suïcidi més o menys dramàtic a dalt d’un escenari (sic).
  D’alguna manera, però, un disc seu va arribar a la Sud-àfrica de Pieter Botha. Eren els anys més durs de l’apartheid. Per a la joventut blanca liberal, les cançons de Rodríguez van suposar un alè d’aire fresc. De sobte, l’enigmàtic cantant es va convertir en tota una estrella a les més selectes discoteques de Ciutat del Cap. Ningú l’havia vist mai, però els royalties dels seus discos d’or eren enviats metòdicament a una discogràfica a l’altre costat de l’oceà. Sixto Rodríguez, però, no en va rebre mai ni cinc.
  Molts anys després, un grapat d’aficionats i periodistes sudafricans van decidir indagar la sort del misteriós cantant. Davant la seua sorpresa, van acabar descobrint que Rodríguez era viu i no s’havia mogut mai del seu lloc de residència, Detroit. El van convidar a viatjar a Sud-àfrica i fer-hi un concert, cosa que va dur a terme a finals dels 90. No en seria l’únic. Era com si tota la glòria que li havien estat estalviant miserablement li haguera sigut pagada de colp. Rodríguez, a Sud-àfrica, era més famós que Elvis. Però a Detroit va seguir fent la seua vida de sempre, va regalar gran part dels diners guanyats amb els concerts sudafricans i es va limitar a donar les gràcies per aquella segona trucada del destí.
  Inside Llewyn Davis ens situa deu anys abans de la primera aparició de Sixto Rodríguez. Llewyn és un folk singer que toca en tota classe d’antres a Nova York. És un perdedor evident, un pobre desgraciat que recorre la ciutat sense tindre un lloc on caure mort; la seua música no interessa. No ho fa malament, però no és el seu moment ni el seu lloc. Segons sembla, els Coen es van basar en la peripècia d’un músic real, Dave van Ronk, a l’hora de construir el seu dissortat protagonista. Van Ronk demabulava pel Greenwich Village l’any 1961, quan transcorre l’acció del film. És l’any en què hi arriba Bob Dylan, procedent de la seua Minnesota natal. Però Van Ronk –que té el mateix talent que puga tindre Dylan, però no assolirà la seua fama- passarà sense pena ni glòria i serà l’autor de Blowin’ in the wind qui s’endurà el gat a l’aigua. I precisament és la silueta de Dylan el que veiem al final de Inside Llewyn Davis, tot cantant amb la seua característica veu nasal al mateix escenari d’on acaben d’expulsar Llewyn. Així s’escriu la història, òbviament.
  No hi ha res tan nordamericà com la figura del looser. I no hi ha insult pitjor, als Estats Units, que You’re a looser (“Ets un perdedor”). Per això aquesta sorprenent coincidència a la gran pantalla m’ha cridat poderosament l’atenció. Al capdavall, no hi ha creador en qualsevol camp que no haja hagut de fer una reflexió en algun moment de la seua trajectòria sobre què significa tindre o no tindre èxit. En cultures minoritàries com la nostra, on els elogis sincers i els botafumeiros oficials estan reservats a un grapat selecte d’individus que preferentment es caracteritzen per estar morts, això resulta notòriament pertinent.
  Potser la lliçó d’algú com Sixto Rodríguez (que, per cert, va fer un descolorit concert a Barcelona l’any passat) és que l’èxit és una amant fugissera o un carter que –estrafent el tòpic- no truca dues vegades. Però és pitjor el que li passa al pobre Llewyn Davis. D’èxit, només n’hi ha un, però el fracàs té tants rostres que necessita una amarga multitud per ocultar-se.

Greetings from Cuba

Por: | 21 de diciembre de 2014

Jo no sé si les greus acusacions que va llançar l'altre dia El País contra Jaume Roures són o no veritat. Ell, fet i fet, les ha desmentides, i no hi ha cap prova damunt la taula. M'imagine que aquest periòdic s'haurà amarrat els matxos abans d'oferir al públic una notícia així. En aquests casos, però, m'agradaria fer com Woody Allen: si uses, a la cua del cinema, el nom en va de Marshall McLuhan, et portaré McLuhan en persona per a rebatre't. Si no és té a mà l'interfecte, però, t'has d'acontentar amb els elements de credulitat habitual. També caldrà saber que, en matèria de futbol, tot Espanya es resumeix en dues colles de gamberrets de barri que es llancen pedres mútuament, a primera sang. Un duel vergonyant de multimilionaris sans-culottes àvids d'hegemonia.

Salomón Gonte, el jueu més vell de Cuba

  Personalment, jo al senyor Roures li he d'estar necessàriament agraït. Durant cinc anys em va pagar puntualment i raonablement bé els articles que vaig escriure per a Público. Fou un lustre formidable i intens. Al final, això sí, em va quedar a deure un serrell infamant, a compte del concurs de creditors del 2012. No li ho tinc en compte, però. Ell va crear el diari i ell el va destruir -ell sabrà per què. El paper va cremar i ara només queda el web, que és com si, destruït el cos, en reste només certa ànima immortal. No ens posem nostàlgics,tanmateix. Entre aquella fornada de textos que vaig proveir per a Público en cinquanta vertiginosos mesos (gairebé 400 articles en total) sent un carinyo especial pel reportatge que hi vaig fer a Cuba, a l'estiu del 2009. Perseguia -amb el concurs solidari de Ramon Usó, el meu company d'aventures periodístiques internacionals- la memòria dels jueus caribenys. El resultat va ser una pàgina de periòdic que m'estime especialment.

  Allí, a l'Havana, a la sinagoga del Patronato, vaig conéixer Salomón Gonte Leiderman. Era un vellet tot ell tallat en fusta d'olivera. No faltava ni un dia al venerable temple conservatiu, regit per Adela Dworin. I lluïa, a la solapa, un pin d'Obama (com em pense que es veu prou bé a la fotografia que li vaig fer jo mateix, i que il·lustra aquest article). Presumiré l'ancià Salomón encara en vida. A algú el sorprendrà la seua obamofília? En el fons, els cubans sempre han admirat els ianquis, més enllà dels avatars ideològics dels respectius governs i sistemes.

  Ara que Obama ha inaugurat una nova etapa de relacions entre Cuba i USA, m'agradaria conéixer l'opinió de Salomón. Segur que ell també s'alegra que el primer president nordamericà negre haja defugit el ridícul horitzó de ser un ànec coix. Contra tots els republicans i bona cosa dels demòcrates, Obama ha demostrat que els dos anys que li queden poden ser -i seran- desvergonyidament inèdits. Ni el senyor Gonte ni jo mateix, però, cometríem la ingenuïtat de pensar que l'actual llogater de la Casa Blanca és un polític d'esquerres. Però ha demostrat que es pot ser valent i digne, i un poc insolent. Contra els uns i contra els altres.

  I sobre el senyor Roures, mentre no comparega Marshall McLuhan corpore in sepulto i no veja jo les proves corresponents, m'abstindré de fer cas de cap xafarderia de sala d'estar del dentista. Quan s'acusa algú, caldria aportar de seguida els documents provatoris. El contrari és frivolitat, no periodisme.

"Isabel", una altra ocasió perduda

Por: | 05 de diciembre de 2014

Dilluns passat es va emetre l'últim episodi de la sèrie de Televisió Espanyola Isabel. Amb bons índexs d'audiència, l'obra ficcionalitza la vida d'Isabel de Castella, la seua època i les seues circumstàncies. Naturalment, Isabel va ser reina de Castella, però el punt culminant de la seua vida pública va ser precisament el matrimoni amb Ferran d'Aragó. Que la sèrie es diga Isabel i no Isabel i Ferran ja és tot un indici de quina mena d'hegemonia imaginària s'hi vol construir. Se'm dirà que, en un temps en què els drets de la dona formen part de les pregàries comunament ateses (la femenina, al capdavall, és l'única revolució realment exitosa del segle XX), és especialment oportú rescatar mítiques dones fortes, pouar del fons dels segles estereotips femella capaços d'il·luminar l'agenda dels nostres dies. I així serà, no hi ha dubte. Ningú em podrà culpar, però, de sospitar àmpliament que la raó darrera d'Isabel no és encara -o no només- el seu caràcter de dona, sinó el de reina de Castella...

Michelle Jenner

  Tanto monta, monta tanto, apreníem en la Enciclopedia infantil que va informar l'escolarització del tardofranquisme. Molt bé, però, en aquest matrimoni d'iguals, com en la paràbola orwelliana, l'una va resultar més igual que l'altre. En realitat, la corona d'Aragó apareix, tot al llarg de la sèrie, com un vedat privatiu de Ferran, però on el component català és totalment obviat. Té algun sentit que en 39 episodis no aparega ni un sol moment un personatge que hi parle català? Ni tan sols el propi rei, que bé el dominaria. És obvi que Isabel ha estat emesa per TVE però, de debò passaria alguna cosa si un personatge d'una sèrie de ficció espanyola parlés en un altre idioma de l'Estat, convenientment subtitulat si cal? Hi ha coses que només són de l'ordre de l'impossible simplement perquè ens hem cansat de considerar-les poc probables.
  És clar que, tractant-se de ficció, el que s'hauria de jutjar és la versemblança dels personatges i de la recreació audiovisual de la seua peripècia, en primeríssim lloc. I és ben cert. Però és que també en aquest ordre aquesta peça històrica s'ha entretingut en algunes llicències un poc curioses. El retrat de Ferran (interpretat amb notòria eficàcia per l'actor Rodolfo Sancho), òbviament idealitzat, es pot considerar prou fidedigne des del punt de vista personal: un rei combatiu, busca-raons i amb la moral sexual digna de les vel·leïtats omnipotents d'un monarca medieval. Els caracteritzadors de la sèrie han tingut el detall de col·locar-li alguns cabells blancs per a suggerir-hi el pas del temps. Amb Isabel, però, ens trobem amb un rostre perpètuament angelical (el de la bella actriu Michelle Jenner), que no canvia mai (només, al final de la vida, oculta els seus cabells amb un pudibund mantell). Però aquest rostre -i això és el pitjor- es correspon amb una manera de ser que frega la caricatura: una reina astuta, devota, implacable, compassiva i sentimental. Un compendi de virtuts que deplora l'expulsió dels jueus (que ella deicideix!) o la repressió religiosa, però s'hi aplica amb fervor.
  En un context així, és lògic que altres personatges «de la nostra nació» (com haguera escrit Alexandre VI) hi apareguen si no amb la infàmia de la llegenda negra, sí amb l'esvaïment desmenjat destinat als secundaris. El papa Borja (interpretat per l'actor madrileny Jorge Bosch), en aquest sentit, és un pàl·lid reflex d'una llegenda d'oprobis i ambició, més desaprofitat que calumniat a l'ús. Però és el rei Ferran, incomprensiblement, qui blasma a «ese valenciano», obviant que és un connacional del seu propi país...
  Com a constructora d'imaginaris, Isabel és una sèrie, en definitiva, més letal que útil. O útil, si voleu, a un propòsit que no quadra massa amb la realitat d'un estat plurinacional que no s'hi veu reflectit. La pregunta consegüent és si un canal com Televisió Espanyola té l'obligació d'oferir una programació respectuosa amb la realitat del país de què vol ser espill. Fa un temps, Vicenç Villatoro es preguntava en un article de premsa si era normal que el comentarista esportiu de torn de TVE, quan retrasmetia un Barça-Madrid, es col·locara invariablement del costat del Madrid. La resposta és òbvia. Ara, ens hem de demanar si el canal que paguen amb els seus impostos tots els ciutadans de l'Estat espanyol té dret moral a oferir-nos una ficció històrica tan parcial i poc respectuosa amb els súbdits no castellans d'aquest estat.
  És un detall entre mil, d'acord, i té la importància que té. Però, com a símptoma, és demolidor i la lectura que se'n desprén esfereeix.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal