Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

La mirada interior

Por: | 12 de abril de 2015

  La mirada interior és la més ineludible. Hi ha una saviesa que emergeix del trànsit per les estretes carreteres de l'ànima, allà on en qualsevol revolta ens pot sorprendre un paisatge que és el revers exacte del solatge més intransferible de la nostra biografia.  En aquests pobles arraulits al final del trajecte, on un vell camina cap al sol i un gat observa la lluna des d'una teulada, allà on les mateixes pedres que han servit per a fer marges mitgers s'han usat per a bastir palaus gòtics, podrem seure i tornar a omplir les alforges, perquè un nou camí ens espera.
  Mirar cap a dins sempre és més difícil. En l'epidermis, que el mar llepa amb la seua memòria salobre, hi ha sensacions increïbles, que no pararíem mai de contar. Però a dins totes aquestes percepcions es transformen i es metabolitzen fins adquirir el pes exacte, la quota d'humanitat que ens pertoca. A fora hi ha més llum i se sent la cridòria infantil com una benaurança; el silenci interior, tanmateix, és d'una qualitat tan compacta que s'assembla al més pur dels diamants.

Fotografia de Carlos Ripollés

  No és fàcil escollir la vida interior. En el fons tots anhelem, com en una profecia un poc maleïda, tindre un lloc en la multitud que empeny i que clama, beure'ns els colors de la vida amb avidesa i horror. Aquest aldarull ens impedeix escoltar-nos el cor, i això, de vegades, pot ser una taula de salvació. Tard o d'hora, però, hem de mirar cap a dins, allà on s'entreveuen les teules amb molsa, les escales irregulars, els carrerons humits i ombrívols. És el lloc exacte on el nostre pensament pot reposar i ens pot regenerar.
  D'alguna manera, la superfície -la perifèria- és en color, però la dimensió íntima -interna- només pot ser en blanc i negre. No hem de pensar que en l'escala dels grisos hi ha cap limitació. És obvi que la vida és en colors, però quan sentim la necessitat d'aturar un moment aquesta vida, de reflexionar durant un segon etern sobre quin és el nostre lloc en el carrussel, necessitem una dimensió dual.
  Hem de buscar, doncs, les nostres empremtes en imatges simples que retraten estrats de la nostra naturalesa més recòndita. Aquestes radiografies filtren les emocions i també un cert nivell de comprensió que només s'adquireix amb els anys. No esdevenim més savis pel temps, sinó per la naturalesa dels nostres canvis interiors.
  Cal també una certa valentia -ara ja ho heu comprés- per a mirar al fons del pou. Allà baix només hi ha aigües encantades que reflecteixen el nostre rostre no com és, sinó com hauria de ser. No hi ha cap perill narcisista. El que hi veiem no ens enamora, més bé ens intriga. La mirada interior ens fa sentir a Ítaca quan, en realitat, no hi hem pogut tornar mai.

[Notes per a l'exposició L'interior, de Carlos Ripollés i Susanna Sebastià, a la sala gòtica de l'ajuntament de Vilafranca (Castelló) -fins al 30 d'abril. Més informació en https://laraberainterior.wordpress.com/]

Buchenwald, 70 anys després

Por: | 04 de abril de 2015

  A l'abril del 1945 -ara fa 70 anys- es va alliberar el camp de concentració nazi de Buchenwald, el més gran dels conservats en territori alemany. Al març del 2008 vaig publicar, en la revista El Temps (núm. 1.241), un reportatge titulat "La memòria dels totalitarismes, encara". Era el resultat d'un ampli periple que vaig emprendre per l'Alemanya de l'Est, de Weimar a Leipzig. Com el text no està disponible a la xarxa, en recupere ací un fragment, en homenatge a les víctimes i els supervivents d'aquell horror.

El crematori de Buchenwald (Foto Joan Garí)

  A Weimar, (dins la boscosa regió de Turíngia), es representa de manera extraordinària el nus gordià de totes les contradiccions del convuls segle XX germànic –i europeu. Weimar, la ciutat de Goethe, és un petit i deliciós enclavament farcit d’història pels quatre costats. Ara mateix no té molt més de 60.000 habitants. En l’època de la seua gran icona, Johann Wolfgang Goethe (entre els segles XVIII i XIX), la poblaven –segons Eckermann- “deu mil poetes i alguns habitants”. Encara ara és un destí literari formidable, i la casa de l’autor del Faust, el museu del seu tipus més visitat del món. Identificar-se com a escriptor en català, en aquest context, no deixa de ser un exotisme amable, però el viatger se’n sent orgullós, i no vol renunciar a la seua quota de classicisme, així que es posa a llegir Ifigènia a Tàuride en la traducció de Joan Maragall mentre rememora, al davant del seu estudi, el Goethe que escrivia aquesta obra mentre un quartet de corda, a l’habitació del costat, l’ajudava a inspirar-se.
  Passejar per Weimar és una activitat sedant i anticlimàtica, i tanmateix els visitants corren perill de ser ofegats per un excés d’estètica. La concentració de bellesa –a cada racó hi ha un casalici, un museu, un detall que va inspirar un líric abrandat- és d’una densitat extraordinària i es respira certament alguna cosa de l’esperit apol·lini que la ciutat reclama per a si.
  Al davant de la casa-museu de Goethe, el pendent afavoreix que les bicicletes deixen de pedalar, i llisquen suaument cap a la plaça de l’ajuntament. Allí es creuaran amb un lent carruatge conduït per un cavall resignat, que passeja els turistes tot al llarg de la façana de l’hotel Elephant, des de la balconada del qual Hitler arengava els seus quan encara no era l’amo dels destins del Tercer Reich.
  L’Hotel Elephant és ara una modèlica institució de luxe per a  passavolants molt exigents, però és difícil oblidar que Weimar fou un dels primers bastions del nacionalsocialisme. Siga per això, o siga per un sentit especialment amarg del sarcasme, els sequaços de Hitler van triar aquesta ciutat emblemàtica per a edificar, a pocs quilòmetres del seu nucli històric, el camp de concentració de Buchenwald.
  El bus número 6 connecta, cada hora, l’estació de trens amb el lager. En el trajecte, impossible no pensar en el viatge –el “llarg viatge” de Jorge Semprún- emprés per tants infeliços, amb una destinació horrorosa. Entre 1937 i 1945 hi van ser retingudes 250.000 persones, provinents de 35 països diferents, de les quals una cinquena part va trobar-hi la mort. Entre els presoners més coneguts, hi ha els escriptors Jean Améry, Imre Kertész o Jorge Semprún, o els polítics Léon Blum, Édouard Daladier (després primer ministre francés) o Ernst Thälmann (dirigent comunista assassinat el 1944 al pati del crematori).
  En l’actualitat només es conserven alguns dels edificis originaris del camp. Els barracots dels presoners van ser enderrocats per decisió de les autoritats est-alemanyes als anys 50. Com a substitució simbòlica, el règim comunista va edificar –entre 1954 i 1958- un fastuós monument, una mena de calvari ateu, a la falda de la muntanya on els nazis van cometre els darrers assassinats massius. Es tracta d’un mausoleu pretensiós i fatigant –una mena de Valle de los Caídos antifeixista-, informat per la lletjor habitual de l’anomenat “realisme socialista”. La visita a aquest Memorial era un acte essencial en l’educació dels alemanys de l’Est. Molts dels qui van ser infants o joves llavors, i formaren part d’organitzacions de pioners o de l’exèrcit, recorden perfectament les seues peregrinacions rituals al símbol immortal de la “resistència antifeixista”.
  Les autoritats democràtiques posteriors al 1990 han mantingut, naturalment, el Memorial, però hi han afegit el record del camp especial soviètic que, entre 1945 i 1950, va afegir la seua quota d’horror –en aquest cas “proletari”- a l’univers concentracionari.
  Buchenwald ofereix, als ulls del visitant actual, la imatge perfecta de la desolació, com un temple desconsagrat. En haver-se enderrocat tota la part central, hi ha un immens buit en el lloc del patiment. El que queda és una memòria arrasada i higienitzada i el visitant faria bé a no caure en la trampa. Al capdavall, es tracta d’un espai on es dugueren a terme assassinats i crueltats sense límit, i també nosaltres hem d’estar-hi moralment a l’altura. Els nazis, bo és reconéixer-ho, tenien un peculiarment sàdic sentit de l’humor. Si a l’entrada principal de Dachau i Auschwitz feren inscriure el rètol “Arbeit macht Frei” (El treball allibera), ací el missatge és “Jedem das Seine” (A cadascú el que li pertoca), sense dubte convençuts que els corresponia a ells decidir entre la vida i la mort de la totalitat de l’espècie humana.
  Jorge Semprún –escriptor espanyol d’expressió francesa- ha dedicat pàgines commogudes als seus records del camp. En Le mort qu’il faut, el seu darrer llibre sobre Buchenwald, rememora la lectura d’una novel·la de Faulkner, extreta de la biblioteca del lager. Però de seguida adverteix a aquells que creuen que vol suggerir que allò era “una mena de sanatori” que no és en absolut aquesta la seua intenció. Es pot llegir Faulkner enmig de l’infern i tanmateix servar alguna cosa de la dignitat inapel·lable del supervivent.
  L’escassa distància que separa el camp de la ciutat goetheana és una distància convulsa, enorme, metafísicament recaragolada. Dos universos morals incompatibles es formen així i segreguen els seus públics respectius: a l’un costat, el públic que pastoreja la ciutat, normalment de procedència nacional, i frueix dels seus cafés, la música als carrers i la cultura arreu; de l’altre, els escassos visitants que decideixen, a més, acostar-se al camp –o que hi han vingut expressament. És difícil viure dues experiències tan diferents amb tan poca separació física. La vida i la mort, l’alegria i la penúria, Europa i l’abisme es comuniquen precàriament gràcies a aquest autobús número 6 que transporta aquells arriscats decidits a conéixer la part més fosca d’ells mateixos. I el bosc de faigs (això vol dir Buchenwald) per on serpeja la carretera és la frontera exacta, la frontera íntima, l’última frontera de cadascú.

El cervell d'Andreas Lubitz i els altres

Por: | 29 de marzo de 2015

Acceptem, d'entrada, que tots els cervells humans són iguals. Igualment inaprehensibles, incommensurables, horrorosament inexplorats. Segons això, entre el cervell d'Andreas Lubitz (el ja famós copilot del tràgic vol de Germanwings) i el d'aquells que, a Twitter i altres vivaces xarxes, comminaven a alegrar-se per la mort de 150 persones sobre el perfil rocallós dels Alps hi ha només diferències de grau. En el fons, la crueltat anònima que celebrava el desastre perquè no hi havien mort "persones", sinó "catalans", no era tan diferent que el càstig que s'autoinflingia Lubitz, malalt de depressió narcisista i d'una humanitat esclatant. Tots aquests éssers eren i són humans -massa humans- i els seus actes ho demostren. Una màquina no mataria centenar i mig de vides alienes per a autodestruir-se, ni distingiria, en l'esfera uniforme de la condició humana, entre nascuts a Catalunya o a qualsevol altra part del món.

Andreas Lubitz

  Recorde ara aquell benèfic poema de Leonard Cohen inclòs al volum Flowers for Hitler (1964). El jueu canadenc informava diligentment de les característiques d'Adolf Eichman (All there is to know about Adolph Eichmann). El tipus no destacava gaire: els seus ulls i el seu cabell eren "normals", el seu pes "mitjà", l'estatura "mitjana", la intel·ligència "normal"... i tenia deu dits a les mans i deu dits als peus.

  "What did you expect?", es preguntava Cohen. "Urpes?", "Incisius fora mida?", "Saliva verda?", "Bogeria?". Ah, la bogeria! Ens quedaríem tots molt més tranquils si concloguérem que Andreas Lubitz era només un pobre foll, una tara biològica, una excreció d'un sistema ordenat i controlable. Però, llavors, com qualificaríem els tuiters que, tan tranquil·lament, assassinaven la nostra sacrosanta moralitat benpensant amb la seua encantadora catalanofòbia?

  Sóc valencià, i sé bé fins on pot arribar l'odi a allò català. Pot arribar, fins i tot, a l'autoodi... I per això aquelles frases innocents navegant pel ciberespai em fan més por que mil copilots depressius, esquizoides, paranoics. Perquè Lubitz podria ser un àpax legòmenon de la condició humana. Però els anticatalanistes a Espanya són una força fòbica indeturable, inextingible, capaç d'imaginar horrors que qui sap si algun dia es posaran en pràctica.

  I si, bé, tots ells (també Lubitz, però ell ja és pols) són tan humans com jo, gent corrent que ha estimat i estima, ha fet esport i en fa, ha vist concursos a la tele i en seguirà veient, s'ha exaltat amb aquesta naixent primavera i ha notat un moment -només un moment- la fascinadora crueltat de la natura despertant-se. I això és tot.

Un cap de setmana ben aprofitat

Por: | 15 de marzo de 2015

Hi ha diverses maneres d'accedir al paradís. Una de molt factible és eixir de Dénia un dissabte tranquil·lament i anar cap a l'interior d'aquesta meravella paisatgística que és la Marina Alta. Abandonant Pego, la carretera es torna una serp parsimoniosa i capritxosa. Són tot just sis o set quilòmetres, els suficients per a endinsar-te pròpiament en la Vall de Gallinera. Fa molts anys vaig escriure un article en aquest periòdic ("El escritor en su valle") glossant el petit reducte de silenci i natura que hi tenia Ignasi Mora i la seua esposa Joana Bataller. Ara, tant de temps després, he tornat a la vall.

Exposició Dénia 2015

  Joana és la responsable del restaurant El Raval (Inaugurat en 1997), a Benissivà. L'existència d'aquest exquisit temple gastronòmic és un poc un secret a veus, i per això hi ha un interessant peregrinatge multinacional tots els caps de setmana cap a les seues taules. Compartir-ne una amb Ignasi és un plaer inesgotable, perquè és un home d'una lucidesa punxeguda. A més dels seus propis projectes literaris, sempre està ordint plans ambiciosos per a aquest país de vol tan gallinaci. Mentre ens serveixen un arròs amb galeres, polp, lluç i verdures de temporada -amb un fons de sabor tan consistent com la pluja que ens ha sorprés en eixir de Dénia- Ignasi parla de política, de comunicació, de cultura i és tan subtil en la seua argumentació i tan indefugible com quan va col·laborar amb Marc Recha en aquell bell film anomenat L'arbre de les cireres.

 I què féiem a Dénia? Doncs presentar l'exposició de les fotos de Viatge pel meu país. La mostra itinerant, ja ha recalat a València, Ontinyent, Borriana i la Vilavella, i ja tenim plans per portar-la a Catalunya i les Illes. Cada exhibició d'aquest material és, en realitat, un acte únic, perquè Joan Antoni Vicent, el fotògraf, afig noves imatges a més del repertori inicial, i algunes ni tan sols estan en el llibre. Dissabte passat es va inaugurar al centre d'art L'estació de Dénia, on romandrà fins ben entrat el mes d'abril. Amb Joan Antoni vam sopar en un lloc molt digne del carrer Marqués de Campos. Mentre ens servien les primeres gambes roges, Joan Antoni, amb la seua flegma pausada i austera -com el golfista habitual que és-, ens va regalar alguna de les seues petites lliçons vitals, sempre inesgotablement divertides:

  -El vuitanta per cent dels plaers són molt barats -va assegurar, mentre despullava hàbilment una gamba. Entre tu prenent el sol a Borriana i un dels Botín fent el mateix a les Bahames hi ha una diferència molt escassa. El plaer és substancialment el mateix. El tal Botín tindrà al seu voltant un servei descomunal però les preocupacions que li rondaran pel cap anul·laran aquesta diferència.

  Rememorava això, a Benissivà, mentre ens servien l'arnadí de postres -els l'havia demanat expressament en aparaular el dinar- i Joana seia amb nosaltres a rematar l'encontre. De sobte, se'ns havia fet tangible un trosset de paradís, d'aquells, instantanis i exactes, que només proporcionen la bona gastronomia i la bona companyia. Quedem amb Ignasi per a lliurar mil batalles i ens emportem, de retorn, un fragment de la llum pura de la Vall de Gallinera. Mai un cap de setmana havia estat tan ben aprofitat.

La identitat com a malaltia

Por: | 28 de febrero de 2015

  En pocs dies de diferència, els valencians hem assistit a un cert vertigen d'esdeveniments identitaris de diferent calibre. Diumenge passat, Rita Barberá duia a terme el seu memorable discurs en "valenciano" davant el públic faller. Incomprensiblement, el respectable no li va riure la boutade, desagraït com és. El caloret va triomfar, però per a mofa de l'alcaldessa perpètua.

Rita Barberà

  Siga com siga, dimecres, a les Corts valencianes, l'speech de Rita va trobar un eco insospitat, en forma de sanció legislativa: el PP, amb la seua agònica majoria absoluta, va rebutjar totes les esmenes al projecte de llei "de reconeixement, protecció i promoció de les senyes d’identitat del poble valencià", una entranyable figura jurídica que es preocupa per inventariar els "senyals" identitaris autòctons que cal protegir: la "llengua valenciana" i els seus usos; el Segle d'Or; els Reials Monestirs de Santa Maria del Puig i Santa Maria de la Valldigna; l'Arxiu de la Corona d'Aragó; el 9 d'Octubre; Els Furs i el Dret Civil Foral Valencià; els béns de la Comunitat declarats patrimoni de la Humanitat, entre altres figures amenaçadíssimes per vés a saber qui. I més encara: la música i els instruments tradicionals valencians; les bandes de música i les societats musicals; el cant d'estil i el folklore valencià; els esports autòctons i, especialment, la pilota valenciana i la columbicultura; les festes tradicionals i l'art pirotècnic; els festejos taurins tradicionals (bous al carrer); les manifestacions religioses arrelades en la nostra tradició; la gastronomia i productes autòctons i la indumentària típica de les diferents poblacions de les comarques valencianes.

  Per a assegurar-se que totes aquestes manifestacions siguen realment "respectades", la Generalitat crearà un Observatori on no estaran presents, per exemple, ni el Consell Valencià de Cultura ni l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, i sí determinades societats privades de caire secessionista (és a dir, partidaris de la teoria que el "valencià" és una llengua diferent del "català"). Aquest ens tindrà potestat sancionadora (sic).

  Un observador despistat podria pensar (si encara s'estilara pensar i si una activitat tal es pot postular d'un "observador despistat") que no hi ha relació entre aquests dos esdeveniments, la pallassada de Rita i la febrositat legislativa del grup parlamentari popular. En realitat, és al contrari: ambdós fets estan íntimament imbricats, i constitueixen el terme real i el terme imaginari de la metàfora en què es resol l'interés del PP per la nostra cultura. Perquè tota aquesta verborrea per a protegir coses tan dissemblants com el Segle d'Or i els bous al carrer (quan la sola col·locació d'ambdós conceptes en el mateix paràgraf ja revela una profunda patologia sintàctica i pragmàtica), o per a aixecar la bandera d'una "llengua valenciana" miraculosament seccionada del tronc comú català acaba morint, com una ona esbravada i sense força, en la platja àrida i dessucada del delirium tremens barberià. Molta cultura valenciana però, després, tot es queda en el "caloret del verano"...
  Tot açò seria simplement divertit si no evidenciara la profunda malaltia que corrou el partit polític que ha portat les regnes del País Valencià durant les últimes dues dècades. I ho sent de veres, perquè hi ha molts ciutadans conservadors que són gent raonable i sensata, i que davant de fets com els que ací es ressenyen no poden menys que tirar-se les mans al cap.  Una d'aquestes persones, Pere Maria Orts, es va morir dijous passat, potser per no sentir ja més disbarats a l'entorn de la llengua i de la cultura que tant va estimar. Ell va ser la demostració palpable que un valencià pot ser de dretes, haver nascut a la ciutat de València i no resultar, en matèria identitària, un analfabet militant. Només un home amb la seua saviesa podia haver escrit un llibre com la Història de la senyera al País Valencià. Un volum que no només és un lliçó de vexil·lologia, sinó la defensa d'una manera d'estar en la vida. I és que no aconseguiríem definir de cap altra forma unes pàgines que s'obrin amb una dita popular de la Marina que podria ser perfectament un vers de Walt Whitman: "Bandera vella, honra de capità".

  Amb més Orts i menys Barberà, els valencians podríem ser un poble magnífic. Però estem condemnats a l'embogit tiovivo de les "senyes d'identitat"...

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal