Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Per Sant Jordi, un llibre

Por: | 23 de abril de 2014

Publicar un llibre, a hores d'ara, s'assembla ja massa perillosament a amollar un barquet de paper en un corrent d'aigua. Les raons per les quals un títol serà beneït pels lectors i obtindrà el benefici del seu interés, o bé mereixerà l'atenció dels suplements literaris i d'aquests arxilectors anomenats crítics són perfectament misterioses. No et pots fiar de res ni de ningú. El caprici dels lectors és absolutament volàtil, els criteris dels suplements són un punt al·leatoris o, en el millor dels casos, simplement rutinaris, l'opinió dels crítics és només això: una opinió. Qui vulga conéixer en profunditat l'autèntic batec de l'ànima llibresca d'un país ha de llegir molt, ha d'escollir lliurement i no ha d'oblidar que, com deia aquell, la història de la cultura s'edifica sobre els llibres que no s'havien de llegir.

  És una bona reflexió per a fer el dia de Sant Jordi. I ja que estem immersos precisament en aquesta data, m'agradaria regalar-vos un llibre (la rosa haurà de ser virtual). Es tracta d'un volum que no serà inventariat entre els sospitosos habituals dels suplements literaris, ni encimbellat entre les masses disciplinades dels lectors (sempre tan orgulloses de llegir un únic llibre, però totes el mateix), ni enllumenat entre els mandarins que han criat fama i ara ronquen plàcidament dins un son esquiu. No és una novel·la de lladres i serenos que puga esdevenir fàcilment un best-seller, ni parla d'un personatge tan famós que puga atraure els lectors com els óssos van al rusc viscós de la mèl. És un llibre humil, una reconstrucció històrica feta per un autor que no és especialista en el tema, però que s'hi ha vist impel·lit a escriure'l mogut per una irrefrenable passió.

El llibre de Rafael Monferrer


  El volum de què vull parlar-vos ara és L'explorador Andrés (1807-1837) i el seu autor és Rafael Monferrer. Marcel·lí Andrés va ser un dels pioners, Pirineus en avall, dels viatges per les costes d'Àfrica, en un temps -el primer terç del segle XIX- en què el continent negre encara era una promesa oferta a aquells viatgers que sapieren aunar la condició de botànic, antropòleg, sociòleg, topògraf i lingüista. De tot això va fer un poc Andrés durant els seus viatges per l'antic Regne de Dahomey, al golf de Guinea. Ell havia nascut a Vilafranca (Els Ports) i era metge de professió (educat a Barcelona), però la seua autèntica vocació consistia a anotar profusament en uns quaderns que dissortadament no s'han conservat tot el que anava descobrint davant una civilització fascinadora, encara no embrutida pel contacte freqüent amb els colonitzadors europeus.

  No conservar els textos d'Andrés (ni tan sols la seua cara en algun feliç gravat) ha contribuït al silenci sobre la seua figura precursora. El nom d'un carrer a València i el d'un col·legi, i un vial també dedicat a la seua Vilafranca natal és tot el que el recorda. Rafael Monferrer, que és també metge, ha realitzat un esforç colossal per a reavaluar la seua figura i reinterpretar tota la bibliografia disponible. El resultat és un text apassionat però extremadament rigorós que mereixeria superar l'estret cercle dels amants de les glòries locals.

  Des que Francesc Almela i Vives va "redescobrir" les gestes d'aquest viatger en un article de La hoja del Lunes de l'any 1960 titulat "¿Conoce usted al Explorador Andrés?", han passat molts anys. El llibre de Monferrer, però, és un pas de gegant en el coneixement -sempre tan precari- de la vida d'un home que va recórrer un món en què la noció de novetat encara tenia sentit i on viatjar no s'assemblava gens als episodis de truculent déjà vu que s'estilen ara.

  Per Sant Jordi, un llibre: aquest. No us en penedireu.

Catalunya: ha fet prou Espanya?

Por: | 11 de abril de 2014

Aquesta setmana s'ha viscut al Congrés dels Diputats, a Madrid, una petita representació que ha alçat molta polseguera. Ha sigut un poc això que, allí, anomenen "género chico". A l'endemà de la participació d'una delegació del Parlament de Catalunya demanant educadament l'exercici del "Dret a decidir" Antón Losada, un analista fi, escrivia en El Periódico el millor resum dels fets: "Quan es volen resoldre els problemes es fa política. Quan no es volen resoldre, es fa teatre. Ahir tocava teatre".

Independencia--644x362

  El desafiament independentista català ha propiciat tot un subgènere mediàtic. El tema “Catalunya” mobilitza tertúlies, articles d'opinió, variats informes i contrainformes, tones de literatura virtual en blogs, fòrums i twitter. Per no recordar, clar, la verborrea dels polítics, les seues frases-dard fredament llançades contra la diana que som tots nosaltres. Supose que la qüestió, en ple zenit, ho mereix i ho exigeix. Amb poques paraules, les postures estan prou clares: una sòlida majoria demoscòpica, a Catalunya, és favorable a una consulta per a decidir el futur del país. En la resta d'Espanya, un altre bloc igualment granític no podria concebre el mapa de la pell de brau sense el seu extrem oriental. Entre aquests dos massissos irreconciliables, hi ha partits (com UDC o el PSC) que assagen de vegades dibuixos en l'aire, també anomenats “terceres vies”. Aquests innocents arabescos són acollits pels dos blocs esmentats amb les velles ínfules del “Ja t'ho deia jo…”
  En realitat, la qüestió és més simple del que tot aquest xafarranxo suggereix. Es podria resumir així: si una majoria de catalans vol que Catalunya siga independent, ¿quant de temps es podrà evitar que els seus desitjos es complisquen? Si, ja sé que pareix una frase massa simple, inclús un poc ingènua. És el que succeeix amb el sentit comú: pateix del desprestigi de l'obvietat. Es comprén, d'altra banda, que Rajoy evite el tema com un gat davant d'un cassó d'aigua calenta. Com no és panoli (tot i que de vegades ho semble), intueix perfectament les complexes virtuts de la simplicitat.
  Una altra cosa, per descomptat, és el festival d'emocions que la independència ofereix a un costat i a l'altre de l'Ebre. Només cal observar amb constància les proclames que es publiquen des de fa mesos a tot arreu per a comprendre la legítima angoixa dels que, sent catalans, no volen renunciar a la seua ciutadania espanyola. En l'altre costat, també som molts els que, no sent ciutadans de Catalunya, veiem amb una certa simpatia desproveïda de tot llast sentimental la nova deriva del país més modern dels què han conformat històricament l’Estat espanyol.
   Jo no hi tinc cap autoritat, però em pregunte, si voleu amb ingenuïtat, què fa o ha fet Espanya per a evitar la deriva “separatista”. Descomptant el tema econòmic –la vindicació del qual és tan raonable a Catalunya com al País Valencià i a la resta de les comunitats autònomes enxampades en el mecanisme diabòlic del “dèficit fiscal”-, sorgeixen dubtes importants quan se sap, per citar un terreny emblemàtic, que sols quatre universitats espanyoles de fora de l'àmbit lingüístic català imparteixen l'idioma d'Ausiàs Marc com a assignatura. La dada és encara més sagnant si adduïm que, només a Alemanya, la llengua catalana està present en 24 centres universitaris. Això per no parlar, per exemple, de l'educació secundària. En aquest camp, després de quatre dècades de democràcia, a cap ministre del ram se li ha ocorregut ofertar aquesta o qualsevol altra llengua peninsular diferent del castellà ni tan sols com a optativa en aquells territoris on no es parlen. Si s'aprén llatí, que és la mare, per què no hauria de fer-se el mateix amb les germanes?
  Aquest article, no obstant això, no pretén ser un memorial de greuges. El meu només és, si se m'accepta així, un inventari de perplexitats. Ja fa molt de temps que vaig aprendre que és normal allò que la majoria considera normal.  De sobte, no obstant això, aquesta vella certesa s'ha tornat contra l'honrat ciutadà de Valladolid que paga els seus impostos i que no pot concebre, de cap de les maneres, un mapa d'”Espanya” abruptament retallat. Però, ha fet prou ell per a evitar-ho? Des del sentit comú, és l'única cosa que, en el moment decisiu, cabrà preguntar-se. 
  No estic suggerint que els ciutadans de Catalunya hagen de renunciar al projecte de la independència si Madrid, en un moment donat, oferira els caramels adequats. Potser el temps per a les llepolies ja ha passat irrevocablement. I els paladars educats, al capdavall, seran difícilment seduïts per determinades menges. Però crec que els sectors civilitzats i liberals de l’actual Estat espanyol haurien de fer una reflexió sobre el comportament de les seues instàncies governamentals almenys des de la mort de Franco. A l’endemà de la independència, res no tindrà, ja, importància. Però fins i tot llavors caldrà indagar les causes i explicar les conseqüències.

Invitació al viatge

Por: | 30 de marzo de 2014

L'Estació del Nord de València vista per Joan Antoni Vicent

L’any 1962, quan Joan Fuster va culminar l’aventura de El País Valenciano, va comptar  amb la col·laboració del fotògraf Ramon Dimas. Cinquanta anys després, jo mateix vaig resseguir les mateixes rutes de Fuster en Viatge pel meu país (2012), i aleshores va ser Joan Antoni Vicent qui em va oferir la seua inestimable visió gràfica.
  Joan Antoni és un fotògraf minuciós, que sap que el secret de la geometria es troba igual en els meandres del rostre d’un ancià que en les regularitats d’un paisatge sotmés al rigor de la seua mirada. Jo volia comprovar en què havia canviat aquest país després del periple de Fuster i Joan Antoni Vicent va certificar l’estat de la qüestió orquestrant una sèrie de meravelloses composicions en blanc i negre, que és el color de l’ànima de les coses -de la seua essència.
  En el fons, jo he descrit el que he vist –o, si voleu, ho he interpretat-, però Joan Antoni ho ha eternitzat. Les mateixes sensacions que jo he poat d’uns llocs que m’al·ludien íntimament, ell ha contribuït a congelar-les per a una memòria futura, com si cadascuna fora un dels “timeless now” (ara eterns) de què va parlar el poeta Howard Nemerov.
  L’escriptor i el fotògraf, en realitat, fan una bona parella. El viatge els invita i ells hi responen, a l’uníson, amb paraules i imatges. Ací les teniu, ara, per al vostre plaer i usdefruit.
[L'exposició amb les fotografies de Viatge pel meu país s'inaugura dimecres 2 d'abril, a les 19 hores, al centre Octubre de València, i hi romandrà fins l'11 de maig]

Benidorm vist per Joan Antoni Vicent

Suárez

Por: | 23 de marzo de 2014

Si hi ha una matèria intrínsecament literària, aquesta és sense dubte com s'incardina la memòria individual dins la memòria col·lectiva. Quan va dimitir Adolfo Suárez de la presidència del Govern, al gener del 1981, jo tenia quinze anys. Supose que devia cursar primer de batxillerat, i era un adolescent amb un manat d'interessos molt concrets: la música rock i folk, la peripècia revolucionària del Che Guevara, la literatura en l'única llengua en què m'havien ensenyat a llegir-la (el castellà) i la revista que feia amb els companys del meu curs (o això va ser en segon?), agrament sarcàstica amb tota la comunitat salesiana.

Adolfo Suárez en el discurs de dimissió (1981)

 

  Crec que la retransmissió del discurs de comiat de Suárez per televisió va ser la primera oportunitat en què em vaig fixar realment en un polític llavors omnipresent. Era així que el veia, finalment, i ho feia amb els ulls de ma mare. Ella confiava en Suárez, el votava, li queia simpàtic, fins i tot -possiblement- l'admirava. Ma mare era d'una generació que havia passat del franquisme sociològic (la biografia de Franco de don Ricardo de la Cierva recol·lectada en fascicles i presidint finalment la migrada biblioteca familiar) als nous aires democràtics conduïda per la mà tranquil·litzadora, per l'agafall de seguretats que era Adolfo Suárez.

  Quan van anunciar que dimitia, ma mare no s'ho va pensar dues vegades: "Mira que m'ha agradat a mi est home... Pos ja no m'agrada". Em va recordar, dit així, una altra frase lapidària, la que va emetre també davant de la televisió, durant un reportatge laudatori de la figura del Caudillo, el meu professor de francés -a qui tots als Salesians anomenaven El Gabacho-, antic combatent nacional durant la Guerra Civil. Don Francisco -era el seu autèntic nom-, veient el dictador en la pantalla, no es va estar d'exclamar-se: "¡I pensar que yo he luchado por ese hombre!".

  És així la memòria: està feta de tota classe de materials, de vivències pròpies, de vivències alienes, de records induïts, de trossos i mossos. En assabentar-me que es disposaven a retransmetre el discurs de comiat de Suárez, vaig afagar el vell radiocasset que m'havia comprat la tia Conxín a Ceuta, vaig posar-hi una cinta i vaig prémer el botó de gravació. Amb l'estri a la mà, davant de la tele, vaig escoltar les paraules solemnes d'aquell home a qui em semblava estar veient per primera vegada, un mascle jove, ben plantat, un seductor nat, ara amb el rostre i el posat greus de qui ha de comunicar una notícia especialment dolorosa i incomprensible.

  Encara conserve aquella cinta. Com solíem fer, la vaig empeltar amb moltes altres gravacions: cançons de Ray Charles, de Silvio Rodríguez, de Bob Marley. Era la manera que teníem de conservar els sons de la televisió (el vídeo encara no existia). Era la manera que assajàvem de posar un dic de memòria en el que endevinàvem que seria el vast oceà de devastació i oblit de la vida.

  Avui, a les 15.15, quan m'he assabentat de la mort d'Adolfo Suárez, he pensat en tot això. Al capdavall, Suárez formava part de la meua vida -de la nostra vida- com si fora una espècie d'oncle llunyà, un parent amb qui no teníem tracte personal. I he sentit una profunda vergonya aliena observant l'indescriptible espectacle oferit per la família -comandada pel fill que porta, sense saber portar-lo, el mateix nom que el pare- tot retransmetent l'agonia de l'expresident urbi et orbe. M'ha semblat una conjuntura obscena, perquè ob-scena és una cosa que, simplement, hauria d'haver-se mantingut fora de l'escena.

  No sóc propens als mites, i molt menys en política. A Suárez ja se l'ha jutjat a bastament com a home públic. Ara només volia fer-li un racó en la meua memòria personal i familiar. Perquè la memòria és un teatre que requereix molts figurants i una gran varietat d'escenaris, però que al final es converteix en el formant més irreductible i intransferible de la nostra condició humana.

L'11-M i la condició de víctima

Por: | 11 de marzo de 2014

  Aprofitant que ara mateix es commemora el desé aniversari dels atemptats de l'11 de març a l'estació d'Atocha (Madrid) -un dels més sagnants de la història d'Europa-, seria un bon moment per a reflexionar sobre el trist destí de les víctimes de la violència Pirineus en avall. Sembla que Spain is different i ho serà sempre, també en matèria de truculència terrorista. Ara resulta que si ETA ha matat un policia, la seua viuda o el seu fill seran honorats com a "víctimes del terrorisme" per saecula saeculorum amb tota la prosopopeia que fa al cas. I està bé, per si cal dir-ho. En canvi, si el teu avi va ser assassinat d'un tret al bescoll i soterrat en una cuneta pels botxins de Franco, no busques justícia en aquest país, perquè no la trobaràs. Aquesta lacerant paradoxa es va veure agreujada, si cap, fa deu anys a Atocha. Els  perjudicats en aquella brutal agressió han patit incomprensions i insults per part dels qui consideraven que hi hauria d'haver sigut ETA la culpable, i no els islamistes. Perquè ETA, tot matant, dignifica: al capdavall, els seus morts han caigut per Déu i per Espanya (sobretot per Espanya, ja m'enteneu), són damnificats del separatisme i del marxisme. Hi ha, doncs, dues classes de víctimes: les que han estat acoltellades per l'anti-Espanya i totes les altres. Una trista història, un trist país.

Monument a les víctimes de l'11-M

  En 2004 vaig publicar la novel·la On dormen les estrelles. Fou el mateix any del carnatge d'Atocha, però no crec que hi haja cap relació (a no ser que alguna investigació en profunditat del diari El Mundo demostre el contrari...). L'obra va resultar premiada per l'Ajuntament de València i Rita Barberà en persona em va lliurar el guardó corresponent. Fins ací tot normal, o bastant normal (si Spain is different, el País Valencià és directament al·lucinant, en segons quins temes). El llibre era el primer o un dels primers que s'ocupava en la ficció a Espanya d'un tema que després alçaria molta polseguera: l'anomenada "memòria històrica". Jo imaginava un professor jubilat, que de jove havia viscut l'ambient de la rereguarda republicana l'any 1936, que ja en democràcia col·laborava amb l'associació fictícia Memòria i Justícia, que es dedicava a desenterrar els cossos dels assassinats pel franquisme per a dignificar el seu repòs.

  No esperava, sincerament, que la trajectòria del llibre comptara amb un corol·lari inesperat dos anys després de publicar-se. En aquell temps els companys del Fòrum per la Memòria del País Valencià pugnaven per aconseguir exhumar els cadàvers d'una gran fossa comuna de víctimes del feixisme present a la secció setena dreta del Cementeri General de València. Barberà s'hi va negar completament. La batalla va ser llarga i tensa. En un moment donat, la premsa va informar que l'Ajuntament de València havia traslladat algunes tones de terra de la zona de la fossa comuna fins a una pedrera de Sagunt, amb restes humanes incorporades. Enmig de l'escàndol suscitat, algun periòdic va recordar, com qui no vol la cosa, que la mateixa alcaldessa que protagonitzava aquella immoralitat inclassificable amb els cadàvers antifranquistes anònims havia "premiat" el meu llibre dos anys abans...

  I bé, és obvi que no fou Barberà la que em va "premiar", sinó un jurat independent amb el seu prestigi i la seua dignitat (elements notòriament absents en la trajectòria de la nostra majestuosa alcaldessa). Però això no té massa importància. La qüestió és com és possible que un cadàver puga tindre valors diferents segons qui haja sigut el seu botxí.

  El mateix 11 de març de 2004, José María Aznar -llavors president del govern espanyol en funcions-, es va referir a les gairebé 200 víctimes d'Atocha amb aquesta sentència: "Los han matado sólo porque eran españoles". Una frase immortal, una frase aparentment inapel·lable, una puta frase per a la Història. Llàstima que la realitat fora lleugerament diferent, perquè allí havien sucumbit ciutadans de 34 nacionalitats diferents. Així li ho vaig voler fer veure al nostre fanatitzat expresident en un article que vaig publicar en El País al mes següent, "Españoles todos". No crec que el llegira, òbviament.

  Però el fet cert és que en aquell atemptat, en tots els atemptats, no van morir "espanyols". Van morir persones: pares, germans, fills, nebots. Van morir ciutadans de molt diferent condició, però amb una cosa en comú: ningú -ni en Atocha, ni en la fossa comuna del cementeri de València, ni en Hipercor ni on siga- mereixia aquella violència. I tots són iguals davant el fet en si. I el que no hi estiga d'acord, el qui encara crega que hi ha víctimes de primera i de segona, és un miserable i un indigne de ser anomenat ésser humà. I podeu dir que ho he dit jo.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal