Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Podem (amb perdó)

Por: | 20 de julio de 2014

Aquest dissabte passat, en el programa La sexta Noche, es van viure moments d'alta intensitat política. El líder de Podem, Pablo Iglesias, es va batre amb Esperanza Aguirre, l'un des del plató i l'altra per telèfon. El senyor Iglesias acaba de demandar la senyora Aguirre perquè l'ha acusat de ser còmplice del terrorisme (o directament terrorista, ves a saber). Ja se sap que, per al PP, tot el que hi ha a l'esquerra de Manuel Fraga (que en glòria estiga) és ETA. A Iglesias l'han pillat en actitud poc marcial a la plaça de Colón, al bell mig de Madrid, allà on una bandera d'Espanya de mida estratosfèrica ens recorda perennement que no es pot ser ciutadà ibèric sense acatar el destí en l'universal d'arrel joseantoniana.

Pablo Iglesias

  Em diverteix Iglesias i em diverteix Podem per la seua capacitat de traure de polleguera el massís de la raça. També és un poc penós, per què no dir-ho, que haja de vindre un tipet amb cueta a recordar obvietats com ara que per a un demòcrata sense etiquetes (ni banderes a la corretja del rellotge) deixar que els catalans voten és el més normal del món, com també entra dins de la més estricta normalitat que si s'entra en vies de solucionar definitivament el conflicte basc els presos d'ETA hagen de ser acostats al seu país (com ja va fer Aznar, per cert, aquest gran espanyol gens susceptible de vel·leïtats rojoseparatistas).

  En els darrers temps, des de la sorpresiva irrupció de Podem en les eleccions europees, s'han viscut escenes d'histèria molt meditades. Des de múltiples tribunes -algunes de les quals ubicades estratègicament en aquest periòdic- s'ha disparat contra els intrusos i s'ha començat la caça i captura de l'elector fugit. Molesta Podem perquè li lleva vots al PSOE i perquè s'afiança com una alternativa cabrejada al PP. Mireu-ho d'una altra manera: no es tracta de preguntar-se per què la gent vota Iglesias, sinó que han fet els partits tradicionals per a espantar la seua pròpia clientela.

  Pablo Iglesias és un tipus extremadament intel·ligent. La seua figura lànguida, impassible, com extreta d'un èxtasi místic del Greco, resulta d'una fotogènia tan eficaç com la seua implacable dialèctica. La retòrica bolivariana l'hauria de situar un poc fora d'òrbita, però la gent necessita alguna cosa en la qual poder creure. Com va comprovar Aguirre l'altra nit, a un tipus així no se'l venç amb quatre consignes buides, ni amb una calcomania d'ETA estampada amb traïdoria en ple bescoll. Amb Iglesias -i amb Podem- els partits vells han trobat sabata del seu peu. I la faena serà d'ells per a véncer-lo sense males arts.

  Jo, per la meua banda, em demane un seient confortable per a contemplar l'espectacle. Amb cada article espasmòdic, amb cada acusació disruptiva, amb cada canonada irreflexiva, Podem es fa més gran. Com acabarà tot açò? U ja està massa major per a fer la revolució, però no em desagradaria veure-la per la tele. Podem apel·la a la insolència juvenil que encara viu en nosaltres. No els votaré, però els regale el benefici del meu dubte. Els seus enemics són també els meus (i els de la Humanitat). I això és el que més agermana.

 

El gest republicà

Por: | 08 de julio de 2014

  Com tots els mites, el de la República Espanyola es resisteix a ser agranat pel temps. L'abdicació de Joan Carles I i les circumstàncies polítiques han propiciat una revifada dels anhels que recorden els anys 30 com un període de llibertat inusual, de democràcia pura i dura. És obvi que la Segona República no va acabar bé, però és especialment injust -com fan ara certs historiadors revisionistes i alguns bocamolls espontanis- explicar el seu fracàs fonamentalment per causes internes. La república no va funcionar a Espanya perquè una part de l'exèrcit es va alçar contra la legalitat que representava, i això és tot.

  És obvi, alhora, que l'esquerra no era especialment partidària d'un règim que, en realitat, desitjava sobrepassar. Això va donar un fruit amarg en la guerra del 36, en un període infame en què l'autoritat governamental va ser burlada i es va aprofitar per a cometre crims horrorosos. Però aquests crims -que no tenen justificació- molt aviat es van revelar com un trist joc de xiquets en comparació amb la maquinària sanguinària que va posar de seguida en marxa el bàndol franquista.

  Vuit dècades després, el mite republicà continua intacte, almenys per a bona cosa de l'element civil genèricament progressista. Les raons d'aquest mite són de caràcter racional i de caràcter emocional. A vegades -moltes vegades- es destil·la a partir d'alguna iconografia insospitada, com ara la famosa fotografia de Marina Ginestà presa a l'Hotel Colon de Barcelona el 21 de juliol de 1936.

Marina Ginestà al terrat de l'Hotel Colon de Barcelona, l'any 1936 (Foto Hans Gutmann)

  Crec que molts lectors coneixeran perfectament la història d'aquesta imatge. El fotògraf alemany Hans Guttmann (que a Espanya es feia dir Juan Guzmán -sic-) la va fer al terrat d'aquell hotel també mític (l'edifici del qual ara alberga, per cert, la tenda d'Apple a la capital catalana) i va usar-hi com a model una jove tolosana que llavors tenia 17 anys i tota la insolència revolucionària de les Joventuts Socialistes Unificades, organització a la qual pertanyia.

  El mite republicà està en aquest gest. No és res concret, ni res racional: és el vent que despentina la jove, és la mirada desafiant d'algú que se sap cridat a salvar el món, és la joventut i el desvergonyiment i l'ambició aliats per a revelar a un auditori imaginari que un nou temps ha arribat i que tenim dret a fruir-lo.

  No sóc propens als mites, i molt menys en política. Ho era quan tenia la mateixa edat de Marina Ginestà, la model de Hans Gutmann. En l'adolescència es poden cometre els pitjors crims i també ordir els sacrifics més purs. Fa uns mesos -al gener-, quan va morir Ginestà, es va recordar als mitjans la història d'aquesta foto. Com va romandre a l'arxiu d'Efe fins que, l'any 2002, es va donar a conéixer. De llavors ençà, ha passat a simbolitzar la raó per la qual la República és cada vegada més un sentiment que depassa qualsevol raciocini i solidifica els motius que molta gent encara té per a demanar un món més just, més pacífic, més igualitari o més democràtic.

  No sóc propens als mites però una part de mi es reclama de l'ideal que va propiciar aquesta conjunció màgica: el gest de Marina, la mirada de Gutmann. Totes les revolucions acaben encimbellant monstres de terror i burocràcia. Totes les revolucions armades són cruels i inútils. Però la mirada de Marina, aquest instant inaugural, el seu posat botticellià, és encara l'estadi en què tot és possible, i els somnis més bells ens reclamen. Una part de mi viu al caliu d'aquesta mirada i estic disposat a confessar que és la part més ingènua i menys intel·lectualment elaborada. Però ella també sóc jo.

Andreu Alfaro: Llum, més llum

Por: | 29 de junio de 2014

    Any i mig després de la seua mort, els fills d’Andreu Alfaro acaben d’inaugurar, al seu antic taller de Godella, una exposició permanent amb 48 escultures i 33 dibuixos de l’artista. Ho explicava Miquel Alberola, amb la seua eficaç precisió habitual, l’altre dia en aquest periòdic. És una oportunitat magnífica per a veure finalment obres de l’escultor, donat el desinterés de les institucions públiques. Aprofitant l’avinentesa, he rescatat el retrat que li vaig fer a Alfaro fa més de tres lustres, i que a ell tant li agradava. Fa gràcia revisitar ara aquell text: és el meu homenatge a un valencià universal, la memòria del qual no pot abandonar-nos de cap de les maneres. Ací el teniu:

  "Potser a Andreu Alfaro (València, 1929) no li acabe d'agradar, però no hi ha manera més eficaç de definir-lo: l'últim artista il·lustrat. Assegut en la butaca de vímet del seu taller, amb unes celles inquisitives del color de la pols del marbre blanc apuntant-te pletòriques de lucidesa, el sents parlar de Goethe i dels alemanys i després dónes una ullada a la seua obra i tot sembla clar. Tant, si més no, com la llum metàl·lica d'aquesta vesprada de novembre.

Alfaro al seu estudi de Godella, 1997 (Foto Joan Garí)

  Naturalment que Alfaro és un il·lustrat. Un dibuixant que no podia acontentar-se a ser escultor, havia de delatar de seguida la seua ambició: convertir les seues obres en nous emblemes urbans, en traços d'una cal·ligrafia cívica. És així que tot aquest alumini, tot aquest acer seu contorsionat fins al límit s'ha ensenyorit d'alguns espais urbans que han passat a contenir ipso facto una impensada dimensió comunitària.
  Algú ha dit que l'escultura avui ja no és proporcional a l'ésser humà perque l'home del segle xx ha deixat de ser innocent. Precisament l'obra tridimensional d'Alfaro fa escasses concessions a les pautes anatòmiques. No sé si és Goethe qui ha ensenyat a aquest home de cap senatorial a sacrificar la mesura humana en favor directament de la mesura mítica. És probablement l'única cosa que pot restituir la més candorosa de les innocències: la fe en el progrés. Però els mites d'Andreu Alfaro són uns mites perfectament racionalitzats i per això hi ha una línia de profunda coherència en els temes dels monuments que ja ha aixecat: Europa, la Il·lustració, l’Olimp de Weimar, l'esperit olímpic, Catalunya, la dona o, definitivament (com a la placa de la República a Frankfurt), el món.
  El senyor Joan Fuster, a qui també s'ha relacionat ideològicament amb aquelles coses de la Il·lustració, no compartia la veneració d'Alfaro per Goethe. L'assagista i l'escultor seien davant per davant en un casalici suecà i d'aquelles tempestes d'idees encara ara es podrien propagar alguns incendis.
-Saps que era Goethe, ho saps, Alfaro? Un senyoret de merda.
Això era.
-I qui no és un senyoret de merda, Fuster? I qui no ho és.
  El senyor Joan Fuster no sentia entusiasme per l'autor de Werther ni, en l'època que jo el vaig conéixer, per gairebé res més. O això feia veure. Però Alfaro fou ferm en les seues discussions: Goethe era un escèptic a la seua manera, un revolucionari que es malfiava de la revolució, un europeista profundament germànic. De manera que és probable que el problema de Fuster era que no s'agradava a ell mateix, i per aixo menyspreava Goethe. I després ve allò altre: els nazis van poder aprofitar Hölderlin i la seua passió pels herois, però l'única cosa que van saber fer amb el de Weimar fou aixecar gairebé a la vora del seu arbre l'arquitectura més espantosa de tots els temps: el camp de Buchenwald. Amb aquesta distinció, ja es pot ser germanòfil sense cap mala consciència. I Alfaro ho és, per múltiples vies, incloent-hi la conjugal.
Ara té seixanta-vuit anys i tothom amb ulls en la cara li reconeix un estatus privilegiat en l'escultura de la segona meitat d'aquest segle. Però aquesta història té un origen: en el principi hi havia una família de botiguers. Els Alfaro eren carnissers. Carnissers valencians del primer terç de segle, és a dir, fascinats per don Vicent Blasco Ibáñez -un home que parlava el seu llenguatge-. Després de la guerra civil al pare del futur escultor li van tancar la botiga. Una definició perfectament intrahistòrica del que representa una dictadura: prohibir que el carnisser venga carn.
L'espectacle de la carn en mans dels matancers. Hi ha hagut artistes moderns, més o menys insignes, fascinats per aquesta visió. El pintor Francis Bacon, per exemple, s'emocionava profundament entre els animals escorxats, i d'aquí les convulsions dels seus retrats: una metafísica sanguinària. Per un altre costat, l'escultor també anglés Anthony-Noel Kelly, que va treballar en una carnisseria i en un escorxador, era sorprenentment detingut per la policia aquesta passada primavera. L'acusaven de robar cadàvers per a convertir-los en la matèria primera de les seues obres. No sé si cal dir que Alfaro, a pesar dels seus orígens (o precisament per això), s'ha mantingut al marge d'aquesta passió liminar per la carn. No és home a qui agraden les efusions sentimentals pròpies o alienes, ni tan sols davant d'un fetge ben arrancat. Ell va créixer avesat al tacte aspre d'aquest paper amb que s'embolcallen els productes alimentaris i es va dedicar a l'activitat més normal del món: usar-los per a fer gargots. Era l'embrió d'un dibuixant delicadíssim. Més tard, abans de guanyar-se la vida amb l'escultura, va treballar com a tractant d'animals i en una agència de publicitat (dues activitats ara tan íntimament relacionades). Finalment, la seua ferreteria va envair places i carrers d'algunes ciutats afortunades d'Europa. Havia mudat la carn per la irisació freda de l'alumini.
Dels orígens familiars, almenys, li ha quedat una certa adequació entre el fons i la forma de les seues obres. Ell encara ha heretat vestits de son pare, com el gerrnà menut s'ha abillat amb els seus. Ha estat un costum habitual fins i tot entre la classe mitjana de la nostra societat. En la mentalitat d'un botiguer és inconcebible aquesta tendència de l'art actual que utilitza objectes d'escombraries, ja podrits abans que el temps s'hi passege immisericorde. Els materials d'Alfaro són tan pulcres, adequats i harmoniosos com les idees que vehiculen.
  I ara som ací, en un racó de la immensa nau que li fa de taller, estudi i magatzem al carrer Fusters (qui li ho havia de dir!) d'un polígon industrial de Godella, i aquest fill de carnissers que té més tractes amb el ferro que molts industrials es posa a parlar de Ciprià Ciscar amb la mateixa convicció que usa per a Johann W. Goethe -i per al de Sueca. Ciscar és avui [1997] el secretari d'organització del PSOE, i viu i treballa a Madrid provant d'exorcitzar l'extensa gamma de dimonis familiars l'esclat simultani dels quals ha provocat la debacle del seu partit. Pero no fou sempre així: va haver-hi un temps en què aquest polític que podria haver estat model de Botticelli -i deixeble de Maquiavel- regentà la poderosa Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. Des del seu despatx en una clara avinguda vora l'antiga horta de València, Ciscar gestà els dos fets més importants que han ocorregut en aquesta complexa ciutat des del segle xv: la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983) i l'Institut Valencià d'Art Modern (1985). En el naixement d'aquest darrer van tenir un protagonisme destacat els consells del nostre escultor.
-Ningú no em vol fer cas, pero ho cree així, Fuster: l'IVAM és la cosa més important que li ha passat a aquesta ciutat des del Segle d'Or.
- Tens tota la raó, Alfaro. Tota la raó.
És ben comprensible, doncs, el seu reconeixement de la figura de l'exconseller. Un il·lustrat, al País Valencià, és com un pollastre en un garatge. D'ací la importància de les afinitats electives.
  És evident, fet i fet, que a València són impensables famílies com ara les nissagues germàniques dels Mann o els Humboldt. Els valencians no estimen la seua ciutat i, en conseqüencia, aquesta també els odia. Vas pel carrer i aquesta amargor pot ocultar-se rere la bellesa més esponerosa. El nostre escultor ha volgut suplir la inexistència d'un mínim de filantropia ciutadana pregonant pel món aquest tema seu tan característic de l'arbre. No una altra cosa són les famoses generatrius, paraboloides hiperbòliques amb tubs quadrats d'alumini o d'acer inoxidable que s'escampen, com autòmates generosos, alats i dúctils, a partir d'un eix solidíssim. N'hi ha una molt bonica a Nuremberg -«Un arbre per a l'any 2000» (1971)-, bellament intacta, o una altra a València, davant l'estadi del Mestalla (aixecada amb ocasió del Mundial del 82), que durant anys ha patit el vandalisme anònim sense cap immutació municipal. Una tercera, més recent, ha donat vida pròpia a una plaça salobre del meu poble, Borriana. En un país on les arrels són una matèria de pronòstic reservat, els diagrames arboris d'Alfaro cerquen alguna mena de fraternitat universal que coadjuve la seua gent a retrobar-se amb ella mateixa.
  Si l'escultura ha de liderar la transformació de les ciutats i la recuperació de la seua memòria -ni que siga la memòria del futur-, el dibuix té tota una altra missió. Diria que Alfaro vol fer amb les línies el mateix que Miró amb els colors: rescatar la complexitat del món a través de signes simplíssims. I és que un gran dibuixant és un paio que només necessita una sola línia per a mostrar el paradís (o els seus dimonis). L'elegància nua que s'amaga rere qualsevol de les línies primordials d'Andreu Alfaro ha volgut ser relacionada pels crítics amb l'anomenat art minimal, però ell prefereix parlar d'un herculi esforç de síntesi. Qui no està enamorat dels traços d'Alfaroés que no pot estimar l'art. I això, per a un home de mirada severa però tracte cordial, enemic de les passions inútils, és tota una victòria.
  Feia hores que parlàvern i ell va callar de sobte. Rere seu, penjats en la paret, un bon grapat de caricatures de Fuster, el seu nas aguilenc (l'equivalent a les celles del nostre escultor), la seua mirada d’intel·ligència hipnòtica i sorneguera. La llum blanquinosa de novembre ja havia abandonat aquell estudi. Però ell, en silenci, encara parlava amb els seus mentors: Johann Wolfgang Goethe, Joan Fuster Ortells.
-Ara te n'has d'anar. He de fer unes trucades.
I me'n vaig anar".

(Premi “Rafel Cornellà” de retrats literaris, 1998)

Felip VI i el Col·legi Herrero de Castelló

Por: | 19 de junio de 2014

A mi, que voleu que vos diga, Felip VI ja m'ha decebut. M'he molestat, avui al matí, a veure per televisió el seu discurs de presa de possessió. Ahir mateix Xavier Vidal-Folch, en aquest periòdic, li demanava que parlara en les quatre llengües d'Espanya. Al capadavall, ell serà rei -és, ja rei- de tots els habitants d'aquest país, parlen la llengua que parlen. Però no. L'única concessió a la galeria que s'ha permés Felip ha sigut dir "Moltes gràcies" en català, gallec i euskara, a més del castellà que ha informat absolutament tot el seu parlament. Molt d'Espriu, molt de Castelao, molt d'Aresti, però a l'hora de la veritat no se n'ha eixit de la pauta mare, del solc previst, del camí que ja ha demostrar amb excés la seua estretor. Jo volia un rei no revolucionari però sí innovador, i el que m'ha estat ofert és més del mateix. Quina llàstima.

Felip VI d'Espanya

  ¿Realment és una idea impossible de ser ni tan sols imaginada que un rei d'Espanya parle en una ocació tan solemne, davant del Congrés i el Senat en ple, dels tres poders de l'Estat, del Govern al complet i de la majoria dels presidents de les comunitats autònomes en totes les llengües realment parlades pels seus súbdits? O jo no entenc res o aquest país -i aquesta monarquia- no pot funcionar. Massa tabús, massa línies roges i, a l'hora de la veritat, massa niciesa mental. Els senyors de Madrid viuen com en una gran illa, completament al marge del que passa en la resta del territori. Però Felip VI, que jo sàpia, no serà només el rei de Madrid... O sí?

  Mentre tot això passava, al col·legi Herrero de Castelló de la Plana el director i el Consell escolar en ple es preparaven per a dimitir. Potser fora bo que el nou rei d'Espanya s'assabentara d'un cas així, del que ocorre realment al seu regne més enllà de la fantasia i les coloraines i les banderetes. Passa que la majoria dels pares de la línia d'infantil d'aquest col·legi volien que els seus fills foren escolaritzats en valencià, però la Conselleria ho ha denegat. Sense més explicacions, l'ínclita Maria José Català ha dictaminat que a Castelló ja hi ha massa places de català i, sense dedicar un minut a la voluntat dels implicats, hi ha imposat el castellà. Naturalment, l'AMPA no ha acceptat la decisió i ha començat una meritòria campanya de desobediència civil. Ara, a més, l'afer ha estat posat en mans dels jutges, aprofitant que el Tribunal Superior de Justícia valencià acaba de dictaminar, en un cas semblant (el del col·legi Pare Català de la ciutat de València), que la Conselleria no és qui per a eliminar una línia en la llengua pròpia contra el projecte lingüístic del centre.

  Una cosa bona del cas de l'Herrero és que ha obligat tothom a retratar-se. Del PP ja sabíem el que pensava sobre el "valenciano" però ara ha quedat negre sobre blanc. Són els mateixos que no mouen un dit per a què als col·legis concertats i privats (on el noranta per cent de les línies són en castellà) es complisca la LUEV, però s'escaroten com gallines si els pares que porten els seus fills a la pública decideixen exercir el seu dret a elegir l'idioma en què han de ser educats els seus fills. L'ajuntament de Castelló i el PP local, a més, han hagut de posar-se al costat dels progenitors implicats -quin remei! I, sobretot, ha quedat clar que la voluntat de les famílies no importa gens si del que es tracta és de promoure el valencià. Així és: majestat: regna vosté en un país on no tots els ciutadans són iguals. Els castellanoparlants, d'entrada, són més iguals que els parlants dels altres idiomes.

  I ara vos diré, Felip, que això és una aberració que no hauríeu de consentir. Els drets lingüsístics de les persones -com la resta dels drets humans- són més importants que la monarquia o la república. Són, de fet, la base mateixa de la democràcia. Sense igualtat no hi ha justícia. I sense justícia no pot haver llibertat. Aquest és el país que li ha estat lliurat per l'atzar d'alguns cromosomes. Ara vós podeu fer-vos-en dignes o amagar el cap sota l'ala. El futur de la institució que representeu depén del camí que decidiu triar. Simplement.

L'Operació Stanbrook, 75 anys després

Por: | 10 de junio de 2014

  Dijous 29 de maig, una estranya comitiva s'havia aplegat al port d'Alacant, vora el lloc d'embarcament del ferri cap a Orà. Érem 94 persones, amb banderes i instruments musicals, que no vam passar desapercebudes a la bigarrada munió d'algerians que, amb tota mena de maletes i atifells, esperava el seu torn per fer-se a la mar. Una pancarta al·lusiva hi proclamava: Operació Stanbrook.

L'emblemàtica foto del Stanbrook a l'entrada del port, a Orà

  Com ja s'havia anunciat prèviament, els passatgers d'aquell estrany viatge formàvem part d'una expedició commemorativa del 75 aniversari de l'eixida, al mateix port, de l'Stanbrook, l'últim vaixell que va poder abandonar l'Espanya republicana abans del final de la Guerra Civil. El vell carboner britànic, comandat pel capità Dickson, va posar rumb a Algèria amb tres-mil exiliats in pectore, tres-mil ànimes que van poder defugir in extremis l'expeditiva justícia de Franco.

  L'expectació que va despertar el nostre viatge hi va motivar la presència de fins a quaranta periodistes acreditats dels més diversos mitjans. Al final, però, es van quedar tots a terra: la paranoia de Bouteflika va preferir un cert silenci a un atronador altaveu que proclamara en totes direccions el pas de la comitiva. És així com l'únic reportatge del cas que s'ha pogut publicar va ser el que jo mateix tenia aparaulat amb el diari Ara de Barcelona, que es va lliurar diumenge passat i que podeu llegir ací. El meu perfil d'escriptor tastaolletes, de free-lance impenitent, de métèque o d'advenedizo va superar la suspicàcia oficial. I és així com el Tassili II va eixir d'Alacant rumb a Orà. L'esperit de l'Stanbrook tornava a bategar.

  No repetiré el que ja he contat sobre les emotives i intenses jornades passades a Orà, a l'antic camp de concentració de Rélizane, al cementeri cristià de Mostaganem. Va ser un viatge difícil d'oblidar, una experiència emocional que, per a qualsevol que tinga una mica de trellat i de vergonya històrica, ha quedat inscrit amb ferro roent en el dietari biogràfic que cada ésser humà escriu dia a dia, fins i tot sense lletres. Òbviament, Espanya té un problema gros amb la memòria: més d'una generació encara clama per la dignificació del record dels seus pares o els seus avis, sacrificats en una postguerra duríssima, mentre els hereus dels seus botxins se n'enriuen entre dents cariades. Antígona no té res a fer en aquest país.

Interpretació de l'Himne de Riego i la Moixeranga davant del monòlit del jardí Sidi M'Hamed d'Orà

  La participació en aquest viatge -que dec a l'oportú toc d'atenció de l'amic Enric Balaguer- em va permetre reprendre el contacte amb un home amb qui ja he compartit moltes batalles: Rafael Arnal. L'editor i activista de Tavernes Blanques era el president i ànima de la Comissió Stanbrook. Amb ell vam esmerçar dies àridament esperançadors a finals dels 90, en aquell projecte d'un diari impossible en valencià que primer es va dir El periòdic i després El Punt. Hi érem alguns que ara també estaven en el periple algerià -Vicent Soriano, Rosa Brines- i d'altres que han fet la seua via -Toni Mollà, Ezequiel Castellano. Aquells anys van ser bons perquè van saber traure el millor de la nostra ingenuïtat i la nostra capacitat de sacrifici. I totes les derrotes, al capdavall, es depositen en un plec de l'esperit que, anant bé, les transforma en combustible.

Joan Garí al davant del monòlit alçat al jardí Sidi M'Hamed d'Orà

  El 2 de juny tornàvem a Alacant. A la carretera, fent via cap a Borriana, em va sorprendre la notícia de l'abdicació de Joan Carles. Era l'epicentre d'una quinzena d'efemèrides ferotges: les primeres eleccions democràtiques a Polònia i els fets de la plaça de Tiananmen (1989), per un costat, i el 70 aniversari del desembarcament aliat a Normandia (1944), per un altre. La història es plegava sobre ella mateixa i adoptava un perfil sardònic. Un canvi d'època semblava fer-nos l'ullet. Quedar-nos guerxos era l'únic perill real de tot plegat.

  Per a celebrar tot això, em vaig encendre, a casa,  un Cohiba Espléndido dels que encara em quedaven d'aquella ruta enfebrida per l'Havana perseguint la història de la fascinant i desconeguda colònia jueva, un lustre enrere. Són els puros que fumava Fidel Castro a l'Habana Hilton (després Habana Libre), en baixar de Sierra Maestra. Però això és una altra història.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal