Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

La nova Transició al País Valencià

Por: | 16 de noviembre de 2014

Si alguna cosa resulta especialment atractiva de la política actual en aquest raconet d'Europa és poder assistir -des del 1975- a un canvi de veritat, no sé si equivalent en dimensió però sí en l'esperança generada. Al País Valencià, la Transició es va concretar en un regust singularment amarg. Les tesis dels qui havien lluitat contra el franquisme i havien bastit un projecte democràtic -liderades per l'escriptor Joan Fuster- van ser derrotades i estigmatitzades. Els hereus del franquisme i els seus aliats van eixir victoriosos de l'anomenada Batalla de València. I han governat l'imaginari d'aquest país fins ara mateix. Per primera vegada, però, hi ha possibilitats reals que tot canvie i els comptes pendents des del 1978 puguen saldar-se.

Mònica Oltra

  Fa unes setmanes, Enric Morera, de Compromís, publicava un article d'opinió al diari Levante en què, sense citar-los, convidava els elements de Podem a bastir junts una oferta guanyadora per a les autonòmiques de maig. Per primera vegada, en efecte, hi ha possibilitats reals que les ganes de canvi de la ciutadania porten a la Generalitat un moviment hereu dels millors anhels de la Transició. Aquelles idees que van quedar arraconades en el trànsit entre els 70 i els 80 en favor d'una falsa "normalització" ciutadana, i que han perviscut -en allò que tenien de possible i plausible, més enllà de somnis irrealitzables- en cenacles intel·lectuals, en partits minoritaris, en el cor de molta gent decent que ha cregut i creu en el seu país, poden ara convertir-se en triomfants.

  Com ja se suggereix obertament -i més: es reclama- si Podem recomanara el vot a Compromís a les autonòmiques (amb Mònica Oltra de candidata a la presidència) i es fera a l'inrevés a les generals, una onada de canvi pur i alegre recorreria aquest país allargassat dels valencians. Després de tants anys, els senyors encorbatats que han gestionat la desil·lusió dels valencians (i han balafiat els seus diners, i han jivaritzat el seu anhel d'autogovern) trobarien sabata de la seua mida.

  Sí, és una perspectiva bonica. Una possibilitat perfectament factible que demanaria una butaca de platea, per a no perdre's detall de l'espectacle. Ara està tot en mans dels líders de cada formació. D'ells depén no soterrar l'esperança de tot un poble. No som la trista comunitat desvertebrada i grisenca que ens havien explicat. Ara ha canviat el conte. I han canviat, sobretot, els encarregats de contar-lo. Aprofitem-nos-en.

Veritats elementals

Por: | 02 de noviembre de 2014

Hi ha algunes veritats que són elementals. Hi ha molta corrupció, però les figues napolitanes que m'he menjat en setembre i octubre han tingut la textura i la dolçor exactes, l'alegria del món ha acompanyat cada mos. El sistema sencer s'ensorra, però mentre les meues figueres donen fruit en acabar cada estiu hi haurà un àmbit de perfecció possible, una intensitat espiritual que no m'abandonarà.

  Els corruptes pul·lulen en una llarga corrua que comença en un informatiu, s'entrellaça en un somriure forçat i acaba en un breu període a la presó, però la carabassera que va plantar mon pare ens ha regalat, en vespres de Tots Sants, unes carabasses tan belles com una starlette. He posat una d'aquestes carabasses al forn i la força d'aquest forn l'ha amorosida, l'ha convertida en pura tovor, l'ha feta vessar de dolçor i ens l'ha servida com la menja més delicada imaginable, la llepolia suprema.

La meua vella figuera

  Tot al nostre voltant reclama un canvi d'època, però els actors d'allò vell lluitaran fins al final en contra d'aquesta transformació purificadora. Ara el nou enemic són els xicots de Podem (i Satanàs, en lloc d'una pota de cabra, du la cabellera replegada en una cua). Tots els polítics, els jutges, els potentats, la nombrosa tropa del pessebre s'han posat d'acord a disparar contra el canvi que ve. La por els ha tornat a unir. Que a ningú li estranye que en mitjans on treballen periodistes que cobren cent vint-i-quatre vegades el salari mínim interprofessional vigent a Espanya (124!) es considere Pablo Iglesias un descervellat sense rigor. Tot això és molt normal. De manera rutinària, es van configurant les noves classes socials, que són les de sempre: en un costat, els polítics de gairebé tots els partits, els responsables dels mitjans de comunicació lligats a aquests partits, les grans empreses, l'entramat complet d'un país agònic. En un altre, els electors, els lectors i espectadors d'aquests mitjans, els consumidors, els ciutadans normals i corrents.

  Es prepara, potser, una transformació radical. Les magranes, però, han tornat a la seua cita de tardor, i el secret de les seues maragdes vives ens ha estat donat en obrir-ne una. Per sota del tel amargant de la seua pell, hi ha rubís autèntics. Aquesta medecina és la necessària. Les veritats elementals són les úniques eternes. Caldrà prestar atenció, una vegada més, als signes del nostre temps.

El futur del socialisme

Por: | 26 de octubre de 2014

Diu el primer ministre francés, Manuel Valls, que el futur del socialisme és abandonar la paraula socialista. El socialisme, en efecte, és aquella nòvia que vam tindre fa mil anys, bella i pura. No ens va deixar tocar-la mai i per això després, quan vam descobrir que es deixava grapejar gairebé per qualsevol, vam quedar profundament afonats.

  Tindrà gràcia, finalment, que la crisi del capitalisme, la estulta voracitat de tota aquesta fauna de la borsa i la vida, tinga una única víctima: els socialdemòcrates. Lehman Brothers no ho sabia, però quan es disparava al peu apuntava en realitat a l'esquerra. I no va fallar. El socialisme va sobreviure aparentment a la caiguda del mur de Berlín -ara fa un quart de segle- perquè tenia la consciència neta. Mentre els comunistes devoraven Marx i el regurgitaven amb fàstic, mentre el capitalisme atemorit deixava construir l'estat del benestar per por als pàries de la terra, la socialdemocràcia intentava aunar el millor d'ambdós mons i hi vivia tranquil·la. Però el desvelament que el comunisme només era un "capitalisme d'estat" i el seu enderrocament furiós van deixar el capital, a Occident, amb les mans lliures. I de llavors ençà tot ha anat de mal en pitjor.

Manuel Valls

  No sé si la crisi del socialisme democràtic s'arregla ara superant la "nostàlgia" i bastint una nova força "pragmàtica, reformista i republicana", com vol Manuel Valls. Tot és, em tem, infinitament més complex. França falla, precisament, no per falta d'idees ni de cors que vulguen posar-les en pràctica, sinó perquè no es pot construir res en un sol país. El món ja és global, els actors econòmics són internacionals, la política nacional no és un poder real. Manen uns altres.

  ¿Solucions? Les més fàcils: a França, el Front Nacional; a Espanya, Podem. ¿Populismes semblants? Ja voldria Marine Le Pen, aquesta Joana d'Arc tan fresca com un encisam podrit, posseir el deu per cent de les credencials democràtiques d'un Pablo Iglesias. Hem abusat de l'exercici -tan espanyol- de considerar que res nascut en aquest costat dels Pirineus mereix realment la pena, però Iglesias és tan "populista" com Felipe González, i la legió de poca-soltes que l'ataquen per totes bandes s'assembla molt a aquells actors residuals que, en ple apogeu del PSOE, seguien proclamant que González era l'anticrist, i Guerra el seu profeta...

  Jo ja no crec gaire en partits, ni en ideologies, ni en salvadors providencials. Però creia en aquella nòvia, bella adolescent núbil, amb la miopia de l'amor. Ara tot és més confús. Potser, simplement, el moment del socialisme ja ha passat. Tot naix, creix i mor. Canviem el nom: diguem-li X. Però el fantasma d'aquesta X tornarà a recórrer el món. El seu perfum...

Dones de dies plujosos

Por: | 14 de octubre de 2014

De totes les revolucions possibles, el segle XX només va poder culminar la de les dones. Qualsevol altra utopia igualitària o emancipadora s'ha quedat a mitges o ha fracassat. La igualdat entre hòmens i dones, en canvi, s'ha convertit en un somni d'èxit, si no plenament acomplert sí aconseguit en bona mesura, almenys al primer món. Com sempre que una idea triomfa, a més, genera de seguida uns anticossos eficaços contra qualsevol temptació d'escepticisme. Ara el femení és un gènere poc menys que sagrat: Pedro Sánchez proposava fa poc fer funerals d'Estat per a cada femella assassinada pel seu marit o company...

  És tan òbvia aquesta feminització del món que ja es repeteix com una idea comuna que, si les dones tingueren el poder total, tot rutlaria per la senda de la perfecció. Si hi haguera més caps d'Estat femenines, més executives, més jutgesses, ¿més policies i generales? l'univers es gronsaria en un estat d'ataràxia immaculada, i es desterraria el festival de competitivitat, d'odi i de violència que provoca la testosterona. Aquest és, un poc caricaturitzat si voleu per necessitats literàries, el missatge central d'un cert feminisme.

Isabel Bonig, consellera

  Jo no sé si això és cert o no. L'únic que sé és que ja hi ha moltes dones que exerceixen el comandament en diferents àmbits. Permeteu-me fixar-me en un que conec relativament bé: la política valenciana. Voleu dones manant? Ací les teniu: Mercedes Alonso, alcaldessa d'Elx, Rita Barberá, alcaldessa de València, Sonia Castedo, alcaldessa d'Alacant, Isabel Bonig, consellera d'infrastructures. Són aquestes les encarregades de civilitzar el món, de suavitzar-lo, de feminitzar-lo -en un mot? Doncs no ho sé. Sobre Alonso hi havia l'altre dia un relat prou convinvet del seu "caràcter fort" (un bell eufemisme) a càrrec de Rubén Esquitino, en l'edició valenciana d'aquest diari. Barberá és ja universalment coneguda, i no precisament per les seues bones maneres. Sonia Castedo... I d'Isabel Bonig, -ai, Isabel!- diré només que els seus l'anomenen "la dama de ferro", en homenatge a la política britànica que va conculcar brutalment els drets sindicals i és la responsable màxima, juntament amb Ronald Reagan, de desregular els mercats financers internacionals (petita mesura sense importància que va obrir la porta a la crisi del 2008).

  El diari El Mundo explicava l'altre dia que el PP està pensant a col·locar Isabel Bonig com a candidata a les eleccions autonòmiques, en lloc d'Alberto fabra. Un mascle feble substituït per una dona forta: la perfecta metàfora de com va tot. I la pregunta obligada és: són aquestes les pioneres del nou món? Supose que algú em replicarà que la igualdat real consisteix en el fet que les dones i els hòmens puguen cometre els mateixos errors, perquè ocupen idèntiques responsabilitats. Molt bé però, no deien que la feminització seria el benefici suprem, la gran solució civilitzatòria? Doncs he mirat aquestes femelles valencianes i no veig l'avanç. O és que les dones, per a ser realment útils, han de ser també progressistes? Podria ser. El lector té ara la paraula.

Botín, Pujol, Blesa

Por: | 08 de octubre de 2014

Un banquer és un individu que, al desert, és l'encarregat de repartir l'aigua. Si no vols passar set ja cal que hi tingues bona relació. La casualitat fa que la notícia de la condemna al jutge Elpidio José Silva per haver engarjolat Miguel Blesa (expresident de Caja Madrid i un dels responsables de l'estafa de les preferents) em trobe llegint un número recent de la revista El Temps on es compara el tractament mediàtic rebut per Emilio Botín i per Jordi Pujol. S'ha d'anar molt amb compte a l'hora d'enfrontar-se amb un banquer: l'aspra legió dels assedegats no tolerarà impunement que es tanque l'aixeta. A Elpidio José li han hagut de recordar que ha d'haver garanties jurídiques, però sobretot que no està bé xafar amb el peu la mànega. El Temps (núm. 1.581) titulava "Pujol no és Botín" i duia a terme un ingenu exercici d'hemeroteca: comparar com han tractat els principals líders polítics i diaris d'Espanya les notícies sobre evasió fiscal del president del Banc de Santander i de l'expresident de Banca Catalana.

Emilio Botín

  L'any 2011 es va filtrar als mitjans que la família Botín tenia suposadament a Suïssa un fons d'uns 2.000 milions d'euros. Sembla que l'origen d'aquesta gran fortuna eren els diners que va traure del país Emilio Botín de Santuola y López, pare del magnat recentment traspassat, l'any 1936. A pesar que el seu bàndol va guanyar la guerra civil, Botín pare va decidir deixar fora aquesta gran suma de diners, per si les mosques. La família va acabar pagant 200 milions d'euros a l'Agència Tributària per a regularitzar la situació i ací pau i allà glòria.

  El cas Pujol és ben conegut per tots. Els paral·lelismes amb la història del paràgraf anterior són ben evidents. La diferència més òbvia és que l'expresident de la Generalitat de Catalunya es va veure obligat a confessar un fons opac a Andorra, segons sembla, per l'acaçament a què el venien sotmetent els llargs tentacles de l'estat. Aquesta història encara no té un final, però el tractament mediàtic i les declaracions dels principals líders polítics (amb l'excepció de Felipe González) han convertit l'antic Molt Honorable en una versió literal de Sodoma i -sobretot- Gomorra.

  No vindré jo ací a defensar el senyor Pujol (els poderosos no necessiten followers, sinó estrictament sequaços). Tampoc se'ls escaparà als col·legues d'El Temps que la diferència entre Pujol i Botín és que, dedicant-se tots dos a la política, el primer ha estat un líder partidista en actiu. I després hi ha la circumstància dels fills. Aquestes criatures afamades i insadollables, que encara protagonitzaran titulars molt sucosos. Però el que és obvi és que a Botín se l'ha jutjat amb una commiseració i un respecte que no s'ha gastat amb Pujol. Caldrà explicar per què?

  Si t'enemistes amb qui porta la botija, és fàcil que et quedes sense beure. La lliçó del desert és dura però inapel·lable. No cal que vinga cap Pablo Iglesias rediviu per a explicar-nos que els autèntics amos d'aquest país no viuen a Moncloa, sinó als consells d'administració de determinades corporacions financeres. I ara, com diria Carlos Fabra, ja podem proclamar ben fort: Aigua per a tots!

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal