Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Generació Transició

Por: | 21 de septiembre de 2014

Jo sóc -i ho dic sense petulància- un membre de la generació de la Transició. Quan es va promulgar la Constitució tenia tretze anys -els tendres, il·lusionants i inaprehensibles tretze anys. Estudiava als Salesians, com molts fills de la classe mitjana a Borriana. L'orde fundada per Sant Joan Bosco s'havia obert ja als anys 60 a una generació d'estudiants que van canviar el seu paisatge habitual: ja no eren només els hereus de les grans fortunes amassades amb la taronja els que hi recalaven, sinó mascles -el col·legi era impertèrritament masculí- de famílies treballadores, que, al final del franquisme, s'havien incorporat a un prometedor indici de benestar. La democràcia era també un relleu generacional i de classe: les escoles privades -el futur ensenyament "concertat"- resultaven una alternativa raonable per a uns pares que no s'acabaven de fiar d'una educació pública encara enfonsada en una misèria estructural que només els anys i successius governs progressistes canviarien radicalment.

Constitució espanyola

  En tercer de BUP, en classe d'Història, la professora ens va anunciar que durant aquell curs estudiaríem també la nova Constitució. Impartia Història donya Encarna, una laica d'idees prou obertes, que formava part d'un grup de docents de caràcter liberal que van saber convertir el batxillerat a cals salesians en una experiència suficientment encoratjadora. A classe de Literatura llegíem Machado i Miguel Hernández. A classe de Música escoltàvem Mozart i Beethoven. A classe de Religió es parlava de diners (el director de l'escola ens explicava permenoritzadament per què l'Estat havia de sufragar l'ensenyament privat...). A classe d'Història, per a compensar, vam assistir per primera vegada al comentari de conceptes nous que a alguns ens meravellaven -"Estat social i democràtic de dret", "Llibertat d'expressió", "Llibertat d'associació", "Dret al treball"...-, mentre d'altres reprimien un badall ideològic, i saludaven els nous temps gravant el jou i les fletxes amb un punxó al pupitre de fusta.

  Donya Encarna va triar, a mode de manual, la Introducción a la Constitución española de Ramón Tamames (Alianza Editorial, 1980). Era un llibre neutral però enèrgicament compromés amb els nous valors democràtics, com no podia ser menys en l'antic dirigent comunista. Aquell llibre ha aparegut ara darrere d'un prestatge polsós. S'ha fet groc, s'ha desenquadernat, però en obrir-lo m'ha retornat l'esperit d'una època irrepetible, d'uns anys on, mentre forjava la meua personalitat, Espanya -aquesta Espanya plurilingüe i plurinacional que s'abocava tímidament en la literalitat del text constitucional- també començava a conformar-se d'una altra manera. Per primera vegada en cinc segles, semblava que podíem viure en un país on tots cabíem i on ens podíem donar a nosaltres mateixos unes regles de convivència raonablement decents.

  Més de trenta anys després, els qui llavors arboraven en classe d'Història ostensibles gestos de rebuig davant l'ordenament democràtic (els meus antics companys ultradretans, que se n'anaven cada 20 de novembre al Valle de los Caídos -l'autobús eixia des del Pla, el centre neuràlgic de Borriana- i que ara estan tots, sense excepció, en el PP) han convertit el text que no van refrendar en unes taules de la llei fetes d'acer i de fel. I Espanya es troba de nou en la conjuntura de renovar-se o morir. Però aquestes quatre dècades ha valgut la pena viure-les. La Constitució segueix semblant-me un fantàstic punt de partida. De nosaltres depén no abaratir ara el somni.

La llengua sagrada

Por: | 10 de septiembre de 2014

El principi de curs als nivells no universitaris ha aportat algunes dades curioses relacionades amb el perpetu conflicte lingüístic d'aquest peculiar país nostre. A una banda i a l'altra del riu Sénia s'han plantejat realitats que no poden deixar de comentar-se. Resulta que aquesta pobra llengua nostra, compartida per valencians, catalans i balears, i que tan problemàtica resulta d'usar al seu propi territori, ocasiona trifulgues majúscules en el sector de l'ensenyança (que és l'únic on està passablement normalitzada).

Jose-ignacio-wert

  Tant la legislació vigent a Catalunya com al País Valencià afavoreix que la llengua pròpia tinga una presència destacada, a partir del supòsit -àmpliament comprovat- que estudiar en català és l'única manera efectiva d'aconseguir estudiants bilingües. Després, això sí, cada Generalitat aplica la llei a voluntat: la de baix, sense anar més lluny, ha fet marxa enrere en la valencianització de l'escola de manera molt clara en els últims temps. Mentre nega unitats en valencià arreu propicia, per exemple, que al col·legi Pare Català de la ciutat de València s'haja obert una unitat en castellà... per a un únic alumne. Paral·lelament, s'ha fet públic que, a Catalunya, només han demanat l'ensenyament en castellà quaranta famílies.

  Aquestes dades són certament reveladores. Mentre una poderosa superestructura estatal es pren la molèstia de fer una llei -la LOMCE o LOMQE- expressament dedicada a patrocinar l'escolarització monolingüe en castellà al territori catalanoparlant, la gent que se n'hi hauria de beneficiar va retratant-se: un xiquet a València, quaranta a Catalunya.

  No s'entén, amb aquestes dades a la mà, a què es deu l'interés de les autoritats més o menys competents en favor del castellà a casa nostra. No són totes les llengües iguals? No ho són els seus parlants? No s'hauria d'atendre prioritàriament a la llibertat real d'elecció dels pares? Digueu-me ingenu, però si tot un Estat s'ha de mobilitzar per a què un xiquet a València dispose d'una aula només per a ell i quaranta individus a Catalunya -entre més d'un milió d'alumnes- puguen evitar estudiar en català, llavors no estem davant d'un problema estrictament lingüístic. Potser estem davant d'una dimensió religiosa o esotèrica, segons la qual hi ha llengües, al regne d'Espanya, que són només instruments de comunicació, mentre d'altres tenen un caràcter simbòlic o sagrat. És obvi que el català o valencià és de les primeres i el castellà o espanyol pertany a la segona categoria.

  És del tot lògic, així, que el Ministeri d'Educació haja proveït la quantitat de 6.000€ per a què cada família que vulga per al seu fill un certificat de monolingüisme garantit veja satisfet el seu anhel. Escolaritzar en castellà suposa, en aquest país, l'accés a una llengua virginal, pura, vestal i immaculada. En canvi, els qui ens volem conformar amb el català ens quedem amb un idioma vulgar, quotidià, tribal i profà. I, per tant, eliminable i perseguible.

  No seria més fàcil, en matèria lingüística, respectar la voluntat de la majoria i, ja que el castellà està àmpliament difòs, assegurar l'ensenyament en català per a proveir ciutadans bilingües? Sentit comú? És clar: com deia aquell, el menys comú dels sentits...

Notes sobre el "cas Pujol"

Por: | 03 de septiembre de 2014

Aquesta setmana, al Congrés dels diputats, s'han viscut moments intensament grotescs. La compareixença del ministre Montoro per a parlar del "cas Pujol" ha resultat un inusual reguitzell d'improperis on la tesi principal era que l'antic Molt Honorable i actual Molt Miserable era molt dolent no només per ser un evasor fiscal sinó -sobretot- per ser nacionalista i independentista. L'argumentació és d'una finor impecable. De ser certa, voldria dir que Bárcenas converteix el fet de ser de dretes en un assumpte de pura delinqüència, o que els ERO d'Andalusia retraten tota una ideologia -el socialisme- com a intrínsecament perversa.

Cristóbal Montoro

  Què voleu que vos diga. Fa molt de temps que als cenacles de Madrid on s'hauria d'abordar amb una mica de llum tota la qüestió del sobiranisme a Catalunya només emergeix una atapeïda columna de fum. De vegades fa la impressió que tota aquesta tropa de lluminàries mentals treballen, en secret, per al senyor Pablo Iglesias. Es podrà acusar Podem de moltes coses, però quan se'ls pregunta per Catalunya la resposta que donen és d'un sentit comú esfereïdor: caldrà deixar -si som demòcrates- que els catalans voten. Sembla el programa d'un Chávez o d'un Fidel Castro?

  És possible que la crisi haja estovat perillosament els cervells dels nostres polítics. Ells van a la seua. Continuen convençuts que la corrupció és un afer de l'adversari i així resulta que si un dels nostres roba és un afer menor, però si ho fa algú de l'oposició és la tercera guerra mundial. I així ens va.

  Caldrà reconéixer, això sí, que el PP és el major engranatge de comunicació política d'Espanya. La seua eficàcia està per veure, però el seu funcionament és impecable. Un dia proposen com a major mesura de regeneració democràtica que governe la llista més votada... encara que la majoria de l'electorat la rebutge. Un altre dia un tipus tan sibil·lí com Alberto Ruiz Gallardón es despenja afirmant que reduïrà la llista d'aforats a 22 (i, a l'endemà Maria Dolores de Cospedal el desmenteix a la pràctica). No importa que tot això siga foc d'encenalls o fum de canyota, que també diuen. Si cola, cola.

  ..I mentrimentres els més avisats ja ens recorden que, fins al 2017, el govern haurà de retallar 50.000 milions més de la seua despesa. D'on? És un misteri: noves retallades en l'horitzó. Però l'important és que no se'n parle, d'aquestes coses. Quins asos del màrqueting! I quants babaus disposats a engolir-se els gripaus que calga. La crisi, ai la crisi: quants crims es cometen en el seu nom!

El parany de l'elecció directa d'alcaldes

Por: | 21 de agosto de 2014

L'última genialitat del PP és amenaçar en solitari amb un canvi en el mecanisme de les eleccions municipals. Tot seguint la tradició marxista, sí: la de Groucho. "Aquestes són les regles, però si no m'agraden n'impose unes altres". Jo diria que la fontaneria de la Moncloa li està fent la campanya a Podem, però no vull ser alarmista.

  La sola idea que monstres d'acreditat poder de destrucció massiva com Rita Barberà o Ana Botella puguen continuar governant amb el 20 o el 25% dels vots -és a dir, amb tres quartes parts de l'electorat en contra- em posa els pèls de punta. Però la cosa està així: el PP disfruta de la seua hegemonia, mentre l'esquerra es fragmenta. La consigna continua sent "Divideix i impera", però en l'horitzó ja no s'albira, almenys en una llarga temporada, un PSOE fort i creïble.

Rita Barberà

  Si al final el PP imposa el mecanisme per a mantindre amb respiració assistida tots aquells governs municipals on els seus candidats ja no tenen el favor de la majoria, la gent podria reacccionar com davant un colp d'estat. Potser és l'última acció que li falta a l'electorat per a concedir el seu favor a la nova esquerra -Podem, Guanyem, Compromís- que, cada dia que passa, incrementa la seua popularitat. I potser aquest, en el fons, és l'escenari amb què somia Rajoy: ell dalt d'un balcó cridant "Jo o el caos"... i tots a baix preferint mil vegades el caos.

  El problema dels dilemes transcendentals és que els carrega el diable. Rajoy pot jugar a aprenent de bruixot canviant les regles de joc per a mantindre Rita o la Botella ben assegudes al seu escó, però les conseqüències poden ser catastròfiques. I tanmateix, potser tot està previst. Siga com siga, la democràcia conservadora és de molt mala qualitat. Urgeix un canvi de fórmula.

Al clos d'Esgarracordes

Por: | 09 de agosto de 2014

  Visite el celler del Clos d'Esgarracordes, al terme de les Useres (l'Alcalatén). És un lloc plàcid on avui s'estén la vinya de Sergio Garrido, que pren nom de l'antiga heretat d'un mític Esgarracordes, una mena de Josafat de Bertrana -o així me l'imagine jo- conegut per la seua força física. Al voltant del seu mas centenari, ara restaurat, hi havia el seu clos, és a dir, un hort tancat o mig ocult que encara avui dia sorprén el visitant.

  El lloc dóna nom a un vi espectacular, un dels cinquanta millors vins d'Espanya: Clos d'Esgarracordes, criança 2009. Jo el vaig tastar per primera vegada a poca distància d'ací, al restaurant Cal Paradís de Miguel Barreda (la Vall d'Alba). A Miguel llavors encara no li havien donat la seua primera estrella Michelin, però els seus clients sospitàvem que no podia tardar massa.

Clos d'Esgarracordes (les Useres)

  Aquest vi negre robust i intens, amb aromes de pruna, grosella i mora, es fa difícil d'oblidar. Per això he visitat el celler: a la recerca de provisions per a l'hivern. És bonic, d'altra banda, que un restaurant com Cal Paradís trobe matèria primera d'excel·lència en això que s'ha anomenat el Kilòmetre Zero. La bona cuina és aquella que es fa amb els ingredients de la rodalia, i estarà bé recordar-ho ara que els grans cuiners van d'estrelles del rock i l'exotisme rampant ha envaït els millors restaurants.

  El clos d'Esgarracordes comprén quinze hectàrees de terreny situat a dos-cents metres d'altura, en un microclima envejable. El sòl argilós, arenós i pedregós, amb un alt contingut en calci, és ideal per al cultiu de la vinya. La família de vins, a més, ha crescut ara amb un blanc jove anomenat Llevant.

  Si el vi ens fa la vida més tolerable, i els àpats molt més agradables, aquests d'aquest clos de les Useres mereixen una atenció especial. Val la pena, a més, reflexionar uns instants a la seua sala de bótes, on el silenci de la fermentació acompanya el nostre esperit com en la sagristia d'una catedral.

  Com la formiga de la faula, a l'estiu s'ha d'arramassar el vi per a l'hivern. I no em podia faltar al meu celler unes quantes botelles màgiques de Clos d'Esgarracordes.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal