Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Matisyahu, Lenin i tota la pesca

Por: | 22 de agosto de 2015

Torne d'Ucraïna -dissabte 15 d'agost- i de seguida em trobe la polèmica per l'actuació del cantant jueu Matisyahu al festival Rototom de Benicàssim. A Kíev es viu una autèntica drôle de guerre, amb la població plàcidament relaxada a 800 quilòmetres del front, mentre al Donbàs Putin i els seus fills bords ambicionen la Gran Rússia. Hi ha espanyols entre els combatents pro-russos de l'est ucraïnès, perquè vivim l'època de la Gran Conflagració Sorda Mundial, i el qui no s'apunta a les ordres de Putin ho fa sota la bandera tètrica de l'Estat Islàmic, mira quin honor. Potser aquests són els mateixos -o cosins germans- que consideren intolerable que un cantant sionista (ho és? Ni ho sé ni m'importa) cante a Benicàssim sense declarar odi etern a Netanyahu, que -per cert- no és un tipus precisament liberal i tolerant...

Lenin -i Joan Garí- a Txernòbil, zona restringida (Foto, Ramon Usó)

  A mi em sembla un poc pixar fora de text exigir declaracions polítiques a un tio que canta. El que se li hauria de demanar, en tot cas, són uns estudis solvents de solfeig. Crec que en aquest cas Compromís -o una part d'aquesta coalició- se n'ha passat de frenada. Puc entendre que un festival de les característiques del Rototom -Pau, Amor,etc.- exigisca unes credencials mínimes als artistes convidats. Però això és el nivell previ. Una vegada contractat, a què ve ara aquest esquinçament de vestimentes?

  Si hi ha un conflicte on s'ha d'anar molt en compte a l'hora d'alinear-s'hi és el d'Israel contra Palestina. L'esquerra, òbviament, sempre estarà amb el qui pateix, amb els desheretats i les víctimes, i això l'honora. Però els palestins -Hamàs?- voldrien tot el territori sota la seua ensenya i els jueus ortodoxos que tots els àrabs se'n vagen a Jordània (com a molt prop). Quan vaig estar a Israel, fa tres anys, vaig captar aquest odi mastegat fort, però els palestins, als controls de Cisjordània, ens saludàvem perquè Espanya té fama de ser pro-palestina (sic). La solució no és fàcil -tots dos pobles hi tenen drets- i les posicions maximalistes -del sofà europeu estant- no ajuden gens.

  Ara diuen que Matisyahu actuarà finalment al Rototom. Més llenya al foc. No conec cap dels seus temes i supose que, molts dels qui l'han criticat amb més acritud, estan igual. A Ucraïna tampoc era fàcil saber qui eren "els bons". Per si de cas, me'n vaig anar aTxernòbil, a la "zona restringida". Hi prepare un reportatge periodístic que es publicarà el mes que ve. Com allà tot s'ha quedat congelat tal com estava fa trenta anys, quan el reactor 4 va alliberar l'equivalent a 400 vegades la bomba d'Hiroshima, Ramon Usó em va fer una foto al costat de l'estàtua de Lenin. El qui vulga acusar-me ara de marxista irredempt o nostàlgic de l'estalinisme ho té fàcil. Però jo només són un escriptor tastaolletes, un periodista free-lance que va pel món i prova de ser tolerant i comprensiu. Que no passe que siga més fàcil ser-ho en un país en guerra que a la meua pròpia terra...

Desig de ser britànic

Por: | 24 de julio de 2015

Sempre m'he sentit poc espanyol. No parle de política. Les característiques de què solen presumir els habitants d'aquesta espriuana pell de brau em resulten elusives o indiferents. La sociabilitat aguda (en alguns extrems, gairebé patològica), l'espontaneïtat estrident, la cridòria alegre, i aquestes consideracions tan hispàniques (i doncs, tan intraduïbles): la holgazanería, la hidalguía, el trapicheo.

  Pels mateixos motius, també em considere poc valencià, ja que aquestes virtuts són també constitutives del país on he nascut i visc. Probablement per tot això, la qüestió de la independència de Catalunya la veig fonamentalment des de fora. No estic ni a favor ni en contra, ja que jo no hi he de votar. Sóc poc espanyol, poc valencià i poquíssim català. En matèria d'aspiracions col·lectives, simplement sóc demòcrata: que es vote, i que s'accepte la voluntat majoritària.

Felip VI i Artur Mas

  Deixar actuar-hi el sentit comú, però, xoca amb una evidència recalcitrant: a Espanya -tan sensorial- som més bé poc partidaris d'aquest sentit. Per això s'hi escolten opinions tan curioses com ara que, el que haja de ser Catalunya, s'ha de decidir, també, a Badajoz o a Sevilla. Vostès em disculparan, però això seria com pretendre que els Pressuposts Generals de l'Estat espanyol hagueren de ser aprovats, cada any, per tots els països de la Unió Europea...

  Jo no sóc d'enlloc. Sóc un outsider fins i tot a ma casa -on sovint, a més, estic en minoria. A l'hora de funcionar en el dia a dia, tanmateix, sóc partidari de buscar solucions, no problemes (una solució per a cada problema, no un problema per a cada solució). És per tots aquests motius que, davant el dilema de la independència de Catalunya, jo voldria ser britànic. No celebrar que el rei d'Espanya es posa de morros en rebre Artur Mas (com van fer, reiteradament, indignantment i hilarantment, els telediarios de TVE, aquesta emissora que s'assembla tant a la BBC), o que Mariano Rajoy repetisca com un mantra "complir la llei" davant el repte català, com si les lleis d'Espanya foren manaments de Déu i no les feren les persones (i, per tant, no pogueren ser canviades).

  No Felip VI ni Rajoy, sinó Isabel II i Cameron. Deixar votar, acceptar els resultats, ser demòcrata, ser liberal. Tan lluny de la praxi habitual d'Espanya, ai! I si la majoria dels catalans vol separar-se, propiciar una ruptura no traumàtica, amb garanties per als unionistes, amb una transició civilitzada, europea, normal.

  Però no som britànics. Som tot això tan difícil d'entendre fora: primitius, salvatges, hidalgos, holgazanes. Experts a trobar, davant cada solució, un problema.

  Hi ha dies en què ser britànic és una expectativa gojosa. D'altres ni això. I així passa la vida i anem fent. España, lo único importante...

No aneu als concerts de Bob Dylan

Por: | 11 de julio de 2015

Un consell musical per a aquest estiu: no aneu als concerts de Bob Dylan. El cantant torna a Espanya dins la seua gira interminable. Però tant si sou dylanians de primera hora (d'aquells com jo mateix, que el seguim des que vam tindre ús de raó pública) com si sou jóvens atrets pel reclam d'una llegenda intemporal, el que traureu d'assistir a una vetlada amb el vell Robert Zimmerman a l'escenari només seà un regust de cendra incomprensible a la boca.

  Els concerts de Dylan, per desgràcia, només són ja -i fa molts anys- una ocasió per assistir en directe a una cerimònia estrafolària, on l'autor d'un dels millors repertoris de música popular de la nostra època es dedica a convertir-lo en una pasta indigerible, una olla podrida resolta en eructes infames i una presa de pèl indigna de qui ha revolucionat el rock i ara viu d'aquests rèdits. Aneu, simplement, als seus discos, al material original, les gravacions immortals -la màgia d'unes poques hores a l'estudi de gravació- que és el que sobreviurà a una vellesa esdentegada i vergonyant.

Bob Dylan, entre les seues ombres

  Sent haver de ser tan dur, però és la pura veritat, una d'aquelles veritats que la gent diu en veu baixa, i que tan pocs s'atreveixen a denunciar en públic, com si es parlara d'alguna mena de càncer, la llarga malaltia del geni fet malbé. No sempre ha sigut així. Fa anys, les gravacions del Dylan espontani (recorde, per exemple, aquell concert al Budokan japonès) eren estimulants, un complement imprescindible dels temes enregistrats a l'estudi. Tot això ha passat. És pura llegenda. Ara només queda un tipus espavilat (quina llàstima, Bob!) que guanya diners gràcies a la badoqueria del seus clients. Jo ja no m'hi compte.

  En el record, aquella nit amb Dylan a València, l'any 2006. El concert a les portes de l'arribada del papa Ratzinger a la ciutat, que després esdevindria famosa pels manejos de la xarxa Gürtel, encara tan actual. Vaig contar l'episodi al meu llibre Història d'Amèrica (editorial A contravent, 2009). El col·lega Enrique Vila-Matas, en plena concepció del seu Aires de Dylan, em va enviar un missatge elogiós pel passatge, que li vaig agrair sincerament. Ací el teniu. I recordeu: sentiu els discos, no aneu als concerts. Un consell desesperat d'un seguidor incondicional del personatge.

  Som al juliol del 2006. Patrocinat per Bancaixa, assistisc per primera vegada a un concert de Dylan als Vivers de València. Temia trobar-me una ciutat al caire del col·lapse, congestionada i estremida per la imminent arribada del Papa Ratzinger, i per això m’alleugen els carrers tranquils, les voreres semidesertes, l’apacible juliol mediterrani.
  Ratzinger, però, és com una vaga amenaça, com un rei llunyà que torna de sobte al tron i sabem que exigirà sacrificis per les inconveniències que s’han comés en la seua absència. Aquesta visita portarà cua, perquè anys després se sabrà que ha estat organitzada per una trama corrupta (la trama Gürtel) que obtenia sucosos beneficis del poder conservador a la Generalitat Valenciana. Però València,  llavors, era aliena a aquests efluvis.  La València lleganyosa encara perquè l’estiu és tan sols una promesa, es debat, això sí, a l’empenta de dues minories més o menys furioses. Els uns han penjat dels balcons la bandera vaticana; d’altres, en canvi, han fet circular una enginyosa escarapel·la, on sota un signe papal dins un senyal de trànsit, hi ha la frase “Jo no t’espere”.
  Dylan, és cert, no desperta tanta controvèrsia. Alié a les disputes teologals, ha arribat a València amb la seua rècua de camions –venia de Calella de Palafrugell, on ha ofert el seu primer concert i després farà via cap a Madrid- i molt probablement se n’anirà sense la més mínima noció de com és aquesta ciutat, un simple punt en el mapa.
  A la cua d’entrada, una dona sosté un cartell on es pot llegir: “I need a free ticket”. És el seu dia de sort: tinc dues entrades a la butxaca, però al final he vingut sol. He provat de revendre’n una, però no he pogut. Sol·lícit, li la regale, a condició que em proporcione un poc d’”amusing conversation” abans de l’actuació. És baixeta, quarantina, italiana i eixerida: un epígon del hippisme. El seu nom és Federica i m’assegura, impertèrrita, que fa vuit anys que segueix Dylan per tot el món, de concert en concert. Com el meu italià és més bé pobre, optem per comunicar-nos en anglés, en homenatge al creador de Visions of Johanna. Havia sentit a parlar, com no, dels dylanites furibunds, la tropa selecta que segueix i interpreta Dylan com el seu únic Déu verdader. És la primera vegada, però, que en conec un.
  Federica té abandonada la seua professió de veterinària. El seu únic ofici, ara, és Bob Dylan –“Bob”, com  l’anomena ella, i dit així sembla inconcebible que puga respondre per cap altre nom. Per donar-li conversa, li suggerisc que seria interessant  arribar a tractar personalment algú com Dylan. Em mira llavors amb ulls brillants –els té verds,  atigrats- i m’assegura, sense vacil·lar, que ella i Bob “es coneixen”. Davant el meu gest d’incredulitat –és coneguda l’aversió del de Minnessota al tracte humà- abaixa la mirada, assaja un gest de coqueteria focalitzat en les mans i després m’etziba, somrient, que, en realitat, entre ella i “Bob” hi ha més que una simple coneixença. Suggereix, de seguida, que fins i tot se l’ha hagut de llevar de damunt més d’una vegada quan s’ha posat “burro” –i després xiuxiueja, entre múrria i confident: “A woman of 40 years old has some needs, you know?”.
  Escolte les seues paraules amb la candidesa imprescindible, però done per ben obsequiats els 45 euros de l’entrada. Algú que és capaç de seguir Dylan pertot arreu i col·locar-se al preàmbul dels seus concerts, uns minuts abans de l’actuació, pidolant un tiquet mereix un lloc a la seua dreta –fins i tot a la dreta del seu llit.
  És el meu torn. Naturalment, no puc rivalitzar amb les seues “revelacions”. Així que li confesse, simplement, que vaig voler aprendre anglés, als catorze o quinze anys, per a entendre les cançons de Dylan. Federica abaixa el cap, somriu per les comissures dels llavis (com si el somriure fóra un conill màgicament extirpat a través d’un conducte meritòriament estret) i després mira de reüll, de nou preparada per a atraure l’atenció del seu interlocutor. Però el temps s’acaba i el concert comença.
  “Bob” és puntual. Apareix de sobte travessant l’escenari i es parapeta de seguida al darrere d’uns teclats. És una figura secallosa i escanyolida, vestit amb jaqueta i cofat amb un barret vaquer, totes dues peces de dol rigorós. Du els seixanta anys tatuats en cada arruga del rostre i un bigotet esclarissat que és com el rastre, sobre el llavi, d’un got de llet begut amb un gran glop. Ve escoltat per un grup poderós de músics que donen solidesa a les seues cançons. En realitat, l’espectacle consisteix a convertir un estol fenomental de grans temes –alguns d’ells, fites senyeres del meu itinerari emocional- en una melopea indistinta. La base hi és sense dubte rock and roll, però l’elocució ve a ser com de gat en zel, servida per una veu rogallosa  encara que estranyament efectiva -la declamació llandosa i precària del Dylan de sempre-, mastegada amb frases acabades en una entonació aguda i ascendent. Hi reconec The times they are a-changin’ i Mister Tambourine Man, però Federica m’ha de dir a l’orella d’altres títols (com ara Girl of de North Country) que em passen desapercebuts, perquè no en tinc la lletra suficientment present en la memòria. Ella viu la música com si fóra un corrent elèctric que li travessara el cos i quan, enmig d’It’s all right ma, “Bob” diu allò de “But even the president of the United States sometimes must have to stand naked”, un estremiment la sobresalta, emet un petit udol i alça les mans amb els polzes cap al cel, com celebrant una revelació definitiva.
  L’oncle Bob a penes canvia de posició en tot el concert. No abandona els teclats, però de vegades es trau l’harmònica –el públic ho celebra- i llança mirades d’aprovació al seu col·lega més pròxim, que és l’encarregat de la steel guitar. Després de Highway 61 revisited alça les mans i mira cap als espectadors amb un gest una mica estupefacte. És la seua manera de dir que s’ha acabat, però la convenció reclama un bis. Les postres del concert seran Like a Rolling Stone, en una versió prou fidel, i All along the watchtower, pràcticament irreconeixible.
  Ara sí que és el final. Tot el grup d’oficiants es reuneix al centre de l’escenari i Dylan, bambolejant-se amb uns moviments chaplinescos, torna a alçar les mans com un Pilat del Midwest. És la seua manera de donar les gràcies. La multitud comença llavors a desemperesir-se simulant un paquiderm malalt. Quan m’adrece cap a l’eixida, tanmateix, Federica hi ha desaparegut. Potser ha anat a reunir-se amb “Bob” i els altres habitants del planeta dels dylanites.
  Encara no és mitjanit i València està silenciosa, com una mestressa asseguda a la taula de la cuina després de la faena. Pels jardins passegen algunes parelles, alienes al concert i també potser al gran esdeveniment de demà dissabte. Dylan se n’anirà (i Federica amb ell), Ratzinger se n’anirà i tot tornarà a seguir el seu curs, com l’aigua del riu Túria, que ja no du aigua. Només Amèrica seguirà a la deriva, talment un gran cetaci ferit per l’animositat excessiva d’algun Ahab, però incapaç de pensar seriosament en el suïcidi.

Novament el grafiti

Por: | 27 de junio de 2015

Fa pocs dies vaig poder participar, com a membre del tribunal, en la lectura d'una tesi doctoral sobre el grafiti. El seu autor és Jaume Gómez -llicenciat en Història de l'Art i tècnic en Disseny Gràfic-, que hi aborda l'últim quart de segle del fenomen a València. En realitat, l'obra és molt més que això, perquè a més d'oferir un completíssim corpus documental sobre el grafiti valencià realitza un apassionat i aprofundit estudi sobre el que ha significat escriure i pintar sobre els murs des dels anys 70 del segle passat a totes dues ribes de l'Atlàntic.

Graffiti

  Jaume ha fet un treball exhaustiu, pulcre, suggeridor i perfectament documentat. Veient-lo allí, a la sala de juntes de la facultat d'Història, defensant el seu treball, m'he enrecordat de mi mateix, fa vint anys, a la mateixa facultat (llavors compartida amb Filologia), però al Departament de Teoria dels Llenguatges. La meua visió era més teòrica -una semiòtica del grafiti- i ja he contat en aquest blog les sorprenents i fecundes conseqüències de tot allò. Ser cridat, ara, per a avaluar una obra que d'alguna manera continua aquells esforços meus sempre és un goig i una responsabilitat que he agraït.

  Els judicis doctorals són sempre unes cerimònies molt peculiars. Per als qui no hi hagen participat mai, diré tan sols que consisteixen, si formes part del tribunal, a rebre dos volums amb un total de 1.500 pàgines -com ha sigut el cas- i haver de simular que les has llegides completament de cap a peus. Com que aquesta circumstància -la lectura completa, impertèrrita, reglamentària- sol donar-se poques vegades, especialment en les tesis del ram de les lletres, els doctors que formen part del tribunal, en la seua immensa saviesa, disposen d'un recurs infal·lible que els permet estalviar-se maldecaps. El recurs consisteix a agafar a l'atzar una pàgina del text, fer una observació o una pregunta relacionada amb qualsevol aspecte que s'hi continga, i convertir aquesta cita anecdòtica en una abassegadora categoria. Amb aquests petits trucs es van propiciant els cum laudes de rigor, la institució doctoral es manté sòlidament dempeus i es va passant la vida.

  A banda de tot això, per a un tipus com jo, que vaig emprar alguns anys de la meua joventut a dignificar el discurs dels murs i obrir-li les portes de l'Acadèmia, és un plaer comprovar que aquell esforç no ha sigut debades. Jaume Gómez és un treballador incansable i la seua sobra es mereixia de debò els honors amb què l'hem avaluada. Ara només tocaria esperar que no hagen de passar uns altres vint anys perquè aquesta senda de l'estudi del grafiti continue sent sovintejada amb profit.

  Fa molts anys, a les parets del barri del Carme de València, l'ajuntament va fer inscriure el següent missatge: "La paret neta és signe de cultura". Doncs és precisament al revés: la paret neta, impol·luta, sense escriptura només propicia un horror vacui mortal. És la presència dels signes gràfics i alfabètics el que dota el mur d'un contingut específicament cultural. Però el poder vol reservar-se la potestat de decidir on es pot escriure i què. I aquest és el problema.

Joan Ribó 1, Manuela Carmena 0

Por: | 20 de junio de 2015

No és una competició, òbviament, però és interessant constatar el resultat de la primera setmana de gestió als nous ajuntaments de les grans ciutats de l'Estat. Mentre Ada Colau feia la viu-viu, Carmena, a Madrid, vivia uns moments de tensió majúscula a compte del passat d'alguns dels seus col·laboradors. De Joan Ribó, en canvi, es destacava que arribava al seu ajuntament com un tipus normal, muntat damunt la seua bicicleta, lluny de les operacions megalomaníaques de donya Rita Barberá.

El primer dia de Joan Ribó

  Entenguem-nos: no estic avaluant els primers set dies dels nous alcaldes/esses. Sent la mateixa simpatia per tots tres. Però el fet objectiu és que la candidatura de Manuela Carmena s'ha nodrit amb persones que tenien un passat on la premsa del règim ha bussejat a pler. Humor negre? Profanació de capelles? Bah, ximpleries, si observem com està el pati (amb mig PP a la presó i l'altre mig mofant-se de les víctimes del franquisme i del sursum corda). Però una cosa està clara: Ahora Madrid s'ha format una mica d'aquella manera, i d'ací la tempesta subsegüent.

  Ribó, a València, no ha tingut aquests problemes, i deu ser per alguna cosa. Compromís, al capdavall, sembla un grup molt més sòlid -amb un passat, és clar, però un passat del qual poden estar orgullosos-, i aquesta diferència hauria de fer-se valdre. Sobretot ara que tornen a sonar les canturel·les que demanen una candidatura Compromís-Podem per a les eleccions generals al País Valencià.

  És molt llépola la perspectiva de ser la força més votada a les circumscripcions valencianes. Però, si m'accepten un consell, recomanaria a Compromís que hi manen ells, que no renuncien a la preeminència de les sigles, que exigisquen la formació d'un grup parlamentari valencianista propi al Congrés. El poder no ho justifica tot. Ara, per primera vegada, el País Valencià està en condicions de ser un actor de primera fila en el concert de les nacions de l'Estat. Els valencians tenim al darrere un historial massa gran de fracassos: la Guerra Civil ens va sorprendre amb un Estatut d'Autonomia redactat que no va poder entrar en vigor; la Transició es va saldar en l'accés a l'autonomia per la via lenta i subordinada als interessos de l'Estat. A hores d'ara, tot això pot canviar. I tot està en mans de Compromís.

  És evident que tot el que passe a Madrid serà observat amb un microscopi de molts augments. Guillermo Zapata i Rita Maestre són els resultat d'aquesta pressió mediàtica fora mida. València es beneficia, de moment, del seu caràcter perifèric, aproblemàtic, amablement folclòric. Però Podem, globalment, encara fa un poc la impressió d'exèrcit de Pancho Villa. Els valencians no haurien de subordinar-se a la seua estratègia. Esperem, dels polítics valencians, per primera vegada en segles, una mica d'astúcia, de clarividència i de patriotisme.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal