40 Aniversario
Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

València després de la gran dormida

Por: | 17 de noviembre de 2016

  En la pàgina 141 del llibre El despertar valencià (Editorial Pòrtic), de Víctor Maceda, hi ha una fotografia que posa els cabells de punta. El capítol que inaugura la imatge es diu “L’estigma de la corrupció” i el que s’hi pot veure és una rècua de personalitats de cos present –tots fills de cases boníssimes- aplegades al Palau de la Generalitat, a València. Era el 18 de maig del 2009 i els retratats eren, per aquest ordre, Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló), José Joaquín Ripoll (president de la Diputació d’Alacant), Alfonso Rus (president de la Diputació de València), Alberto Fabra (alcalde de Castelló), Sonia Castedo (alcaldessa d’Alacant), Rita Barberá (alcaldessa de València), Rafael Blasco (conseller d’Immigració i Ciutadania) i Francisco Camps (president de la Generalitat).
   Tot just set anys després d’aquella foto, la totalitat dels presents (amb l’excepció d’Alberto Fabra) o estan a la presó o estan investigats o encausats en processos de corrupció d’abast més que greu. Què ha passat al País Valencià perquè els vint anys d’hegemonia del Partit Popular s’hagen saldat en aquest resum patibulari? Un poc per dilucidar això, però també per oferir una tènue llum d’esperança a partir del canvi operat al 2015, Víctor Maceda ha escrit el llibre citat, que és una crònica exhaustiva dels últims trenta anys de vida valenciana.

El despertar valencià

  Els qui hem anat seguint els prodigiosos reportatges que ha anat publicant Maceda en la revista El Temps (on fa de redactor de política des del 2005) sabem del seu gust per la profusió de dades i per l’aportació d’anècdotes esclaridores (en la política, sovint una anècdota és més significativa que qualsevol abstrusa categoria…). Ara ha bolcat tot això en un volum que vol oferir indicis explicatius de la magnitud del desastre valencià (el Levante feliz que es cantava de Madrid estant).
   No se’ns hauria d’oblidar, com diu Enric Juliana al pròleg, que “el País Valencià és el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic”. D’”estratègic, complex i propens a la tensió” el reputa aquest periodista, un dels que més ha excel·lit a oferir un relat coherent de la vida política valenciana, no sempre fàcil d’entendre fora. Ni d’explicar…
   En el fons, la part més interessant de la història que ens conta aquest llibre és el final, és a dir, aquella etapa que comença a les eleccions autonòmiques del 2015. Si quatre anys abans el PP havia tret 1.211.112 vots a les tres circumscripcions valencianes (el 50,67% dels vots) al maig del 2015 es va haver d’acontentar amb 658.612 (el 26,98%). En castellà en diuen descalabro, un terme que sempre m’ha fascinat. Gràcies a aquesta solsida, l’esquerra i el valencianisme van accedir al poder. El matrimoni de conveniència entre Ximo Puig (PSPV) i Mónica Oltra (Compromís) ha demostrat, ja, funcionar més que correctament. El mestissatge (l’operació de compartir el poder entre les dues formacions a tots els nivells, amb el suport extern de Podem) sembla haver sigut possible, almenys sense grans estridències.
   Es dóna la paradoxa, això sí, que mentre Puig pertany a una cultura socialista (de les moltes que conviuen al si del PSPV) molt valencianista, fins i tot podríem dir “nacionalista”, Oltra s’ha desmarcat sovint d’aquesta etiqueta (d’un espectre semàntic tan ampli, d’altra banda, que és gairebé un terme buit). Siga com siga, ambdós plegats fan funcionar la maquinària i al País Valencià s’articulen ara, com mai, mecanismes de suport a la llengua i a la cultura pròpia inèdits després de la llarga travessia del desert conservador i espanyolista.
   No tot, però, són flors i violes. El deute acumulat de l’etapa anterior (40.000 milions d’euros!) llasta la política d’inversions i el dèficit crònic de fluxos monetaris amb l’Estat (tan ben explicat en un llibre que ja vaig glossar ací: El finançament valencià, de Vicent Cucarella, ara Síndic de Comptes de la Generalitat) suposa una anomalia massa greu: només entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València per l’infrafinançament estatal era d’11.600 milions d’euros.
   Llegint el llibre de Víctor Maceda, enyores una mica l’elaboració d’un nou relat que puga consolidar el canvi del 2015, i més quan el PP local ja ha ofert indicis clars de recuperació. Al capdavall, un 30 per cent dels ciutadans valencians es consideren persistentment a les enquestes exclusivament espanyols o més espanyols que valencians. Caldrà algun dia posar-se a treballar per oferir a tota aquesta gent un discurs que els faça albirar la possibilitat de sentir-se orgullosos del seu propi país, compartint la identitat valenciana amb totes les que vulguen. Aquest és el repte més urgent.

Benicarló fa el seu cim

Por: | 06 de noviembre de 2016

Divendres passat es van lliurar els Premis Literaris Ciutat de Benicarló. L'esforç de l'Ajuntament i d'aquest projecte engrescador i un poc miraculós que és l'editorial Onada han convertit alguna iniciativa dispersa prèvia en una setmana d'actes i en quatre guardons emblemàtics: el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat (que ja s'havia convocat en dues ocasions anteriors), el Premi Internacional de Divulgació Científica, el Premi de Narrativa Memorialística i el Premi de Llibre Gastronòmic.

Premis Benicarló 2016, guanyadors. Al centre, Joan Garí

  El darrer ha quedat desert, es coneix que per l'absència d'algun original potent que hi destacara clarament (problema que se soluciona acumulant la dotació d'enguay i de l'any que ve i disposant-hi un jurat format per escriptors, no per cuiners, si és que es vol un llibre de literatura gastronòmica i no de receptes...). El guardó d'àlbum infantil se l'han endut dos asturians, Juan Hernaz i Fátima Fernández, amb una història emotiva i molt ben resolta sobre l'alzheimer (La maleta de l'avi). La qüestió científica ha anat a càrrec de l'amic Joan Borja, de la Universitat d'Alacant, que publica Sobre l'alquímia de la vida, una llarga conversa amb el genetista Xavier Vendrell -ordida a la casa suecana del gran manifasser Víctor Gómez Labrado- a propòsit de totes aquelles recerques que ara mateix preparen el món de despús-demà: la manipulació embrionària, les malalties hereditàries, la intersexualitat i el tercer sexe, el clonatge de mamífers... Només un tastaolletes tan versàtil com Borja era capaç de bastir un volum així, d'actualitat palpitant i fascinadora.

  La narrativa memorialística, en fi, ha anat a càrrec meu (i no sóc sospitós de no haver sovintejat eixa senda...). Hi vaig presentar L'única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. El llibre, bellament editat per Onada (amb l'esforç uníson de Rosa, Ramon i Òscar, capitanejats per aquesta espurna inextingible que és Miquel Àngel Pradilla), parteix d'una anècdota real: l'any 2007 vaig visitar Saint Michel de Montaigne, l'aldea perigordiana on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic. Allí vaig conèixer, per una casualitat, Cécile Mähler-Besse, una culta vinyatera que era la propietària del castell del segle XIX on s'albergava la torre. A partir d'una conversa real amb Cécile aprofite l'avinentesa per fer una reflexió sobre el llegat d'escriptors com Montaigne o Fuster (la baula que lliga el País Valencià contemporani amb la França del segle XVI), i sobre una sèrie d'avatars bàsicament polítics de la meua conciutadania.

Coberta llarga L'única passió noble

  No negaré que L'única passió noble és una reivindicació d'un gènere literari, l'assaig, sobre el qual es dipara sense contemplacions des de tots els angles. Per a començar, el noranta per cent dels llibres que vénen etiquetats com a assajos (o, de vegades, s'hi autoanomenen) no ho són. Són estudis tècnics o acadèmics sense valor literari (sense força prosística ni treball d'escriptor). Fins i tot els premis que es pregonen com dedicats a l'assaig (el "Carles Rahola" de Barcelona, el "Josep Vallverdú" de Lleida o el "Joan Fuster" -sic!- de València) es dediquen la major part de les vegades a donar gat per llebre amb la complaença generalitzada dels agents, clarament desorientats, de la nostra dissortada cultura.

  Si L'única passió noble és alguna cosa -ara ja en podeu estar segurs- és una recuperació del vell llegat de Montaigne, l'essai com un noble projecte literari amb les seues pròpies lleis: el fragmentarisme, el tempteig, la ironia, la recerca formal, la formulació de preguntes més que l'exposició doctrinària de respostes (com diuen que haurien d'obrar -ai!- els bons professors...).

  Benicarló ha fet el seu paper (i molt bé). Ara, si els lectors, cas que en queden, volen fer el seu, jo satisfet. I ací pau i després glòria.

Castelló, el rebost perfecte

Por: | 03 de noviembre de 2016

   És una evidència que les comarques pastorejades pel nucli administratiu de Castelló de la Plana constitueixen un dels rebosts més singulars de l’Europa del sud. El contrast entre l’interior muntanyenc i les planes del litoral propicia un aplec de diferents aliments que sembla una demostració pràctica de les potencialitats d’això que s’anomena “dieta mediterrània” (i que els valencians hem practicat de manera immemorial): la tòfona, l’oli d’oliva (sovint d’oliveres mil·lenàries), els bolets o el vi a l’interior (o l’aigua de Benassal, considerada una de les millors del món); el formatge, les fruites i hortalisses (carxofes de Benicarló, tomates de penjar d’Alcalà de Xivert, taronges de Borriana…), els mil meravellosos productes de la mar a la zona de costa.
   Tot això ja existia, però calia posar-ho en valor. L’any 2013 és quan es produeix el moment d’inflexió més clar, en aquest sentit. És el moment en què la Diputació de Castelló inicia l’experiència de la Ruta del Sabor, que busca organitzar i donar visibilitat a tots els tresors de la nostra gastronomia.

Pablo Roig, diputat de La Ruta del Sabor

   Al març d’aquell any jo mateix publique en El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d’aquest diari) el reportatge “La campiña en el plato”, que dóna a conèixer al gran públic a nivell espanyol la figura del xef Miguel Barrera, de Cal Paradís. Miguel ja tenia el seu predicament entre alguns entesos, però hi ha un abans i un després de l’aparició del meu text (cosa de la qual jo m’alegre tant com ell). Cinc mesos més tard li concedeixen l’estrella Michelin, la primera de les comarques castellonenques. Llavors passa a convertir-se en l’ambaixador de la Ruta del Sabor, ara comandada pel diputat Pablo Roig.
   Roig m’explica els projectes immediats de la Ruta. Encara hi ha molta faena a fer: aconseguir una Denominació d’Origen per als vins de Castelló (que estan en un moment òptim), seguir amb la realització de jornades gastronòmiques temàtiques per totes les comarques, organitzar visites guiades als centres de producció…
   Per si tot això fora poc, l’any 2014 es va iniciar el Grau en Gastronomia de la Universitat Cardenal Herrera. Amb el nom de GASMA ("Centre Universitari de Gastronomia i Management Culinari"), aquesta carrera es cursa ja en un lloc emblemàtic de Castelló: Villa Dolores.
   La finca on s’ubica GASMA ocupa ara 26.000 metres quadrats (dels quals 7.000 de construcció) però en el passat s’estenia per un espai d’un milió de metres quadrats als terrenys on actualment hi ha el complex de la Salera o la Ciutat del Transport. La vil·la que era el centre neuràlgic de tot plegat pertany a una coneguda família castellonenca des de fa cent cinquanta anys i és, en ella mateixa, un tros d’història de la ciutat. En el seu moment liderava el comerç taronjaire més potent; després, amb la Guerra Civil, va ser hospital i també caserna dels dos bàndols, a banda de seu provisional de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre quan la República va traslladar el Govern a València.

Villa Dolores, centre de GASMA

   Ara mateix, GASMA és un campus on dos terços de l’alumnat és d’origen estranger (de 24 nacionalitats diferents). Més de cent catorze països han sol·licitat informació sobre el grau, però ells només admeten un màxim de cent vint alumnes per curs. Els millors restauradors valencians hi fan tallers pràctics (començant pels meus bons amics Miguel Barrera i Ricard Camarena). La seua aspiració més immediata: ser el centre de referència de la cultura gastronòmica mediterrània, en l’estela del Basque Culinary Center, però amb capital totalment privat.
   Amb iniciatives com la Ruta del Sabor i GASMA, i el concurs de desenes d’establiments i cuiners amb el mateix vigor creatiu i les ganes de Miguel Barrera, el futur de Castelló en el panorama gastronòmic universal és més que prometedor. No hem de fer res diferent del que ja veníem fent: només necessitem contar-ho de manera convincent. En la construcció del relat està el secret de l’èxit. Modestament, jo hi vull posar el meu granet d’arena…

Elogi de la xufa (Alboraia, segle XXI)

Por: | 29 de octubre de 2016

Ara que la cuina forma part de l'ubicu espectacle global (hi ha algun canal de televisió, a cap hora, on no facen programes gastronòmics?), la frontera entre l'imprescindible i l'irrellevant sempre és la mateixa: l'autenticitat. En la meua incansable recerca de les coses autèntiques relacionades amb la nostra manera de menjar l'altre dia em vaig topetar amb el restaurant Sequer lo Blanch d'Alboraia.

  Si no coneixeu aquest lloc, localitzat al bell mig de l'Horta (al camí Fondo de la pàtria de l'orxata), no hauríeu de tardar a rectificar el vostre evitable error. Sequer lo Blanch és un establiment regentat per Josep Belloch. Belloch és un d'aquells cognoms mítics que el bon rei Jaume I va portar amb la seua comitiva quan va convertir el Regne àrab de València en el país actual dels valencians. Ja hi ha Bellochs als Furs i, ininterrompudament, formen un grup humà que ha conreat els ubèrrims horts d'Alboraia fins arribar a la situació del present, en què un dels tresors de la cuina valenciana, la xufa i els seus derivats, està a punt d'entaular la batalla decisiva.

Sequer lo Blanch (Alboraia)

  La situació, en efecte, és paradoxal: per un costat, la xufa i l'orxata valenciana són reconegudes com un aliment superior. De fet, es parla de concedir a la xufa la condició de superaliment, és a dir, un "aliment ric en nutrients considerat especialment beneficiós per a la salut i el benestar", segons la molt desapassionada definició de The Oxford English Dictionary. Exemples de superaliments: els nabius (en castellà, arándanos), amb la seua alta concentració d'antioxidants vegetals, que inhibeixen la proliferació de cèl·lules cancerígenes; o les magranes, que reduixen la tensió arterial i l'estrés. Tot el que anem sabent de la xufa (amb àmplies propietats digestives, cardioprotectores, antioxidants, immunoestimulants, antiàcides, prebiòtiques...) el relaciona amb aquesta mena de perles terrenals, un luxe tant a l'abast de la nostra mà que sembla mentida que el puguem menysprear.

  Josep Belloch, que viu enmig d'un bell lloc (això és el que vol dir el seu cognom, ni més ni menys), sap tot això i, per passar de la teoria a la pràctica, va crear l'any 2011 (en plena crisi: això és un emprenedor!) Sequer lo Blanch. Allí experimenta amb els fruits del seu paradís i ens proposa aventures com l'allioli o el xocolate de xufa, a més d'una interessant cervesa (Cambra) que fa honor als tubercles que ell mateix emmagatzena als dalts del seu establiment. Allí, en aquesta cambra oculta, controla el secat del producte durant un any o més, perquè aquest serà el secret que permetrà comptar, al seu moment, amb una matèria primera excepcional.

La cambra de les xufes

  Vaig a Sequer lo Blanch en el moment en què entra en cambra la xufa de la collita nova, mentre Belloch batalla per obrir nous mercats per al nostre tresor en dura pugna amb la competència africana. Seria massa tràgic que, ara que per fi els valencians ens hem adonat de les joies que tenim guardades al rebost ens veiérem vençuts, en el relat global, per agents que només competeixen en preu, i els agrada donar gat per llebre.

  Com va dir Jaume Fàbrega, "sense literatura no hi ha cuina". Deixeu-nos dir la nostra als escriptors valencians: la guerra encara no està decidida. I el món ja està preparat per a saber que la nostra manera de menjar és una de les més suculentes, sanes, assenyades i saboroses del món.

Congratulations, Bob! (Connexió Borriana-Moscou)

Por: | 14 de octubre de 2016

La notícia de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan, ahir dijous, em pilla, com aquell que diu, acabat de publicar al diari Ara un extens reportatge sobre Moscou on confessava el desig que, a la meua tomba, sonara una cançó del de Minnesota. Només em queda donar la meua enhorabona al premiat: mentre mig món s'embolica en una agra disputa sobre si mereix el guardó o no, l'altre mig ja només accedeix a la literatura a través de les lletres de les cançons de rock (quan hi ha sort i aquestes lletres han estat escrites per tipus amb sensibilitat literària).

  Congratulations, Bob, i ací va el meu reportatge de Moscou (dedicat a u a qui no li van donar mai el Nobel: Josep Pla).

Moscou, una vida subterrània

  La Història, en el fons, no és res més que una taca d’humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l’arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia, la llepada indòmita dels segles, la vida densament viscuda. Viatjar de manera superficial, sense tindre en compte la complexa tectònica que s’oculta sota els peus de cada lloc nou descobert, és un error a evitar.
   Aeroflot inaugura, al juny, un vol directe València-Moscou així que, sense pensar-ho dues vegades, planifique una petita aventura postsoviètica amb un sol fetitxe digne d’interés a la maleta: el Viatge a Rússia de Josep Pla.
   Pla viatja al país més excitant del moment l’any 1925, quan la Revolució és tendrament inaugural però acaba de perdre el seu líder màxim, Vladímir Ilitx Uliànov, àlies Lenin. L’hi envia la seua colla de l’Ateneu, que ha fet una subscripció per reunir els 400 dòlars que costarà el periple. Des de Moscou, l’autor de Cartes de lluny anirà subministrant un seguit de reportatges que s’editen en La Publicitat. El resultat és un clàssic del nostre periodisme i la nostra literatura que l’editorial Destino, amb molt bon criteri, va reeditar l’any 1990 com a volum solt, tot just quan un tipus visionari i pragmàtic anomenat Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov provocava l’esfondrament del corcat model comunista.
   Quan Pla arriba a Moscou, només hi troba una persona que hi parle català: Andreu Nin (que era del Vendrell). Nin el guiarà pels laberints una mica inextricables del nou poder proletari. Els dos actors fonamentals d’aquest, amb Lenin de cos present, són ja Stalin i Trotsky. Trostsky és el geni rampellut, intuïtiu i genial que ha guanyat la guerra civil contra l’exèrcit blanc. Stalin només és, encara, un georgià de somriure enigmàtic, ambicions desconegudes i mirada pertorbadora. És el primer acte d’un drama espectacular.

El Kremlin des de la catedral de Sant Basili

   Ara mateix, a Moscou, no és habitual topetar amb gent a partir d’una certa edat que parle anglès, la interlingua global. Jo trobe fàcilment, però, dues moscovites catalanoparlants: Tatiana Pigariova i Natalia Beneditxuk. Ambdues van aprendre el nostre idioma a la prestigiosa Universitat Lomonóssov, on figures com Marina Abramova (traductora del Tirant lo Blanc a la llengua de Tolstoi) han format una colla d’entusiastes catalanòfils que segueix augmentant.
   Pigariova porta tota una vida propiciant les relacions culturals entre les diferents cultures de l’estat Espanyol i la pròpiament russa. Ara fa de gestora cultural a l’institut Cervantes de la seua ciutat. Aquesta dona d’intel·ligència apassionada (un 7’5 –diria jo- en l’escala de Richter) és l’autora d’un títol essencial per conèixer realment la ciutat més poblada d’Europa: Autobiografia de Moscou (2001). En aquest recorregut per les raconades més incitadores de la capital de Rússia hi ha indicis d’una vasta i sorprenent vida subterrània. La contracrònica del viatge a Rússia és en marxa.
   Quan el tren de Josep Pla arriba a Moscou, de seguida vol anar a la Plaça Roja. La confusió ja era habitual i Pla hi cau: roja no és un adjectiu d’obvietats polítiques, sinó un terme que en rus antic vol dir bonic. L’espectacle del mausoleu provisional de Lenin i del Kremlin el captiva. Segons confessa, hi experimenta “una de les més grans emocions de la meva vida”. La catedral de Sant Basili, de sobte, emergeix al seu davant com “una de les construccions més divertides, monstruoses, belles i gracioses –tot alhora- del món”. La consistència fantasiosa, nítidament llépola, de les cúpules de Sant Basili ha estimulat una certa imaginació hortofrutícula en el visitant. Ja l’escriptor Juan Valera, en Cartas desde Rusia, havia comparat aquesta famosa postal amb un plat de verdures: carlotes, carxofes, raves, jolivert, bolets i espàrrecs. Pla, que degué llegir amb profit Valera, reflexiona: “tot té un color pujat, d’amanida de pebrots i tomàquets”.
   A poques passes de la catedral, en un lloc d’honor, hi ha Lenin al seu contundent nínxol. Els qui tenim una certa edat guardem atresorada en el depòsit arbitrari de la memòria la imatge mil vegades repetida dels dirigents soviètics, amb abrics i casquets de pell de rabosa, abocats a la balconada d’aquest formidable cadafal. La rovellada gerontocràcia que s’hi exhibia observant el pas de míssils inversemblants ha estat substituïda, ara, per un tipus atlètic que té cara de flam de nata poc cuit, i a qui agrada exhibir-se dalt d’un cavall amb el tors nu, matant un ós (o fent-hi una cosa infinitament més sàdica: donant-li un biberó) o presumint de karateka. Li pregunte a Tatiana què opina de Putin. Com a membre de la generació de la Perestroika, m’explica, s’ha sentit immensament decebuda per la “involució” que han suposat les seues polítiques. Mentre parlem, la Història treballa: fa precisament vint-i-cinc anys (agost del 1991) de l’intent del colp d’estat contra Gorbatxov que va precipitar la solsida del món soviètic. L’antic agent de la KGB Vladímir Vladímirovitx Putin va entendre de seguida que la circumstància postcomunista requeria de líders amanosament providencials (els russos hi són entranyablement aficionats). La resta són detalls burocràtics (incloent diverses sospites sobre la neteja dels processos electorals…). El tema és d’una complexitat aparatosa però divertida: Putin té, ara mateix, el 80% de popularitat al seu país. El 20% restant és vista per la majoria com una colla de reclacitrants sense suc ni bruc, partidaris del cafè sense cafeïna (o, el que és un sacrilegi pitjor, el vodka sense alcohol). Els episodis d’Ucraïna han propiciat una revifada del nacionalisme auspiciada pel Kremlin, segons observa Mikhaïl Fishman, l’editor en cap de The Moscow Times. En aquesta línia també s’entén l’ambígua recuperació de la figura de Stalin o el fet que la mòmia de Lenin –amb el seu aire fosfòric, convenientment refrigerada, sota una llum espectralment tènue- continue en la Plaça Roja, per a usdefruit dels turistes de tot el món. Hi passe amb respecte al davant: el gran líder sembla submergit en un son profund, homèric i serè, com després d’una formidable turca. Llavors, no sé per què, recorde aquella frase inclosa en una de les captivadores entrevistes dels llibres de Svetlana Alexiévitx: “El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà”… Del fracàs d’aquestes formidables elucubracions sorgeixen els Putins.

Ramon-Usó-_esquerra_-i-Joan-Garí-_dreta_-amb-Natalia-Beneditxuk_-al-metro-de-Moscou

   Això pel que fa a la superfície. Josep Pla, profètic: “És probable que, a distància, la Revolució russa no quedi més que com un fantàstic canvi de personal i com una inversió del significat verbal de les paraules”. Tot rau en el llenguatge, això és un fet. Seguir Pla a partir d’ara, però, és ja impossible: la Rússia de 1925 no té res a veure amb la del 2016, ni tan sols amb la del 1991. El carrer Arbat? La seua llegenda (el primer tancat als cotxes a Moscou, cau d’artistes i artesans hereus d’una cultura intensament represaliada) s’ha convertit en un pur decorat per als turistes, les Rambles moscovites. Una estàtua pintada de color plata, absolutament immòbil, hi és la perfecta metàfora del capitalisme en voga: no es mou ni un mil·límetre si no sent caure al seu davant el dring d’una moneda o percep el delicat però contundent vol d’un bitllet. El secret ha d’estar en un altre nivell.
   El fotògraf Ramon Usó i jo mateix meditem sobre tot plegat a l’hotel Metropol, a dues passes del Bolxoi i del Kremlin. Aquesta joia de l’Art Nouveau, probablement l’hotel més famós de Rússia, va ser edificat l’any 1901 i va passar per totes les vicissituds corresponents a la seua època, incloent-hi un incendi devastador (amb posterior reconstrucció), un canvi de mans entre l’exèrcit blanc i l’exèrcit roig, i la seua conversió en seu dels sòviets. Al seu fastuós saló-menjador predicava Lenin amb la fúria alopècica que feia al cas. Ara, hi desdejunem nosaltres mentre una massissa comare del terreny toca l’harpa en directe, en un pantagruèlic bufet lliure. El magnat Yuri P. Matkov va remodelar l’establiment als anys 90. Segons la seua pròpia propaganda: “Metropol Hotel combines all splendor of antique luxury with the latest achievements in the field of confort and continues to host such VIP guests as kings, presidents, ministers, politicians, outstandings culture workers, artists, and world-renowned celebrities” Joc de paraules intraduïble: res que no puga sortejar un viatger experimentat atent a les ofertes d’última hora… El llistat d’hostes il·lustres moderns del Metropol és impressionant: de Soljenitsin a Barack Obama, tot passant per Michael Jackson o els sempres conspicus Joan Carles I i Sofia (per separat). Canviar els llençols després de la partida de cada client és una conquista de la civilització només comparable a la instal·lació, a les estances privades del palau Schönbrunn de l’emperador Francesc-Josep d’Àustria-Hongria, del primer quarto de bany d’estil britànic, amb desguàs a l’exterior.
   És hora, però, de convocar la contracrònica del viatge. Poca gent sap que tot Moscou és un formidable formatge de gruyère. Ja des de l’època dels tsars milers de quilòmetres de secrets laberints travessen la seua entranya. Una circumstància ideal quan l’amo del destí de la ciutat i el país és un paranoic de manual com Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili, àlies Stalin. Precisament fa poc que s’ha obert al públic el Búnquer 42, la primera instal·lació militar dels anys nuclears desclassificada (n’hi ha moltes altres, això és evident, incloent-n’hi una a sota del Kremlin, misteriosa i encara rigorosament interdita…).     L’entrada és per reserva estricta: val la pena. Cal descendir 65 metres per una escaleta dostoievskiana (l’ascensor està reservat als impedits i als claustrofòbics), deixant enrere pesades portes de plom. Fins 1995 ningú sospitava l’existència d’aquesta relíquia estricta de la guerra freda. A l’interior, ens espera un tipus primús i baixotet, amb un anglès acceptable, que hi farà de guia mentre, al darrere de la comitiva, un altre empleat de maneres més convincentment soviètiques vigilarà que cap visitant se n’isca de l’itinerari traçat.
   Els gestors del lloc ens han preparat una rudimentària dramatització sobre les funcions del búnquer. Acabat de construir l’any 1956, albergava sis-centes persones, amb una sala central amb els comandaments que regien les llançadores de míssils nuclears. Amb ocasió de la crisi cubana del 1962, el búnquer es mantingué en estat d’alerta màxima: la possibilitat que s’hi haguera desencadenat un cataclisme nuclear va ser més que probable… Un muntatge audiovisual in situ explica les conseqüències d’activar un dels nombrosíssims ginys nuclears de l’època sobre una “gran ciutat americana”. En aquest punt el guia es posa sarcàstic, mentre les imatges mostren uns carrers massa coneguts entrant en un col·lapse radioactiu esgarrifós: “It looks like New York, I don´t know why”, mastega entre dents, mentre el públic –japonesos, hindús, xinesos, europeus de diferents races ramaderes i dos tipus de Borriana- somriu amb un patetisme alleujat. Amb malícia, se’ns recorda que, en realitat, només els Estats Units han fet esclatar sobre població civil dues bombes nuclears. Missatge rebut.
   Es dóna la curiosa circumstància que una de les galeries del búnquer està connectada amb l’estació Taganskaia (línia 7) del metro. Sembla que alguns dirigents subterranis aprofitaven el pas per anar a prendre vodka amb cogombrets (i el que sorgira) amb les seues amants de l’exterior (la vida demostra, en efecte, que fins en els drames més espessos el punt de guinyol sempre és a tocar).
   El metro és precisament la segona parada de la nostra indagació subcutània. Ens hi fa de guia Natalia Beneditxuk, charmant documentalista i guia professional multilingüe, deixeble de Pigariova, que parla un català perfecte. Li resumisc a Natalia la meua experiència al metro de Nova York, més enllà del carrer 125, a la recerca de l’esperit del grafiti i li regale un exemplar de la crònica de les meues desventures del final de l’adolescència al cor de la Gran Poma, Història d’Amèrica. A diferència del subway novaiorquès, però, el moscovita atresora una llegenda de colossalitat, netedat i puntualitat eficaçment comunista. Inaugurat en 1935, aquest vast suburbà és famós per l’especial tractament estètic de les seues estacions (més de 40 contenen material artístic i arquitectònic d’interès, en alguns casos amb premis internacionals). Com les catedrals romàniques, les estacions construïdes sota la batuta marxista-leninista exaltaven els mites propis amb un acusat sentit didàctic (la revolució, el gloriós però sanguinari triomf sobre els alemanys en 1945, la bucòlica vida soviètica…). Lenin i Stalin, omnipresents, però amb una salvetat: a partir de la revelació dels crims del segon, la seua imatge s’ha eliminat de l’imaginari estacional, tal com solia fer ell mateix amb els seus enemics en les fotografies oficials. En Novoslobódskaia, per exemple, el perfil ferreny del georgià ha estat substituït per un delicadíssim colom de la pau. Tot, en general, té l’aire pulcre d’un formidable museu del kitsch, amb estakhanovistes musculosos, milicianes de mugrons diamantins i tota classe d’evocacions bèl·liques. Un temple laic farcit del millor marbre, l’apotesi d’una forma irrevocable d’entendre el món: cuidar al màxim els espais comuns, menysprear els espais privats.
La recerca hipodèrmica, tanmateix, no pot concloure ací. Hi cal un últim esglaó. Potser per acabar d’entendre l’experiència soviètica –la taca d’humitat sota la superfície de la Rússia d’avui- s’haja de visitar un dels cinquanta cementiris de Moscou. L’exploració del lloc dels morts, a tot arreu, sempre diu molt del lloc ocupat pels vius. Personalment, quan em soterren, vull una làpida neta, pulcrament blanca, que hi pose només “Joan Garí. Escriptor”, però amb un dispositiu que faça sonar eternament Visions of Johanna, de Bob Dylan. Però tornem al tema: el cementeri de Novodiévitxi, inaugurat l’any 1898, va ser el preferit de la nomenklatura. Natalia es posa orwelliana: tots eren iguals, però uns eren més iguals que els altres. Al segle XVI, ací es donava sepultura als nobles russos. Durant el comunisme, una vasta galeria de personalitats simpàtiques al règim hi descansen parapetades rere una imatgeria colossal –un poc fallera. Sota les tombes, la Història ens nodreix i els símbols gremials caracteritzen els morts il·lustres: el mariscal Ribalko amb un tanc, Tupolev amb un avió, Khrusxov (desemmascarador dels crims de Stalin i únic líder suprem jubilat) amb un cap sense coll… Més enllà, en la part antiga, Txèkhov, Stanislavski, Gógol o Bulgàkov. I la tomba terriblement coenta de Boris Ieltsin, tan kitsch en mort com en vida.
   Ara sí, s’entén Moscou i tot Rússia. La vida subterrània explica les contradiccions de la superficial.

[Fotos: Ramon Usó]

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal