40 Aniversario
Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Psicologia del tio del bombo

Por: | 10 de septiembre de 2016

Els fets són els següents: dimecres passat jo dormia plàcidament en una cambra interior del meu àtic, amb la confortabilitat proporcionada per l'aire condicionat a 24 graus. Eren les dues de la matinada, si fa no fa, quan un estrèpit inesperat em va despertar bruscament. Se sentia, llunyà però perfectament audible, l'inconfusible soroll d'algú que colpejava un bombo.

  Hauré de dir, per ser honest, que tot al llarg d'aquesta setmana s'han desenvolupat les festes patronals del meu poble, Borriana. Durant deu dies inacabables, el centre d'aquesta petita ciutat (34.783 habitants segons el cens de 2014) es tanca per a les "exhibicions" taurines. S'omplin d'arena els carrers principals (sí: d'arena), els dipsomaníacs locals emergeixen i regnen en tota la seua tentinejant esplendor i les penyes d'adolescents assagen l'única revolució que els interessa: abolir els horaris i l'autoritat i assassinar el silenci. I un tio -el més grans dels fills de puta- es creu en el lògic dret, entre tanta voràgine, de tocar el bombo un dia entre setmana a les dues de la matinada, perquè "són festes". És obvi que ni aquest tipus ni ningú s'atura un moment a pensar (!) que la majoria de la gent que dorm en l'escenari del crim ha d'alçar-se al dia segúent a les 7 del matí per anar a treballar. I tanmateix, no seria difícil arribar a aquesta conclusió. Borriana és la perfecta metàfora d'Espanya: a penes s'hi produeix res així que la major part de la població que té la sort de tindre un treball l'exerceix fora dels límits municipals.

La Festa

  Però bé: "són festes". I com és així, hi ha el tio del bombo i hi ha també uns altres espavilats que vénen a pixar a la porta del meu garatge particular. I uns altres (els mateixos?) que hi llancen bosses d'escombreries, ampolles buides, sucoses vomitades i altres elements que deixaré a la imaginació del lector. Tot això passa des de fa molts anys i no tindria més importància de no ser perquè des de més recentment Borriana és coneguda arreu per organitzar l'Arenal Sound, un macrofestival de música independent que concentra cada mes d'agost 200.000 jovenets en unes altres deu frenètiques jornades. L'esdeveniment en qüestió, que no aporta cap benefici econòmic al municipi, ocasiona problemes innombrables de soroll, robatoris, evaquacions massives d'aigües menors i majors fora d'ordre i altres gentileses per l'estil. I mil tios del bombo proclamant feliços a l'univers la consistència perfectament buida del seu cervell de pona.

  Tot això, ja sé, resultarà avorridament familiar a molts dels meus lectors. ¿No és Espanya aquest paradís irrevocable de l'alegria festiva, del soroll estentori i vacu, de les matinades multidudinàries? Ací vénen tots els teenagers (mentals) del món a fer el que no poden fer en cap altre país del món: amb quatre euros tenen mam, orgasmes, emocions fortes i dos entrepans de pernil (xinés). Spain is different... Rècord de turistes, apoteosi mundial de visitants... i els beneficis i els salaris al sector turístic perfectament estancats. Alguna cosa no funciona però, qui li posarà el cascavell al gat?

  La circumstància de la "festa" em pilla, com aquell qui diu, acabat de tornar de Rússia. A Moscou no queden molts nostàlgics del comunisme pur i dur, però vages al barri que vages, els carrers estan absolutament nets. El respecte per allò públic és reverencial. La gent viu i deixa viure. Hi podeu visitar la casa de Tolstoi, allà on el gran geni va escriure La sonata a Kreutzer. Després, si seguiu viatge cap a Sant Petersburg, podeu recalar-hi a la casa-museu de Dostoievski, on aquest va escriure, en nits febrils, Els germans Karamàzov. Jo ho he fet i ara, no puc evitar fer-me una pregunta clau: hi hauria també, al carrer d'aquests llocs emblemàtics, un tio tocant el bombo a les dues de la matinada mentre Tolstoi i Dostoievski redactaven pàgines immortals?

  A vegades pense que el tio del bombo és una metàfora molt exacta d'Espanya. Hi ha centenars, milers tios del bombo en tota classe d'àmbits d'aquest dissortat país: en la política, en l'economia, als mitjans de comunicació, a la literatura i l'art, a tot arreu. Llegiu, per exemple, La desfachatez intelectual, de Ignacio Sánchez Cuenca (Editorial Catarata), un manual imprescindible que desemmascara als tios del bombo de l'antiga progressia celtibèrica, ara convertida en claca eixordadora d'Una, grande y libre. Un llibre que hauria de ser lectura obligatòria i que, per això mateix, se l'està tractant d'ocultar amb molta cura.

  Les festes són bones? Per als qui treballem dur, divertir-nos amb intensitat és el premi merescut, la vacança innegociable. Però alguna cosa ha passat ací en les últimes dècades, una aberració pavorosa contra la qual cap autoritat o responsable públic està disposat a fer res. Tot se n'ha eixit de mare. Milers de desvagats pul·lulen a les matinades etíliques dels pobles, a les rodalies dels festivals, allà on hi haja un cul de ginebra que escurar o un pobre animal a torturar.

  No crec que ens interessen els qui ens visiten atrets per aquesta fama truculenta, ni que hagem de tolerar que els nostres propis conciutadans creguen que la vida és anar de festa en festa perbocant als peus del seu veí. És una opinió, naturalment. I disculpeu que l'haja expressat amb paraules i no amb una maça i un tambor...

L'ofici més bonic del món

Por: | 31 de julio de 2016

   M’ha agradat llegir, en El oficio más hermoso del mundo, de José Martí Gómez (Clave Intelectual), una entranyable evocació dels seus inicis com a periodista al diari Mediterráneo de Castelló. El morellà ho rememora així:
   “Trabajar en el Mediterráneo fue la mejor escuela de periodismo que pude tener, vista la pérdida de tiempo que era estudiar en la Escuela Oficial. Hice el examen de ingreso en 1963. En Barcelona nos presentamos una treintena y aprobamos doce. Lo dejé. El Mediterráneo era un diario pequeño en el que podías hacer de todo”.
   Diu Martí que es va fartar de fer-hi crítiques de cinema. Hacer de todo vol dir exactament això: tocar tots els pals de la baralla fins descobrir la veta que portarà a firmar els grans reportatges. Llavors era director d’aquest periòdic Jaime Nos. Martí el qualifica de “persona decent”, un elogi que, en aquell context (el franquisme hirsut), s’ha de valorar com cal. La premsa era llavors corretja pura de transmissió dels deliris feixistes, però Martí Gómez va aprendre ràpid a llegir i escriure entre línies.

Weekend Mediterráneo 1988

   La premsa local, això és un fet irrefutable, ha fet un gran paper en la formació de tots els xicots que hi han acudit amb l’ambició de ser “periodistes”. Em recorde a mi mateix, als anys 80, treballant en aquest mateix Mediterráneo en aquella aventura divertidament breu que va ser el suplement Weekend. Allí vaig aprendre dues coses: que l’ofici m’agradava molt però que no treballaria mai en la plantilla de cap periòdic. I, en efecte, durant trenta anys hi he fet columnisme i reporterisme literari, mirant còmodament els bous des de la barrera.
   La vida del periodista és una de les més dures del món, abans o després (el rànquing està disputat) de l’altra ocupació sàviament mil·lenària, la de les putes. Llegint el llibre de Martí, però, t’adones que quan el qui practica aquest ofici ho fa per vocació té la formiguejant sensació que està exactament en el centre del món.
   Fent el Weekend em vaig adonar que no volia deixar mai de veure el meu món en aquell paper tacat que sortia a les dues del matí de la rotativa. La premsa local ja té això: permet assajar la vida i situar-se al món abans de l’estrena definitiva. Després ha sigut més dur l’ofici des dels marges: ara fer un periòdic local vol dir, sovint, inscriure’s en un capítol de la història universal del crim. Per a sobreviure, un mitjà petit ha d’extorquir i amenaçar, i no oblidar-se sempre de passar la gorra (els mitjans grans fan igual, és clar, però de manera més elegant). El periodisme és una de les coses més complicades d’exercir en un periòdic, avui dia. Per això un llibre com el de Martí Gómez és impagable: ens retrotrau a l’època en què escriure feia perillar al vida de l’artista. Ningú pensava, llavors, en la nòmina. I, al final, tot es resolia prenent unes copes al bar de l’Hotel Majestic. Ara, a les redaccions, ningú beu ni fuma, però tots van col·locats. L’ofici també és això.

Teoria i pràctica del pa amb tomata

Por: | 22 de julio de 2016

Conten que Josep Pla, en un dels seus llegendaris encontres amb Joan Fuster, li va etzibar aquesta frase: "Vostè menja poc i és antipàtic: no serà un bon polític". Desconec si l'autor de El que hem menjat era conscient que, en realitat, cap escriptor és mai un "bon polític". Fuster, això és obvi, no era un tipus melós en el tracte amb la gent i preferia, de totes totes, un whisky en got llarg a un bon plat de paella -ell, que havia nascut, en la "ciutat arrossera d'Espanya" (sic).

  L'anècdota m'ha vingut al cap en llegir la Teoria i pràctica del pa amb tomàquet de Leopoldo Pomés (Tusquets). Diu Pomés, en aquest deliciós breviari, que hi ha dos grans grups humans: "els il·lusionats golafres i els seriosos, austers o desganats". I afegeix: "Els primers compten amb un valuosíssim passaport per al difícil ofici de viure que comporta tan sols un risc: malviure amb algú del segon grup". Com totes les dicotomies radicals, la de Pomés és parcialment qüestionable. Però la bona cuina, quin dubte hi cap, ens proporciona una gama de plaers tan delicadament inacabable que es fa difícil no concloure que, els qui hi renuncien, passen per aquest món perdent-se alguna cosa essencial de la seua meravella.

Pa amb tomata

  A partir d'un suggeriment de Xavier Domingo, Leopoldo Pomés ha infantat un curiós llibret amb 70 maneres diferents de fer això que a Barcelona anomenen "pa amb tomàquet". En realitat, tomàquet és un localisme barceloní: a la resta del territori anomenem la verdura en qüestió tomata (amb altres variants), que és com n'hem dit sempre a casa, a Borriana. Però, al marge de disquisicions dialectals, és obvi que aquest costum llaurador d'aprofitar el pa de dies anteriors convertint-lo en una sucosa menja apta per a moltes circumstàncies comestibles s'ha convertit ja en una recepta universal que formaria part de la cuina internacional de no ser per l'endèmica mala sort que tenim els valencians, catalans i illencs en matèria de difusió de la nostra gastronomia.

  Pomés es queixa d'això i no puc més que coincidir-hi. Quan, en ocasió de la sortida al mercat del meu llibre La memòria del sabor, el perspicaç periodista Salvador Almenar em va fer una entrevista per al diari Ara, aquest és el titular que l'avançava: "Si fórem més espavilats, les pizzeries d'arreu el món serien coqueries" (text complet ací). Però no és el cas, i bé que ho podem plànyer.

  De moment, en tot cas, podem llegir les entusiastes pàgines d'aquest llibre que ens ensenya com es prepara de mil i una maneres un bon pa d'aquest estil: amb tomata de penjar, oli d'oliva verge extra (en un setrill marquina, per favor) i sal fina. Els plaers més fabulosos de la vida són d'aquest calibre. Diu Felip Pineda, en una ressenya que li agraïsc, que "La gastronomia és un lloc en el món". És exactament així: nosaltres habitem una raconada del planeta on hem inventat suculències íntimes i mínimes com refregar una tomata en un tros de pa. Altres s'enduen la fama i els oripells. Però el gust és nostre.

Un suquet compartit

Por: | 18 de junio de 2016

Dimecres passat vam dinar al restaurant Pinocchio, de Borriana. M'hi vaig entaular amb dos gestors culturals, Segon Plavi i Jesús Broch, i amb el periodista, escriptor i veterà gastrònom Emili Piera, autor d'aquesta superba síntesi de la manera valenciana de menjar que és La nostra cuina (Bromera, 2002; amb fotografies de Francesc Jarque).
   Pinocchio és un establiment regentat per Vicent Bou. Conec Bou des que vam cursar junts el COU, quan encara n'hi havia. Han passat, des d'aleshores, trenta-tres anys. Aquells monyicots que vam coincidir a l'institut de Borriana mentre ens sobrevenia -com una catàstrofe magnífica- la majoria d'edat hem anat fent via. En aquests anys he coincidit amb Bou en diferents llocs, usualment pizzeries. Vicent Bou s'obstina a regentar llocs de restauració sota aquesta etiqueta, que encara usa en Pinocchio. Tants anys després, però, ha comprés ja que la gastronomia valenciana no té res a envejar a la italiana, i per això entrar al Pinocchio disposat a engolir-se una simple pizza és com passar una vetlada amb Irina Shayk i limitar-se a jugar-hi al parxís...

Vicent Bou, del restaurant Pinocchio (Borriana)

   Vicent Bou, aprofitant tot el que ha aprés sobre cuina, ha perfeccionat un suquet de rap i coent que anomena "Suquet borrianenc", un plat que conjumina el millor de la nostra mar i l'excel·lència de la nostra costa. És una creació original que vam poder tastar dimecres entre moltes altres delícies, i que aprofita un element característic de la gastronomia borrianenca, el coent. El descric així en La memòria del sabor: "El coent és una mena de llonganissa seca típica de la capital de la Plana Baixa, feta amb panxeta i magre de porc, amb l’afegit d’un poc de pebre natural extret de la caiena xinesa. El resultat és un embotit cepat, de sabor excel·lent, peculiar i inigualable. He llegit, a més, uns apunts peculiars relacionats amb aquesta caiena. Segons sembla, el pebre que se n’extrau conté una substància (la capsaïcina) que té propietats antioxidants, bactericides i analgèsiques, a més de propiciar la digestió i la millora de la circulació i contribuir a apujar l’ànim".
   Es comprendrà, després d'aquesta descripció, que els comensals vam acabar la dinada amb un humor majestuós, i ens vam comprometre a glossar els luxes de la cuina que acabàvem de tastar. I ací teniu, per acabar, la recepta del plat en qüestió, perquè circule urbi et orbe.

Suquet de rap i coent (per a 4 persones)

Ingredients:
  Per al caldo: Mig quilo de morralla i peix de roca (gallineta, serrans, cintes...), un porro menut, una ceba, dos carlotes mitjanes, una dotzena de crancs, 4 o 5 galeres, el cap d'un rap d'uns 800 grams.
  Per al suquet: la cua del rap, una pota de polp, tres coents, dos creïlles grans.
  Per a fer el caldo: sofregiu el porro, la ceba i les carlotes tallats a trossets. Després poseu les galeres tallades per la meitat i els crancs sencers. Ho sofregiu tot i hi posem 2'5 litres d'aigua. Després afegiu la morralla i el rap, sense esperar que bullga l'aigua.
   Quan comence l'ebullició baixem el foc al mínim. Aleshores s'hi afigen quatre creïlles senceres (després les pelarem i les trossejarem). Ho heu de mantindre al foc uns vint minuts, regulant-ho de sal, i després deixeu-ho reposar una hora. Al final caldrà colar el caldo resultant.
  Però el suquet estaria greument incomplet sense la picada, aquesta glòria inigualada de la nostra cuina.

Ingredients de la picada: 4 llesques de pa, un gra d'all, un grapat de jolivert, una cullerada de postres amb pinyons, 100 grams d'ametla mòlta en pols, una cullerada de café de pebre roig, una cullerada de café de nyora, una mica de nou moscada, un coent triturat, sal, un polsim de timonet i una fulla de llorer.

  Fregiu el pa i tritureu-lo. Després, coleu-lo perquè amolle l'oli. Poseu una paella al foc i pegueu-hi unes voltetes als alls, els pinyons i l'ametla (per eixe ordre). Després afegiu-hi el pebre roig i la nyora i de seguida el pa, el llorer i la nou moscada. Poseu per damunt un polsim de sal i afegiu-hi el coent i tritureu-ho tot fins que forme una pasta.
   Una vegada tenim el caldo i la picada preparats, podem procedir. Agafareu dos coents, els pelareu i els fareu a boles. Amb la cua del rap, en farem medallons de la seua carn. Caldrà sofregir el rap i els trossos de creïlla que hem tret del caldo, i després ho mesclarem tot amb les boles de coent crues. Ara posareu al foc el caldo i la picada i, quan començarà a bollir, als cinc minuts posareu el rap, la creïlla i el coent. En deu minuts ja es pot apagar el foc i llavors es posa un poc de picada per damunt per a què quede un poc més consistent. Si tot ha anat bé, quedarà una menja entre caldosa i melosa (segons hagem regulat la picada), d'un sabor original i consistent.

Bob Dylan, setanta-cinc anys després

Por: | 12 de junio de 2016

Bob Dylan acaba de fer setanta-cinc anys. Sí, el vell Robert Allen Zimmerman va nàixer el 24 de maig del 1941 a Duluth (Minnesota). Per a tipus com jo -i molta altra gent de diferents generacions-, Dylan és com un parent llunyà, aquell oncle esquerp i malcarat que no freqüentava mai les reunions familiars, però que et deixava sempre, fent-se el desmenjat, el regal més preuat. Ara m'adone que porte tota una vida amb ell, que el seguisc des que tinc ús de raó. Quan tens setze anys i poses per primera vegada Mr Tambourine Man al plat, els primers acords de la guitarra acústica desperten en tu uns efectes mobilitzadors i vitalitzants que et marcaran per sempre. És difícil, en realitat, escoltar àlbums com Blonde on Blonde (1966) o Blood on the Tracks (1975) i mantindre qualsevol forma de la indiferència. Per a algú que als vint-i-cinc anys ja ha compost cançons com Just Like a Woman o Visions of Johanna podria ser comprensible la temptació de considerar acomplerta la seua participació en els misteris de la creativitat i fins i tot la simple presència al món. La biografia de Dylan, però, és massa coneguda perquè necessite cap digest apressat. Després de Blonde on Blonde, un acident de moto mil vegades glossat va estroncar el torrent de màgia pura amb què havia inundat tot Occident. Es recuperaria, però ja no seria mai més el mateix (és algú, amb el pas del temps, cap vegada el mateix?). La seua carrera, plena de daltabaixos, conté, tanmateix, un bon grapat d'obres mestres en els últims cinquanta anys.

Bob Dylan


A l'altura de la seua llegenda, el mestre ha celebrat un aniversari tan rodó a la carretera. El Never Ending Tour fa anys i panys que porta Dylan arreu del món. I ara és hora de posar la cara B d'aquest article: si algú ha descobert el de Minnesota ara mateix, li recomanaré que no acudisca a cap dels seus concerts. És una experiència massa decebedora. Com ha explicat moltes vegades el col·lega Diego A. Manrique -i hi coincidisc totalment-, la fúria amb què Zimmerman s'autodestrueix en directe, destrossant sistemàticament el seu repertori, és indigna d'ell o digna, alternativament, d'una millor causa. Quan has escrit Like a Rolling Stone (considerada unànimement la millor cançó rock de la història) no tens dret a esquarterar-la sense pietat, menysprear-la, disfressar-la i botar-li foc com fa Dylan en directe, des de fa més de trenta anys. Jo vaig poder assistir a una d'aquestes cerimònies al juliol del 2006, a València. Era la vespra de l'arribada a la ciutat del papa Ratzinger, una visita de què encara es parla, i no precisament per motius sacres: la trama Gürtel -llavors activa, però encara en l'ombra- havia ordit un pla colossal per embutxacar-s'hi més de tres milions d'euros. A Dios rogando....
Dylan en directe és un bluf, però tenim els discos, aquelles meravelloses gravacions on un artista en estat de gràcia creava, en poques hores, obres mestres immortals. Sí, ara sent el mormoleig suau de les guitarres elèctriques mentre Dylan bufa a l'harmònica en Visions of Johanna, el tema que vull que facen sonar el dia del meu soterrar. I, per si no en tenia prou amb la versió canònica, en el volum 12 de The Bootleg Series (The Cutting Edge, 1965-1966), hi ha tota mena de gravacions alternatives de Highway 61 Revisited i Blonde on Blonde, el disc més important i decisiu (amb el permís de The Beatles) de la música popular moderna.
Hi ha un Bob Dylan ajupit al fons de la memòria col·lectiva, un paio amb guitarra i harmònica i tot de sons entremesclats al cervell, lluitant per conformar-se i escapolir-se'n. Aquest Dylan acaba d'arribar a Nova York. Som a l'any 1961. És un esclafaterrossos més que ve del country, del rerepaís immens i inadvertit. Toca per deu dòlars en antres on sempre hi ha una xica fent strip-tease. Un any després, ja escriu els himnes de la seua generació. Però podria haver anat tot malament, l'èxit és una bagassa esquiva. Podria haver sigut com el protagonista de la pel·lícula Inside Llewyn Davis, dels germans Coen. Els mateixos antres, la mateixa xica amb les peres a l'aire però, al final, el fracàs absolut, l'oblit.
Avui, però, no celebrem això, sinó els setanta-cinc anys d'una vida plena de troballes prodigioses. Hi ha Mozart, i hi ha Bach, i també Vivaldi i Chopin. Reverencie els clàssics, com ha de ser, i, tanmateix, quan sent els primers compassos d'un bon grapat de cançons de Bob Dylan, alguna cosa dins meu es transforma i és reclamat. Feliç aniversari, Bob. I per molts anys.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal