La revista Eines, editada per la Fundació Josep Irla, dedica monogràficament el seu número 17 a la vigència del pensament polític de Joan Fuster. Es tracta d'una publicació acurada, amb treballs d'interés i d'altura. Aquest dijous, 21 de juny, s'han commemorat els vint anys de la mort de Fuster, i múltiples iniciatives editorials han vingut a repassar les lliçons que va impartir el mestre, sempre tan incitadores.
Eines focalitza el debat a l'entorn de al vigència del terme -tan fusterià- dels Països Catalans, la comunicó d'interessos entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta dels territoris on es parla, s'ha parlat o s'hauria de parlar amb més o menys precarietat aquesta maltractada llengua nostra. S'ha usat i s'ha abusat d'aquest concepte però, paradoxalment, ara sembla desaparegut del mapa, esvaït, reduït a l'"entelèquia" que potser sempre va ser, excepte en els meravellosos anys de l'antifranquisme i la primera Transició.
Devia ser una cosa molt perillosa, puix que l'article 145 de la Constitució espanyola vigent remarca que "en cap cas s'admetrà la federació de comunitats autònomes". I això no es refereix al País Basc i Navarra -que sí que podrien federar-se amb mecanismes previstos en la mateixa Constitució-, sinó als ferotges Països Catalans. Siga per aquest motiu o per qualsevol altre, la idea sembla ara reservada per a independentistes irredempts, més o menys de saló.
En realitat, si li preguntem a un valencià d'avui dia què opina de la qüestió la resposta, en termes generals, ja la podem endevinar. Diu Antoni Furió, en un llarg diàleg reproduït a la revista, que "no és concebible un valencianisme si no és catalanista" i que l'alternativa en vigor segueix enfrontant exclusivament els Països Catalans contra "ofrenar noves glòries a Espanya". I bé: és evident que els valencians prefereixen majoritàriament la segona opció. Ferran Archilés ha necessitat fer una gruixuda tesi doctoral per a cercionar-s'hi (resumida en Una singularitat amarga, un estudi publicat ara mateix per l'editorial Afers). No calia l'esforç: precisament una de les raons de l'hegemonia abassegadora del Partit Popular al País Valencià es basa en haver sabut polsar i esprémer l'espanyolisme dels nostres conciutadans, encantats de compartir interessos i visió del món amb la resta dels madrilenys.
Seria injust acabar aquest repàs sumari sense constatar una obvietat: els Països Catalans han sigut el projecte de nació peninsular més atractiu de la nostra contemporaneïtat. Molt més seductor que la nació espanyola una, grande y libre sempre rediviva i també que l'Euskal Herria fonamentada, fins fa quatre dies, en la barbàrie d'ETA. Com totes les idees dels escriptors, serien irreals i un poc etèries, però eren tan belles...
No m'interessen les polèmiques identitàries i els debats nacionals però, si he de triar, sempre em quedaré amb el projecte imaginat per un seguidor de monsieur Montaigne. Al capdavall, entre un catalanoparlant de Barcelona o d'Eivissa i jo mateix -o entre un empresari de Terrassa o de Mallorca i el senyor Juan Roig- hi ha una comunió d'interessos òbvia que ens aproxima i ens agermana. Li podem dir Països Catalans o Eix Mediterrani, però la substància hi és. Potser la resposta no va ser encertada, però la vigència de la pregunta és palmària i evident. En l'època de la Renaixença de l'ara mitificat Teodor Llorente ho resolien tot parlant del llemosí. El llemosinisme era una manera d'al·ludir als nefands Països sense esmentar la paraula maleïda -català! I en això estem, doncs: reinventant el concepte prescindint de l'amenaça del gentilici. De quina solució li donem a tot plegat depén que el País Valencià es moga en alguna direcció o continue en el panxacontentisme contra el que es va rebel·lar Fuster.
La immobilitat no és roïna, però la vida està en el moviment. "Països Catalans" era una incitació a alçar-se i caminar. Si prescindim del concepte, haurem de buscar una altra excusa. S'admeten idees.
