Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Música adulta (Senior i el cor brutal)

Por: | 21 de abril de 2013

  Hi ha aquests moments del dia -alguns moments, alguns dies- en què vols sentir música que creme. I vols sentir-la també -per què no?- en el teu idioma. I vols veure en l'espill un tipus que verbalizte les teues pròpies enrònies i ho faça amb la cadència justa, el ritme exacte de la desolació quan la desolació és una experiència molt treballada.

  En aquests casos no hi ha molt on triar, però sempre tindrem Senior i el cor brutal. La colla de Miquel Àngel Landete s'ha anat introduint en la meua vida sense demanar permís, i ara ja m'és una banda sonora imprescindible.

Les excuses se t'han acabat,
és hora d'aparcar eixa angoixa existencial
i de que pares de contar
totes les hores que has passat dormint
amb les dones que no has sabut divertir.
Què has aconseguit?

Senior i el cor brutal

  No seran la gran revelació musical des del punt de vista tècnic, les seues lletres no aspiraran mai (com sembla que ho fan les de Bob Dylan, un dels ianquis que jo m'estime) al Premi Nobel, però des que comencen a sonar endevines que parlen de tu i de la teua generació. I que t'interpel·len amb aquell aire irreversible de música adulta.

  La coalició Compromís va triar una de les seues cançons com a lema per a les eleccions del 2011, El signe del temps. Són polítics, és clar. Jo haguera triat, millor, València, eres una puta, sempre tan pertinent. Però això sona tan políticament incorrecte com vitalment inapel·lable.

Esta nit he eixit al carrer
I no et reconeixia,
tens el cor de formigó,
he plorat fins que s'ha fet de dia

  M'agrada la veu de Miquel Àngel Landete, rogallosa, trencada, dolorosament sincopada. Està en la línia -però li falten anys i molt milers de cerveses més- dels ianquis que vull jo, Bob Dylan, Tom Waits i el darrer Cohen. Una veu costa molt d'educar, i la manera més fàcil de fer-ho és deseducant-la. A això sembla haver-se dedicat Landete durant anys i panys i el resultat són aquests tres àlbums simplement magnífics: L'experiència gratificant, Gran i València-Califòrnia. Aquest darrer, acabadet d'eixir, encara no l'he escoltat prou vegades. Em trie les cançons que m'agraden i me les pose al cotxe, mentre conduïsc. De vegades pilles una autovia llarga, un paisatge monòton, potser un dia de pluja suau però insistent. La cadència de Senior, llavors, pren tot el seu sentit, i els hemistiquis dels seus versos emesos a batzegades, amb una frenesia continguda, doten d'un significat sorprenent el viatge.

  En les alforges de la vida, s'han de dur algunes músiques. Ara diuen que és un bon moment per als intèrprets que utilitzen el català al país on tot està disposat per a què el català siga la vella mòmia esdentegada que fa riure. Si és així, que cadascú trie les melodies que l'inquieten més. Jo ja he escollit.

No està tan clar
que totes les coses
seguesquen un pla.
Ni que l'edat
apague les forces
i la voluntat.

  Et donaria les gràcies, Senior, però no caldrà. Tu fas la teua faena i jo la meua. Tu escoltaves Wilco, Bonnie Prince Billy i Guided By Voices, mentre jo llegia Let us compare Mythologies i Parasites of Heaven. Cadascú a la nostra manera, ens preparàvem per a ser dignament estrangers dins la nostra pròpia pell. And so on.

 

Feu-me el favor de no llegir

Por: | 17 de abril de 2013

  S'acosta el 23 d'abril, dia del llibre, i els periòdics s'ompliran, potser, de sentides proclames suplicant la gent que es decidisca a llegir. I és que, paradoxalment, no havíem comptat mai com fins ara amb tants possibles lectors, millor o pitjor alfabetitzats. I, no obstant això, l'operació implicada en la lectura no havia estat mai tant en perill. Com més pàgines circulen -i és ací on resideix la paradoxa-, com més llibres es publiquen, el personal sembla informat per menys ganes de llegir.

  Perquè llegir, diguem-ho clar, no és posar els ulls indolentment sobre unes frases al·leatòries. L'empresa de començar i acabar un volum -una novel·la, un assaig, un poemari o un text teatral- requereix la mobilització general de l'esperit, i ha de deixar en el subjecte alguna mena d'empremta.

La torre de Montaigne (en primer pla)
Torre de Michel de Montaigne. Foto: Joan Garí.

  Els qui fem classes de literatura, però, ja sabem el pa que s'hi dóna. Només un percentatge ínfim dels nostres alumnes senten un interés real pels títols que els proposem. A l'hora de la veritat, tot són inconvenients: que si són llibres molt vells, que si el vocabulari és difícil, que si són massa llargs, que si resulten avorrits. En les llistes universals dels títols més llegits -o potser tan sols més comprats- continuen apareixent grans clàssics, i no hi falten la Bíblia o el Quixot. La gent que encara té un tracte més o menys habitual en la literatura, però, no tria aquesta mena de llibres. El que sol triomfar són historietes tocades per un matís romàntic, o un sabor "històric", o un aire policíac. La gent vol entreteniment, i com el món actual ja proporciona moltes maneres d'entretenir-se sense haver de tocar paper -ni que siga paper virtual-, doncs sempre hi ha bons motius per a arraconar la lectura.

  Com a resultat d'això la literatura -la literatura de qualitat- s'ha convertit en un reducte de minories selectes. I les editoriasl consideren un èxit vendre mil còpies d'un sol títol. Se'm dirà, i no sense raó, que és així com han anat sempre les coses. O és que l'Odissea, o els Essais, o Guerra i pau han sigut mai devorades per masses àvides d'amics de la lletra impresa? Segurament no. Al món l'ha mogut i el mourà sempre la immensa minoria. Però ara, amb el nou univers digital, amb les noves facilitats per a crear, accedir a o difondre textos, la paradoxa resulta més en carn viva, si cap.

  Al final, ens inunda la sensació que intentar convéncer les grans majories dels beneficis de la lectura és una estratègia perfectament inútil. Els motius pels quals algú es converteix en lector continuen constituint un inventari tancat: una oportuna malaltia d'adolescència, una cruïlla biogràfica, un accés impensat a una biblioteca ben nodrida. Cada vegada estic més convençut que res que es puga fer explícitament per a formar lectors funciona o funcionarà. El terreny de joc és el dels implícits -inaprehensible i inescrutable.

  Perquè també pot ser que, al capdavall, les facilitats en aquest terreny siguen una mica contraproduents. Volem sumar lectors? Doncs prohibim llegir.Activem el Fahrenheit 451. Perseguim els llibres. Convertim-los en matèria de sospita i de contraban.

  És això, amics. Feu-me el favor de no llegir. Fem córrer la brama que la lectura provoca càncer d'ulls. Recordem què va passar amb Alonso Quijano i Emma Bovary, quina mena de torbació mental indueixen els llibres.

  Ja sent nostàlgia per aquesta gran campanya encara inexistent, una campanya oficial, amb tots els ets i els uts, demanant a la població que clausure tota biblioteca privada o pública i s'abstinga de freqüentar cap títol en paper o en e-book. Llavors, així, el llibre es convertiria en un bell objecte d'estraperlo, en una mercaderia la possessió de la qual posaria en perill la vida. És l'única eixida -és l'única solució. Tot és millor que una llarga agonia, entre hipòcrites proclames oficials i desesperació de les ments benpensants.

  Tornem al principi. Tornem a escoltar històries vora la llar amb un murmuri clandestí i tornem a inscriure a foc màximes de saviesa a les bigues del nostre refugi més recòndit, la torre del nostre homenatge més íntim. És l'última oportunitat. Dissuadiu la lectura -i viviu-la d'una puta vegada.

 

Missis Thatcher i ma tia Conxín

Por: | 10 de abril de 2013

  Margaret Thatcher sempre em recordava ma tia Conxín. Seria pels seus pentinats, pel seu aire de dona de províncies, pel seu somriure lepòrid. Ma tia Conxín també és molt conservadora. Ser conservador és una actitud vital perfectament legítima, de vegades d'una gran lucidesa. No m'imagine ma tia, però, proclamant la famosa frase de Margaret Thatcher, la frase que era un autèntic programa de govern, la sentència terrible destinada a escenificar-se a vida o mort: "No existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies".

Margaret-Thatcher

  Aquesta frase és més mortalment inapel·lable que la que inaugurava la cinquena simfonia de Beethoven. Aquesta frase és una declaració d'intencions i un eficaç epitafi. Ma tia creu en els individus i les famílies, però es va quedar viuda molt jove i no ha tingut fills. La seua família més pròxima, ara, és ella mateixa. S'ha quedat sola i és un individu trist i un poc moix, que necessita el carinyo de tots.

  També la Thatcher es va quedar sola al final, presonera de la seua ment malalta. Amb la famosa frase usada com un mall, ella va destruir meticulosament la societat britànica. A la manera de les profecies autocomplides, va decretar que la societat no existia -que no havia d'existir- i, en conseqüència, es va dedicar a demolir-la.

  Després va vindre la crisi actual i una legió de cadells conservadors europeus es va esforçar a donar-li la raó. La frase es va convertir en un nou evangeli i Tony Judt, mentre l'esclerosi lateral amiotròfica el corroïa meticulosament per dins, es va veure en la necessitat de convertir-la en el paradigma de tot el que havia anat malament des dels anys 60.

  Admire els constructors de frases (sóc escriptor, al capdavall), però m'horroritzen els destructors de la societat. Hi ha moltes maneres de ser conservador. Preferisc, de totes totes, la de ma tia. Descanse en guerra, missis Thatcher.

Jutges

Por: | 03 de abril de 2013

  Ara és el temps dels jutges. Tot Espanya és un podrimener on, en lloc dels fruits del paradís, maduren estranyes formes de colors repulsius. Al voltant d'aquestes lletjors polimòrfiques de vegades les càmeres focalitzen algunes figures solitàries: són els encarregats d'esporgar els camps i tallar de soca-rel les plantes corrompudes. Vénen a ser, en certa manera, els funcionaris de l'heroisme. Però no tenen superpoders i res ens garanteix que la seua faena serà realment útil. Als ulls dels ciutadans, són l'últim recurs, la sola instància que pot, finalment, fer prevaldre la justícia.

José Castro

  Aquests individus formen ja part, cada un amb el seu estil, d'un cert imaginari col·lectiu. Qui no coneix, per exemple, la jutgessa Mercedes Ayala, encarregada del cas dels EROS d'Andalusia? És un espectacle inigualable la seua entrada cada dia a les oficines del jutjat, amb el rostre impertorbable, la seua enigmàtica maleta i el seu aire de dona de món perduda en una festa on no se sap qui l'ha convidada. Si la justícia és bella -altivament i austerament bella- té l'apariència de la jutgessa Ayala. Si la justícia, en canvi, ha de ser quotidiana, pròxima, un poc desmanegada, es corporeïtza exactament en la figura del jutge José Castro, de Palma de Mallorca. Ell ha posat contra les cordes la frivolitat rapinyaire d'Iñaki Urdangarín i no ha dubtat a encausar, finalment, la temorenca infanta amb què aquest es va casar. Ell ha convertit el carreró d'entrada al seu jutjat en un saló de passos perduts morals que revela instantàniament l'ànima negra dels imputats i converteix la seua estupefacció en un petit rictus histèric a la comissura dels llavis. Un magistrat així demostra que els gegants són reals i els molins, molt sovint, estrictament imaginaris.

  I després hi ha el jutge Pablo Ruz, que porta el cas Bárcenas. Aquest home té pinta d'estudiant aplicat i ara s'enfronta al seu examen més decisiu. Llum i cal·lígrafs, exactament. Per a ser jutge, en el fons, no calen unes qualitats extraordinàries. Només cal estar disposat que els bons siguen premiats i els roïns siguen castigats. El seu model -no pot ser altrament- és el judici final que, per si algú ho dubtava, en cada estrada té lloc tots els dies.

  No m'estranya que, de vegades, a alguns jutges se'ls puge la vanitat al cap, i es disputen el territori com àguiles orgulloses. Per això el perfil mineral de la calba de Javier Gómez Bermúdez, abillat amb el seu sempitern barret borsalino morat al damunt d'unes ulleres de sol dissuasives, li va disputar a Ruz l'oportunitat d'alçar la tapa del contenidor d'escombreries que és ara mateix el partit en el Govern. Que vagen amb compte -és el meu consell. També Baltasar Garzón -una altra àguila petulant- va provar, amb els ulls ferotgement embenats, d'honrar les víctimes de la més gran injustícia. I va ser abatut.

  Quan un jutge fracassa ho fa amb ell tota la societat democràtica. Per això m'agradaria no haver de ser escèptic amb la faena d'aquests hòmens i dones. D'ells depén que aquesta dissortada pell de brau puga algun dia regenerar-se i s'hi tornen a collir fruits saborosos. No cal el paradís: només necessitaríem un rodal de terra suficientment allunyat de tots els inferns possibles.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal