Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Una visita al Museu de l'Aforisme

Por: | 29 de junio de 2013

  He passat uns dies a Mallorca, presentant la meua novel·la El balneari. La intel·liguèntsia local està encesa en flames, per la política del president Bauzà en contra de la llengua i el programa d'austeritat habitual. El que els hi puga dir un valencià, òbviament, resulta tremendament redundant... Els sectors progressistes mallorquins, però, no s'han resignat, i hi han plantat cara: l'assemblea de professors ja ha anunciat formalment, per al setembre, una vaga indefinida. Veurem què passa.

Joan_guasp
Joan Guasp

  Dies feliços a Palma i a Valldemossa. Em fa d'amfitrió l'escriptor Joan Guasp, que és el responsable a Consell -el seu poble nadiu-, d'un curiós Museu de l'Aforisme, de titularitat municipal. Allí l'anuncien com "el museu més petit del món". No sé si ho és, però resulta molt apropiat al tipus de literatura que acull: ja vaig escriure fa molts anys que m'agradaria crear un llibre de sentències titulat Obres completes, ja que cap altra cosa és un aforisme: una morigerada, petita i exhaustiva obra completa. Al Museu de Consell hi ha exemplars dels textos dels grans aforistes de tots els temps: Lichtenberg, Kark Kraus, Joubert, Nietzsche, Cristóbal Serra (també mallorquí i bon amic de Guasp), Gómez de la Serna, Zarko Petan, Shopenhauer, Cioran... Veig amb plaer que la col·lecció inclou els meus propis aforismes (disseminats en Les hores fecundes i Senyals de fum) i també els reculls apodíctics que he tingut l'oportunitat de publicar com a director de diferents col·leccions d'assaig en els darrers tres lustres: E. M. Cioran, l'escriptura de la llum i el desencant (antologia perspicaç a càrrec de Joan M. Marín), el Llibre de sentències de Friedrich Nietzsche (magníficament traduït pel professor Joan B. Llinares), els Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec ("descobert" per l'inquiet Guillem Calaforra i des de llavors constituït en llibre de capçalera per a molts de nosaltres) o els Pensaments de Goethe versionats per Joan Maragall.

Museu de l'Aforisme (Consell)

  En tan bona companyia vaig parlar de la meua literatura a un públic atent i distés, mentre comentàvem alguns dels nostres aforismes favorits. Personalment, sempre em ve a la memòria aquell de Nietzsche, "Tot el que és profund necessita una màscara", una veritat tan abassegadora que només podia haver estat proferida per un boig. A Joan Guasp (autor de Humor meu i Déu meu. Aforismes al voltant del dubte i de la incertesa) li va fer gràcia aquell altre de Cioran, "Tota versió de Déu és autobiogràfica". Guasp, precisament, és el responsable d'alguns reculls sentenciosos amb molt de gra. En la soledat de les àmplies golfes de la seua casa pairal a Consell, passa les hores imaginant obres innombrables, de tot tipus i gènere. És un literat acusadament prolífic, que ha destacat també en el camp del teatre. En un país amb tan escassos lectors i sense una crítica literària professional i solvent, els escriptors especialment fèrtils estan condemnats al silenci o la indiferència. Això Joan Guasp ho sap, però s'ho agafa amb el seu característic i entremaliat sentit de l'humor. Ell escriu per diversió i per apaivagar aquesta veueta interna que li parla a cau d'orella. El seus aforismes ho expliquen tot: sap que "L'infant que més feim callar els homes és el que portam dins nosaltres" i després confessa, com si se sabera aquest paradoxal infant: "Tenc la sensació d'haver fet alguna cosa ben feta, però no sé quina".

  Si hem de fer cas de les seues càpsules de doctrina secular, "Un escriptor, per poc que escrigui, sempre escriu massa". Però també llegir en excés ocasiona greus problemes: "Ja mai més no podré ser original: he llegit massa". Ell ja ha estat segurament víctima de les dues preguntes que mai s'han de fer a un escriptor: "Has llegit tots aquests llibres?" (al davant de la seua biblioteca) i "Què hi ha de real i què d'inventat"? (al davant de la seua novel·la). Per això es pot agafar l'ofici amb molta parsimònia, procurant sent clar, però no excessivament. Com ha escrit, "Per molt envitricollat que ho diguis, sempre hi haurà algun babau que ho entendrà". I una perla final: "Tenc la sort de no haver de viatjar. Jo visc a Mallorca".

  Mallorca, en efecte, és el paradís que imaginem els forans i jo he tingut la sort de pertànyer-hi durant un breu lapse de temps (una eternitat instantània). Veig Joan Guasp escrivint envoltat de llibres, mentre la seua gentil esposa fa una coca superba. Les seues tres belles filles -Frània, Kàtia i Eva Maria- no tardaran a acudir. I el seu nét li castigarà els ronyons! Mentrimentres, al Museu de l'Aforisme, se sent una remor sorda que ve dels prestatges: és el diàleg entremesclat dels grans forjadors de la literatura sapiencial, que no poden deixar de mormolar les seues denses frases. A l'avió, creuant el gran bassiot, encara puc sentir-los.

Arròs a banda amb rata (Oda a la nostra cuina)

Por: | 20 de junio de 2013

  Vos he parlat de la meua cuina materna? Si hi ha un sentit gastronòmic essencial, aquest es troba  en les receptes de la mare -de totes les mares. L'altre dia dinava a cals pares, com solc fer sovint amb l'excusa dels ritmes i els horaris impossibles de la vida moderna. Ma mare havia fet arròs a banda. És un arròs que sol fer amb cavalla, un peix blau barat i nutritiu que es troba fàcilment a la llotja quan tornen les barques de pesca cada vesprada al port de Borriana. Al mercat, però, la pescatera, desolada, li donava la sorpresa: no hi havia cavalla. Sense problemes, ma mare va triar un altre peix: la rata. El Uranoscopus scaber o rata de mar és un animal definitivament lleig, amb el cap cuboide i proveït d'espines, una boca ampla i poc amigable i unes fortes aletes pectorals. Pot fer 40 centímetres de llarg i fins a un quilo de pes. El nom de rata de mar li escau bé, perquè el seu aspecte repulsiu i abissal recorda fàcilment -amb els ulls de la suggestió- el del rosegador que colonitza la terra ferma.
Rata de mar

  Ma mare no va dubtar. Acaba de fer vuitanta anys però està mentalment àgil i físicament  tan eixerida com una oliva sevillana. Al capdavall, ella ja solia usar la rata de mar, que és un peix gustós, de carn blanca i esponjosa, per a fer uns fideus o una sopa. El caldo resultant -amb la rata acompanyada de bajoques, ceba, patata i alls, com s'ha fet sempre a casa- va proveir aquesta vegada un arròs de tast robust, profund, delicadament saborós.  Precabudament, però, ma mare va ocultar el nom del peix als meus fills, i els va escudellar l'arròs acompanyant-lo de les seues molles asèpticament abellidores. Tots vam menjar a gust i després en pressumíem: arròs a banda amb rata!
  El miracle, en efecte, s'havia materialitzat una altra vegada. Amb el seu innat i genealògic sentit gastronòmic, ma mare improvisà una varietat de la recepta de sempre que podia satisfer el paladar més exigent. El nom del peix en qüestió, en tot cas, em recorda l'episodi, ben conegut, de El País Valenciano de Joan Fuster. El de Sueca no s'hi estigué de comentar, sense gens de mala bava, el costum de cuinar la paella amb rata de marjal al seu país de l'Albufera. Les forces vives, que trobaren tants motius per a odiar aquest llibre, consideraren l'anècdota el súmmum de la incorrecció política, i així ho van fer públic. Vicent Andrés Estellés, en Quadern de Bonaire (ara reeditat dins Animal de records, aplec de les seues proses memorialístiques), recorda l'anècdota i s'hi rabeja.
Convidat per uns amics al Palmar, ix el tema. Els amics el volen convéncer de la bondat de la rata "en paella o rostida". El poeta dubta, però afegeix: "Jo recorde que a un amic meu, el senyor Fuster, de Sueca, li varen donar un disgust dels grossos perquè en un llibre seu havia tocat aquest tema gastronòmic de la rata. Mai no ho vaig entendre, perquè tenia el record viu encara dels dies que jo mateix havia passat a l'Albufera".

  Tot plegat -la rata de ma mare i la de Fuster i Estellés- em pilla llegint un dels últims llibres de Jaume Fàbrega, L'essència de la cuina catalana (Editorial Comanegra). D'aquest gastrònom s'han fet elogis superlatius, tots ells merescuts. Ara ens proporciona un complet receptari amb el bo i millor de la cuina dels Països Catalans, demostrant precisament la profunda imbricació dels diferents plats regionals per damunt de les fronteres polítiques i de les suspicàcies localistes. Fàbrega no s'hi està d'incloure la paella valenciana al costat de l'arròs negre de la Costa Brava, o la fideuà de Gandia amb els fideus rossejats o a la cassola de més al nord. Ara que algun il·lustre analfabet amb plaça de diputat a Corts ha vingut a explicar-nos una vegada més que la "llengua valenciana" ja es parlava al Pleistocé, el sentit unitari d'aquest llibre hi pot causar algun trasbals del miocardi que seria divertit de contemplar.
  És difícil explicar el plaer que es destil·la amb la lectura d'aquest magnífic llibre. Hi van compareixent els plats que he menjat sempre a casa: l'olla de cardets (que és la variant a la Plana de l'Escudella i carn d'olla de Catalunya), la coca de tomata, l'esqueixada o espencat (que Fàbrega jutja un plat "únic al món"), el peix torrat amb una picada d'all, oli d'oliva i julivert, les olives trencades (preparades amb aiguasal o salmorra i herbes aromàtiques). Té raó el gastrònom: una cuina nacional  no és un conjunt de receptes, sinó una gramàtica, "una combinatòria autofecundant i un diàleg amb la cuina moderna i amb d'altres cuines arreu del món".
  Sempre havia considerat un localisme tronat jutjar la cuina pròpia com la millor del món. La nostra cuina, però, que ja disposava del primer manual de gastronomia conegut (el Llibre del coc), ara ja compta  amb el títol de millor restaurant del món -El celler de Can Roca. I els gastrònoms més sofisticats la consideren "l'últim gran secret culinari d'Europa".
  Li explique tot això a ma mare i ella somriu. Què li diré?  Ella, que no sap res de teoria gastronòmica, condensa a les seues mans aquesta saviesa mil·lenària de què parla Fàbrega. Amb una simple rata, fa un arròs memorable, magnífic, literalment inenarrable. En cuina, cada aliment és sagrat. L'essència del sabor ens acompanya com el més delicat dels tresors de la memòria.

Yoram Kaniuk i la nostàlgia d'un lloc on no hem estat mai

Por: | 12 de junio de 2013

  Dissabte passat, 8 de juny, va morir a Tel Aviv Yoram Kaniuk. Kaniuk formava part de la nòmina dels escriptors israelians contemporanis (com Aharon Appelfeld, David Grossman, Amos Oz o Abraham B. Yehoshua) caracteritzats ben sovint per constituir-se en la consciència crítica d'un país construït amb la Torà en una mà i un rifle en l'altra, com en un transsumpte oriental del salvatge oest americà. Kaniuk va viure el temps de la construcció del nou Estat sense deixar d'escoltar els testimonis dels supervivents de l'Holocaust (silenciats o negligits en la primera memòria oficial d'Israel). Les seues idees esquerranes el van apartar dels cants de sirena el massís de la raça. En un país on la dreta religiosa n'informa l'imaginari i el corpus legislatiu, són quasi sempre els escriptors els qui han de recordar, als seus compatriotes i al món, que ser jueu no ha d'implicar necessàriament ocupar el lloc simbòlic del botxí.

Yoram Kaniuk

  Com totes les lucideses acollides a l'estatus de minoria més o menys molesta, Yoram Kaniuk ha representat en vida una cosa semblant al que representem els "catalanistes" al País Valencià (o els "espanyolistes" a Catalunya, ai!), i els liberals laics als Estats Units, a Polònia (com el meu amic Jarek Mensfelt, relacions públiques del museu Auschwitz-Birkenau), al món àrab, a tot arreu on la unió del pesament conservador (i disculpeu-me l'oxímoron) i el fanatisme religiós constitueix el còctel més letal a què ha d'enfrontar-se un planeta a la deriva.

  L'editorial independent espanyola Libros del asteroide va publicar fa uns mesos el darrer llibre de Kaniuk, 1948. Amb el títol de "Nostàlgia d'un lloc on no hem estat mai" el vaig comentar en Ofici de lector, i potser és bona idea recuperar ara aquell text. Dedicat a la seua memòria.

  Els escriptors israelians són sovint incompresos al seu propi país. Venen amb els seus llibres sota el braç disposats a aixafar la guitarra. El poder i la literatura fan de mal casar. Les autoritats de cada lloc tenen els seus designis, legitimats per les urnes (i no cal dir res dels governs dictatorials, oposar-se als quals és un assumpte purament moral). L'autoritat té la seua mística, la seua propaganda, el seu "prietas las filas". Però la literatura, com es pot comprendre, funciona amb unes altres coordenades. Israel és un projecte magnífic, el just aconseguiment d'una pàtria definitiva després de tants segles de persecusió i de diàspora. Però aquesta pàtria -ai!- ha de ser necessàriament compartida amb els palestins. Ja coneixeu la història de les friccions sanguinàries israelopalestines. Com va dir Sartre, i m'agrada repetir, s'ha de trobar la manera d'estar a favor dels jueus sense estar en contra dels palestins. I ningú diu que això siga fàcil.
  Per a un escriptor jueu contemporani és un dilema complex com pot atendre per igual les necessitats defensives del seu país amb la crítica a les ofuscacions ofensives. Yoram Kaniuk, per exemple, va formar part de molt jove de la secció naval del Palmaj, acròstic de les Plugot Majatz (i perdó per la transcripció, si no és la correcta en català: desconec completament la llengua hebrea i les seues correspondències fonètiques amb la nostra). Es tracta de les forces de xoc fundades el 1920, durant el mandat britànic a Palestina, pels activistes sionistes. Després de la creació de l'Estat d'Israel aquestes tropes s'integrarien en l'exèrcit regular jueu. L'any 1948, els seus homes van jugar un paper important en la fundació de l'Estat israelita.
  Ocorre, però, que, com diu Kaniuk, "cap memòria té Estat, cap Estat té memòria". Per a instituir-se, Israel va haver de fer front als àrabs, amb qui havia conviscut durant generacions. Hi va lluitar, els va expulsar. Els joves jueus van poder viure fins a l'heroisme la mística tectònica d'aquest Estat, que es va parir entre sang, suor i llàgrimes. Els joves jueus -joves com Yoram Kaniuk- van ser impel·lits a donar la seua sang en nom d'un propòsit superior. Molts anys després, l'escriptor rememorarà aquell episodi de la seua vida, i s'adonarà del subtil décalage entre el que ell va viure i el que després se n'ha contat.
  "Hay libros exquisitos. Películas exquisitas. Artículos eruditos sobre batallas en las que participé y no reconozco lo que se dice en ellos. Enmascaran el pasado a fin de que sea eso lo que se recuerde", ens xiuxiueja l'autor. Però "emmascarar" el passat vol dir simplement "relatar-lo", perquè tot relat és una ordenació i una jerarquització dels esdeveniments. I en el relat de la fundació d'Israel és fonamental que Israel resulte ben parada.
  La primera conseqüència d'una guerra és la divisió taxativa entre bons i roïns. Els àrabs, en aquest relat, han de ser necessàriament els roïns. Aquells contra qui s'ha de lluitar, aquells que han de ser bandejats, exclosos, morts. Però alguns jueus es pregunten si això está bé: passen a ser els mals jueus. Els enemics interiors. Els traïdors.
  Posat en el seu paper de traïdor, Kaniuk ens ensenya que la frontera entre bons i roïns, entre amics i enemics és molt més difusa, porosa i confusa del que ens havien contat. Israel es funda entre sanglots. "Nosotros somos un pueblo de maletas, de idas y venidas, de nostalgia de un lugar en el que no hemos estado nunca". Potser la terra promesa no siga un lloc, sinó una actitud. Potser la terra promesa és un concepte tan bell que es malmet de seguida, amb la primera mala acció. "Y es que hay que ser un joven loco para luchar en una guerra suicida por alguien que no sabes quien es y por algo sobre lo que no tienes ni remota idea de lo que será. Sólo después de la guerra se descubrió, y no siempre con agrado, que fundamos un Estado para unos muertos que no vivirían en él".
  L'ombra d'Auschwitz senyoreja aquest llibre -tots els llibres de tots els escriptors jueus. Però els supervivents de l'Holocaust, irònicament, són els més comprensius amb la causa palestina... Tanmateix, no cal esperar que els seus contemporanis, els moderns habitants d'Israel, comprenguen això.

  Fora de la comprensió consensuada dels seus conciutadans, Kaniuk escriu una novel·la on es posa en dubte l'heroisme dels pioners del seu país. Com va escriure un crític, Kaniuk "descriu la guerra de la Independència com una sèrie de batalles fallides dirigides per comandants i lluitadors traumatitzats als qui, sense proposar-s'ho, els va eixir un Estat". I és així exactament com es materialitza la promesa d'una terra de llet i mèl, més enllà del desert. I d'aquí la pertinència de la paràbola moderna de Yoram Kaniuk.

Dotze jutges d'un jutjat

Por: | 08 de junio de 2013

  Ja tenim la nova composició del Tribunal Constitucional (TC). Sense sorpreses, el govern de Rajoy ha culminat el vell somni que feia deu anys que se li escapava d'entre les mans: la nova composició, amb les  noves incorporacions (Santiago Martínez-Vares, Enrique López, P. González-Trevijano i Juan Antonio Xiol), hi assegura una majoria governamental. Dels dotze jutges que formen l'alt tribunal, set són ara de tendència conservadora.

El Tribunal Constitucional se'n va de corrida. Foto El País

  Això d'etiquetar els jutges entre conservadors i progressistes és un eufemisme a què ens hem avesat amb una gran lleugeresa. En realitat, el que volem dir és que el partit que proposa els candidats (i és una matèria on PP i PSOE tallen amb gust la major part del bacallà) s'assegura que cada nom estiga investit per una ideologia que els siga propera. Després els magistrats -se suposa- actuaran en consciència, però la maldat d'origen és un fet. És clar que anomenar conservadors senyories com Francisco José Hernández (proposat pel Senat l'any 2011) o Enrique López (escollit ara pel govern central) és un abús del llenguatge. Un senyor -com ara López- que considera que el matrimoni entre dos hòmens equival a la "unió entre un home i un animal" se'n va molt més enllà del terreny del conservadorisme... Però en les mans d'aquests -i d'altres com ells- estarà interpretar assumptes com la llei de l'avortament, la reforma laboral, la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya o els recursos contra les retallades. Por fa pensar per on aniran les sentències emanades per la més alta magistratura d'aquesta dissortada pell de brau.

  El vici d'origen, en tot cas, pot propiciar situacions molt curioses. Alguns d'aquests senyors magistrats no s'han estat de fer declaracions a tort i a dret sobre les matèries que hauran d'avaluar jurídicament. És normal això? Sembla que a Espanya sí. Més enllà de les nostres fronteres, però, les coses poden prendre caires diferents.

  Un exemple: el meu editor i amic, Quim Torra (ànima de l'editorial A contravent), va impulsar al febrer del 2011 un recurs davant el Tribunal d'Estrasburg contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Torra i l'advocat Jordi Cortada, cosignants del recurs, han considerat que la resolució del Constitucional vulnera el dret a un judici equitatiu. El seu representant davant l'alt tribunal europeu, el jurista francés Bertrand Matié (catedràtic a la Sorbona i un dels màxims constitucionalistes de França) argumenta que el TC espanyol, repetidament acusat de parcialitat en la figura d'alguns dels seus membres, no està autoritzat per a retallar aspectes fonamentals d'un text legal aprovat en referèndum l'any 2006. Matié, que no es xucla el dit, ha assegurat a Torra i Cortada que hi ha elements suficients en la defensa com per a acaronar la possibilitat real d'un èxit.

  Ara, amb les noves incorporacions, es referma la idea de Bertrand Matié. És igual que siguen els conservadors els majoritaris: la sola idea d'un tribunal d'aquesta categoria dividit i condicionat per aquestes etiquetes polítiques ha de posar necessàriament en guàrdia els jutges d'Estrasburg. Veurem la successió dels esdeveniments. No seria, però, la primera vegada que l'estat Espanyol ha de suportar sentències desfavorables des d'Europa. I això no fa gens de gràcia a segons qui.

  Encara tenim en la retina la imatge, que va publicar aquest diari a l'abril del 2010 (i que il·lustra aquest post) de tres dels ponents de la sentència sobre l'Estatut de Catalunya en oberta companyonia al carreró de la plaça de bous de la Maestranza de Sevilla: Guillermo Jiménez (conservador), Manuel Aragón (progressista) i Ramón Rodríguez Arribas (conservador). Segur que ells mateixos, confosos amb el fum indivisible dels seus havans, no es consideraven res més que liberals, que és l'etiqueta preferida dels espanyols que no volen ser de dretes.

  Tot això (la substància, no la foto de la corrida) serà algun dia argumentat en una decisió del Tribunal d'Estrasburg. Potser llavors els qui ara es freguen les mans de satisfacció no somriguen tant.

  Setze jutges d'un jutjat -fa un conegut embarbussament- mengen fetge d'un penjat. I el fetge és la imparcialitat de la justícia, ves per on...

 

Lincoln

Por: | 04 de junio de 2013

  M'agrada el cinema de Steven Spielberg perquè du a terme allò que jo mateix busque com a escriptor: obres d'art bastides amb una tècnica irreprotxable que són, alhora, aptes per a un gran ventall de potencials espectadors. Existeix, en efecte, el miracle de l'obra ben feta adreçada a un públic massiu. I Spielberg n'és un exemple perfecte. Ningú podrà dir que Saving Private Ryan (Rescatant el soldat Ryan) no és una gran pel·lícula; l'espectador que hi accedeix en un cinema a l'extraradi, ben proveït de crispetes, s'hi sent com l'infant que va ser i s'hi disposa perquè li siga relatada una història com les que li contava el seu avi, tot rememorant la guerra (qualsevol guerra). En el fons, un director aconsegueix els seus objectius quan extrau de la nostra mirada l'espurneig d'aquell xiquet de deu anys que acudia amb els amics a veure una i mil vegades, cada diumenge, un film d'aventures. Alguns en diuen màgia. D'altres, més saberuts, s'hi refereixen com a tècnica, intuïció i un incomparable savoir faire.

Abraham_Lincoln_head_on_shoulders_photo_portrait

  Dic tot això perquè acabe de visionar l'últim film de l'autor en qüestió, Lincoln. Com probablement sabreu, aquesta obra està centrada en els episodis finals de la Guera de Secessió nordamericana, en el precís moment en què el Sud agonitza i la Cambra de Representants discuteix, a  inciciativa del president, l'esmena a la Constitució que abolirà definitivament l'esclavitud als EEUU. Sorprenentment, el film es concentra a explicar permenoritzadament un colossal acte de prevaricació: els republicans -el partit de Lincoln- necessiten 13 vots demòcrates per a traure endavant l'esmena a la Constitució. I els aconsegueixen, amb la participació activa del president, comprant els diputats opositors amb diverses prebendes. Comprant, en efecte. És un fet descarnat però certíssim: els negres adquireixen l'estatus d'éssers humans gràcies a un seguit de petits actes de corrupció institucional.

  El film no es planteja com un dilema moral, certament. En tot moment l'espectador és convidat a identificar-se amb aquest president-filòsof, convençut de la licitud dels seus actes, disposat fins i tot a mentir el Congrés per a aconseguir els seus fins.

  Ja em disculpareu, però ara que la corrupció és moneda d'ús corrent en aquest costat de l'Atlàntic, m'imagine certs personatges ben coneguts contemplant aquestes imatges amb un goig interior difícil d'explicar. No recollia Bárcenas, per dir un nom, donatius per a fer gran el seu partit? No es van unflar les factures de la visita del papa a València per a assegurar un esdeveniment exemplar, amb la maquinària ben greixada? No s'orquestrà el terrorisme d'Estat, al final del mandat de Felipe González, per a acabar amb el malson d'ETA?

  Sí, el territori és perillós. Però la missió de l'artista, novament, no és impartir doctrina, ni establir lleis morals. El que planteja Spielberg, i ho fa magistralment, és un relat desapassionat a l'entorn d'un home que pensava a plena consciència que el fi justificava els mitjans.

  No cal justificar l'injustificable. En tot cas, la distància entre Lincoln i qualsevol corrupte de pa sucat amb oli és i serà abismal. Però la reflexió hi és. I la grandesa de Spielberg és plantejar-ho obertament, no per a contribuir a l'hagiografia sinó precisament per a deixar el sant sense vestimenta, nu i pelat, identificat exclusivament pels seus actes.

  No sé. Potser si els GAL hagueren acabat efectivament amb ETA ara pensaríem en González com en una figura comparable al setzé president dels EEUU. Com en tot a la vida, el que no es perdona -mai- és el fracàs...

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal