Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Llibertat!

Por: | 26 de abril de 2015

El cantautor i professor valencià Rafa Xambó ha publicat un nou disc. Es tracta, però, no de material estrictament nou, sinó de la recuperació d'una maqueta trobada recentment, i gravada en la dècada dels 70. El disc en qüestió es diu Llibertat! i inclou nou composicions, amb música de Xambó i lletres seues però també, en algunes ocasions, procedents de composicions poètiques de Miquel Martí i Pol o Feliu Formosa.

Rafa Xambó, als vint anys

  Escoltades ara, aquestes cançons de fa quaranta anys, ideades i interpretades amb la vehemència i l'ambició d'un jovencell de vint anys, em fan vindre records d'aquella època en què jo també vaig tindre díhuit, dèneu, vint anys. I com tot jovenàs amb sang a les venes en aquella edat, vaig formar el meu grup musical, i vaig compondre i vaig escriure lletres, i vam concursar en aquell Festival de la Cançó a Borriana que ara és un plec de la memòria i un to nostàlgic en la veu.

  A les cançons d'aquell primer Xambó hi ha deixos de Ramon Muntaner o de Joan Isaac, que són els autors que m'imagine que sentiria, perquè eren els seus companys de generació. És una música magnífica, la d'aquells anys, quan tot semblava possible -i tot era a punt d'estroncar-se no sé si irrevocablement. Muntaner va deixar d'actuar, Isaac es va retirar temporalment (després, per sort, ha tornat); Xambó ens ha anat regalant, al llarg del temps, melodies suggeridores, i fons i tot tot un Shakespeare. Els qui tenien vint anys als anys 1970 saben el que és reclamar Llibertat, i rebre, per torna, una burocràcia més o menys eficaç, però massa grisa si, el que s'ha somiat, és un arc de Sant Martí.

  No voldria cloure aquest petit recordatori d'una obra feliç sense fixar-me ni que siga en una de les cançons. Òbviament, aquestes composicions tenen els defectes i els encants d'un primer disc, així que no val la pena detindre-s'hi. Un tema, en especial, m'ha subjugat, perquè constitueix el retrat més vívid d'un tipus que sol estar absent dels llibres d'història, però que és el responsable, per exemple, del fracàs de la Transició al País Valencià. El Vicent d'aquesta cançó és el petit esquirol, el traïdor per unes poques monedes, el qui s'escaqueja, el qui ho obstaculitza tot, el triomfador final i el majestuós fill de puta. Llegiu i escolteu, i després jutgeu vosaltres mateixos:

CANÇÓ DE VICENT
Vicent vine amb nosaltres
Anem a per l’enemic
Que al nostre company Batiste
Li han pegat i l’han ferit
Vicent, vine amb nosaltres
Anem a per l’enemic.
A mi no em claveu en lios
A casa estic molt bé
Cadascú que s’apanye
I pague lo que ha fet
Jo me’n vaig a ma casa
M’amague en un racó
Si els altres no s’amaguen
Quina culpa tinc jo.
Vicent vine amb nosaltres
A la manifestació
Que al nostre amic Joan
L’han tancat a la presó
Per dir les seues idees
L’han tancat a la presó.
A mi no em claveu en lios...
Vicent vine amb nosaltres
I voràs lo que ha passat
Un home a la teua dona
Li ha pegat i maltractat
Vicent vine amb nosaltres
I voràs lo que ha passat.
A mi no em claveu en lios...
Als vint anys era un covard
Als trenta un esquirol
Als quaranta era un cabró
Vicent als cinquanta anys
Era un gran governador.
A mi no em claveu en lios...

La mirada interior

Por: | 12 de abril de 2015

  La mirada interior és la més ineludible. Hi ha una saviesa que emergeix del trànsit per les estretes carreteres de l'ànima, allà on en qualsevol revolta ens pot sorprendre un paisatge que és el revers exacte del solatge més intransferible de la nostra biografia.  En aquests pobles arraulits al final del trajecte, on un vell camina cap al sol i un gat observa la lluna des d'una teulada, allà on les mateixes pedres que han servit per a fer marges mitgers s'han usat per a bastir palaus gòtics, podrem seure i tornar a omplir les alforges, perquè un nou camí ens espera.
  Mirar cap a dins sempre és més difícil. En l'epidermis, que el mar llepa amb la seua memòria salobre, hi ha sensacions increïbles, que no pararíem mai de contar. Però a dins totes aquestes percepcions es transformen i es metabolitzen fins adquirir el pes exacte, la quota d'humanitat que ens pertoca. A fora hi ha més llum i se sent la cridòria infantil com una benaurança; el silenci interior, tanmateix, és d'una qualitat tan compacta que s'assembla al més pur dels diamants.

Fotografia de Carlos Ripollés

  No és fàcil escollir la vida interior. En el fons tots anhelem, com en una profecia un poc maleïda, tindre un lloc en la multitud que empeny i que clama, beure'ns els colors de la vida amb avidesa i horror. Aquest aldarull ens impedeix escoltar-nos el cor, i això, de vegades, pot ser una taula de salvació. Tard o d'hora, però, hem de mirar cap a dins, allà on s'entreveuen les teules amb molsa, les escales irregulars, els carrerons humits i ombrívols. És el lloc exacte on el nostre pensament pot reposar i ens pot regenerar.
  D'alguna manera, la superfície -la perifèria- és en color, però la dimensió íntima -interna- només pot ser en blanc i negre. No hem de pensar que en l'escala dels grisos hi ha cap limitació. És obvi que la vida és en colors, però quan sentim la necessitat d'aturar un moment aquesta vida, de reflexionar durant un segon etern sobre quin és el nostre lloc en el carrussel, necessitem una dimensió dual.
  Hem de buscar, doncs, les nostres empremtes en imatges simples que retraten estrats de la nostra naturalesa més recòndita. Aquestes radiografies filtren les emocions i també un cert nivell de comprensió que només s'adquireix amb els anys. No esdevenim més savis pel temps, sinó per la naturalesa dels nostres canvis interiors.
  Cal també una certa valentia -ara ja ho heu comprés- per a mirar al fons del pou. Allà baix només hi ha aigües encantades que reflecteixen el nostre rostre no com és, sinó com hauria de ser. No hi ha cap perill narcisista. El que hi veiem no ens enamora, més bé ens intriga. La mirada interior ens fa sentir a Ítaca quan, en realitat, no hi hem pogut tornar mai.

[Notes per a l'exposició L'interior, de Carlos Ripollés i Susanna Sebastià, a la sala gòtica de l'ajuntament de Vilafranca (Castelló) -fins al 30 d'abril. Més informació en https://laraberainterior.wordpress.com/]

Buchenwald, 70 anys després

Por: | 04 de abril de 2015

  A l'abril del 1945 -ara fa 70 anys- es va alliberar el camp de concentració nazi de Buchenwald, el més gran dels conservats en territori alemany. Al març del 2008 vaig publicar, en la revista El Temps (núm. 1.241), un reportatge titulat "La memòria dels totalitarismes, encara". Era el resultat d'un ampli periple que vaig emprendre per l'Alemanya de l'Est, de Weimar a Leipzig. Com el text no està disponible a la xarxa, en recupere ací un fragment, en homenatge a les víctimes i els supervivents d'aquell horror.

El crematori de Buchenwald (Foto Joan Garí)

  A Weimar, (dins la boscosa regió de Turíngia), es representa de manera extraordinària el nus gordià de totes les contradiccions del convuls segle XX germànic –i europeu. Weimar, la ciutat de Goethe, és un petit i deliciós enclavament farcit d’història pels quatre costats. Ara mateix no té molt més de 60.000 habitants. En l’època de la seua gran icona, Johann Wolfgang Goethe (entre els segles XVIII i XIX), la poblaven –segons Eckermann- “deu mil poetes i alguns habitants”. Encara ara és un destí literari formidable, i la casa de l’autor del Faust, el museu del seu tipus més visitat del món. Identificar-se com a escriptor en català, en aquest context, no deixa de ser un exotisme amable, però el viatger se’n sent orgullós, i no vol renunciar a la seua quota de classicisme, així que es posa a llegir Ifigènia a Tàuride en la traducció de Joan Maragall mentre rememora, al davant del seu estudi, el Goethe que escrivia aquesta obra mentre un quartet de corda, a l’habitació del costat, l’ajudava a inspirar-se.
  Passejar per Weimar és una activitat sedant i anticlimàtica, i tanmateix els visitants corren perill de ser ofegats per un excés d’estètica. La concentració de bellesa –a cada racó hi ha un casalici, un museu, un detall que va inspirar un líric abrandat- és d’una densitat extraordinària i es respira certament alguna cosa de l’esperit apol·lini que la ciutat reclama per a si.
  Al davant de la casa-museu de Goethe, el pendent afavoreix que les bicicletes deixen de pedalar, i llisquen suaument cap a la plaça de l’ajuntament. Allí es creuaran amb un lent carruatge conduït per un cavall resignat, que passeja els turistes tot al llarg de la façana de l’hotel Elephant, des de la balconada del qual Hitler arengava els seus quan encara no era l’amo dels destins del Tercer Reich.
  L’Hotel Elephant és ara una modèlica institució de luxe per a  passavolants molt exigents, però és difícil oblidar que Weimar fou un dels primers bastions del nacionalsocialisme. Siga per això, o siga per un sentit especialment amarg del sarcasme, els sequaços de Hitler van triar aquesta ciutat emblemàtica per a edificar, a pocs quilòmetres del seu nucli històric, el camp de concentració de Buchenwald.
  El bus número 6 connecta, cada hora, l’estació de trens amb el lager. En el trajecte, impossible no pensar en el viatge –el “llarg viatge” de Jorge Semprún- emprés per tants infeliços, amb una destinació horrorosa. Entre 1937 i 1945 hi van ser retingudes 250.000 persones, provinents de 35 països diferents, de les quals una cinquena part va trobar-hi la mort. Entre els presoners més coneguts, hi ha els escriptors Jean Améry, Imre Kertész o Jorge Semprún, o els polítics Léon Blum, Édouard Daladier (després primer ministre francés) o Ernst Thälmann (dirigent comunista assassinat el 1944 al pati del crematori).
  En l’actualitat només es conserven alguns dels edificis originaris del camp. Els barracots dels presoners van ser enderrocats per decisió de les autoritats est-alemanyes als anys 50. Com a substitució simbòlica, el règim comunista va edificar –entre 1954 i 1958- un fastuós monument, una mena de calvari ateu, a la falda de la muntanya on els nazis van cometre els darrers assassinats massius. Es tracta d’un mausoleu pretensiós i fatigant –una mena de Valle de los Caídos antifeixista-, informat per la lletjor habitual de l’anomenat “realisme socialista”. La visita a aquest Memorial era un acte essencial en l’educació dels alemanys de l’Est. Molts dels qui van ser infants o joves llavors, i formaren part d’organitzacions de pioners o de l’exèrcit, recorden perfectament les seues peregrinacions rituals al símbol immortal de la “resistència antifeixista”.
  Les autoritats democràtiques posteriors al 1990 han mantingut, naturalment, el Memorial, però hi han afegit el record del camp especial soviètic que, entre 1945 i 1950, va afegir la seua quota d’horror –en aquest cas “proletari”- a l’univers concentracionari.
  Buchenwald ofereix, als ulls del visitant actual, la imatge perfecta de la desolació, com un temple desconsagrat. En haver-se enderrocat tota la part central, hi ha un immens buit en el lloc del patiment. El que queda és una memòria arrasada i higienitzada i el visitant faria bé a no caure en la trampa. Al capdavall, es tracta d’un espai on es dugueren a terme assassinats i crueltats sense límit, i també nosaltres hem d’estar-hi moralment a l’altura. Els nazis, bo és reconéixer-ho, tenien un peculiarment sàdic sentit de l’humor. Si a l’entrada principal de Dachau i Auschwitz feren inscriure el rètol “Arbeit macht Frei” (El treball allibera), ací el missatge és “Jedem das Seine” (A cadascú el que li pertoca), sense dubte convençuts que els corresponia a ells decidir entre la vida i la mort de la totalitat de l’espècie humana.
  Jorge Semprún –escriptor espanyol d’expressió francesa- ha dedicat pàgines commogudes als seus records del camp. En Le mort qu’il faut, el seu darrer llibre sobre Buchenwald, rememora la lectura d’una novel·la de Faulkner, extreta de la biblioteca del lager. Però de seguida adverteix a aquells que creuen que vol suggerir que allò era “una mena de sanatori” que no és en absolut aquesta la seua intenció. Es pot llegir Faulkner enmig de l’infern i tanmateix servar alguna cosa de la dignitat inapel·lable del supervivent.
  L’escassa distància que separa el camp de la ciutat goetheana és una distància convulsa, enorme, metafísicament recaragolada. Dos universos morals incompatibles es formen així i segreguen els seus públics respectius: a l’un costat, el públic que pastoreja la ciutat, normalment de procedència nacional, i frueix dels seus cafés, la música als carrers i la cultura arreu; de l’altre, els escassos visitants que decideixen, a més, acostar-se al camp –o que hi han vingut expressament. És difícil viure dues experiències tan diferents amb tan poca separació física. La vida i la mort, l’alegria i la penúria, Europa i l’abisme es comuniquen precàriament gràcies a aquest autobús número 6 que transporta aquells arriscats decidits a conéixer la part més fosca d’ells mateixos. I el bosc de faigs (això vol dir Buchenwald) per on serpeja la carretera és la frontera exacta, la frontera íntima, l’última frontera de cadascú.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal