Manuel Vicent o la frase feliç

Hi ha escriptors que dominen el difícil art de l’adjectiu. D’altres són especialistes a muntar escenes evocadores, llargament vessades al llarg de pàgines d’una novel·la interminable. Entre aquests dos extrems –els uns arrecerats en la brevetat del sintagma, els altres fruint amb el domini del paràgraf- hi ha un terme mitjà que consisteix a saber arrodonir una bona frase, una sentència rotunda i definitiva que condense tot el saber del món en la mínima quantitat de paraules. Manuel Vicent és un bon exemple dels escriptors-frase.

Joan Antoni Vicent, Manuel Vicent i Joan Garí, Castelló, juny del 2012 (Foto: Carme Ripollés)

  Ell és perfectament conscient de les seues qualitats, i per això es dedica a explicar-nos la vida en períodes breus però sucosos, farcits d’una veritat irrebatible. En Mitologías, el seu últim llibre fins al moment, escriu al final d’un retrat de Billy Wilder: “Més enllà d’Auschwitz, en aquest món u ha vingut a divertir-se i enfonsar amb la punta del dit l’oliva cap al fons del martini, mentre resumeixes el món i l’existència amb una frase feliç”. De frases d’aquest tipus –felices, però de cap manera insubstancials- en podem trobar moltes a la seua obra. Bon fill del seu segle, Vicent s’ha format literàriament com a periodista. Fa molts anys que és el columnista estrella del diari El País. Molts lectors acudeixen cada diumenge al seu reclam en la contraportada del periòdic com fan els fidels, als països islàmics, al  crit del muetzí. Allí, entre els estrets marges d’un article de premsa, ha aprés a sintetitzar el pensament i a verbalitzar-lo sense fullaraca ni additius innecessaris. Alhora, i com de pasada, ens ha deixat la seua definició del segon ofici més vell del món: “Periodista és aquest tipus que escriu a tota velocitat de coses que generalment ignora i ho fa de nit i la majoria de les vegades cansat o borratxo i que, no tenint talent per a ser escriptor ni coratge per a ser policia, es queda només en un xafarder o un simple confident”.
  La seua història comença en un moment indeterminat de principis de la dècada dels 60, quan arriba a Madrid amb una maleta carregada de llibres i un cap ja desintoxicat de la immundícia doctrinària de la dictadura. Havia nascut a la Vilavella l’any 1936. La Vilavella és un llogarret de la Plana de Castelló arrapat als contraforts orientals de la serra d’Espadà. Ací es va aturar el front al juliol del 1938, quan Manuel tenia tot just dos anys. Els franquistes es dirigien cap a València; la IV Divisió de Navarra baixà de la muntanya i ocupà el poble. El dia 7, quan els feixistes hi disparaven els darrers trets, un resquill de metralla va penetrar en casa dels avis de Vicent i va partir en dos un fruiter que hi havia sobre la taula. L’olla on es coïa el potatge del dinar va quedar foradada. Aquell dia la Vilavella va tornar a formar part de l’Espanya eterna i l’àvia Roseta, amb tota la barra, va anunciar solemnement “Avui no dinem”.
  Més de seixanta anys després Manuel Vicent rememora aquell record induït de la seua més tendra infància en un dels seus llibres més personals, Verás el cielo abierto. Té al damunt de la taula de la cuina, a sa casa de Dénia, aquell fruiter vulnerat, on reposen els mateixos codonys que va pintar Zurbarán. El recipient de la memòria és tan fràgil com això i l’escriptor simplement en poua vivències, sensacions, sentits per a l’animal de records en què ha acabat convertint-se.
  Érem a Madrid, però. Després de llicenciar-se en Dret a València, el jove Vicent prova d’estudiar Periodisme a la capital de l’Estat. En aquell temps Madrid era el centre de l’imperi provincià de Franco, un territori mental on no eixia mai el sol. Entre València i Madrid, tanmateix, el dilema era de fàcil solució. La València de l’època era una barriada miserable que el riu Túria tot just acabava de negar amb la brutalitat de la natura insolent. Faltava molt poc per a què Joan Fuster dinamitara l’atmosfera somorta d’aquella ciutat i d’aquell país somnolents amb dos llibres emblemàtics, de la publicació dels quals tot just hem commemorat el cinquantenari: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians (1962). La polèmica, però, ja va trobar l’autor de Ángeles o neófitos instal·lat a la Villa y corte. Molts anys després, Manuel Vicent rememoraria aquells anys davant per davant del propi Fuster, mentre compartien sengles whiskies en got llarg. Joan Fuster era “el papa de les lletres valencianes” i Manuel Vicent la glòria de la literatura de la Transició… en castellà. Segons aquest darrer, Fuster el va mirar per damunt de les ulleres, va escoltar la seua argumentació amb la sornegueria irònica habitual i el va absoldre urbi et orbi amb només vuit mots: “Tu escrius en castellà però penses en valencià”.
  Manuel Vicent, en efecte, ha desenvolupat la pràctica totalitat de la seua obra literària en castellà. Però el diagnòstic de Fuster era correcte, perquè Vicent és un d’aquests catalanoparlants profunds que ni tant sols poden traure’s de damunt l’accent després d’haver viscut mig segle a Madrid. En realitat, els grans escriptors valencians castellanoescrivents del segle XX van adoptar actituds diferents respecte al català. Blasco Ibáñez va escriure les seues primeres narracions en aquest idioma, tal com l’havia mamat del seu mentor Constantí Llombart, però de seguida es va passar irreversiblement a l’espanyol. Per a Azorín, en canvi, el valencià era simplement l’idioma pintoresc dels criats, a la casa familiar del seu Monòver natal, i potser una fragància que s’adeia amb la visió pairal dels ametlers en flor. Gabriel Miró, en la mateixa línia, tot just recollia algun fraseig expressiu del vernacle dels pobles que anava recorrent, sense dubtar mai que el seu autèntic idioma literari havia de ser el castellà. Per a la generació de Vicent, en tot cas, aquesta actitud diletant ja era insostenible. Producte del convenciment, o de la mala consciència –o potser simplement per una necessitat estilística imperiosa-, el nostre escriptor assajaria en Contra Paradís (evocació de la infància a la Vilavella) la seua única incursió en la literatura en llengua catalana.
  I tanmateix hi ha alguna cosa irrevocablement valenciana en l’obra i la filosofia vital de Manuel Vicent. A pesar de la glòria, dels premis, de la fama i del reconeixement, al seu document d’identitat, fins que va deixar de consignar-s’hi la professió, s’identificava com a “llaurador”. El seu pare, jutge terrible, de faiçons veterotestamentàries, va ser un terratinent a l’època daurada del comerç de la taronja. La terra va quedar incrustada en un plec de l’anima de Vicent, i és aquest el moll que salta a la més mínima pressió. “Tota la meua filosofia –ha escrit- es redueix al fet que la crueltat de la història, la imbecilitat humana i les urpades de la natura no m’enceguen fins al punt d’ignorar que aquest és el moment idoni per a plantar les albergínies”.
  La frase –feliç!- ve a recordar-nos, així, com els valencians tenim la terra en l’horitzó i en el retrovisor, i per això hi ha tants valencians que estimem Josep Pla. També en Manuel Vicent hi ha vestigis evidents de l’influx planià, perquè ningú nascut al frontispici d’una guerra i amamantat amb les privacions de la postguerra ha deixat de valorar després cada aliment com un regal eucarístic. En Comer y beber a mi manera, el seu homenatge a la cuina mediterrània, confessa: “La millor recepta de cuina és aquesta sensació que els pobres anomenen fam i els rics apetit”.
  He tingut la sort de compartir alguns àpats amb ell i sé de què parle. Observar com menja i què menja una persona et diu més de la seua personalitat que les obres completes del provecte doctor Sigmund Freud. Mentre s’espera la paella ritual, els comensals degusten algun fruit de la mar, preferentment un llobarro salvatge capturat a les envistes abismals del Montgó, o unes gambes roges de Dénia. Vicent lloa cada aliment com si no es tractara d’un simple àpat, sinó d’una solemne eucaristia. Després ve la paella; si el cuiner o la cuinera ha seguit la recepta canònica, la que consigna don Martí Domínguez en Els nostres menjars –que és, i no per casualitat, la que ha fet ma mare tota la vida-, els comensals estaran d’enhorabona. D’una manera o altra, però, cadascú dirà la seua i la paella es convertirà, amb sort, en literatura.
  Amb paella o sense, Manuel Vicent és un tipus notòriament sociable. La timidesa congènita el dota d’un aire elusiu en la distància curta, però això només és una primera impressió. No hi ha res que li agrade més que compartir un aperitiu amb uns amics. Si ha de ser en públic, això tindrà lloc inexorablement en el café Gijón. Ell ha fixat la poètica definitiva d’aquest establiment de Madrid, el punt de partida cap a Ítaca d’un seguit d’actors, desnonats o triomfadors, en la comèdia de la vida. Molts dels seus articles, molts dels seus llibres, han tingut un principi com a esborrany, com a gargot brodat en una tovallola de paper sobre una taula d’aquesta cafeteria mítica.
  Durant molts anys Manuel Vicent ha servat una mateixa apariència. L’alopècia, molt matinera, li va aclarir l’òval pronunciat del crani i ell, per a compensar, es va deixar una barba de segall amb què s’assembla a un hipotètic capità Ahab de tornada de la ruta de totes les balenes. Aquest cap seu el va definir una ministra de Cultura –Carme Alborch- com “el més bonic, per dins i per fora”, que ella havia conegut. És un cap d’estàtua grega, un esbós de Policlet amb tot el pèl concentrat a la barbeta. Per a compensar, les seues mans són de mestre d’escola, o de pianista descregut de Chopin. En alguna fotografia de solapa se l’ha vist amb un barret de palla, com un collidor de taronja que alfarrassa la collita mentre espera que s’eixugue l’aiguatge.
  L’herència clàssica és essencial en el pensament de Manuel Vicent. Com molts, està convençut que la dissort més gran d’Europa va ser l’adveniment del cristianisme. El monòton-teisme (el mot és de Nietzsche), en liquidar tots els déus pagans, va instaurar una moral avorrida que, conforme s’excitava més i més en matèria sexual, anava sumint Europa en una profunda letargia civilitzatòria. Tota l’obra de Vicent es podria resumir en aquest títol: A favor del placer. Com tots els martiritzats amb la sobredosi de religió obligatòria en la duríssima postguerra, Vicent és un escèptic partidari de la Il·lustració i de la vida eterna conquistada a cada instant amb la sensació dels capcirons: “Sempre he somiat que una manera elegant d’acabar amb aquest ball seria seure en un balancí blanc amb un barret de palla junt al Mediterrani i guardar un silenci definitiu durant molts anys mirant l’horitzó sense moure una pestanya”.
  Abans de la mort, però encara se li han de reclamar moltes coses a la vida. Sintonitze força, en tot cas, amb el seu model de maduresa, la seua recepta per a convertir el final de tots els viatges en un “Terra a la vista” permanent: “Prendre oli d’oliva, caminar descalç sobre la sal, navegar en aigües de dolcesa i no desitjar res sinó amics i ensalades d’api”. Per a dur a terme aquest programa de govern cal transformar les metàfores del cristianisme en hemisferis de pasta purament literària. Entre l’infern de la modernitat, que sense dubte és Nova York, i el paradís possible que podria ser el món mediterrani (aquest amenaçat mar interior), es poden viure diverses vides alternatives, però totes venen a resumir-se en una en què quan arribem a Ítaca i veiem Penèlope ens entren unes ganes irresistibles de tornar a marxar.
  Sospite que al propi Manuel Vicent no li agradarà el meu retrat. Ell ja ha deixat dit que “el llorer té dos destins: el cap de l’heroi o l’estofat”, i on hi haja un gloriós estofat que ens deixen en pau tots els heroismes. Però seria injust no reconèixer el mestratge que ha suposat per als escriptors valencians –fins i tot per a aquells que, com jo, hem desenvolupat la nostra obra en català- la seua prosa elegant i concisa, la seua recerca constant de la perfecció estilística.
  Ell ens ha ensenyat, a tots els qui vam crèixer embriagats per l’aroma de la tarongina, que és en el camp dels sentits on hem de buscar el nostre material literari, per a després poder resumir-lo en la felicitat conceptual d’una sentència curta: “L’única saviesa consisteix a dividir la vida en dies i hores per a extraure’n de cada una una victòria concreta sobre el dolor i una culminació del plaer que et regale”. Amén.

[Amb aquest text vaig guanyar el premi de Retrat Literari a la 49ª edició del Premis Recull de Blanes, atorgats el 10-3-2013]

Estellés a Borriana: places, carrers e delitables horts

  No havia pogut vore a València l'exposició que l'AVL ha dedicat a Vicent Andrés Estellés, proclamat Escriptor de l'Any. He pogut enxampar-la, finalment, a Borriana, al Centre de Cultura La Mercè. Els bons ofici del seu comissari, Josep Palomero, i del propi ajuntament han provocat no només que els borrianencs puguen fruir aquests dies de falles d'uns panells aclaridors sobre la vida i l'obra del nostre gran poeta, sinó que també s'hi haja afegit la magnífica iniciativa de col·locar versos d'Estellés a les façanes de tots els edificis públics.

Façana Centre Cultural La Mercè de Borriana. Foto: Joan Garí.

    Ara pots acostar-te a l'ajuntament, al teatre, a la piscina o al mercat central i descobrir els versicles apassionats de qui va saber fer-se portaveu d'un poble sense abaratir la qualitat de la seua dicció. Res més oportú, a les portes del mercat, que descobrir aquells versos ja famosos que vaig llegir per primera vegada, entre divertit i fascinat, en l'Antologia general de la poesia catalana de Castellet i Molas (MOLC):

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires...

  Aquella celebració eucarística del pimentó (la pebrera, com diem a Borriana) suposava un xoc brutal quan venies de llegir les primmirades composicions noucentistes d'abans de la guerra i fins i tot en el seu propi context -la poesia dita "realista"- destacava com un crit de vida sobre un pergamí rescatat del fons dels segles.

  Estellés és molt Estellés i m'alegre que l'amic Dominic Keown estiga ara traduint-lo a l'anglés, per a donar-li la categoria internacional que mereix. És difícil trobar, en la poesia europea contemporània, un estil tan poderós i genuí com l'estellesià. Per això retrobar els seus versos als carrers de Borriana ha arribat a emocionar-me. Tot i això, per a què l'homenatge haguera estat complet, suggeriré als organitzadors que potser s'hauria d'haver agafat alguns dels xavals que fan habitualment grafitis a la localitat per a repartir-los ecumènicament, acluclant l'ull, les obres del poeta. Res li haguera agradat tant al propi interfecte que poder llegir versos seus als murs i les tàpies, com en el principi de Testament mural:

El teu nom i el meu nom escrits a la paret...

  Estellés ens va ensenyar que, per a ser universal, s'ha d'estar fermament radicat en una circumstància local. Fins i tot al damunt del pinacle del Empire State Building, a 443 metres del sòl, no estàs més que sobre un lloc concret. Aquesta lliçó només l'entenen els grans autors de debò. Per això n'hi ha qui creu que per a ser un gran artista cal emigrar a Nova York -o a París, o a Londres o a Barcelona. A tots aquests llocs s'ha d'anar, però se n'ha de tornar. Per a aportar alguna cosa al món has de conéixer i cantar, com Estellés, els carrers, les places i els delitables horts del teu poble.

  Ara el fruim a Borriana. Tant de bo tot al llarg del país -el país que ell tant va estimar- en puguen també disposar.

 

Alacant, una jornada particular

  La setmana passada vaig anar a Alacant. M'hi esperaven per a parlar de Viatge pel meu país i no podia decebre'ls. La secció de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant (UA) dedica una atenció constant als escriptors actuals, una atenció que no sol ser habitual als ambients filològics. En la majoria dels departaments del ram, la figura de l'escriptor no interessa excepte quan ja ocupa un confortable nínxol al cementeri. L'escriptor viu, en aquests ambients, és un personatge perillós, que guarda a la seua butxaca l'instrument més imprevisible i desconcertant per a l'Acadèmia: la ploma amb què, en el moment menys pensat, pot escriure un nou llibre.

Fotografia: Joan Antoni Vicent

  A Alacant, però, gent com Enric Balaguer, Ximo Espinós o Joan Borja (i la resta del departament que dirigeix Carles Segura) han convertit el seu camp d'investigació i d'anàlisi (la prosa assagística contemporània) en un referent que depassa amb escreix els curts límits dels interessos curriculars. Ells han sabut comprendre bé que el dietarisme i el diarisme informa una de les millors vetes de l'aportació de la nostra literatura a la modernitat, i hi han actuat en conseqüència. Fint i tot, en alguns casos, no s'han estat de saltar la tanca, quan ha convingut, i ens han regalat alguns assajos literaris de collita pròpia (com els que ja ha publicat Balaguer o com el que publicarà imminentment Borja), perquè ja se sap que és millor una bona pràctica que mil alambinades teories.

  Paradoxalment, aquest saludable interés teòric i pràctic el duen a terme en un context tristament advers. A la UA -aquesta antiga base aèria bellament transformada en un campus arquitectònicament modèlic- se sent parlar valencià amb normalitat, però a la ciutat que la nodreix en part el percentatge de la gent que usa habitualment el nostre antic i noble idioma ja és només del 8%. A la capital de l'Alacantí, dissortadament, el català és una "llengua interrompuda", per usar l'expressió de qui ha estudiat de manera més exhaustiva i convincent el fenomen, el professor Brauli Montoya. L'aspecte més inquietant del cas seria esbrinar si el cas d'Alacant és una excepció o una sinistra bestreta. Però això és un altre tema.

  És curiós com encara ara, en parlar de Joan Fuster, has de partir desfent l'embolic d'una enorme teranyina de malentesos i de mistificacions hagiogràfiques. Al capdavall, el seminari on participava duia per títol "De El País Valenciano de Joan Fuster (1962) a Viatge pel meu país de Joan Garí (2012). Clixés populars, ideologia i literatura de viatges mig segle després d'un clàssic modern", així que em vaig creure en l'obligació de començar plantejant al meu públic algunes obvietats. Els vaig explicar, per exemple, que no cometeren l'error de començar la lectura de Fuster, cas que hi foren neòfits, per Nosaltres, els valencians. En un país normal, Nosaltres... seria només un refregit de dades històriques i sociològiques, amb molt interessants aportacions personals i, a estones, la presència del poderós estil de l'autor. Però el seguit d'infames odis africans que va segregar la proposta fusteriana va convertir el seu llibre, de retruc, en un símbol intangible, la bíblia portàtil d'un moviment nacional tràgicament escapçat en la Transició.

  Fuster, però, no era sociòleg, ni historiador ni polític. Podia fer de tot això si convenia -i sovint li convingué. Però ell era, fonamentalment, un escriptor, i per això El País Valenciano (intitulat, en la versió catalana de les Obres Completes, Viatge pel País Valencià) és un dels seus grans llibres. I és dur explicar a certes ànimes càndides, en efecte, que Fuster va ser també un gran escriptor en castellà, sense que això siga cap impediment per a respectar la seua profunda voluntat d'incardinar-se en les lletres que considerava pròpies, i on ha conquistat ja un pòdium d'honor.

  I amb aquestes alforges, i després d'aquest llarg preàmbul, vaig passar a parlar a aquell auditori atent i un poc atònit del meu propi viatge, mig segle després del de Joan Fuster. Però com això ja està contat al llibre en qüestió, em disculpareu que no hi abunde.

  Ara que Fuster és ja carn curricular per a prestigiosos forenses universitaris i que s'ha esvaït en gran part la ultratjant campanya de difamació permanent que el va perseguir en vida, és el moment per a què els escriptors actuals fem amb ell el que s'ha de fer amb els predecessors (a més de matar-los, si convé): dialogar-hi, integrar-los en una cadena de referents propis, donar-los la vida que no podran ja insuflar-hi els erudits ni els més esforçats taxidermistes.

  Rumiant tot això me'n vaig anar de la millor terreta del món, no sense abans compartir amb Joan Borja un esplèndid arròs d'espinacs i aladrocs a l'imprescindible Hotel San Miguel d'Altea, i participar després, en una nodrida sobretaula, en el programa de ràdio Café Montcau, que regeix el mateix Borja. Alacant, al final de la vesprada, era una promesa de vida intensa, un esclat de primavera instantània que convertia aquest tros de país en el petit oasi perpetu que fascina els estrangers. Gràcies als meus amfitrions, però, jo em vaig sentir menys estrany en aquest peculiar paradís. I vaig poder exhibir, com a únic salconduit acceptable per al viatge, la vella i esparracada confiança en la literatura. Laus Deo.

Tres notes en la mort de Pepe Sancho

  Nota 1ª. En un obituari d'urgència, se m'ocorre que Pepe Sancho m'agradava per una circumstància extraprofessional. A més d'un bon actor, era també un tipus que solia parlar clar, i no es callava les opinions per més políticament incorrectes que pogueren ser. Confessaré que no solia estar d'acord amb la seua manera de pensar, però m'admirava la fermesa coratjosa amb què la manifestava. En un país on la majoria dels que tenen tribunes públiques solen aprofitar-les simplement per a reproduir els corresponents mots d'ordre oficials -la consigna nostra de cada dia, de dretes o d'esquerres-, és d'admirar que algú nade contra corrent, sense por a les conseqüències. És obvi que el que necessitem cada vegada més és gent com Pepe Sancho, perquè fa temps que el cristall espriuà de la veritat s'ha esmicolat i reconstruir-lo requereix tractes amb l'autèntica llum.

  Nota 2ª. No fa tant de temps que es considerava normal que les persones amb projecció pública aprofitaren la seua audiència per a fer de portaveus d'un cert estat d'opinió col·lectiu. La figura de l'"intel·lectual compromés", però, ha passat directament al bagul de les andròmines, quan no ha esdevingut una perillosa recialla que posa en qüestió el precari equilibri del sistema. Ara no ja els intel·lectuals, sinó qualsevol ciutadà del carrer és considerat sospitós pel fet de no suportar amb la boca tancada les salvatjades que es perpetren en nom de la civilització occidental i els seus "dolorosos progressos" (Lord Dragui dixit). A l'endemà de la mort de Sancho, com aquell qui diu, el fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, era fulminantment destituït per expressar en veu alta una obvietat: que una consulta pel dret a decidir dels catalans és perfectament legítima ja que, en definitiva, "cal possibilitar que el poble expresse el que vol".

  Rodríguez Sol era tan conservador com Pepe Sancho i, tanmateix, no feia més que dir el que molts demòcrates pensen, tot i que sovint ho callen. Si parlar clar és un delicte -si dir el que realment penses acaba sent un crim- doncs que es lleven ja la careta i que tornen a l'esperit de l'Alzamiento Nacional. Alguns, em tem, ja hi són...

  Nota 3ª. Un actor, finalment, és un rostre. I el de Pepe Sancho s'havia convertit amb el temps en aquesta faç senatorial que vam poder fruir en la sèrie Crematorio. Sense abandonar la bellesa insolent que encara atresorava, la cara de Sancho es modulava amb una barba més esculpida que brollada, tot perfilant un caire petri, perfectament escultòric. És amb aquest rostre -a la fi convertit en màscara mortuòria- que el nostre actor ha penetrat en l'última morada, un poc com el qui accepta el paper definitiu en la pel·lícula de l'eternitat.

  Sense barba, Pepe Sancho semblava més jove del que realment era, però llavors podia sorprendre'ns, una vegada més, interpretant un paper tan difícil com el del cardenal Tarancon, ple de matisos subtils i de rigor alié a l'Acthor's Studio. A la vora d'algun núvol impossible, potser don Vicent i Pepe mantinguen ara una conversa etèria, en un últim duel de personalitats irrepetibles. Descanse en pau.

Notes sobre la fi del bipartidisme

  Dins la crisi general, hi ha moltes víctimes. Què n'eixirà, de tot plegat? Hi ha les víctimes òbvies, els desnonats, els desposseïts de tota dignitat, els majors de 50 anys que no tornaran a treballar, els jóvens que no hi començaran mai. I després hi ha, també, el que podríem anomenar danys col·laterals institucionals. Serà difícil cloure aquesta etapa, a Espanya, sense reformar la Constitució o fer-ne directament una de nova; o sense canviar l'estatus de Catalunya (cap a la independència, cap al concert econòmic a la basca o cap al federalisme asimètric); o sense rellevar Joan Carles I (en favor -si més no- de Felip VIé, perquè la República sembla una utopia massa inabastable); o sense replantejar radicalment el sistema de partits, en últim terme.

  Focalitzem ara aquest darrer punt. És obvi que la crisi institucional està enderrocant el bipartidisme imperant des de les eleccions del 1977. La primera prova d'això la vam tindre amb la implosió del PSOE en les passades generals (2011). Per a l'electorat progressista va ser excessiu, sense cap mena de dubtes, que el mateix partit que havia aplicat alegrement la brutal purga neoliberal es presentara als comicis com una alternativa a aquest mateix procés.

  Els alifacs del PSOE, lògicament, han estat aprofitats per Esquerra Unida -a nivell estatal- i per Compromís -en la cicumstància valenciana. Es pot donar així la paradoxa que en les pròximes eleccions autonòmiques hi haja una majoria progressista per primera vegada des del 1995, però amb un electorat redistribuït entre els tres partits. I això caldrà contemplar-ho com una oportunitat desitjable, perquè ja sabem què provoquen les majories absolutes en l'antic sistema bipartidista.

  El problema, però, no és la jivarització del PSOE. Això és simplement el resultat dels seus propis errors. La qüestió serà, des d'un altre punt de vista, què passarà amb el PP. Ells viuen també ara la seua pròpia crisi de credibilitat (per incomplir el programa electoral, per les retallades, per Bárcenas i per tot el que en penja). Però, on aniran els vots que perdran? El PP no té res a la seua dreta. Hi ha UPyD, és clar. Em fa la sensació, tanmateix, que la formació de Rosa Díez funcionarà i tindrà atractiu mentre no haja de prendre decisions importants. Mentre tot es reduïsca a aixecar banderes, anirà bé. Però quan calga donar suport a polítiques concretes -de dretes o d'esquerres, conservadores o socialdemòcrates, antigues o modernes- llavors vindrà el desconcert. Ho comprovarem.

  El PP, fins ara, ha demostrat la seua solidesa. És una barcassa enorme -una autèntica arca de Noé- on caben, des de fa temps, tota mena d'animals, dels conservadors més ingenus als ultradretans més reclacitrants, dels cristians impius als liberals autèntics. Si s'afona, per on vindran les fuites? I cap a on? Per salut democràtica, no ens podem permetre el luxe que el PP no s'aprime al mateix temps que el PSOE. Si no, el sistema resultant seria estrictament monopartidista, amb una formació conservadora encara dempeus i una constel·lació de grupets progressistes més o menys ben avinguts, que ja s'ha vist quin resultat dóna quan cal posar-se d'acord per a governar.

  La fortalesa de la dreta prové del caràcter acrític dels seus votants. Mirem Berlusconi a Itàlia. En realitat, no és un tipus massa diferent de Beppe Grillo. Tothom es creu amb dreta a blasmar Grillo, però, o a fer-ne conyetes. Però Berlusconi és tant o més antisistema que el senyor Grillo, si és que aquest terme que he posat cautelarment en cursiva (en llibertat vigilada, doncs, des del punt de vista lingüístic) té algun significat concret. Personalment, preferisc Grillo a Il cavaliere, però aquest no és el tema. La qüestió ve referida a la persistència granítica dels votants conservadors a mantindre el seu suport a candidats completament tacats per la corrupció, el deshonor o la incompetència. Davant la volatilitat del vot d'esquerra, hi ha el caràcter impertorbable del vot de dreta.

  I aquesta és la situació, doncs. Si ens encantem, tindrem PP per una llarga estona per pura dispersió dels votants de l'altre costat de l'espectre ideològic. Una perspectiva que m'ompli d'horror. I més pensant que qualsevol dia el tararot de Rajoy serà potser substituït pel nostre propi Berlusconi, amb orgies a Villa Certosa o sense. Veurem com se succeeixen els esdeveniments. Com a mínim, al País Valencià, alguna enquesta -com la famosa divulgada per aquest mateix periòdic- ja retrata el PP com a perdedor en uns hipotètics comicis. Però jo no em fiaria gens ni miqueta. Els seus votants s'ho poden repensar, però en eixe cas només tenen l'alternativa de quedar-se a casa o fer-li un tuit a Toni Cantó. La dreta, definitivament, és massa important com per a deixar-la en mans dels seus immutables seguidors.

Discurs de la dignitat de l'escriptor

  L’ajuntament de Vila-real m’ha concedit un premi de narrativa, així que he hagut de fer un discurs. El llibre premiat el publicarà al mes d’abril l’editorial 3i4. Dit el discurs en qüestió, i rebut el guardó, procediré a reproduir el text, per si és de l’interés d’algun lector desvagat. Fa així:
  “Ens reunim aquesta nit amb motiu del lliurament del Certamen de Narrativa Ciutat de Vila-real. L’ajuntament, molt encertadament, ha decidit concentrar la dotació del certamen i especialitzar-lo, dedicant cada any a un gènere literari. En 2012 li ha tocat el torn a la narrativa, i aquest és el motiu pel qual comparesc ací.

  L’ofici de narrador em ve de lluny. Curiosament, però, ja vaig guanyar amb anterioritat el Premi de Poesia Ciutat de Vila-real, l’any 1999. Alguns de vostés potser ho recorden. Es va fer una bonica escenificació dels meus poemes a l’Auditori, a càrrec d’acreditats actors vila-realencs. Però jo –ho hauré de confessar- no sóc poeta. A la poesia havia arribat, com a tantes altres coses, per una irrefrenable curiositat creativa. Narrar és la faena que m’informa més bé, siga en el seu vessant de la prosa de no ficció –també anomenada assaig- o siga en el terreny, sempre ubèrrim i fecund, de la novel·la.
  El balneari, la peça que un jurat molt compassiu ha tingut a bé guardonar-me, és la història d’un escriptor divorciat que es refugia en un poble de muntanya d’aigües medicinals, on viurà algunes curioses aventures ideològiques. La lectura de La muntanya màgica, de Herr Thomas Mann, sol provocar en els aprenents d’escriptor tota classe d’erupcions literàries de més o menys interés. Tots tenim la nostra manera de trair el senyor Mann. Aquesta és la meua, em tem. I he dit adés aprenent perquè és així com no puc deixar de considerar-me. A pesar de tots els llibres publicats, els guardons atresorats, l’experiència acumulada, estic convençut que aquesta és una professió on cada vegada saps menys. Com en un mefistofèlic acudit de Groucho Marx, l’escriptor que sóc ha fet ja el llarg viatge des de la ingenuïtat del principiant fins a la desoladora incertesa del veterà.
  No m’estendré sobre la meua novel·la, a pesar que no tinguen vostés cap dubte que, com va dir el clàssic contemporani, jo he vingut ací a parlar del meu llibre. Amb els llibres, però, el millor que es pot fer és llegir-los. En termes literaris, la lectura no pot ser substituïda per res més: ni per les més excelses paràfrasis, ni per les més delicioses xafarderies, ni tan sols per les més belles adaptacions cinematogràfiques. Un llibre sense lectors és la cosa més trista del món. I fa pena dir això en aquesta època, quan el sector del llibre travessa una de les crisis més dures que recordem. Una crisi específica dins una crisi general, com en un petit joc de nines russes i absurdes.
  Com a escriptor, em sent un privilegiat. Publique els meus llibres en les editorials que vull, rep atenció de la crítica i dels mitjans i fins i tot, de tant en tant, cull algun premi que sempre ajuda a pagar la hipoteca. No voldria enganyar-los, però. El meu cas no és en absolut representatiu. La majoria dels escriptors en exercici –sobretot els que usen el nostre idioma- tenen dificultats ingents per a vore publicats els seus textos. Sovint no poden fer-ho si no guanyen algun premi literari, sortejant jurats endogàmics, prejudicis comercials o directament ignorància editorial. La professió d’escriptor, avui dia, és l’altre nom de la ruïna. Per a acabar-ho d’adobar, a més, constantment tanquen llibreries. I dia sí dia també ens assalten notícies de dràstiques reduccions pressupostàries que afecten les biblitoteques públiques, les beques per a manuals escolars, la política cultural en general. En aquest context, a més, el món del llibre imprés es mor i el del llibre digital no acaba de voler nàixer. En aquest interregne ens ha tocat viure, i amb això haurem de manejar-nos.
  Són temps difícils, això és obvi, però no hauríem de deixar-nos portar pel desànim. Aquest certamen mateix és un bon indici que es poden fer coses profitoses a favor del llibre, de la literatura i de la Cultura. En temps de retallades generalitzades, cal ser prou valent com per a impulsar una política cultural ambiciosa i sense complexos, que cerque l’excel·lència i supere els estrets límits de les fronteres locals.
  Al capdavall, promoure un premi literari és fàcil. Però ser constant en aquesta política, i projectar-hi un pla minuciós i imparable és el que té mèrit. Des d’ací vull demanar a les institucions públiques que no deixen de costat el llibre. Sembla un objecte arcaic, un estri passat de moda, un trasto prescindible… però amaga secrets que tenen a vore intrínsecament amb la condició humana.
  Ja ho veuen vostés, havia vingut ací a parlar del meu llibre i al final m’ha eixit un discurs estrany, alguna mena de súplica o de crit d’alerta. Els escriptors som així. Mai estem on se’ns espera. Però tenim la facultat de dir coses –com els xiquets o com els bojos- que poden posar el dit a la nafra. Si he aconseguit això, em done per satisfet.
  Moltes gràcies i bona nit”.

El que mengem

El restaurant L'escudella de Vilafranca acaba d'inaugurar un menú degustació que han anomenat "Afrodisíac". Menjar bé és un luxe que la crisi no ens hauria de prohibir. Per a menjar bé no cal un gran xafarranxo gastronòmic. Només cal un cuiner preparat per a això tan simple com saber vessar creativitat sobre la matèria primera del mercat local. En L'escudella no han d'anar molt lluny per a trobar aliments d'excel·lència. La carn dels Ports -el corder, el conill, la vedella-, per exemple, té encara l'aroma de l'herba de l'alta muntanya. El secà, d'altra banda, proprociona uns vegetals de sabor intens, amb un rerefons calcari orejat pel vent.

  El secret de Bruno Moraja i Emilio J. Pons, les dues ànimes de L'escudella, és posar el màxim d'imaginació als producte que proporciona el terreny, i completar l'operació amb les tendències actuals de la cuina internacional. El menú "Afrodisíac", per exemple, comença amb una fondue de xocolate amarg amb tomatetes, trencant el tòpic que el dolç ha de reservar-se per al final. Després segueix amb un consomé de diverses textures i un plat de llagosta acompanyada de vegetals amb salsa agredolça. En aquest punt la fusió de sabors ja ha assaltat, amb tota probabilitat, el més endurit dels paladars. Un cocktail Bloody Mary és l'equivalent, en aquest menú, al punt i coma dels escriptors de sintaxi més acurada. Més tard compareixen els plats forts: bacallà infusionat amb regalíssia i vedella estofada amb salsa de maduixes i groselles. Arròs amb llet i sorbet gelat de mèl de romer, juntament amb bombons de coco i maracujà, posaran punt i final a un àpat memorable.

  Un bon cuiner, per al meu gust, és només un tipus que coneix el seu país. No li demanaria res més que un profund respecte pels extraordinaris productes que es poden trobar en qualsevol mercat o en qualsevol llotja valenciana. Al meu amic Josep Maria Pinto, traductor i poeta (i redactor de molts dels llibres de cuina de Ferran Adrià) li vaig descobrir fa uns anys el fastuós arròs amb llamàntol que ofereixen al restaurant Morro del port de Borriana. "Això per a que li ho contes al Ferran", li vaig etzibar, amb un punt de petulància localista, mentre enllestíem mà a mà un Blanc de blancs amb el suculent arròs. "No et cregues", em va retrucar. "El Ferran és un addicte fervorós al menjar tradicional. Sempre diu que, per més que inventes en cuina, mai superaràs els plats de l'àvia".

  I tenia raó, és clar. Una idea semblant em corroborava fa tres dissabtes Miguel Barreda, el factòtum de Cal Paradís de la Vall d'Alba. Miguel s'ha fet un nom en el sector amb un esforç reconegut: el seu restaurant porta quatre anys nominat per a l'estrella Michelin i jo diria que acabaran atorgant-li-la. Ell, que va nàixer en un mas, sap perfectament el caràcter sagrat de cada aliment produït al país. Al seus plats trobaràs sempre oli d'oliva de Cabanes, brull de Catí, vi de les Useres, ametles d'Albocàsser, peix del Mercat Central de Castelló. He preparat un minuciós inventari de les meravelles de Cal Paradís per a El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d'aquest periòdic), que es publicarà en breu. I espere poder fer el mateix aviat amb L'escudella.

  Gent com Miguel Barreda i la seua dona Àngela Ribes, o com Bruno Moraja i Emilio J. Pons demostren que la gatronomia de l'interior castellonenc rivalitza, en excel·lència, amb els llocs més acreditats. I el secret és ben simple: una fantàstica relació qualitat/preu, grans dosis d'energia creativa i un respecte profund per les receptes antigues. El que mengem sempre serà un pacte renovellat amb el que han menjat els nostres predecessors. No hi ha res nou sota el sol. Només les ganes de disfrutar de la bona taula en un ambient civilitzat amb la millor companyia possible.

Ratzinger, Celestí V, Cañizares, Tarancón i el sursum corda

L'anunciada dimissió de Joseph Ratzinger com a papa de Roma ha tornat a posar d'actualitat Pietro Angeleri di Murrone. L'ascètic papa italià del segle XIII va regnar amb el nom de Celestí V, i la singularitat del seu mandat és ben coneguda: ell va ser, abans de Benet XIII, l'únic mitrat que ha dimitit voluntàriament en la història del Vaticà. Ascendit al tron de Sant Pere el 7 de juliol de 1294, va plegar el 13 de desembre del mateix any. Di Murrone, amant de la vida retirada, no va poder suportar els luxes vaticans, i va preferir retornar a les seues aspres certeses d'eremita.

  Contemporani seu, Dante no li va perdonar aquesta marrada. Ja se sap que, en la Divina Comèdia,  el va col·locar a l'avatsala de l'infern, referint-s'hi com a "colui che fece per viltade il gran rifiuto". Aquesta "gran renúncia", és ben cert, tan podria referir-se a Celestí V com a Ponç Pilat, per exemple. El que és menys conegut és la possibilitat que Di Murrone es convencera de la necessitat de retornar a la vida ermitana per influèncvia de Ramon Llull. Recorde vagament haver llegit a les pàgines d'algun venerable savi català (Manuel de Montoliu?) aquesta arriscada proposta: al capdavall, Llull publica Blanquerna l'any 1283. Aquest precedent de la novel·la moderna narra una història que la Viquipèdia resumeix així:  "Seguint la seva vocació religiosa, el protagonista prova d'arribar a Déu a través d'un viatge vital que, a desgrat d'ell mateix, el durà a ser frare, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l'estat de màxima perfecció espiritual". Coincidències?

  És cert també que van haver altres papes a la fuga. Es tracta, però, de casos forçats d'una o altra manera: Gregori VI, per exemple, va renunciar voluntàriament després de ser acusat de simonia; Poncià, el primer bisbe de Roma, va ser obligat a dimitir per pressions imperials. Tota la història del Vaticà en si és una fastuosa cursa d'excessos i sublimitats sense fi. Ens pensàvem que havíem arribat a un clímax inigualable amb l'agonia d'aquell cellajunt polonés, Joan Pau II, retransmesa urbi et orbi per televisió. La perspectiva que s'obri ara, però, amb la dimissió de Ratzinger -cansat de les intrigues i els escàndols en carn pròpia- no és menys fascinadora.

  Recordaré sempre, fa molts anys, una bella i llarga conversa en Torre Anita (Vila-real) amb el cardenal Vicent Enrique i Tarancón. En aquella ocasió vaig preguntar al cardenal de Borriana si era cert que ell mateix podria haver estat escollit papa en lloc del futur Joan Pau II. Ell m'ho va negar, amb un gran somriure. "Al contrari, Joan" -em va replicar. "Segons explicava un periodista, jo vaig votar amb entusiasme pel polonés. D'acord amb la facècia, em vaig sentir marejat en el conclave -la capella Sixtina, amb tant de cardenal i tan poca ventilació, és un lloc insalubre- i vaig repetir: "Vull til·la", vull til·la" (així, en català). En conclusió, òbviament, tots van pensar-se que era favorable a Wojtila... I si non è vero...."

  Tarancón, a més de ser un home extraordinàriament intel·ligent, tenia un sentit de l'humor de molts quirats. Res a veure, em pense, amb l'únic cardenal valencià representat al conclave actual, encarregat d'escollir el nou papa: Antonio Cañizares Llovera. L'utielà, per físic i per vocació ideològica, és conegut com "el petit Ratzinger"... El revers, ai!, del sorrut, liberal i franc cardenal Tarancón. L'església és sense dubte un lloc pitjor -o un no-lloc- des que don Vicent va ser desproveït del seu càrrec. Ja vorem a qui trien, ara, nou papa. No les tinc totes...

Il·lustració: Coronació de Celestí V, quadre anònim francès del s. XVI. Font: Viquipèdia.

El carnatge de Canal 9

Finalment, s'ha consumat. Ja s'ha comunicat l'acomiadament a 843 dels 1.167 treballadors de Canal 9. I amb Ràdio 9 les proporcions són semblants. Com denuncia punyentment la il·lustració que he triat per a aquest post, el PP ha usat la televisió de tots els valencians per als seus interessos privats i, quan la situació de corrupció i balafiament era ja insostenible, l'ha escopida.

  No cal remarcar que, amb aquesta gegantesca onada de comiats, la direcció de l'ens s'ha llevat de damunt els millors treballadors de la casa, incloent-hi molts dels qui van posar en marxa l'invent aquell plujós mes d'octubre de l'any 1989. Som molts els qui no ens hem cansat de denunciar les constants irregularitats i manipulacions a què s'ha vist sotmesa RTVV en els darrers anys. L'any 2009, sense anar més lluny (i amb ocasió del vinté aniversari de la creació de l'ens), vaig escriure per a Público el reportatge Canal 9, una televisión de servicio privado que encara manté, fins a l'´última coma, la seua trista vigència. El que ha passat amb aquest i altres mitjans públics en aquest regne d'opereta on som contribuents nets no té ni tindrà mai nom.

  La manera d'actuar-hi, però, s'explica bé quan es prova d'entendre les raons del triomf d'un partit com el PP -que encara ara, no ho oblidem, guanyaria les eleccions generals cas de convocar-se, ni que fora amb majoria simple. Tal com la societat s'ha anat desideologitzant, tal com la ideologia i l'ètica política han deixat de ser valors majoritaris, el PP ha reclutat amb solvència nombroses lleves de ciutadans àvids de compartir (amb nòmina, si pot ser) allò que un espavilat superlatiu va anomenar l'"Espanya de les oportunitats".

  És així, cavallers. O ideologia o "oportunitats". I si el que priva només és l'"oportunitat", qui més xiula, capador. Tot el que ha passat a Canal 9, i a Telemadrid o a la TVE d'Urdaci, respon a la immoralitat elemental d'uns senyors per a qui tot està permés. Ara aquesta manera de fer portarà dolor i tribulació a alguns grans professionals de RTVV. Alguns d'ells són amics meus: per a ells i per a tots, la meua solidaritat.

  No sé si Canal 9 tornarà a ser alguna vegada allò que va ser als seus inicis: un espai on els valencians pogueren retrobar-se a ells mateixos, sentint els diferents accents de la nostra geografia, amb tota mena de programes informats per la nostra maltractada llengua. Amb els serveis mínims que ha deixat la bancarrota del PP, serà difícil. Caldrà, novament tornar a començar, perquè en aquest país no hi ha res que ens agrade més que la faena de Sísif, aquest gran i incomprés valencià.

  I la qüestió és: valia la pena tant de sofriment, tantes il·lusions marcides, tants grans professionals arraconats? És el que tenen les preguntes retòriques: que inclouen, desoladament, la seua resposta.

Estellés, musicat

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha proclamat Vicent Andrés Estellés Escriptor de l'Any 2013. Enguany fa, en efecte, vint anys de la mort del gran poeta valencià. De totes les iniciatives empreses amb aquesta avinentesa, una de les més interessants és l'edició d'un cedé recopil·latori amb algunes de les versions musicals més emblemàtiques que s'han dut a terme amb els seus poemes com a base. El títol de l'obra és Demà serà una cançó i el seu curador ha estat Josep Vicent Frechina.

  La iniciativa és lògica i oportuna, ja que posa a l'abast del públic un ventall de composicions que estaven disperses. Es tracta de vint cançons aparegudes al llarg dels darrers 40 anys, destacant-hi dues famoses peces a càrrec d'Ovidi Montllor (l'únic que repeteix al disc): Els amants (recitat) i M'aclame a tu. La persistència dels aimadors de les glòries estellesianes, en aquest dilatat lapse de temps, dóna una idea de la penetració i la popularitat dels versos del de Burjassot. Òbviament, Estellés ha sabut fer-se estimar i la seua panòplia de registres ha captivat l'interés no només dels lectors, sinó també de músics de diferents generacions. Demà serà una cançó ens permet, precisament, avaluar molt diferents iniciatives: de sòlides propostes pairals com "El mariner", a càrrec de Lluís el Sifoner a versions més modernes, com la de Soul Atac ("Un entre tants"). Contra el que podria pensar-se, no és l'Estellés més populista i abrandat el que ha triomfat entre els seus adaptadors musicals, almenys no en exclusiva. Hi ha un equilibri que respecta la riquesa dels seus registres. Remigi Palmero, per exemple, al seu disc ja clàssic Humitat relativa, va triar un Estellés delicadament líric ("Festes de la novençana") a l'hora d'emprendre l'aventura acústica; més de vint anys després, Joan Amèric va obrar igual amb "Cançó de la lluna". I després hi ha peces històriques com el "Bolero de l'Alcúdia" de Maria del Mar Bonet i Al Tall o "Amor i amor" de Paco Muñoz. Amb Muñoz, probablement, s'ha comés una injustícia. Ell ha cantat molts altres títols d'Estellés, com ara "Em posareu" (també amb música d'Enric Murillo), el meu títol predilecte. Hauria estat bé, en aquest sentit, incloure més d'una peça seua en el repertori.

  D'una manera o altra, però, el cedé funciona i fa els seus efectes. Frechina ha fet un treball magnífic. No es queixarà Estellés: el seu llegat interessa i no només als cenacles de lírics més o menys endogàmics. Els seus versos, ja, són de tots. Com la música que han inspirat.