Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Una cita a Morella

Por: | 04 de enero de 2017

  Ahir dimarts, 3 de gener, vam inaugurar l'any a Morella amb una conversa fructífera. Convidats per l'ajuntament i pel Centre d'Estudis dels Ports, Fèlix Edo Tena i jo mateix vam participar en el cicle "Diàlegs dels Ports", que fins al maig del 2017 portarà a Morella un seguit d'autors molt diferents per a parlar de política, literatura, història o filologia.

 En aquesta ocasió a mi em corresponia presentar la novel·la El guardià de les trufes, de Fèlix Edo (que dissabte dia 7 presentem també a Vilafranca). Molt a gust vaig glossar les virtuts d'un text que recupera la vida als masos de la comarca, ara que pràcticament tot vestigi d'aquesta peculiar existència ha desaparegut o està en vies de fer-ho. L'acte es va desenvolupar amb la generosa presència de públic que és habitual a Morella: sent com és aquesta una petita urbs de proporcions humanes, els seues habitants es comporten amb l'alta exigència civilitzatòria que hi correspon, i per això sempre és un goig acudir al seu reclam.

Cartell dels Diàlegs del Ports (Morella)

  Després d'oficiar vam anar a sopar al restaurant Daluan. Al maig de l'any en curs farà deu anys que Avelino Ramon i Jovita Amela van iniciar aquesta peculiar proposta gastronòmica, que ara ja ha obtingut els rèdits que mereixia. Precisament el Daluan és un dels únics sis restaurants de les comarques de Castelló esmentats en Bib Gourmand, el distintiu amb què la Guia Michelin remarca els establiments que compten amb una "bona cuina a preus raonables", i que pot ser l'avantsala de les preuades estrelles.

  Es dóna la circumstància que de les sis distincions Bib Gourmand del nord del País Valencià tres recauen en restaurants de Morella: el Daluan, el Mesón del Pastor i el Vinatea. Els meus amfitrions remarcaven que, en relació als habitants, aquesta era una ratio ben favorable. L'excel·lent sopar de què vam fruir va certificar la justesa del guardó. No hi va faltar la trufa o tòfona del terreny, aquest tresor amagat que encara ara desperta records de cerimònies una mica fantasmagòriques en la gent que va conèixer el temps del seu mercadeig clandestí.

  El guardià de les trufes es titula, no per casualitat, el llibre de Fèlix, perquè els masovers també eren els encarregats de custodiar aquesta preuada joia gastronòmica, que requeria unes condicions climàtiques tan especials que ara ja són gairebé idíl·liques. Vaig escriure sobre aquest llibre en la revista El Temps. Ací teniu el meu text, que voldria convidar-vos a la seua lectura:

   A casa sempre s’ha comprat la revista Hola. Cada dimecres, dins la rutina diària, ma mare no ha oblidat mai anar al quiosc i adquirir aquest acolorit magasín, que després ha estat en un lloc ben visible del menjador per poder ser consultat a pler tot al llarg de la setmana. Del seu paper couché de molt generós gramatge han emergit aquestes fotografies espectaculars dels membres de l’aristocràcia mundial i les femelles més belles i desimboltes (sovint, ai!, un poc putes) de la jet set. La fama i el luxe han encandilat els seus lectors com la visió del saló de la granja a través de la finestra fascinava Cathy i Heathcliff en aquella escena impagable de Cims borrascosos, de William Wyler.
  M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava –i cite literalment- “la curiosa historia de Sinforosa i Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
  Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonés que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és un aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de llaurança i pasturatge i el ritme de les estacions.  I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tenista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.

D'esquerra a dreta, Fèlix Edo, Joan Garí i -dret- Ernest Querol, a Morella

  La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, el western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Benassal) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
  Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
  No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.

València després de la gran dormida

Por: | 17 de noviembre de 2016

  En la pàgina 141 del llibre El despertar valencià (Editorial Pòrtic), de Víctor Maceda, hi ha una fotografia que posa els cabells de punta. El capítol que inaugura la imatge es diu “L’estigma de la corrupció” i el que s’hi pot veure és una rècua de personalitats de cos present –tots fills de cases boníssimes- aplegades al Palau de la Generalitat, a València. Era el 18 de maig del 2009 i els retratats eren, per aquest ordre, Carlos Fabra (president de la Diputació de Castelló), José Joaquín Ripoll (president de la Diputació d’Alacant), Alfonso Rus (president de la Diputació de València), Alberto Fabra (alcalde de Castelló), Sonia Castedo (alcaldessa d’Alacant), Rita Barberá (alcaldessa de València), Rafael Blasco (conseller d’Immigració i Ciutadania) i Francisco Camps (president de la Generalitat).
   Tot just set anys després d’aquella foto, la totalitat dels presents (amb l’excepció d’Alberto Fabra) o estan a la presó o estan investigats o encausats en processos de corrupció d’abast més que greu. Què ha passat al País Valencià perquè els vint anys d’hegemonia del Partit Popular s’hagen saldat en aquest resum patibulari? Un poc per dilucidar això, però també per oferir una tènue llum d’esperança a partir del canvi operat al 2015, Víctor Maceda ha escrit el llibre citat, que és una crònica exhaustiva dels últims trenta anys de vida valenciana.

El despertar valencià

  Els qui hem anat seguint els prodigiosos reportatges que ha anat publicant Maceda en la revista El Temps (on fa de redactor de política des del 2005) sabem del seu gust per la profusió de dades i per l’aportació d’anècdotes esclaridores (en la política, sovint una anècdota és més significativa que qualsevol abstrusa categoria…). Ara ha bolcat tot això en un volum que vol oferir indicis explicatius de la magnitud del desastre valencià (el Levante feliz que es cantava de Madrid estant).
   No se’ns hauria d’oblidar, com diu Enric Juliana al pròleg, que “el País Valencià és el territori més delicat i imprecís del mosaic hispànic”. D’”estratègic, complex i propens a la tensió” el reputa aquest periodista, un dels que més ha excel·lit a oferir un relat coherent de la vida política valenciana, no sempre fàcil d’entendre fora. Ni d’explicar…
   En el fons, la part més interessant de la història que ens conta aquest llibre és el final, és a dir, aquella etapa que comença a les eleccions autonòmiques del 2015. Si quatre anys abans el PP havia tret 1.211.112 vots a les tres circumscripcions valencianes (el 50,67% dels vots) al maig del 2015 es va haver d’acontentar amb 658.612 (el 26,98%). En castellà en diuen descalabro, un terme que sempre m’ha fascinat. Gràcies a aquesta solsida, l’esquerra i el valencianisme van accedir al poder. El matrimoni de conveniència entre Ximo Puig (PSPV) i Mónica Oltra (Compromís) ha demostrat, ja, funcionar més que correctament. El mestissatge (l’operació de compartir el poder entre les dues formacions a tots els nivells, amb el suport extern de Podem) sembla haver sigut possible, almenys sense grans estridències.
   Es dóna la paradoxa, això sí, que mentre Puig pertany a una cultura socialista (de les moltes que conviuen al si del PSPV) molt valencianista, fins i tot podríem dir “nacionalista”, Oltra s’ha desmarcat sovint d’aquesta etiqueta (d’un espectre semàntic tan ampli, d’altra banda, que és gairebé un terme buit). Siga com siga, ambdós plegats fan funcionar la maquinària i al País Valencià s’articulen ara, com mai, mecanismes de suport a la llengua i a la cultura pròpia inèdits després de la llarga travessia del desert conservador i espanyolista.
   No tot, però, són flors i violes. El deute acumulat de l’etapa anterior (40.000 milions d’euros!) llasta la política d’inversions i el dèficit crònic de fluxos monetaris amb l’Estat (tan ben explicat en un llibre que ja vaig glossar ací: El finançament valencià, de Vicent Cucarella, ara Síndic de Comptes de la Generalitat) suposa una anomalia massa greu: només entre el 2002 i el 2013 el deute històric acumulat a València per l’infrafinançament estatal era d’11.600 milions d’euros.
   Llegint el llibre de Víctor Maceda, enyores una mica l’elaboració d’un nou relat que puga consolidar el canvi del 2015, i més quan el PP local ja ha ofert indicis clars de recuperació. Al capdavall, un 30 per cent dels ciutadans valencians es consideren persistentment a les enquestes exclusivament espanyols o més espanyols que valencians. Caldrà algun dia posar-se a treballar per oferir a tota aquesta gent un discurs que els faça albirar la possibilitat de sentir-se orgullosos del seu propi país, compartint la identitat valenciana amb totes les que vulguen. Aquest és el repte més urgent.

Benicarló fa el seu cim

Por: | 06 de noviembre de 2016

Divendres passat es van lliurar els Premis Literaris Ciutat de Benicarló. L'esforç de l'Ajuntament i d'aquest projecte engrescador i un poc miraculós que és l'editorial Onada han convertit alguna iniciativa dispersa prèvia en una setmana d'actes i en quatre guardons emblemàtics: el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat (que ja s'havia convocat en dues ocasions anteriors), el Premi Internacional de Divulgació Científica, el Premi de Narrativa Memorialística i el Premi de Llibre Gastronòmic.

Premis Benicarló 2016, guanyadors. Al centre, Joan Garí

  El darrer ha quedat desert, es coneix que per l'absència d'algun original potent que hi destacara clarament (problema que se soluciona acumulant la dotació d'enguay i de l'any que ve i disposant-hi un jurat format per escriptors, no per cuiners, si és que es vol un llibre de literatura gastronòmica i no de receptes...). El guardó d'àlbum infantil se l'han endut dos asturians, Juan Hernaz i Fátima Fernández, amb una història emotiva i molt ben resolta sobre l'alzheimer (La maleta de l'avi). La qüestió científica ha anat a càrrec de l'amic Joan Borja, de la Universitat d'Alacant, que publica Sobre l'alquímia de la vida, una llarga conversa amb el genetista Xavier Vendrell -ordida a la casa suecana del gran manifasser Víctor Gómez Labrado- a propòsit de totes aquelles recerques que ara mateix preparen el món de despús-demà: la manipulació embrionària, les malalties hereditàries, la intersexualitat i el tercer sexe, el clonatge de mamífers... Només un tastaolletes tan versàtil com Borja era capaç de bastir un volum així, d'actualitat palpitant i fascinadora.

  La narrativa memorialística, en fi, ha anat a càrrec meu (i no sóc sospitós de no haver sovintejat eixa senda...). Hi vaig presentar L'única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. El llibre, bellament editat per Onada (amb l'esforç uníson de Rosa, Ramon i Òscar, capitanejats per aquesta espurna inextingible que és Miquel Àngel Pradilla), parteix d'una anècdota real: l'any 2007 vaig visitar Saint Michel de Montaigne, l'aldea perigordiana on hi ha la torre del fundador del gènere assagístic. Allí vaig conèixer, per una casualitat, Cécile Mähler-Besse, una culta vinyatera que era la propietària del castell del segle XIX on s'albergava la torre. A partir d'una conversa real amb Cécile aprofite l'avinentesa per fer una reflexió sobre el llegat d'escriptors com Montaigne o Fuster (la baula que lliga el País Valencià contemporani amb la França del segle XVI), i sobre una sèrie d'avatars bàsicament polítics de la meua conciutadania.

Coberta llarga L'única passió noble

  No negaré que L'única passió noble és una reivindicació d'un gènere literari, l'assaig, sobre el qual es dipara sense contemplacions des de tots els angles. Per a començar, el noranta per cent dels llibres que vénen etiquetats com a assajos (o, de vegades, s'hi autoanomenen) no ho són. Són estudis tècnics o acadèmics sense valor literari (sense força prosística ni treball d'escriptor). Fins i tot els premis que es pregonen com dedicats a l'assaig (el "Carles Rahola" de Barcelona, el "Josep Vallverdú" de Lleida o el "Joan Fuster" -sic!- de València) es dediquen la major part de les vegades a donar gat per llebre amb la complaença generalitzada dels agents, clarament desorientats, de la nostra dissortada cultura.

  Si L'única passió noble és alguna cosa -ara ja en podeu estar segurs- és una recuperació del vell llegat de Montaigne, l'essai com un noble projecte literari amb les seues pròpies lleis: el fragmentarisme, el tempteig, la ironia, la recerca formal, la formulació de preguntes més que l'exposició doctrinària de respostes (com diuen que haurien d'obrar -ai!- els bons professors...).

  Benicarló ha fet el seu paper (i molt bé). Ara, si els lectors, cas que en queden, volen fer el seu, jo satisfet. I ací pau i després glòria.

Castelló, el rebost perfecte

Por: | 03 de noviembre de 2016

   És una evidència que les comarques pastorejades pel nucli administratiu de Castelló de la Plana constitueixen un dels rebosts més singulars de l’Europa del sud. El contrast entre l’interior muntanyenc i les planes del litoral propicia un aplec de diferents aliments que sembla una demostració pràctica de les potencialitats d’això que s’anomena “dieta mediterrània” (i que els valencians hem practicat de manera immemorial): la tòfona, l’oli d’oliva (sovint d’oliveres mil·lenàries), els bolets o el vi a l’interior (o l’aigua de Benassal, considerada una de les millors del món); el formatge, les fruites i hortalisses (carxofes de Benicarló, tomates de penjar d’Alcalà de Xivert, taronges de Borriana…), els mil meravellosos productes de la mar a la zona de costa.
   Tot això ja existia, però calia posar-ho en valor. L’any 2013 és quan es produeix el moment d’inflexió més clar, en aquest sentit. És el moment en què la Diputació de Castelló inicia l’experiència de la Ruta del Sabor, que busca organitzar i donar visibilitat a tots els tresors de la nostra gastronomia.

Pablo Roig, diputat de La Ruta del Sabor

   Al març d’aquell any jo mateix publique en El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d’aquest diari) el reportatge “La campiña en el plato”, que dóna a conèixer al gran públic a nivell espanyol la figura del xef Miguel Barrera, de Cal Paradís. Miguel ja tenia el seu predicament entre alguns entesos, però hi ha un abans i un després de l’aparició del meu text (cosa de la qual jo m’alegre tant com ell). Cinc mesos més tard li concedeixen l’estrella Michelin, la primera de les comarques castellonenques. Llavors passa a convertir-se en l’ambaixador de la Ruta del Sabor, ara comandada pel diputat Pablo Roig.
   Roig m’explica els projectes immediats de la Ruta. Encara hi ha molta faena a fer: aconseguir una Denominació d’Origen per als vins de Castelló (que estan en un moment òptim), seguir amb la realització de jornades gastronòmiques temàtiques per totes les comarques, organitzar visites guiades als centres de producció…
   Per si tot això fora poc, l’any 2014 es va iniciar el Grau en Gastronomia de la Universitat Cardenal Herrera. Amb el nom de GASMA ("Centre Universitari de Gastronomia i Management Culinari"), aquesta carrera es cursa ja en un lloc emblemàtic de Castelló: Villa Dolores.
   La finca on s’ubica GASMA ocupa ara 26.000 metres quadrats (dels quals 7.000 de construcció) però en el passat s’estenia per un espai d’un milió de metres quadrats als terrenys on actualment hi ha el complex de la Salera o la Ciutat del Transport. La vil·la que era el centre neuràlgic de tot plegat pertany a una coneguda família castellonenca des de fa cent cinquanta anys i és, en ella mateixa, un tros d’història de la ciutat. En el seu moment liderava el comerç taronjaire més potent; després, amb la Guerra Civil, va ser hospital i també caserna dels dos bàndols, a banda de seu provisional de la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre quan la República va traslladar el Govern a València.

Villa Dolores, centre de GASMA

   Ara mateix, GASMA és un campus on dos terços de l’alumnat és d’origen estranger (de 24 nacionalitats diferents). Més de cent catorze països han sol·licitat informació sobre el grau, però ells només admeten un màxim de cent vint alumnes per curs. Els millors restauradors valencians hi fan tallers pràctics (començant pels meus bons amics Miguel Barrera i Ricard Camarena). La seua aspiració més immediata: ser el centre de referència de la cultura gastronòmica mediterrània, en l’estela del Basque Culinary Center, però amb capital totalment privat.
   Amb iniciatives com la Ruta del Sabor i GASMA, i el concurs de desenes d’establiments i cuiners amb el mateix vigor creatiu i les ganes de Miguel Barrera, el futur de Castelló en el panorama gastronòmic universal és més que prometedor. No hem de fer res diferent del que ja veníem fent: només necessitem contar-ho de manera convincent. En la construcció del relat està el secret de l’èxit. Modestament, jo hi vull posar el meu granet d’arena…

Elogi de la xufa (Alboraia, segle XXI)

Por: | 29 de octubre de 2016

Ara que la cuina forma part de l'ubicu espectacle global (hi ha algun canal de televisió, a cap hora, on no facen programes gastronòmics?), la frontera entre l'imprescindible i l'irrellevant sempre és la mateixa: l'autenticitat. En la meua incansable recerca de les coses autèntiques relacionades amb la nostra manera de menjar l'altre dia em vaig topetar amb el restaurant Sequer lo Blanch d'Alboraia.

  Si no coneixeu aquest lloc, localitzat al bell mig de l'Horta (al camí Fondo de la pàtria de l'orxata), no hauríeu de tardar a rectificar el vostre evitable error. Sequer lo Blanch és un establiment regentat per Josep Belloch. Belloch és un d'aquells cognoms mítics que el bon rei Jaume I va portar amb la seua comitiva quan va convertir el Regne àrab de València en el país actual dels valencians. Ja hi ha Bellochs als Furs i, ininterrompudament, formen un grup humà que ha conreat els ubèrrims horts d'Alboraia fins arribar a la situació del present, en què un dels tresors de la cuina valenciana, la xufa i els seus derivats, està a punt d'entaular la batalla decisiva.

Sequer lo Blanch (Alboraia)

  La situació, en efecte, és paradoxal: per un costat, la xufa i l'orxata valenciana són reconegudes com un aliment superior. De fet, es parla de concedir a la xufa la condició de superaliment, és a dir, un "aliment ric en nutrients considerat especialment beneficiós per a la salut i el benestar", segons la molt desapassionada definició de The Oxford English Dictionary. Exemples de superaliments: els nabius (en castellà, arándanos), amb la seua alta concentració d'antioxidants vegetals, que inhibeixen la proliferació de cèl·lules cancerígenes; o les magranes, que reduixen la tensió arterial i l'estrés. Tot el que anem sabent de la xufa (amb àmplies propietats digestives, cardioprotectores, antioxidants, immunoestimulants, antiàcides, prebiòtiques...) el relaciona amb aquesta mena de perles terrenals, un luxe tant a l'abast de la nostra mà que sembla mentida que el puguem menysprear.

  Josep Belloch, que viu enmig d'un bell lloc (això és el que vol dir el seu cognom, ni més ni menys), sap tot això i, per passar de la teoria a la pràctica, va crear l'any 2011 (en plena crisi: això és un emprenedor!) Sequer lo Blanch. Allí experimenta amb els fruits del seu paradís i ens proposa aventures com l'allioli o el xocolate de xufa, a més d'una interessant cervesa (Cambra) que fa honor als tubercles que ell mateix emmagatzena als dalts del seu establiment. Allí, en aquesta cambra oculta, controla el secat del producte durant un any o més, perquè aquest serà el secret que permetrà comptar, al seu moment, amb una matèria primera excepcional.

La cambra de les xufes

  Vaig a Sequer lo Blanch en el moment en què entra en cambra la xufa de la collita nova, mentre Belloch batalla per obrir nous mercats per al nostre tresor en dura pugna amb la competència africana. Seria massa tràgic que, ara que per fi els valencians ens hem adonat de les joies que tenim guardades al rebost ens veiérem vençuts, en el relat global, per agents que només competeixen en preu, i els agrada donar gat per llebre.

  Com va dir Jaume Fàbrega, "sense literatura no hi ha cuina". Deixeu-nos dir la nostra als escriptors valencians: la guerra encara no està decidida. I el món ja està preparat per a saber que la nostra manera de menjar és una de les més suculentes, sanes, assenyades i saboroses del món.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal