En aquest país passen coses molt estranyes. El Consell Valencià de Cultura (CVC), per exemple, acaba d'acceptar que els anomenats "bous al carrer", siguen declarats Bé d'Interés Cultural. Hi havia informes en contra amb el suport de la majoria dels membres de la institució que, a l'hora de la veritat, s'han volatilitzat. Una vegada més, els valencians hem fet professió de fe de la nostra taurofília.
A tot el País Valencià hi ha tres mil esdeveniments festius a l’any relacionats amb els bous. Sembla que som un poble, el valencià, que no sabem divertir-nos si no hi ha un bou o una vaca pel mig. Hi estem obsessionats. Però això, lamentant-ho molt, ens delata com una cultura especialment cruel. Crueltat ve de cruor, que en llatí vol dir “sang vessada”. Assistir per diversió a espectacles on es vessa la sang és propi de societats primitives, deficientment culturitzades. Amollar bous pels carrers, parlar a crits a les tres de la matinada enmig d’una plaça, escopir al brancal de casa, pixar-se en una cantonada o a la porta d’un garatge en eixir del bar, pegar-li a la dona (o matar-la, si cal), són costums típicament espanyols (i, doncs, típicament valencians, ja que al nostre país hem acabat convertint-nos en l’epítom d’una espanyolitat patològica i exacerbada) que ens fan encara més singulars dins el nostre context cultural, l’europeu occidental. Spain is different, encara, com en l’època de la dictadura feixista. I la pregunta és: ¿fins quan serem “diferents”?
Dins l’estat, dos territoris, Canàries i Catalunya, s’han distingit per prohibir d’una vegada les corridas de toros. A Catalunya s’ha fet malament, però, perquè s’ha il·legalitzat el bou de plaça i en canvi s’ha salvat el bou de carrer (els “correbous” de la zona de Tarragona, que són l’equivalent al nostre bou per la vila). En realitat, a mi em passa exactament al revés, perquè puc entendre el component artístic (per què no) d’un torero que es juga la vida amb els genitals ben premuts davant d’una bèstia de cinc-cents quilos. La mort –la possibilitat de la mort- sempre ha sigut molt artística (la idea és de Thomas de Quincy, de qui recomane vivament la lectura d’un assaig justament famós: L’assassinat entés com una de les belles arts, Publicacions de la Universitat de València, 2008).
Siga com siga el CVC -i ho lamente- s’hi ha cobert de glòria. I la cosa no tindria més importància de no ser perquè és la mateixa institució on s’ha vetat la presència de Joan Francesc Mira. Per una trifulga entre partits, el CVC no podrà comptar amb el qui és el més solvent dels intel·lectuals valencians actuals (si és que aquests dos termes “intel·lectual” i “valencià”, no constitueixen alguna mena d’oxímoron). Per sort -per molta sort- sí que en formarà part Carles Santos, la novetat més cridanera de la temporada. Amb ell, almenys, ens assegurem que una ventada d'aire fresc somoga els fonaments de la vetusta i provecta institució.
Així estem, doncs: bous sí, Mira no. Molt bé. En aquest cas, propose des d’ací, solemnement, que es proclame ja la candidatura del bou Ratón per a premi Nobel de la pau. O, en el seu defecte, per a Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia. Això ho pague jo...
[Fotografia de Joan Antoni Vicent]
Hay 0 Comentarios