Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

De l'honorabilitat

Por: | 28 de mayo de 2012

La revista El Temps em demana que explique breument la meua opinió sobre Alberto Fabra, el Molt Honorable President de la Generalitat. És per a avaluar el 13è Congrés del PPCV (celebrat el 19 i el 20 de maig), i a un mes i mig de l’acompliment del primer any de Fabra com a president. Responc a El Temps: "Comparat amb Camps, Fabra sembla un "bon xiquet", un d'aquells que envia el botiguer a cobrar les factures...”. Després de la disbauxa, en efecte, algú s’ha de fer càrrec dels plats trencats. És fàcil investir qui siga del títol de Molt Honorable. Estar a l’altura del concepte: això és el que té mèrit.

Kafka, per Manuel BoixFabra passarà amb pena o amb glòria -jo diria que més bé amb pena. Li ha tocat un paper que ell mateix no li desitjaria al seu pitjor enemic. I el cas és que no comprén per què tot el món, quan el mira, assaja aquest posat de circumstàncies. Perquè, ja és hora de dir-ho, al nostre Molt Honorable se li ha deformat la cara, li han eixit unes estranyes antenes i el seu cos s’ha resolt en un estol de cametes descoordinades.
  En La metamorfosi, de Kafka, no hi ha espills. En la claustrofòbica cambra de Gregor Samsa hi ha una finestra i un quadre. A l’altre costat de la finestra, un hospital gris i una pluja perpètua. Al quadre, una dona bella. Però sense espills. No hi calen, perquè el problema de Gregor no és la identitat: són els altres els qui veuen en ell l’insecte inversemblant en què s’ha convertit. Són els altres l’infern de Gregor Samsa.
  A Alberto fabra li ha passat un poc el mateix. Va cada dia al palau de la Generalitat i no hi troba res estrany. Desperta al seu pas, però, una admiració expectant. De sobte, l’honorabilitat s’ha transformat en una sospita monstruosa. Ell parla de gestionar l’austeritat quan tot al seu voltant ens recorda el balafiament, la corrupció, la desmesura. Entre el discurs i els fets s’ha escolat, per una escletxa, la realitat més esgarrifosa.

  Tal dia farà un any i el “bon xiquet” ens lleparà amb bones paraules. Que algú li pose davant, d’una vegada, un tros de vidre.

 

[Il·lustració: Gravat de Manuel Boix per a La metamorfosi, editorial Bromera]

Hay 1 Comentarios

M'has de perdonar, Garí, però no comentaré el teu blog, sinó que vull que llegeixis una cosa que, com a Borrianenc, sabràs que també succeix de tant en quant al País Valencià: http://www.vilaweb.cat/noticia/4015304/20120528/erc-denuncia-brutal-agressio-policia-seguidor-barca-calderon.html

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal