La vellesa és el país de l’espera. Hi ha un moment en la vida humana en què ja s’han dut a terme totes les gestes que es van somiar en la joventut. S’han tingut fills o s’han escrit llibres o s’han plantat arbres. Aquesta etapa és l’avantsala d’un altre món, però si s’han sabut jugar les cartes que a cadascú li han anat tocant en sort es pot contemplar la vida viscuda amb una raonable placidesa.
Els rostres que ha col·leccionat en aquesta exposició Joan Antoni Vicent són extraordinàries figures de temps i hi podem llegir el que queda de la humanitat quan ja s’han dissolt totes les presumpcions, totes les aventures i tots els anhels. Immòbils i inermes, aquests hòmens i aquestes dones mediten ara, a la porta de casa, en què es resumeix viure, i aquesta reflexió la fa cadascú a la seua manera. Tots habiten l’edat jubilar, però n’hi ha que semblen més alegres i d’altres, en canvi, roseguen potser alguna amargor que ja no té solució. Tots esperen. Saben que ja no passarà cap tramvia pel seu carrer, s’anomene o no Desig. Rivalitzen amb el noble hieratisme del pescador de canya, però ells, sense saber-ho, pesquen ja només en el llac profund de la seua pròpia biografia.
Joan Antoni Vicent és un fotògraf subtil, meticulós i encuriosit. Rere l’apariència d’un món en colors, ell sap que l’ànima de les coses –com les radiografies- és en blanc i negre. Per arribar a l’interior dels objectes i de les persones s’ha de forçar l’ull a indagar en la gamma dels grisos. Aquest procés abstractiu despulla la realitat de tot allò accessori i es concentra purament en l’essència més irreductible.
La fotografia, fet i fet, és la frontera exacta entre la vida i la mort. Aquests rostres capturats per la càmera van quedar eternitzats amb un sol clic i ara, quan els seus protagonistes ja són morts, hi restaran per sempre vius. Com en una paràbola de Borges, en cadascuna d’aquestes cares sarmentoses i esculpides pel temps hi ha un autèntic mapamundi. El món es resumeix en cada rostre. Els rius més impacients, les muntanyes més altes, els més vastos oceans informen cadascuna d’aquestes màscares en què s’ha concentrat un instant d’existència. Si hi ha cap altre món, es troba en aquest. Per això tots els fotògrafs són paisatgistes i en tot paisatge hi ha, implícit, un rostre humà.
Com en un episodi més d’aquests silencis que tant li agraden, els seus conveïns van propiciar, ja fa més de trenta anys, que Joan Antoni Vicent hi escrivira un impressionant llibre d’hores. En tota espera hi ha alguna cosa d’enigma. El sentit de la vida s’hi passeja com un gat peresós que, després de beure’s la nostra llet, ha fugit. I no cal, de cap manera, provar d’anar a buscar-lo.
[A la porta de casa, exposició de fotografies de Joan Antoni Vicent. Galeria Kir Royal. Na Germana, 24 (València). Del 24 de maig al 16 de juny]
Hay 0 Comentarios