Bous sí, Mira no.

En aquest país passen coses molt estranyes. El Consell Valencià de Cultura (CVC), per exemple, acaba d'acceptar que els anomenats "bous al carrer", siguen declarats Bé d'Interés Cultural. Hi havia informes en contra amb el suport de la majoria dels membres de la institució que, a l'hora de la veritat, s'han volatilitzat. Una vegada més, els valencians hem fet professió de fe de la nostra taurofília.

A tot el País Valencià hi ha tres mil esdeveniments festius a l’any relacionats amb els bous. Sembla que som un poble, el valencià, que no sabem divertir-nos si no hi ha un bou o una vaca pel mig. Hi estem obsessionats. Però això, lamentant-ho molt, ens delata com una cultura especialment cruel. Crueltat ve de cruor, que en llatí vol dir “sang vessada”. Assistir per diversió a espectacles on es vessa la sang és propi de societats primitives, deficientment culturitzades. Amollar bous pels carrers, parlar a crits a les tres de la matinada enmig d’una plaça, escopir al brancal de casa, pixar-se en una cantonada o a la porta d’un garatge en eixir del bar, pegar-li a la dona (o matar-la, si cal), són costums típicament espanyols (i, doncs, típicament valencians, ja que al nostre país hem acabat convertint-nos en l’epítom d’una espanyolitat patològica i exacerbada) que ens fan encara més singulars dins el nostre context cultural, l’europeu occidental. Spain is different, encara, com en l’època de la dictadura feixista. I la pregunta és: ¿fins quan serem “diferents”?
  Dins l’estat, dos territoris, Canàries i Catalunya, s’han distingit per prohibir d’una vegada les corridas de toros. A Catalunya s’ha fet malament, però, perquè s’ha il·legalitzat el bou de plaça i en canvi s’ha salvat el bou de carrer (els “correbous” de la zona de Tarragona, que són l’equivalent al nostre bou per la vila). En realitat, a mi em passa exactament al revés, perquè puc entendre el component artístic (per què no) d’un torero que es juga la vida amb els genitals ben premuts davant d’una bèstia de cinc-cents quilos. La mort –la possibilitat de la mort- sempre ha sigut molt artística (la idea és de Thomas de Quincy, de qui recomane vivament la lectura d’un assaig justament famós: L’assassinat entés com una de les belles arts, Publicacions de la Universitat de València, 2008).
  Siga com siga el CVC -i ho lamente- s’hi ha cobert de glòria. I la cosa no tindria més importància de no ser perquè és la mateixa institució on s’ha vetat la presència de Joan Francesc Mira. Per una trifulga entre partits, el CVC no podrà comptar amb el qui és el més solvent dels intel·lectuals valencians actuals (si és que aquests dos  termes “intel·lectual” i “valencià”, no constitueixen alguna mena d’oxímoron). Per sort -per molta sort- sí que en formarà part Carles Santos, la novetat més cridanera de la temporada. Amb ell, almenys, ens assegurem que una ventada d'aire fresc somoga els fonaments de la vetusta i provecta institució.
  Així estem, doncs: bous sí, Mira no. Molt bé. En aquest cas, propose des d’ací, solemnement, que es proclame ja la candidatura del bou Ratón per a premi Nobel de la pau. O, en el seu defecte, per a Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia. Això ho pague jo...

[Fotografia de Joan Antoni Vicent]

De l'honorabilitat

La revista El Temps em demana que explique breument la meua opinió sobre Alberto Fabra, el Molt Honorable President de la Generalitat. És per a avaluar el 13è Congrés del PPCV (celebrat el 19 i el 20 de maig), i a un mes i mig de l’acompliment del primer any de Fabra com a president. Responc a El Temps: "Comparat amb Camps, Fabra sembla un "bon xiquet", un d'aquells que envia el botiguer a cobrar les factures...”. Després de la disbauxa, en efecte, algú s’ha de fer càrrec dels plats trencats. És fàcil investir qui siga del títol de Molt Honorable. Estar a l’altura del concepte: això és el que té mèrit.

Fabra passarà amb pena o amb glòria -jo diria que més bé amb pena. Li ha tocat un paper que ell mateix no li desitjaria al seu pitjor enemic. I el cas és que no comprén per què tot el món, quan el mira, assaja aquest posat de circumstàncies. Perquè, ja és hora de dir-ho, al nostre Molt Honorable se li ha deformat la cara, li han eixit unes estranyes antenes i el seu cos s’ha resolt en un estol de cametes descoordinades.
  En La metamorfosi, de Kafka, no hi ha espills. En la claustrofòbica cambra de Gregor Samsa hi ha una finestra i un quadre. A l’altre costat de la finestra, un hospital gris i una pluja perpètua. Al quadre, una dona bella. Però sense espills. No hi calen, perquè el problema de Gregor no és la identitat: són els altres els qui veuen en ell l’insecte inversemblant en què s’ha convertit. Són els altres l’infern de Gregor Samsa.
  A Alberto fabra li ha passat un poc el mateix. Va cada dia al palau de la Generalitat i no hi troba res estrany. Desperta al seu pas, però, una admiració expectant. De sobte, l’honorabilitat s’ha transformat en una sospita monstruosa. Ell parla de gestionar l’austeritat quan tot al seu voltant ens recorda el balafiament, la corrupció, la desmesura. Entre el discurs i els fets s’ha escolat, per una escletxa, la realitat més esgarrifosa.

  Tal dia farà un any i el “bon xiquet” ens lleparà amb bones paraules. Que algú li pose davant, d’una vegada, un tros de vidre.

 

[Il·lustració: Gravat de Manuel Boix per a La metamorfosi, editorial Bromera]

Socialitzar pèrdues

Sorprenents les derivacions de la crisi financera. Tot això de Bankia recorda la Dinamarca de Shakespeare, el país de la podridura perpètua. I el més al·lucinant -el més indignant- és la tranquil·litat inhumana dels seus gestors. Van dimitint i no deixen de donar lliçons: José Luis Olivas, Rodrigo Rato. El tal Rato era enarborat fins fa quatre dies com el gran cervell econòmic del PP. En fa tot just dos feia una conferència al nostre país sobre "el potencial de creixement de l'economia espanyola". Aquests tipus viuen en un altre planeta. Pèrdues o beneficis són només apunts comptables. Les vides que hi ha darrere no els afecten.

  Per a acabar de tranquil·litzar-me, acabe de veure per televisió José Ignacio Goirigolzarri, el nou president de Bankia. Assegura, imperturbable, que els 19.000 milions d'euros demanats de més a l'Estat no són "una ajuda", sinó una mera "ampliació de capital". Em quede molt més tranquil. No és per res, però fa anys d'això en deien socialitzar les pèrdues. La crisi, és clar, ho ha corromput tot, també el llenguatge. Ara són els "neoliberals" els que "nacionalitzen" la banca.

  Ja li he llegit a algun economista (Santiago Niño-Becerra, per exemple) que la crisi actual pot considerar-se com el final del capitalisme. Molt bé però, en aquest cas, se m'ocorren dues preguntes: ¿què vindrà després? i ¿se n'han assabentat Olivas, Rato, Goirigolzarri i companyia? Com que al comunisme llibertari ja no podem aspirar (¿ja no podem aspirar-hi?) ens queda el recurs d'haver d'imaginar de cap nou tota la realitat. De les cendres de l'avarícia farem nàixer un món inèdit. I ara el món que ho sàpia.

En el país de l'espera

La vellesa és el país de l’espera. Hi ha un moment en la vida humana en què ja s’han dut a terme totes les gestes que es van somiar en la joventut. S’han tingut fills o s’han escrit llibres o s’han plantat arbres. Aquesta etapa és l’avantsala d’un altre món, però si s’han sabut jugar les cartes que a cadascú li han anat tocant en sort es pot contemplar la vida viscuda amb una raonable placidesa.

Els rostres que ha col·leccionat en aquesta exposició Joan Antoni Vicent són extraordinàries figures de temps i hi podem llegir el que queda de la humanitat quan ja s’han dissolt totes les presumpcions, totes les aventures i tots els anhels. Immòbils i inermes, aquests hòmens i aquestes dones mediten ara, a la porta de casa, en què es resumeix viure, i aquesta reflexió la fa cadascú a la seua manera. Tots habiten l’edat jubilar, però n’hi ha que semblen més alegres i d’altres, en canvi, roseguen potser alguna amargor que ja no té solució. Tots esperen. Saben que ja no passarà cap tramvia pel seu carrer, s’anomene o no Desig. Rivalitzen amb el noble hieratisme del pescador de canya, però ells, sense saber-ho, pesquen ja només en el llac profund de la seua pròpia biografia.
  Joan Antoni Vicent és un fotògraf subtil, meticulós i encuriosit. Rere l’apariència d’un món en colors, ell sap que l’ànima de les coses –com les radiografies- és en blanc i negre. Per arribar a l’interior dels objectes i de les persones s’ha de forçar l’ull a indagar en la gamma dels grisos. Aquest procés abstractiu despulla la realitat de tot allò accessori i es concentra purament en l’essència més irreductible.
  La fotografia, fet i fet, és la frontera exacta entre la vida i la mort. Aquests rostres capturats per la càmera van quedar eternitzats amb un sol clic i ara, quan els seus protagonistes ja són morts, hi restaran per sempre vius. Com en una paràbola de Borges, en cadascuna d’aquestes cares sarmentoses i esculpides pel temps hi ha un autèntic mapamundi. El món es resumeix en cada rostre. Els rius més impacients, les muntanyes més altes, els més vastos oceans informen cadascuna d’aquestes màscares en què s’ha concentrat un instant d’existència. Si hi ha cap altre món, es troba en aquest. Per això tots els fotògrafs són paisatgistes i en tot paisatge hi ha, implícit, un rostre humà.
  Com en un episodi més d’aquests silencis que tant li agraden, els seus conveïns van propiciar, ja fa més de trenta anys, que Joan Antoni Vicent hi escrivira un impressionant llibre d’hores. En tota espera hi ha alguna cosa d’enigma. El sentit de la vida s’hi passeja com un gat peresós que, després de beure’s la nostra llet, ha fugit. I no cal, de cap manera, provar d’anar a buscar-lo.

[A la porta de casa, exposició de fotografies de Joan Antoni Vicent. Galeria Kir Royal. Na Germana, 24 (València). Del 24 de maig al 16 de juny]

Un nou blog

Un nou blog és una finestra al món. Tot blog és una hipòtesi. Vindrà a ser, probablement, com un barquet de paper que deixem anar sobre un riu impetuós. Ens pensem que, perquè tenim un blog, tenim la clau d'accés a milers de persones. Però internet és una mar procel·losa, on desemboquen tots els rius. Sotsobrar-hi és el més fàcil (i la sotsobra major, per si cal dir-ho, és passar-hi inadvertit).

  Heus ací el meu blog nou, ofrenat als altars de la gran incògnita. Amb ell torne a El País, la casa mare. Hi vaig col·loborar entre 1997 i 2008. Després vaig passar a Público -però Público ja és història. Ara consignaré, en aquestes Notes Públiques, algunes reflexions sobre els avatars de la vida valenciana. La política, la cultura, la societat: una mirada curiosa pot projectar-hi interrogants d'interés. El País Valencià, en diem alguns. Però aquest país és també una gran hipòtesi i no té més existència que aquella amb què el vulguen dotar els propis valencians. Jo l'he recorregut de punta a punta per a escriure Viatge pel meu país. Em permetreu, doncs, que il·lustre aquestes notes, en endavant, amb les meravelloses fotografies que m'hi ha proporcionat Joan Antoni Vicent.

  Esteu convidats, doncs, a la travessia.