Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Dylan en Enderrock

Por: | 05 de junio de 2012

La revista Enderrock distribuïa, amb el número de maig, un cd recopil·latori amb versions de Bob Dylan en català. Una petita delícia de col·leccionista on s'inclouen algunes peces clàssiques, com el "Bon viatge Angelina" del Duo Ausona o el  "Romanço del fill de vídua", la peculiar adaptació de "Tombstone Blues" a càrrec de Els 3 tambors als anys 60. Més recents resulten "Els temps estan canviant", d'Oriol Tramvia o l'intens -i inèdit fins ara- "Sonen campanes", de Josep Maria Baule.

Els miralls de DylanLa joia del recull, si em permeteu, és l'original aplec del músic Pascal Comelade i el poeta Enric Casasses, eximis artistes i estrafolaris ciutadans. El que han fet Comelade i Casasses al disc "La manera més salvatge" és agafar la coneguda cançó de Dylan "Knocking on heaven's door" i inserir-hi el poema de Jacint Verdaguer "Plus ultra", que fa així:

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
   - Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
   -No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

  Us puc assegurar que la dicció cadenciosa i tensionada d'Enric Casasses, vessada sobre la melodia de Comelade, aconsegueix transportar-nos a les portes d'un cel a la vegada dylanià i verdaguerià, com en un misteri místic en el probable territori compartit entre aquestes dues ànimes només aparentment dissemblants.

  S'anuncia per a finals d'aquest mes de juny, damunt, el tercer recull de versions dylanianes de Gerard Quintana i Jordi Batiste, titulat genèricament "Els miralls de Dylan". Miel sobre hojuelas. Ara Dylan s'ha convertit ja en una icona indiscutible. És també, en aquests blogs d'El País, una afició compartida. Interessant, en tot cas, el seu èxit dins la nostra cultura, probablement per causa de la penetració de la Nova Cançó. Vinguen més versions, doncs, i tinguem Dylan per sempre. Forever young, naturalment.

Hay 1 Comentarios

És un honor, sr. Garí, la seua menció. Compartim Dylan i, imagine, moltes altres coses.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal