Interessant el reportatge que publicava aquest periòdic dilluns passat en portada. Ara resulta que aquestes llampants autopistes i autovies que envolten Madrid han resultat tremendament deficitàries. I és l’Estat qui ha d’eixugar les pèrdues, amb els diners de tots –també els seus, estimat lector. El somni de José María Aznar se n’ha anat en orris. El Gran Madrid no genera trànsit suficient –ni privat ni comercial- per a fer rendibles unes infrastructures caríssimes. I era una glòria inversa passejar-se per aquelles carreteres tan buides, espectrals, fantasmagòriques. Aznar, probablement, es va emmirallar en les artèries de Catalunya, però sense l’enutjosa circumstància de guanyar diners amb els peatges –aquesta vulgaritat. Catalunya és sempre el gran espill on va a morir tothom. Espanya sencera vol ser Catalunya. I Catalunya, mentrimentres, preferiria ser Escòcia…
Per a totes aquestes coses de les infrastructures (trens, autovies, aeroports) els recomane la lectura d’un llibret molt instructiu, Espanya, capital París, de Germà Bel (en català en La Campana i en castellà en Destino). Bel no és precisament un almogàver irat: segons la seua biografia, va ser portaveu d’Economia i Hisenda del Grup Socialista al Congrés dels diputats des del 2001 fins al 2004. La seua tesi és que, des del segle XVIII, la política d’infrastructures de l’estat Espanyol ha seguit sempre uns criteris ideològics, i no de rendibilitat econòmica. Tot –tot: carreteres, ferrocarril i ara mateix l’AVE- ha anat orientat a convertir Madrid en el centre neuràlgic, el gran nòdul de comunicacions, allà on van a morir totes les línies de transport. I aquesta és la senzilla explicació de per què encara no s’ha materialitzat el famós eix mediterrani: perquè seria trencar amb l’Espanya radial, introduir criteris pràctics allà on sempre ha imperat la lògica estrictament política –la lògica –ai!- nacionalista. Ja poden esgargamellar-se cambres de comerç, associacions d’empresaris, governs autònoms (més o menys sincers) o la pròpia Comissió Europea. No hi ha pressa per al corredor mediterrani perquè –simplement- no passa per Madrid.
És brutal, però és així: el govern de l’Estat prefereix una autopista deficitària envoltant Madrid que un ferrocarril de mercaderies que connecte el port de València o la Ford d’Almussafes amb Europa estalviant temps i diners. Germà Bel diu que, el que passa, és que Madrid voldria ser París. El jacobinisme com la suprema temptació de la classe dirigent espanyola. I valencians i catalans, mentrimentres, pagant la festa. Què bonic –si durara...
Hay 0 Comentarios