Carles Francino, en la Cadena Ser, interrogava els oients: què han deixat de fer, amb el que ens cau al damunt. "El que ens cau al damunt" és, òbviament, la crisi. I els oients anaven responent. Alguns ja no podien anar de vacances, o ja no eixien dissabte a la nit, o ja no es canviaven de cotxe. D'altres, en canvi, no tenien problemes a revelar que no havien renunciat a la depilació amb làser, per exemple, potser per allò de nulla ethica sine aesthetica (qui sap!).
Qui més qui menys, això és obvi, ha posat el fre a la Visa, en els temps que corren. Gairebé tots -excepte quatre privilegiats o quatre destrellatats- hem deixat de comprar coses que, en el fons, no necessitàvem. Sí, sí: coses que no necessitàvem. Però és que, actuant així -no sé si vostés se n'adonen- simplement estem carregant-nos el sistema.
El capitalisme, per si encara no hi havien caigut, es basa en el fet tan senzill que cada cap de setmana peregrinem a Carrefour o a El Corte Inglés a proveir-nos de totes les andròmines que no ens fan la més mínima falta. La crisi, doncs, ha aconseguit modificar els nostres hàbits. Ara ens estem quiets a casa. Alguns llegim llibres. D'altres veuen programes de televisió-porqueria. És igual. La qüestió és que, amb la nostra actitud, estem liquidant el capitalisme. El que vindrà després és un altre tema. És difícil pensar un nou sistema que no es base en la iniciativa individual i la propietat privada. Però si s'hi domenyara l'avarícia, si s'hi controlara l'ànsia d'enriquiment desaforat ja seria un punt.
Al final aquell tipet -Francis Fukuyama- haurà tingut raó, però no pels motius que ell es pensava. Som al principi del final de la Història. Fracassat el "socialisme científic" (per massa científic i massa poc socialisme, sospite), fracassat el capitalisme, què ens queda? Amb el que ens cau al damunt, difícil veure més enllà de la porta. Però el món continuarà, això és un fet. I amb nosaltres a dins.
[Fotografia de Joan Antoni Vicent: Marina d'Or]
Hay 0 Comentarios