El cas de les autopistes fantasma

 Interessant el reportatge que publicava aquest periòdic dilluns passat en portada. Ara resulta que aquestes llampants autopistes i autovies que envolten Madrid han resultat tremendament deficitàries. I és l’Estat qui ha d’eixugar les pèrdues, amb els diners de tots –també els seus, estimat lector. El somni de José María Aznar se n’ha anat en orris. El Gran Madrid no genera trànsit suficient –ni privat ni comercial- per a fer rendibles unes infrastructures caríssimes. I era una glòria inversa passejar-se per aquelles carreteres tan buides, espectrals, fantasmagòriques. Aznar, probablement, es va emmirallar en les artèries de Catalunya, però sense l’enutjosa circumstància de guanyar diners amb els peatges –aquesta vulgaritat. Catalunya és sempre el gran espill on va a morir tothom. Espanya sencera vol ser Catalunya. I Catalunya, mentrimentres, preferiria ser Escòcia…

Per a totes aquestes coses de les infrastructures (trens, autovies, aeroports) els recomane la lectura d’un llibret molt instructiu, Espanya, capital París, de Germà Bel (en català en La Campana i en castellà en Destino). Bel no és precisament un almogàver irat: segons la seua biografia, va ser portaveu d’Economia i Hisenda del Grup Socialista al Congrés dels diputats des del 2001 fins al 2004. La seua tesi és que, des del segle XVIII, la política d’infrastructures de l’estat Espanyol ha seguit sempre uns criteris ideològics, i no de rendibilitat econòmica. Tot –tot: carreteres, ferrocarril i ara mateix l’AVE- ha anat orientat a convertir Madrid en el centre neuràlgic, el gran nòdul de comunicacions, allà on van a morir totes les línies de transport. I aquesta és la senzilla explicació de per què encara no s’ha materialitzat el famós eix mediterrani: perquè seria trencar amb l’Espanya radial, introduir criteris pràctics allà on sempre ha imperat la lògica estrictament política –la lògica –ai!- nacionalista. Ja poden esgargamellar-se cambres de comerç, associacions d’empresaris, governs autònoms (més o menys sincers) o la pròpia Comissió Europea. No hi ha pressa per al corredor mediterrani perquè –simplement- no passa per Madrid.
  És brutal, però és així: el govern de l’Estat prefereix una autopista deficitària envoltant Madrid que un ferrocarril de mercaderies que connecte el port de València o la Ford d’Almussafes amb Europa estalviant temps i diners. Germà Bel diu que, el que passa, és que Madrid voldria ser París. El jacobinisme com la suprema temptació de la classe dirigent espanyola. I valencians i catalans, mentrimentres, pagant la festa. Què bonic –si durara...

Notes sobre l'Educació

Acaba el curs i l'educació secundària valenciana, d'alguna manera, ha sobreviscut. Aquesta és la primera impressió. Després ve el recompte de baixes. Els atacs que ha patit han estat ferotges i immisericordes. Només cal pensar que el professor valencià és el funcionari de carrera més retallat de tot el Regne d'Espanya. A la rebaixa de sou de Zapatero (general per a tot el funcionariat) hi ha hagut d'afegir la de Rajoy (via increment de l'IRPF) i la de Fabra (que ha reduït al 50% els sexennis acumulats). El professor del País Valencià és ara mateix un transsumpte d'aquell vell acudit d'Eugenio: "A Londres -explica algú-, un home és atropellat cada vint minuts". "Doncs com estarà el tio", s'exclama el seu interlocutor.

Atropellar el sector educatiu és ja l'esport preferit dels nostres polítics. ¿Recorden vostés aquell "no tocaré ni la sanitat ni l'educació" d'un exultant Rajoy preelectoral? Doncs això mateix. No ens han tocat: ens han violat i se'ns han pixat a sobre. Perquè a la rebaixa de sou cal afegir els impagaments de les despeses als centres, l'increment d'hores lectives i d'alumnes per classe i tota mena de retallades intempestives. No pensen vostés, però, que és el professor qui més pateix tot això. Al final, qui pagarà l'ànec seran els alumnes. Menys beques, menys recursos, més amuntegament dins l'aula, menys atenció individualitzada: tot això provocarà una baixada brutal del nivell educatiu.

  I després eixirà l'honorable consellera d'Educació, Maria José Català, i ens explicarà que tot es fa per a bé, i que tenen uns plans grandiosos per a solucionar el "fracàs escolar". Curiosa expressió, el "fracàs escolar". Per a fracàs, i dels grossos, l'exemple de la pròpia consellera. Tenim molt present la seua intervenció en un acte multitudinari del seu partit, demanant perdó per parlar habitualment en valencià. Em recorda, ves quines coses, un altre acudit d'Eugenio: Un tipus veu al periòdic un anunci que fa: "Senyora ensenya el búlgar". S'afanya a acudir-hi i n'ix completament decebut. "Va i resulta que era un idioma!", es lamenta.

  Així estem, doncs. Ensenyant el búlgar. Atropellats cada vint minuts. I açò no s'ha acabat. Sospite que vindran més retallades, i més alumnes amb mantes a l'hivern que ve en aules sense calefacció, i docents desmotivats i discents abandonats a la sort de la vida. Ja posats, en lloc de Maria José Català, ¿no podria reviure Eugenio i ser ell el conseller? A efectes pràctics, el desastre seria el mateix. Però almenys ens riuríem més.

[Fotografia: Joan Antoni Vicent. Gandia, Església de Santa Maria]

Vigència dels Països Catalans

La revista Eines, editada per la Fundació Josep Irla, dedica monogràficament el seu número 17 a la vigència del pensament polític de Joan Fuster. Es tracta d'una publicació acurada, amb treballs d'interés i d'altura. Aquest dijous, 21 de juny, s'han commemorat els vint anys de la mort de Fuster, i múltiples iniciatives editorials han vingut a repassar les lliçons que va impartir el mestre, sempre tan incitadores.

  Eines focalitza el debat a l'entorn de al vigència del terme -tan fusterià- dels Països Catalans, la comunicó d'interessos entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta dels territoris on es parla, s'ha parlat o s'hauria de parlar amb més o menys precarietat aquesta maltractada llengua nostra. S'ha usat i s'ha abusat d'aquest concepte però, paradoxalment, ara sembla desaparegut del mapa, esvaït, reduït a l'"entelèquia" que potser sempre va ser, excepte en els meravellosos anys de l'antifranquisme i la primera Transició.

  Devia ser una cosa molt perillosa, puix que l'article 145 de la Constitució espanyola vigent remarca que "en cap cas s'admetrà la federació de comunitats autònomes". I això no es refereix al País Basc i Navarra -que sí que podrien federar-se amb mecanismes previstos en la mateixa Constitució-, sinó als ferotges Països Catalans. Siga per aquest motiu o per qualsevol altre, la idea sembla ara reservada per a independentistes irredempts, més o menys de saló.

En realitat, si li preguntem a un valencià d'avui dia què opina de la qüestió la resposta, en termes generals, ja la podem endevinar. Diu Antoni Furió, en un llarg diàleg reproduït a la revista, que "no és concebible un valencianisme si no és catalanista" i que l'alternativa en vigor segueix enfrontant exclusivament els Països Catalans contra "ofrenar noves glòries a Espanya". I bé: és evident que els valencians prefereixen majoritàriament la segona opció. Ferran Archilés ha necessitat fer una gruixuda tesi doctoral per a cercionar-s'hi (resumida en Una singularitat amarga, un estudi publicat ara mateix per l'editorial Afers). No calia l'esforç: precisament una de les raons de l'hegemonia abassegadora del Partit Popular al País Valencià es basa en haver sabut polsar i esprémer l'espanyolisme dels nostres conciutadans, encantats de compartir interessos i visió del món amb la resta dels madrilenys.

  Seria injust acabar aquest repàs sumari sense constatar una obvietat: els Països Catalans han sigut el projecte de nació peninsular més atractiu de la nostra contemporaneïtat. Molt més seductor que la nació espanyola una, grande y libre sempre rediviva i també que l'Euskal Herria fonamentada, fins fa quatre dies, en la barbàrie d'ETA. Com totes les idees dels escriptors, serien irreals i un poc etèries, però eren tan belles...

  No m'interessen les polèmiques identitàries i els debats nacionals però, si he de triar, sempre em quedaré amb el projecte imaginat per un seguidor de monsieur Montaigne. Al capdavall, entre un catalanoparlant de Barcelona o d'Eivissa i jo mateix -o entre un empresari de Terrassa o de Mallorca i el senyor Juan Roig- hi ha una comunió d'interessos òbvia que ens aproxima i ens agermana. Li podem dir Països Catalans o Eix Mediterrani, però la substància hi és. Potser la resposta no va ser encertada, però la vigència de la pregunta és palmària i evident. En l'època de la Renaixença de l'ara mitificat Teodor Llorente ho resolien tot parlant del llemosí. El llemosinisme era una manera d'al·ludir als nefands Països sense esmentar la paraula maleïda -català! I en això estem, doncs: reinventant el concepte prescindint de l'amenaça del gentilici. De quina solució li donem a tot plegat depén que el País Valencià es moga en alguna direcció o continue en el panxacontentisme contra el que es va rebel·lar Fuster.

  La immobilitat no és roïna, però la vida està en el moviment. "Països Catalans" era una incitació a alçar-se i caminar. Si prescindim del concepte, haurem de buscar una altra excusa. S'admeten idees.

 

En la mort d'Emili Teixidor

  Ha mort Emili Teixidor. Potser molts no el coneguen més que per haver escrit els llibres en què es va basar la pel·lícula Pa negre (2010), d'Agustí Villaronga. Aquesta circumstància, però, és simplement la que li va reportar una darrera popularitat, quan ja el càncer el corroïa. Per a un escriptor en català, la fama respon habitualment a uns imponderables capritxosos, així que sempre es fa bé aprofitant qualsevol oportunitat per a la difusió de l'obra pròpia.  En realitat, Teixidor ja era -abans del cinema- un escriptor de prestigi en el camp de la literatura infantil i juvenil (amb els centenars de milers d'exemplars venuts amb L'ocell de foc, per exemple) i també de l'estrictament adulta. Nascut a Roda de Ter, va mitificar com ningú el seu petit país, la Plana de Vic. Mitificar, per a un escriptor, és fonamentalment mantindre's fidel a a les paraules i a la saviesa i la cadència amb què han estat dites. Per això les seues novel·les tenen un lèxic cabalós i ubèrrim, i respiren un alé poètic de molt bona llei.

  La mort se l'ha endut sense que mantinguérem l'encontre que havíem aparaulat fa temps. Ell participava en un programa de Catalunya Ràdio i hi va parlar elogiosament d'un llibre meu. Jo m'hi vaig posar en contacte i vam mantindre una breu relació a través del telèfon i del correu electrònic. Vam convindre que ens trobaríem en algun moment per a conéixer-nos en persona, però la gran igualadora tenia els seus propis plans.

  No sé si cal dir que Emili Teixidor era molt bona persona. Un d'aquest escriptors que circumscriu la complexitat moral a les seues novel·les. Dit això, també caldrà afirmar que llegir Retrat d'un assassí d'ocells -la seua obra mestra- era introduir-se en un univers fascinador que augurava les peculiaritats de Villaronga. De Pa negre s'ha dit que projecta una mirada no esbiaixada sobre la Guerra Civil. En realitat, el film és un precipitat de les sobsessions típicament villaronguianes i el que té d'excepcional és com el director mallorquí ha sabut casar el seu món amb les correspondències que ha trobat en els textos de Teixidor. La pel·lícula, com és sabut, es basa tant en el Retrat d'un assassí d'ocells com en la narració que li dóna títol.

  ...I al final t'has mort, Emili, i no ens hem pogut trobar. Però no cal passar ànsia: la posteritat d'un escriptor -la seua vida eterna- és la seua obra. Tenim per davant, doncs, una conversa inacabable.

Vespres de Grècia

Escric dissabte, 16 de juny, en vespres de les eleccions a Grècia. És un moment màgic, vertiginós. L'abisme es divisa perfectament: és una extensió neta i clara, amb vegetació amable a les vores i un horitzó d'un blau puríssim, però amb un gran bac sense fons -i sense possibilitat de sentir de cap manera el colp sord del cos que hi cau.

  Tot Europa -tot el món- conté la respiració a l'espera del resultat de les eleccions. Les enquestes asseguren que pot guanyar la dreta, Nova Democràcia, o bé l'autoanomenada "esquerra radical", Syriza. Nova Democràcia es la mateixa formació que va falsejar els balanços i que va portar a la fallida l'estat grec. Són els criminals que van provocar la intervenció, però ara tots resen perquè guanyen. Si és Syriza qui ho fa, hi haurà un colp damunt la taula i es revocarà el programa d'austeritat que estrangula el país, però l'euro es pot fracturar. És normal, doncs, el pànic entre els cercles financers, i és bonic que, una altra vegada, el fantasma de l'esquerra provoque pujades de tensió i indicis d'infart en els cossos botinflats de tots els potentats d'Europa.

  Escric en vespres de l'apocalipsi i el cursor, tal com va proveint els caràcters en la pantalla del meu ordinador, es diria que tremola més del compte. O guanyen els criminals o guanyen els radicals. Ningú afirma que el dilema siga fàcil. Estiguen atents al perfil del nou pobre i el nou criminal del continent. El nou pobre és un funcionari, o un treballador per compte alié o un petit empresari que ara vagareja pels carrers d'Atenes i fa cap, com un zombi, a la plaça Sintagma, al davant del Parlament. Ho ha perdut tot, ja no té res i contempla la seu de la "sobirania nacional" (ves quina cosa!) com els morts vivents en les pel·lícules de George A. Romero s'arremolinaven al voltant dels hipermercats. El nou criminal és un alt executiu, multimilionari gràcies als bancs que ha afonat, que mira el futbol per televisió perquè vol sentir-se part d'alguna idea col·lectiva que li facilite les llàgrimes. A Grècia s'enfronten ara els criminals contra els captaires i la borsa puja quan somia que guanyaran els primers i s'afona quan sospita que ho faran els segons.

  A les escoles de negocis, mentrimentres, tots volen arribar al tema Francesco Schettino. El capità del Costa Concordia és el model a exportar, perquè serveix igual per a un Alberto Fabra plorant a la tribuna de les Corts pel dèficit generat pel seu propi partit com per a Rajoy fugint a Polònia a l'endemà del rescat d'Espanya, o fins i tot per a una Merkel oculta rere la impotència molt estudiada del Banc Central Europeu.

  És un fàstic escriure en vespres d'un cataclisme. Sobretot perquè, com no pot ser d'una altra manera, sospites que tu en seràs una víctima més.

Celebració de la literatura

Després de l'acte vam anar a refrescar a la plaça Santa Clara. Santa Clara és una d'aquestes places horribles de Castelló, però la seua arquitectura opressiva es dissol al capvespre en una remor de gots llargs i gel, oferits a l'altar del temps. L'excusa era parlar dels llibres respectius: Manuel Vicent dissertava sobre Viatge pel meu país i jo feia els honors amb el seu Mitologías. El públic va ser generós ahir a la vesprada i nosaltres el vam correspondre celebrant el que de literatura hi ha en el viatge, i el que de viatge hi ha en la literatura.

 Em resulta molt fàcil parlar del nou llibre de Manuel Vicent. El considere un dels meus mestres -el primer en matèria d'escriptura de periòdics. En Mitologías ha aplegat retrats dels seus mites particulars: Billy Wilder, Billie Holiday, Andy Warhol o Montgomery Clift. En molts coincidim. L'espurna sorgeix quan cal abordar un tipus com Salinger. Llavors es disparen les fletxes creuades de les connexions: J. D. Salinger, Holden Caulfield, Mark David Chapman, John Lennon. Quatre noms propis inextricablement units: Salinger va crear Holden Caulfield, Chapman el metabolitzà dins la seua ment torbadorament confusa. El llegia abans i després de disparar contra John Lennon. Tots quatre -persones reals o fictícies- van passar per la YMCA, l'organització religiosa juvenil. Difícil no recordar, llavors, que és la mateixa organització que em va portar a mi a Amèrica. La majoria dels mites de Vicent són nordamericans. Els meus també. I Nova York és la nostra segona pàtria.

  A l'acte acudiren amics, coneguts i saludats. El beat Ripo amb el seu bri de menta i el profús harem de Joan Antoni Vicent -aquest conquistador de balneari. Ripo venia ufà després del seu periple per Xina. Com Juan Roig, el factòtum de Mercadona, contava i no acabava les delícies del model xinés. Li vam haver d'explicar, llavors, que Xina és l'esclavitud moderna, el futur que alguns volen per a Europa. Però Ripo és com un xiquet: el van portar en tren per aquell inacabable continent -12.000 quilòmetres, diu que va fer- i hi va veure un rostre picassià que no tenia res al seu lloc, però que feia molt bon efecte.

  Diu Manuel Vicent que avui dia la selva autèntica és un aeroport. A l'Àfrica, tot està domesticat, fins i tot la mort de gana. Tot ho vam resoldre amb unes canyes a Santa Clara, mentre la nit arribava i nosaltres celebràvem la literatura. Els escriptors som insuportablement redundants.

 

4 notes sobre el món virtual

1.Faig aquest blog, com abans he fet –i continue fent- els articles per al paper. En què canvia el blog? Hi ha la qüestió sintàctica, que és òbvia: sóc jo qui controle l’extensió de les entrades, sóc jo qui decidisc quines il·lustracions, sóc jo qui dispose els hipervincles, al meu gust. I publique quan vull. Un blog, en efecte, és un bon aliat d’això que en diem “literatura del jo” (però un jo no és res sense un nosaltres). Crea un espai informat per una estranya sensació d’intimitat. D’intimitat pública, és clar -i s’observa l’oxímoron. D’una manera més accentuada que en el cas del paper, u es veu amb cor de deixar anar els seus dubtes, les seues reflexions més recòndites, les giragonses biogràfiques, si n’hi ha. Si és que això no és també el producte, en realitat, estrictament dels galons.

Són molts anys ja fent articles de premsa. A poc a poc vas conquistant el dret a dir el que realment penses, sense por a les conseqüències. El dret a dir-ho sense autocensures, per si cal especificar, perquè no hi ha pitjor censor que la teua pròpia petita i intransferible espasa de Dàmocles.
El blog, en tot cas, és un espai personal i intransferible. Es pot usar per a atabalar els lectors amb exercicis més o menys soporífers o per a contorsions acrobàtiques més o menys arriscades. Jo preferisc utilitzar-lo com una ferramenta d’interpretació de la realitat. Però m’escriu un amic insidiós –afable mosca collonera- i em recorda: “Ni els filòsofs verificacionistes, ni els empiristes, ni els fenomenòlegs tenen clar que és això de la realitat. Voler captar “la realitat”, avui com avui, és una proposició sense sentit”. I tanmateix jo –ho lamente per verificacionistes, empiristes i fenomenòlegs- seguiré cercant un lloc on els fenòmens socials siguen avaluats des de la individualitat crítica. Un instrument de coneixement del món a través de l’autoconeixement. Unes “notes” per al públic: unes Notes públiques.
La intimitat -la falsa intimitat- consisteix a pensar que tot això que escrius no ho llegeix ningú i, en realitat, a ningú li importa. I potser –ai- és així!

2. Naix la versió espanyola de The Huffington Post i anuncia que no pagarà els blogaires que s’hi allotgen. Segons la seua directora, Montserrat Domínguez, aquests ja poden considerar-se prou remunerats pel fet d’”arribar a la gent”.
  Molt bona la broma. Només li veig una pega: si no es cobra pel blog, no té valor el que hi dius. I si algun dels blogaires té realment alguna cosa interessant a dir, sense recompensa (“la gent” no paga la hipoteca) es cansarà prompte, i deixarà de dir-ho. Només quedarà, doncs, la xerrameca. Així, es donarà la paradoxa que un mitjà que naix per a fomentar el periodisme de qualitat –lluitant en el món digital amb les armes del món digital- acabarà fomentant la banalitat més colpidora. Però que no diguen que no els havíem avisat.

3. En la setmana que ha acabat han mort Josep Lluís Bausset i Ray Bradbury. Sobre el primer he escrit un obituari detallat que es publica al diari Ara (Si a un poeta el salva un bon vers, a un blogaire el pot salvar un eficaç hipervincle). Sobre el segon poca cosa a dir que no s’haja dit ja. Tenien una cosa en comú: a ambdós els agradava parlar de Mart. Només és que un d’ells –Bausset- feia servir l’altre nom d’aquest planeta misteriós: País Valencià. Descanseu en pau, somiadors.

4. Puc llegir en aquest periòdic que Facebook comença a esgotar-se. Als Estats Units, per exemple, el 34% dels usuaris hi passa menys temps ara que fa sis mesos. Es recorda el cas de MySpace: imprescindible fa sis anys, irrellevant avui. I bé: sensació d’haver-la encertat no tenint un compte en Facebook. He deixat passar el temps i el temps m’ha donat la raó. Són coses que poden passar. I passen.

[Fotografia: Joan Antoni Vicent. Sant Mateu]

El món de després

Carles Francino, en la Cadena Ser, interrogava els oients: què han deixat de fer, amb el que ens cau al damunt. "El que ens cau al damunt" és, òbviament, la crisi. I els oients anaven responent. Alguns ja no podien anar de vacances, o ja no eixien dissabte a la nit, o ja no es canviaven de cotxe. D'altres, en canvi, no tenien problemes a revelar que no havien renunciat a la depilació amb làser, per exemple, potser per allò de nulla ethica sine aesthetica (qui sap!).

Qui més qui menys, això és obvi, ha posat el fre a la Visa, en els temps que corren. Gairebé tots -excepte quatre privilegiats o quatre destrellatats- hem deixat de comprar coses que, en el fons, no necessitàvem. Sí, sí: coses que no necessitàvem. Però és que, actuant així -no sé si vostés se n'adonen- simplement estem carregant-nos el sistema.

  El capitalisme, per si encara no hi havien caigut, es basa en el fet tan senzill que cada cap de setmana peregrinem a Carrefour o a El Corte Inglés a proveir-nos de totes les andròmines que no ens fan la més mínima falta. La crisi, doncs, ha aconseguit modificar els nostres hàbits. Ara ens estem quiets a casa. Alguns llegim llibres. D'altres veuen programes de televisió-porqueria. És igual. La qüestió és que, amb la nostra actitud, estem liquidant el capitalisme. El que vindrà després és un altre tema. És difícil pensar un nou sistema que no es base en la iniciativa individual i la propietat privada. Però si s'hi domenyara l'avarícia, si s'hi controlara l'ànsia d'enriquiment desaforat ja seria un punt.

  Al final aquell tipet -Francis Fukuyama- haurà tingut raó, però no pels motius que ell es pensava. Som al principi del final de la Història. Fracassat el "socialisme científic" (per massa científic i massa poc socialisme, sospite), fracassat el capitalisme, què ens queda? Amb el que ens cau al damunt, difícil veure més enllà de la porta. Però el món continuarà, això és un fet. I amb nosaltres a dins.

[Fotografia de Joan Antoni Vicent: Marina d'Or]

Recuperar les paraules

La primera víctima de la guerra és la veritat. La primera víctima de la crisi han sigut les paraules. ¿Han sentit vostés parlar de la "devaluació competitiva" dels salaris, de la "desacceleració radical", del "tiquet moderador" per a la sanitat o de la "consolidació fiscal"? Doncs hauria de saber que li estan parlant, en realitat, de "baixada de sous", de "crisi total", de "repagament" i de "retallades". El llenguatge, en brut, resulta un poc obscé, però és l'única manera que tenim d'entendre'ns. ¿Significa això que els polítics, d'un signe o d'un altre, no volen en realitat ser entesos? Vostés mateixos.

Estic convençut que eixir de la crisi suposarà, entre altres exercicis de reloading social, una severa poda d'aquesta mena d'eufemismes circulant -actius tòxics del llenguatge- als mitjans de comunicació. En el mateix sentit: estic i estaré en contra (però això és anterior a la crisi) que la dreta s'apopie del terme "liberal". M'atindré, en aquest sentit, a la literalitat de la seua definició més simple: "Que manifesta una actitud de tolerància i diàleg". Ja no val utilitzar el terme en el seu sentit economicista, és a dir, com a "partidari d'una economia de mercat". Si el model socioeconòmic ja és únic, la definició deixa de tindre trellat. I ja vorem, en tot cas, què passa amb l'economia de mercat despús-demà, en eixir del marasme.

  No pot ser que gent contrària a l'avortament, al matrimoni homosexual, a la plurinacionalitat de l'Estat espanyol o a una mínima justícia social puguen ser qualificats de liberals. Als Estats Units els termes estan clars: allí el liberalisme abarca des del més moderat dels votants fins les barbes del propi Marx. A Europa, per contra, els conservadors han tingut l'habilitat de redefinir-se apropiant-se del llenguatge dels contraris. S'ha creat, així, la dicotomia liberal/socialdemòcrata, tremendament favorable als conservadors (aquests falsos liberals). Vaig provar d'explicar tot això en Público, quan Público encara es publicava. Amb un èxit relatiu, tot s'ha de dir. Però ara feu-me cas: Esperanza Aguirre no és liberal. D'això, tota la vida n'hem dit fatxes.

  Eixirem de la crisi, però no sense exigir que ens reotornen el valor exacte de les paraules.

[Fotografia: Joan Antoni Vicent. Platja del Postiguet, Alacant]

Dylan en Enderrock

La revista Enderrock distribuïa, amb el número de maig, un cd recopil·latori amb versions de Bob Dylan en català. Una petita delícia de col·leccionista on s'inclouen algunes peces clàssiques, com el "Bon viatge Angelina" del Duo Ausona o el  "Romanço del fill de vídua", la peculiar adaptació de "Tombstone Blues" a càrrec de Els 3 tambors als anys 60. Més recents resulten "Els temps estan canviant", d'Oriol Tramvia o l'intens -i inèdit fins ara- "Sonen campanes", de Josep Maria Baule.

La joia del recull, si em permeteu, és l'original aplec del músic Pascal Comelade i el poeta Enric Casasses, eximis artistes i estrafolaris ciutadans. El que han fet Comelade i Casasses al disc "La manera més salvatge" és agafar la coneguda cançó de Dylan "Knocking on heaven's door" i inserir-hi el poema de Jacint Verdaguer "Plus ultra", que fa així:

Allà d'allà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
   - Estrelleta - jo li he dit-,
de la mar cerúlia gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
   -No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.

  Us puc assegurar que la dicció cadenciosa i tensionada d'Enric Casasses, vessada sobre la melodia de Comelade, aconsegueix transportar-nos a les portes d'un cel a la vegada dylanià i verdaguerià, com en un misteri místic en el probable territori compartit entre aquestes dues ànimes només aparentment dissemblants.

  S'anuncia per a finals d'aquest mes de juny, damunt, el tercer recull de versions dylanianes de Gerard Quintana i Jordi Batiste, titulat genèricament "Els miralls de Dylan". Miel sobre hojuelas. Ara Dylan s'ha convertit ja en una icona indiscutible. És també, en aquests blogs d'El País, una afició compartida. Interessant, en tot cas, el seu èxit dins la nostra cultura, probablement per causa de la penetració de la Nova Cançó. Vinguen més versions, doncs, i tinguem Dylan per sempre. Forever young, naturalment.