Conforme passa el temps, em resulta més difícil identificar "els meus" entre els actors de la política. No em referisc -només- a l'hora de votar. Quan s'ha de votar, s'escull una papereta o altra (en el meu cas, no sempre la mateixa), després els partits guanyen o perden, passa el temps i toca tornar a començar. Cada vegada, però, m'assalta amb més intensitat la sensació que això, el sistema de partits, necessita una remodelació completa, una reestructuració radical.
Ara es parla molt de la crisi de l'esquerra. És al que vinc a referir-me. Com que no sóc de dretes -encara-, les meues simpaties es reparteixen entre els sectors liberals i socialdemòcrates, amb matisos radicals i valencianistes, quan cal -i sovint cal. La socialdemocràcia, però, està de capa caiguda. Es dóna la paradoxa que la ideologia que va muntar l'Estat del benestar (la conquista més formidable en la història del progrés de la Humanitat) ha estat incapaç de protegir-lo de la crisi. Els anomenats "neoliberals", responsables de la catàstrofe, n'han eixit sans i a estalvi (mai millor dit). En el seu relat, "Zapatero" fou un Barbablava i "Rajoy" només un pobre Simbad...
La cosa seria poc preocupant si no s'incardinara en una altra esfera crítica: el final -molt probablement- del sistema democràtic de partits tal com el coneixem avui. Ja s'han tornat insostenibles aquestes màquines clientelars, dividides en famílies que s'odien a mort, on el qui es mou no ix a la foto. La crisi també s'emportarà per davant aquest model. Com els periòdics en paper, són a punt de morir, però la seua agonia serà llarga i ufana.
Dic tot això amb la tranquil·litat que em proporciona no pertànyer a cap pessebre homologat. La intempèrie és dura, però ens fa més lliures. Els partits volen sobretot servidors entregats, a qui es recompensa no en relació al mèrit sinó a la fidelitat. Aquest model vassallesc, que encara serveix per a la dreta, ja ha implosionat dins l'esquerra. Un fenomen com el de Compromís, d'alguna manera, hi té molt a veure. En Compromís no hi ha tant el vell component nacionalista -que també- com un engranatge de relacions socials jove, fresc, antijeràrquic i en xarxa. L'experiència és certament fascinadora. I només caldria esperar que, en consolidar-se, no reproduïra els esquemes que han portat a la debacle els altres partits progressistes.
L'arbre, però, farà bé de no tapar-nos el bosc. Per a eixir de l'actual impasse amb garanties caldrà de nou una socialdemocràcia reconstruïda i operativa. Ximo Puig -entre parèntesis- m'hi sembla una garantia, superada aquella patètica desgràcia anomenada Jorge Alarte. Aquesta socialdemocràcia farà bé d'explicar als seus aliats tradicionals -els sindicats- que algunes cerimònies de lluita i protesta, com ara les vagues, han quedat obsoletes. Són instruments que van nàixer al segle XIX, però ara som al XXI. És possible, en tot cas, que ja no es veja l'hegemonia total d'un sol partit progressista i la irrellevància dels altres. El PSPV necessitarà Compromís, Compromís necessitarà EU i tornem a començar. I mentrestant seguirà passant el temps i jo envelliré, després d'aquesta crisi en vindrà una altra i em miraré el circ polític cada vegada amb més distància crítica. "Els meus" manaran algun dia. Però, qui són -qui seran- "els meus"?
[Fotografia: Joan Antoni Vicent. Universitat d'Alacant]
