Escric dissabte, 16 de juny, en vespres de les eleccions a Grècia. És un moment màgic, vertiginós. L'abisme es divisa perfectament: és una extensió neta i clara, amb vegetació amable a les vores i un horitzó d'un blau puríssim, però amb un gran bac sense fons -i sense possibilitat de sentir de cap manera el colp sord del cos que hi cau.
Tot Europa -tot el món- conté la respiració a l'espera del resultat de les eleccions. Les enquestes asseguren que pot guanyar la dreta, Nova Democràcia, o bé l'autoanomenada "esquerra radical", Syriza. Nova Democràcia es la mateixa formació que va falsejar els balanços i que va portar a la fallida l'estat grec. Són els criminals que van provocar la intervenció, però ara tots resen perquè guanyen. Si és Syriza qui ho fa, hi haurà un colp damunt la taula i es revocarà el programa d'austeritat que estrangula el país, però l'euro es pot fracturar. És normal, doncs, el pànic entre els cercles financers, i és bonic que, una altra vegada, el fantasma de l'esquerra provoque pujades de tensió i indicis d'infart en els cossos botinflats de tots els potentats d'Europa.
Escric en vespres de l'apocalipsi i el cursor, tal com va proveint els caràcters en la pantalla del meu ordinador, es diria que tremola més del compte. O guanyen els criminals o guanyen els radicals. Ningú afirma que el dilema siga fàcil. Estiguen atents al perfil del nou pobre i el nou criminal del continent. El nou pobre és un funcionari, o un treballador per compte alié o un petit empresari que ara vagareja pels carrers d'Atenes i fa cap, com un zombi, a la plaça Sintagma, al davant del Parlament. Ho ha perdut tot, ja no té res i contempla la seu de la "sobirania nacional" (ves quina cosa!) com els morts vivents en les pel·lícules de George A. Romero s'arremolinaven al voltant dels hipermercats. El nou criminal és un alt executiu, multimilionari gràcies als bancs que ha afonat, que mira el futbol per televisió perquè vol sentir-se part d'alguna idea col·lectiva que li facilite les llàgrimes. A Grècia s'enfronten ara els criminals contra els captaires i la borsa puja quan somia que guanyaran els primers i s'afona quan sospita que ho faran els segons.
A les escoles de negocis, mentrimentres, tots volen arribar al tema Francesco Schettino. El capità del Costa Concordia és el model a exportar, perquè serveix igual per a un Alberto Fabra plorant a la tribuna de les Corts pel dèficit generat pel seu propi partit com per a Rajoy fugint a Polònia a l'endemà del rescat d'Espanya, o fins i tot per a una Merkel oculta rere la impotència molt estudiada del Banc Central Europeu.
És un fàstic escriure en vespres d'un cataclisme. Sobretot perquè, com no pot ser d'una altra manera, sospites que tu en seràs una víctima més.
Hay 0 Comentarios