Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Vigència dels Països Catalans

Por: | 22 de junio de 2012

La revista Eines, editada per la Fundació Josep Irla, dedica monogràficament el seu número 17 a la vigència del pensament polític de Joan Fuster. Es tracta d'una publicació acurada, amb treballs d'interés i d'altura. Aquest dijous, 21 de juny, s'han commemorat els vint anys de la mort de Fuster, i múltiples iniciatives editorials han vingut a repassar les lliçons que va impartir el mestre, sempre tan incitadores.

Eines

  Eines focalitza el debat a l'entorn de al vigència del terme -tan fusterià- dels Països Catalans, la comunicó d'interessos entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i la resta dels territoris on es parla, s'ha parlat o s'hauria de parlar amb més o menys precarietat aquesta maltractada llengua nostra. S'ha usat i s'ha abusat d'aquest concepte però, paradoxalment, ara sembla desaparegut del mapa, esvaït, reduït a l'"entelèquia" que potser sempre va ser, excepte en els meravellosos anys de l'antifranquisme i la primera Transició.

  Devia ser una cosa molt perillosa, puix que l'article 145 de la Constitució espanyola vigent remarca que "en cap cas s'admetrà la federació de comunitats autònomes". I això no es refereix al País Basc i Navarra -que sí que podrien federar-se amb mecanismes previstos en la mateixa Constitució-, sinó als ferotges Països Catalans. Siga per aquest motiu o per qualsevol altre, la idea sembla ara reservada per a independentistes irredempts, més o menys de saló.

En realitat, si li preguntem a un valencià d'avui dia què opina de la qüestió la resposta, en termes generals, ja la podem endevinar. Diu Antoni Furió, en un llarg diàleg reproduït a la revista, que "no és concebible un valencianisme si no és catalanista" i que l'alternativa en vigor segueix enfrontant exclusivament els Països Catalans contra "ofrenar noves glòries a Espanya". I bé: és evident que els valencians prefereixen majoritàriament la segona opció. Ferran Archilés ha necessitat fer una gruixuda tesi doctoral per a cercionar-s'hi (resumida en Una singularitat amarga, un estudi publicat ara mateix per l'editorial Afers). No calia l'esforç: precisament una de les raons de l'hegemonia abassegadora del Partit Popular al País Valencià es basa en haver sabut polsar i esprémer l'espanyolisme dels nostres conciutadans, encantats de compartir interessos i visió del món amb la resta dels madrilenys.

  Seria injust acabar aquest repàs sumari sense constatar una obvietat: els Països Catalans han sigut el projecte de nació peninsular més atractiu de la nostra contemporaneïtat. Molt més seductor que la nació espanyola una, grande y libre sempre rediviva i també que l'Euskal Herria fonamentada, fins fa quatre dies, en la barbàrie d'ETA. Com totes les idees dels escriptors, serien irreals i un poc etèries, però eren tan belles...

  No m'interessen les polèmiques identitàries i els debats nacionals però, si he de triar, sempre em quedaré amb el projecte imaginat per un seguidor de monsieur Montaigne. Al capdavall, entre un catalanoparlant de Barcelona o d'Eivissa i jo mateix -o entre un empresari de Terrassa o de Mallorca i el senyor Juan Roig- hi ha una comunió d'interessos òbvia que ens aproxima i ens agermana. Li podem dir Països Catalans o Eix Mediterrani, però la substància hi és. Potser la resposta no va ser encertada, però la vigència de la pregunta és palmària i evident. En l'època de la Renaixença de l'ara mitificat Teodor Llorente ho resolien tot parlant del llemosí. El llemosinisme era una manera d'al·ludir als nefands Països sense esmentar la paraula maleïda -català! I en això estem, doncs: reinventant el concepte prescindint de l'amenaça del gentilici. De quina solució li donem a tot plegat depén que el País Valencià es moga en alguna direcció o continue en el panxacontentisme contra el que es va rebel·lar Fuster.

  La immobilitat no és roïna, però la vida està en el moviment. "Països Catalans" era una incitació a alçar-se i caminar. Si prescindim del concepte, haurem de buscar una altra excusa. S'admeten idees.

 

Hay 7 Comentarios

Una societat desinformada i desculturalitzada com la valenciana és caldo ideal per al populisme més ferotge del PP, partit instrument del capital financer depredador contra els propis interessos dels valencians: c ontra la agricultura, contra la indústria, cpontra el territori, contra la llengua i la cultura. Al final ens han deixat un País Valencià arruinat i destroçat i encara no hi ha ningú a la presó.

Tiene toda la razón el articulista, ¿para qué una tesis doctoral? ¿Para qié una tesis? ¿Para qué la universidad? Si él (el articulista con corbata) ya lo sabe todo...!

Curiosa expresión, la de "la resta dels madrilenys" para referirse, supongo, a quienes, sin ser valencianos ni catalanes, se sienten españoles. ¿De veras cree el articulista que los andaluces, aragoneses, asturianos, etcétera, son "madrilenys"? Acaso también lo sean los catalanes o valencianos que igualmente se sienten españoles. ¿Todos "madrilenys", pues? En fin, la visión del articulista es desde luego peculiar, sesgada y -me temo- claramente interesada.

Jo estic totalment d'acord. Això, com apunta Garí és una tesi superflua i, a més, no s'hauria d'haver publicat. Molt bé, Garí, hi ha llibres que no s'haurien de publicar perquè no diuen la veritat sobre la realitat dels Paaïsos Catalans...

Tnes raó, Romà, dir que "una tesi no cal" és, en el millor dels casos, una boutade... I és pot ser "catalanista", "valencianista" i el que es vulga i no estar d'acord (conjunturalment o estratègicament, això ara no importa) amb els Països Catalans... Això si, per una vegada, Gari no parla de Garí... I que jo sàpiga és la primera vegada...!

"No calia fer una tesi doctoral". Magnífica reflexió... Supose que pixada fora de text també... Que un no estiga d'acord és una cosa i que no calga una tesi, pel que analitza Archilés o per la cria del samaris, té nom i el senyor que fa passejades pel país millors que el de Fuster el sap...

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal