Algun lector més o menys assidu d’aquest blog em reprotxava, fa uns dies, que parlara –massa- “de mi”. Era una manera de traure’m els colors i no tinc res a dir, és clar. Ja em perdonaran els lectors que deixen comentaris als meus textos, però en general no els contestaré. Alguns són insultants i d’altres coratjosos o còmplices. Són les regles del joc.
Respecte molt les seues opinions (hagen entés o no el que jo deia), fins i tot quan es desplacen buscant la meua jugular. Però si em dedicara a dialogar-hi no em quedaria temps per a escriure res amb trellat. En desgreuge d’aquesta actitud, avui faré una reflexió general sobre el tema.
En les literatures hispàniques el jo ha estat proscrit fins fa quatre dies. En l’àmbit anglosaxó o francòfil la literatura de base autobiogràfica ha fruït d’un prestigi contrastat des de fa molts segles. A Espanya, en canvi, sempre s’ha considerat un poc fora de lloc –un poc sospitós- que un escriptor utilitze la primera persona per a fonamentar la seua literatura. I el que diu literatura, diu periodisme. ¿Què és el new journalism, per exemple, sinó una inserció contumaç del jo del periodista (aquest escriptor a tant la peça) en els afers de la realitat? D’una manera o altra, el jo ve a certificar que l’autor del text que s’està llegint s’implica fins al més íntim en el que està dient. Hi ha un malentés al respecte que consisteix a pensar que l’escriptor que utilitza el jo de manera explícita fa un exercici d’egotisme innecessari. En realitat és justament al revés. Si jo parle enarborant aquest jo és per una consciència d’humilitat extrema. Sóc jo perquè no puc ser cap altra cosa. Parle de mi –o les coses parlen a través de mi- perquè no em sent capacitat per a fer-ho amb cap altre pronom dels proporcionats per la gramàtica. Com diu un cèlebre aforisme fusterià, “No és que m’agrade dir “jo”: és que no tinc dret a parlar amb un altre pronom personal”.
No hauríem de caure en la ingenuïtat de pensar, però, que són més subjectius els escriptors (incloent-hi els escriptors de periòdic) que utilitzen el jo que els que es parapeten sota la disfressa de la tercera persona. Amb això passa com amb el sentit comú: aquell que n’exagera l’elogi o l’ús que diu que en fa potser amaga un punt de bogeria inconfessable. I al revés: el qui exagera la bogeria (pense en un cas com el de Salvador Dalí), al final acaba sent un gran gestor de les coses pràctiques.
En certa forma, entre una pàgina de dietari, un apunt de viatge, un article d’opinió i una entrada de blog hi ha més semblances que diferències. El jo és l’argamassa. Quan em vegen identificant-me amb aquesta persona, estimats lectors, no pensen vostés que m’estic mirant a l’espill (a l’espill em mire cada matí quan m’alce i no per això em veig més guapo). Estic assegurant unes mínimes condicions de veredicció del que estic dient. I estic buscant, també, una complicitat que només puc aconseguir posant-me a mi mateix per testimoni. Tot plegat és un joc, i vostés poden jugar o no. Ara ja tenen clar el reglament, si més no.
Hay 0 Comentarios