Funcionaris, per a què?

  Vaig a la perruqueria al matí. Dic perruqueria, però hauria de dir barberia perquè l’antre, tot i que modernitzat, es maneja en la vella oferta exclusivament masculina: no desentonaria, en algun racó, un flascó de Floïd. He provat locals més al dia, però sempre acabe tornant a unes mans que ja són familiars. Ens entenem bé, el meu barber i jo. Fins i tot quan discrepem, que és molt sovint. Ell és clarament dretà, concretament d’aquesta mena de dretans que s’autoanomenen “apolítics”.

A la ràdio, el president del Govern, Mariano Rajoy, està anunciant des del Congrés les noves mesures d’austeritat. No hi ha pal que no toque: l’IVA (¡amb tot el que va dir quan el va apujar Zapatero!), el nombre de regidors, les prestacions de la desocupació. Els colps més durs, com sempre, són contra els funcionaris, als quals eliminarà la paga extra de nadal. Això suposa, de mitjana, una rebaixa de sou del 7%: facen vostés comptes, amb les retallades ja acumulades. El salari de la funció pública és la gran caixa sota el llit de l’avar Rajoy: quan necessita diners, els seus ditets s’hi adrecen amb avidesa. I és imprescindible i és inevitable i és inajornable i bla, bla, bla.
  El barber escolta com jo l’anunci i després, sostenint enlaire les tisores, pontifica: “Ha de ser així. Amb cinc milions d’aturats, no es poden mantindre eixos sous”. Comprove que està ben alliçonat. Inútil parlar-li de Paul Krugman i d’altres prestigiosos economistes que han advertit reiteradament del suïcidi que representa la política d’austeritat a ultrança davant la crisi. Accepte el combar dialèctic, però. Aviat s’escalfarà, i en dirà de més grosses, seguint la doctrina oficial. “És que hi ha massa empleats públics –rebla, amb les tisores de punta- i l’Estat no s’ho pot permetre”.
  “Tens raó”, concedisc. “De fet, jo els eliminaria tots, els funcionaris”. Les tisores tornen a treballar i el barber emet un ronc de satisfacció. “En definitiva –afegisc-, per a què tant de sector públic? Si tens un fill, i és tan cara l’educació, doncs educa’l a casa. Si et poses malalt, i són tan cars de mantindre els hospitals, vés al mercat de la plaça a comprar alguna herba –l’aloé vera m’han dit que fa miracles. I si et roben o t’agredeixen, i resulten tan cars els policies, doncs trau la navalla i practica l’ull per ull, com diu la Bíblia. No cal Estat, no calen funcionaris, tot serà refotudament més senzill”.
  El barber, de sobte, s’atura. Les tisores han callat. El bon home ha comprés que ha caigut en la trampa del discurs únic, de la forçada dogmàtica neoliberal. A la ràdio, Rajoy continua vomitant la seua orgia de retallades. Jo ja estic llest, em mire a l’espill i pague el que dec. El barber segueix en silenci. Em sembla que li he donat alguna mena de lliçó. Una lliçó, això sí, que no és sobre economia, sinó purament i simple sobre dignitat. Però arriben nous clients i les tisores es preparen. ¿Alguna llum al final del túnel?

Comments

[Publicado por: jaume]

Doncs a mi em fa l'efecte que, en lloc de promoure el pensament crític davant del teu barber, promous la ximpleria socialista davant la ximpleria liberal. Dues cares de la mateixa moneda. El que cal que ens preguntem és quan cal que una ocupació tinga o no la condició de funcionari. Entenc que un jutge haja de ser un funcionari intocable. ¿Però un professor de contrabaix? Atesa la ineficiència massiva del sector públic espanyol, hi ha moltes preguntes per respondre.

[Publicado por: Ktaplines]

Te lo diré en castellá: Es un imbécil aquel que piensa que los funcionarios no sirven para nada. Confío en que cambies de opinión el día que te ingresen en un hospital público con un infarto o el que se te incendie tu casa.

Los que te atenderán son funcionarios, esos a los que ahora todo el mundo desprecia. La próxima vez llama a un banquero.