Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Futbol, en fi

Por: | 04 de julio de 2012

  Diumenge vaig mirar el partit per la tele. Sencer. Fent memòria, no recorde haver vist cap altre partit al complet llevat del de Sudàfrica, que també es va saldar amb la victòria de la selecció espanyola. Són moments intensos que fins i tot un escèptic com jo quant al festival de passions que mobilitza el joc del baló no vol perdre’s.

FutbolM’he avesat, des de fa molt de temps, a observar als avatars de la cultura futbolística amb ulls d’antropòleg. Si no creus en Déu, entraràs en les esglésies amb intencions una mica laterals. Ningú esperarà de tu que et prosternes i beses amb unció les pedres sagrades, com vaig veure fer a l’Església del Sant Sepulcre a Jerusalem. Els creients de sis confessions cristianes (armenis, catòlics, grecs, assiris, egipcis i coptes) es disputen la titularitat d’aquest temple, erigit al lloc on se suposa que s’encimbellà la creu de Crist. L’espectacle és notori, i sempre inclou llargs devessalls emocionals que els fidels dediquen al seu Déu. Un poc de tot això passa amb el futbol modernament, erigit en substitut de la religió i en l’autèntica essència del veritable nacionalisme.
  Espanya ha guanyat, i no hi ha res més a dir. Els carrers de les poblacions valencianes s’han omplert de banderes rojigualdas i la gent s’ha comboiat mútuament amb un nacionalisme eucarístic, banal i elemental, que els conforta de coses molt més dures, com ara la crisi. Per això Rajoy sempre s’escapa als estadis: ho va fer després del rescat bancari i ho ha tornat a fer ara, a pesar del boicot a Ucraïna. Als estadis s’està bé, als estadis tots aixequen els braços i ningú crida contra el Govern. Els rèdits a cobrar-hi són immensos, i es mesuren tant en punts de PIB com en aquesta difusa eufòria en les masses que proporciona un respir als governants. Despús-demà les coses seguiran anant tan malament com despús-ahir, però diumenge es va tastar la glòria.
  El partit, per cert, va estar bé. Va ser un espectacle intens de bon futbol i, doncs, no em va avorrir. El retret que sempre li feia al futbol era que consistia en una cerimònia massa dilatada, massa tediosa. I que la gent hi esmerçava massa energia –per comparació a la poca que dedicava a coses infinitament més importants. Diumenge em vaig reconciliar un poc amb els sentiments de la majoria dels meus conciutadans. I aquests, de retruc, es van reafirmar en el seu espanyolisme de bijuteria –i la seua bandera va ser exhibida, aclamada i plorada (d’alegria). Doncs tot molt bé. Però que no em busquen ja fins el pròxim campionat. Si Espanya ha de fer història, conquistar el món i tot això, caldrà llogar una cadira. Ni que només siga per meravellar-me, una vegada més, davant aquest espectacle fascinador de l’adoració i el fetitxisme del baló reglamentari. El nou Déu del món. La solució a la crisi. La salvació dels polítics irremeiablement desnonats.

Hay 1 Comentarios

¡ GANAMOS TODOS LA EUROCOPA ,SOMOS CAMPEONES SI, PERO DE HUMO, LA REALIDAD LE APRETA A CADA UNO SEGUN EL ESTADO
DE SU CONCIENCA !Cada ser humano y en cada momento de su vida se halla con un estado de consciencia determinado. El estado de consciencia es la forma en la que cada uno se ve a sí mismo y contempla, entiende e interpreta la vida, la muerte, el mundo y todo lo que le rodea, así como la escala de valores, las pautas vitales y las prioridades y preferencias con las que experiencia la vida cotidiana y la llamada realidad.
Emilio carrillo.
"BENDITA CRISIS DE VALOR Y CONCIENCIA QUE ESTA ARRASANDO TODO LO QUE NOS SOBRA COMO ESPECIE HUMANA."
¡ EL SER HUMANO MIEDOSO, INCONSCIENTE DE QUIEN ES, ESTA DESAPARECIENDO,Y ESTA SIENDO SUSTITUIDO POR UN SER CONSCIENTE DE QUIEN ES, Y QUE ACTUA COMO TAL.!
ESTAMOS EN PLENA EVOLUCION, Y YO ME ALEGRO AUNQUE EL SUFRIMIENTO SEA DURO !

Madame Ghis.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal