Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Archivo

enero 2017

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Vacances perilloses

Por: | 28 de julio de 2012

Abans hi havia modalitats de vacances que implicaven un risc real. Encara es podien escollir muntanyes escarpades, selves inextricables o rius i mars procel·losos. A hores d'ara, però, és l'acte en si d'abandonar el país per uns dies el que constitueix un perill colossal. A tres mil quilòmetres de distància, Espanya sembla "la gran balena encallada a les ribes d'Europa" d'Edmund Burke, tal com el cita Melville en el prefaci de Moby Dick. En qualsevol moment, doncs,es podria desamarrar del continent a anar a la deriva.

DSC01871

  Me n'he anat una setmana a Romania i al principi vaig desconnectar completament. No llegia periòdics, ni mirava la televisió, ni tenia accés a internet. Quan per fi vaig connectar-me, les notícies que m'arribaven eren demencials, amb les autonomies oferint-se com verges vestals al gran goril·la del rescat i la prima de risc superant de llarg els sis-cents punts. Enmig d'aquesta debacle, Gregorio Peces Barba va tindre la decència de morir-se, que ja és tota una radical definició d'intencions.

  Des de l'exterior, la perspectiva ofereix una visió més objectiva, però també més dramàtica. Al capdavall, ¿què era la tragèdia espanyola comparada amb la pròpia tragèdia romanesa, o la grega o la portuguesa o...? Quan vaig arribar a Bucarest un euro equivalia a 4'5 leu, però en tornar-me'n ja estava gairebé a 5. A la crisi institucional -hi ha un referèndum per a dirimir la continuïtat del president Basescu- s'afegeix el desastre econòmic, com a tot arreu. La gent, però, també com a tot arreu, segueix amb la seua vida diària amb una barreja de continuïtat i fatalisme. La Romania rural, treballadora i miserable, la Romania turística, arranjada i draculesca, i la Romania de Bucarest, gris i postcomunista: tots els mons simultanis que configuren un país que començava a eixir del clot quan li va caure al damunt la crisi global.

  D'aquest país m'emporte la cordialitat de la gent i el consell de Gina, la meua amfitriona: són temps durs, però la diferència encara la marca les ganes de treballar i anar endavant o la temptació de plegar-se de braços i amagar el cap. Torne a València i les llums de Manises indiquen un cert ordre restablert, ni que siga il·lusòriament. Tot segueix encara en peu. Després parlarà el nou oracle de Delfos -el BCE- i el pànic es moderarà amb la mateixa màgia negra -irracional i enigmàtica- que l'ha provocat. Ja no saps què és millor, si fer una vida normal i permetre't unes vacances o submergir-te en la immobilitat depressiva general. Hi ha muntanyes escarpades, selves inextricables i rius i mars procel·losos, quin dubte hi cap, però els tenim incrustats al cervell. No podem fugir enlloc així que, entre quedar-se o anar-se'n, caldrà fer simultàniament ambdues coses.

Rèquiem (infeliç) per RTVV

Por: | 19 de julio de 2012

Més de 1.200 treballadors al carrer i més de 1.200 milions d’euros de deute acumulat. I bé, les coses estan així: per cada milió d’euros malbaratat, malversat o simplement robat (tatxen el que no procedisca), els directius de RTVV –que són i han estat la corretja de transmissió de la llarga cadena involutiva Zaplana/Olivas/Camps/Fabra- acomiadaran un treballador.

Ere-rtvv

L’altre dia es va viure un d’aquests moments impagables en això que abans s’anomenava “la petita pantalla”. Els periodistas i tècnics de Canal 9, en assabentar-se de la brutalitat de l’ERO, van interrompre el Notícies 9 del migdia. Una sàtrapa governamental es va afanyar a assegurar que això era un atac contra el “dret a la informació” dels valencians. Ves per on. La ironia tràgica del cas és que l’atemptat permanent i inmisericorde contra “el dret a la informació” de la ciutadania d’aquest país és precisament la definició més raonable del que s’ha vingut practicant en RTVV des del 1995.

Canal 9, òbviament, no és un invent del PP. El va crear Joan Lerma l’any 1989. Jo no sóc dels qui creuen que és “igual” el PP que el PSPV (però quan és així, i populars i socialistes fan la mateixa política, m’agrada ser el primer a denunciar-ho, pel que té d’estafa als ciutadans). La prova és precisament Canal 9. No és que en l’època de Lerma fora la BBC, això és evident. Però entre el que hi ha ara i la BBC hi ha un espai prou ampli per a fer una televisió digna. ¿Manipulacions? Intentant ser objectiu, diria que si en la televisió anterior al 1995 hi havia un nivell 50 de manipulació ara hi ha un nivell 5.000. I l’evidència és tan palmària que no necessita pràcticament ni argumentació.

El que hi havia al Canal 9 socialista era, això sí, aquesta criatura tan fascinadora anomenada Amadeu Fabregat. La poca o molta “manipulació” de l’època cal atribuir-la a aquest Rasputín de Torreblanca. Ell feia llavors de guardià de les essències lermistes i ara –a les seues columnes dominicals del Levante- juga a l’antosocialisme de saló amb un estil molt –massa- depauperat. A Amadeu el vaig conéixer personalment abans del començament de les emissions de RTVV. Ell ja ocupava el despatx de director de l’invent a les oficines del que ara és Ràdio 9 (a l’avinguda de Blasco Ibáñez) i jo vaig anar a fer-li una entrevista. Jo era molt jove llavors i ell, al seu torn, ja tenia aquell rostre entremaliat i aquella energia fàustica que caracteritza els perpetus enfants terribles. Recorde que la pregunta del milió, en aquell moment, era si la televisió dels valencians seria en valencià o no. No oblidaré mai la resposta d’Amadeu. Em va assegurar que Canal 9 emetria en la nostra llengua i, quan li vaig repreguntar si seria així “íntegrament”, em va observar des de darrere de les seues ulleretes múrries, va fer una rialleta lepòrida i em va contestar: “I això farà la gent més feliç?”.

Gairebé un quart de segle després d’aquella conversa inaugural, RTVV és en l’estadi agònic que tots vostés ja coneixen. Ens ha fet “més feliços” la nostra televisió? Que els ho pregunten, si de cas, als prop de 1.300 treballadors que seran ara acomiadats amb els quatre gallets de rigor. Jo diria, i que em perdone Amadeu, que la felicitat era –hauria d’haver sigut- una altra cosa…

L'austeritat i el bosó de Higgs

Por: | 15 de julio de 2012

Vivim sota l’hègira de l’austeritat. Hi ha hagut –i n’hi haurà- èpoques millors, però aquesta –diuen- és així: austera. Cada etapa de la història genera el seu vocabulari –i cada vocable és, en si, una metàfora. “Austeritat” ve del llatí austeritas, que vol dir aspror. El terme, al seu torn, deriva del grec austeros, que és un mot que es refereix al mal gust. El raïm verd, per exemple, és aspre, amarg, rude. Una parauleta ben triada, doncs.

Boson_de_higgs

Els nostres preclars governants podrien haver escollit “frugalitat”, per exemple. Frugalis, en llatí, deriva de frux (fruita) i és un terme àmpliament positiu, com revelen algunes expressions clàssiques que l’inclouen: frugem facere (obrar honestament), homo frugi (home honest), bonae frugi esse (ser home de bé). A això es refereix Jordi Pigem en un opuscle exasperadament breu que acaba de publicar-se: Heu dit austeritat? Psicopatologia de la (ir)racionalitat econòmica (Proteus).
  L’elecció de les paraules no és capriciosa. Se’n trien unes, i no unes altres, perquè es vol induir un estat mental. L’austeritat, en definitiva, és la medecina amarga que tots hem de prendre per a curar-nos. Però, l’austeritat cura realment? Fixem-nos en el cas espanyol: el Govern no fa més que estalviar, amb dos resultats evidents: l’economia es deprimeix i augmenta l’atur, per un costat, i tot l’estalvi se’n va a pagar els interessos del deute, que no fa més que pujar. Perquè és així: per més que l’Estat siga auster, la prima de risc no deixa d’incrementar-se. L’austeritat, simplement, és inútil, i el problema ha d’estar en un altre lloc.
    En el fons, l’austeritat és un misteri, i s’assembla molt a la famosa partícula de Higgs. Ja saben vostés de què parle: el bosó trobat  a Ginebra el passat 4 de juliol al Laboratori Europeu de Física de Partícules (CERN). S’ha anunciat com una fita en la comprensió de com funciona l’univers. Alguns han parlat de Partícula de Déu. Però el bosó, en si, és esmunyedís i burleta: en el mateix moment que es crea, es destrueix. Talment, sí, els estalvis de les retallades de Rajoy, que de seguida són devorats per la prima de risc.
  En realitat, la partícula de Higgs és la pura vibració del no-res. Ajuda a explicar per què existeix la massa de les partícules elementals, però al·ludeix només a la matèria corrent –la que crea les persones i tot el que té forma a l’univers-, és a dir, tot just al 4% del cosmos.
  Déu se’n riu de nosaltres de diferents maneres: deixant que alguna infeliç partícula porte el seu nom o inspirant governants idiotes que creuen que robant-li els diners als ciutadans i desant-los en la butxaca foradada de l’Estat es podrà pal·liar la fase agònica del capitalisme financer.
  Són com xiquets! Però els xiquets poden ser tan cruels…

Funcionaris, per a què?

Por: | 11 de julio de 2012

  Vaig a la perruqueria al matí. Dic perruqueria, però hauria de dir barberia perquè l’antre, tot i que modernitzat, es maneja en la vella oferta exclusivament masculina: no desentonaria, en algun racó, un flascó de Floïd. He provat locals més al dia, però sempre acabe tornant a unes mans que ja són familiars. Ens entenem bé, el meu barber i jo. Fins i tot quan discrepem, que és molt sovint. Ell és clarament dretà, concretament d’aquesta mena de dretans que s’autoanomenen “apolítics”.

Traje-del-ministerio

A la ràdio, el president del Govern, Mariano Rajoy, està anunciant des del Congrés les noves mesures d’austeritat. No hi ha pal que no toque: l’IVA (¡amb tot el que va dir quan el va apujar Zapatero!), el nombre de regidors, les prestacions de la desocupació. Els colps més durs, com sempre, són contra els funcionaris, als quals eliminarà la paga extra de nadal. Això suposa, de mitjana, una rebaixa de sou del 7%: facen vostés comptes, amb les retallades ja acumulades. El salari de la funció pública és la gran caixa sota el llit de l’avar Rajoy: quan necessita diners, els seus ditets s’hi adrecen amb avidesa. I és imprescindible i és inevitable i és inajornable i bla, bla, bla.
  El barber escolta com jo l’anunci i després, sostenint enlaire les tisores, pontifica: “Ha de ser així. Amb cinc milions d’aturats, no es poden mantindre eixos sous”. Comprove que està ben alliçonat. Inútil parlar-li de Paul Krugman i d’altres prestigiosos economistes que han advertit reiteradament del suïcidi que representa la política d’austeritat a ultrança davant la crisi. Accepte el combar dialèctic, però. Aviat s’escalfarà, i en dirà de més grosses, seguint la doctrina oficial. “És que hi ha massa empleats públics –rebla, amb les tisores de punta- i l’Estat no s’ho pot permetre”.
  “Tens raó”, concedisc. “De fet, jo els eliminaria tots, els funcionaris”. Les tisores tornen a treballar i el barber emet un ronc de satisfacció. “En definitiva –afegisc-, per a què tant de sector públic? Si tens un fill, i és tan cara l’educació, doncs educa’l a casa. Si et poses malalt, i són tan cars de mantindre els hospitals, vés al mercat de la plaça a comprar alguna herba –l’aloé vera m’han dit que fa miracles. I si et roben o t’agredeixen, i resulten tan cars els policies, doncs trau la navalla i practica l’ull per ull, com diu la Bíblia. No cal Estat, no calen funcionaris, tot serà refotudament més senzill”.
  El barber, de sobte, s’atura. Les tisores han callat. El bon home ha comprés que ha caigut en la trampa del discurs únic, de la forçada dogmàtica neoliberal. A la ràdio, Rajoy continua vomitant la seua orgia de retallades. Jo ja estic llest, em mire a l’espill i pague el que dec. El barber segueix en silenci. Em sembla que li he donat alguna mena de lliçó. Una lliçó, això sí, que no és sobre economia, sinó purament i simple sobre dignitat. Però arriben nous clients i les tisores es preparen. ¿Alguna llum al final del túnel?

Descrèdit i malentés del jo

Por: | 06 de julio de 2012

Algun lector més o menys assidu d’aquest blog em reprotxava, fa uns dies, que parlara –massa- “de mi”. Era una manera de traure’m els colors i no tinc res a dir, és clar. Ja em perdonaran els lectors que deixen comentaris als meus textos, però en general no els contestaré. Alguns són insultants i d’altres coratjosos o còmplices. Són les regles del joc.

Lectura-y-escrituraRespecte molt les seues opinions (hagen entés o no el que jo deia), fins i tot quan es desplacen buscant la meua jugular. Però si em dedicara a dialogar-hi no em quedaria temps per a escriure res amb trellat. En desgreuge d’aquesta actitud, avui faré una reflexió general sobre el tema.

En les literatures hispàniques el jo ha estat proscrit fins fa quatre dies. En l’àmbit anglosaxó o francòfil la literatura de base autobiogràfica ha fruït d’un prestigi contrastat des de fa molts segles. A Espanya, en canvi, sempre s’ha considerat un poc fora de lloc –un poc sospitós- que un escriptor utilitze la primera persona per a fonamentar la seua literatura. I el que diu literatura, diu periodisme. ¿Què és el new journalism, per exemple, sinó una inserció contumaç del jo del periodista (aquest escriptor a tant la peça) en els afers de la realitat? D’una manera o altra, el jo ve a certificar que l’autor del text que s’està llegint s’implica fins al més íntim en el que està dient. Hi ha un malentés al respecte que consisteix a pensar que l’escriptor que utilitza el jo de manera explícita fa un exercici d’egotisme innecessari. En realitat és justament al revés. Si jo parle enarborant aquest jo és per una consciència d’humilitat extrema. Sóc jo perquè no puc ser cap altra cosa. Parle de mi –o les coses parlen a través de mi- perquè no em sent capacitat per a fer-ho amb cap altre pronom dels proporcionats per la gramàtica. Com diu un cèlebre aforisme fusterià, “No és que m’agrade dir “jo”: és que no tinc dret a parlar amb un altre pronom personal”.

No hauríem de caure en la ingenuïtat de pensar, però, que són més subjectius els escriptors (incloent-hi els escriptors de periòdic) que utilitzen el jo que els que es parapeten sota la disfressa de la tercera persona. Amb això passa com amb el sentit comú: aquell que n’exagera l’elogi o l’ús que diu que en fa potser amaga un punt de bogeria inconfessable. I al revés: el qui exagera la bogeria (pense en un cas com el de Salvador Dalí), al final acaba sent un gran gestor de les coses pràctiques.

En certa forma, entre una pàgina de dietari, un apunt de viatge, un article d’opinió i una entrada de blog hi ha més semblances que diferències. El jo és l’argamassa. Quan em vegen identificant-me amb aquesta persona, estimats lectors, no pensen vostés que m’estic mirant a l’espill (a l’espill em mire cada matí quan m’alce i no per això em veig més guapo). Estic assegurant unes mínimes condicions de veredicció del que estic dient. I estic buscant, també, una complicitat que només puc aconseguir posant-me a mi mateix per testimoni. Tot plegat és un joc, i vostés poden jugar o no. Ara ja tenen clar el reglament, si més no.

Futbol, en fi

Por: | 04 de julio de 2012

  Diumenge vaig mirar el partit per la tele. Sencer. Fent memòria, no recorde haver vist cap altre partit al complet llevat del de Sudàfrica, que també es va saldar amb la victòria de la selecció espanyola. Són moments intensos que fins i tot un escèptic com jo quant al festival de passions que mobilitza el joc del baló no vol perdre’s.

FutbolM’he avesat, des de fa molt de temps, a observar als avatars de la cultura futbolística amb ulls d’antropòleg. Si no creus en Déu, entraràs en les esglésies amb intencions una mica laterals. Ningú esperarà de tu que et prosternes i beses amb unció les pedres sagrades, com vaig veure fer a l’Església del Sant Sepulcre a Jerusalem. Els creients de sis confessions cristianes (armenis, catòlics, grecs, assiris, egipcis i coptes) es disputen la titularitat d’aquest temple, erigit al lloc on se suposa que s’encimbellà la creu de Crist. L’espectacle és notori, i sempre inclou llargs devessalls emocionals que els fidels dediquen al seu Déu. Un poc de tot això passa amb el futbol modernament, erigit en substitut de la religió i en l’autèntica essència del veritable nacionalisme.
  Espanya ha guanyat, i no hi ha res més a dir. Els carrers de les poblacions valencianes s’han omplert de banderes rojigualdas i la gent s’ha comboiat mútuament amb un nacionalisme eucarístic, banal i elemental, que els conforta de coses molt més dures, com ara la crisi. Per això Rajoy sempre s’escapa als estadis: ho va fer després del rescat bancari i ho ha tornat a fer ara, a pesar del boicot a Ucraïna. Als estadis s’està bé, als estadis tots aixequen els braços i ningú crida contra el Govern. Els rèdits a cobrar-hi són immensos, i es mesuren tant en punts de PIB com en aquesta difusa eufòria en les masses que proporciona un respir als governants. Despús-demà les coses seguiran anant tan malament com despús-ahir, però diumenge es va tastar la glòria.
  El partit, per cert, va estar bé. Va ser un espectacle intens de bon futbol i, doncs, no em va avorrir. El retret que sempre li feia al futbol era que consistia en una cerimònia massa dilatada, massa tediosa. I que la gent hi esmerçava massa energia –per comparació a la poca que dedicava a coses infinitament més importants. Diumenge em vaig reconciliar un poc amb els sentiments de la majoria dels meus conciutadans. I aquests, de retruc, es van reafirmar en el seu espanyolisme de bijuteria –i la seua bandera va ser exhibida, aclamada i plorada (d’alegria). Doncs tot molt bé. Però que no em busquen ja fins el pròxim campionat. Si Espanya ha de fer història, conquistar el món i tot això, caldrà llogar una cadira. Ni que només siga per meravellar-me, una vegada més, davant aquest espectacle fascinador de l’adoració i el fetitxisme del baló reglamentari. El nou Déu del món. La solució a la crisi. La salvació dels polítics irremeiablement desnonats.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal