Abans hi havia modalitats de vacances que implicaven un risc real. Encara es podien escollir muntanyes escarpades, selves inextricables o rius i mars procel·losos. A hores d'ara, però, és l'acte en si d'abandonar el país per uns dies el que constitueix un perill colossal. A tres mil quilòmetres de distància, Espanya sembla "la gran balena encallada a les ribes d'Europa" d'Edmund Burke, tal com el cita Melville en el prefaci de Moby Dick. En qualsevol moment, doncs,es podria desamarrar del continent a anar a la deriva.
Me n'he anat una setmana a Romania i al principi vaig desconnectar completament. No llegia periòdics, ni mirava la televisió, ni tenia accés a internet. Quan per fi vaig connectar-me, les notícies que m'arribaven eren demencials, amb les autonomies oferint-se com verges vestals al gran goril·la del rescat i la prima de risc superant de llarg els sis-cents punts. Enmig d'aquesta debacle, Gregorio Peces Barba va tindre la decència de morir-se, que ja és tota una radical definició d'intencions.
Des de l'exterior, la perspectiva ofereix una visió més objectiva, però també més dramàtica. Al capdavall, ¿què era la tragèdia espanyola comparada amb la pròpia tragèdia romanesa, o la grega o la portuguesa o...? Quan vaig arribar a Bucarest un euro equivalia a 4'5 leu, però en tornar-me'n ja estava gairebé a 5. A la crisi institucional -hi ha un referèndum per a dirimir la continuïtat del president Basescu- s'afegeix el desastre econòmic, com a tot arreu. La gent, però, també com a tot arreu, segueix amb la seua vida diària amb una barreja de continuïtat i fatalisme. La Romania rural, treballadora i miserable, la Romania turística, arranjada i draculesca, i la Romania de Bucarest, gris i postcomunista: tots els mons simultanis que configuren un país que començava a eixir del clot quan li va caure al damunt la crisi global.
D'aquest país m'emporte la cordialitat de la gent i el consell de Gina, la meua amfitriona: són temps durs, però la diferència encara la marca les ganes de treballar i anar endavant o la temptació de plegar-se de braços i amagar el cap. Torne a València i les llums de Manises indiquen un cert ordre restablert, ni que siga il·lusòriament. Tot segueix encara en peu. Després parlarà el nou oracle de Delfos -el BCE- i el pànic es moderarà amb la mateixa màgia negra -irracional i enigmàtica- que l'ha provocat. Ja no saps què és millor, si fer una vida normal i permetre't unes vacances o submergir-te en la immobilitat depressiva general. Hi ha muntanyes escarpades, selves inextricables i rius i mars procel·losos, quin dubte hi cap, però els tenim incrustats al cervell. No podem fugir enlloc així que, entre quedar-se o anar-se'n, caldrà fer simultàniament ambdues coses.