¿Què se n'ha fet, de Reig Pla?

Passa l'estiu i no hi ha notícies noves de Juan Antonio Reig Pla. Una autèntica llàstima. El de Cocentaina, ara bisbe d'Alcalà d'Henares, és un autèntic expert a alegrar la vida periodística en aquests temps líquids nostres. ¿Ideologia? Reig Pla es basta i sobra per a fornir calculades i ben calibrades càrregues ideològiques sempre del mateix signe. L'última vegada que es va lluir des d'un púlpit va ser a l'abril -si no vaig errat. Llavors va enviar "a l'infern" els homosexuals. L'infern és un lloc confortable on els gais poden trobar-se amb les dones que avorten, les parelles que conviuen sense haver passat per l'altar, els joves del botellón o qualsevol que, en la seua ment febril, no passa del brancal de qualsevol església.

  Potser el bo de Reig aprofita l'estiu per a preparar munició per a la tardor, que serà dura -i, sense ell, menys divertida. A Castelló el coneixem bé. El meu amic Àlvar Miralles en pot contar -i en conta- cent i la mare. Àlvar, que ara és a Madrid treballant amb els pobres (aquesta púrria que a Reig li fa venir basques), era capellà a Vilafranca (Els Ports) quan l'ínclit vestia els hàbits de bisbe de Castelló. Era una època convulsa: Reig va invertir en borsa els dinerets de la diòcesi, va perdre fins la camisa i després es va saber que, entre els valors que va subvencionar, hi havia els laboratoris que produïen la Viagra... Tot està bé a la vinya del senyor i poca gent es va queixar al seu si. Àlvar Miralles venia a ser com l'oposició al reigisme. La lluita fou tenaç i Àlvar va acabar "expulsat" per elevació a Roma, on va passar dos anys estudiant teologia. Va tornar més savi i més combatiu. Ell és el destinatari de la dedicatòria del meu poemassaig, Física dels límits: "Per a Àlvar, encara que li agrade". És el compendi d'alguns col·lotges a mil metres d'altura, no tan a prop del cel com de neguits humans, massa humans. A Valentí Puig li va agradar molt el llibret en qüestió: a Reig Pla li hauria provocat picor en la cara interior de l'ànima, allà on és més difícil gratar-se.

  La trajectòria de Reig, de tota manera, és tota una demostració de certeses grouchomarxistes: va escalant des del no-res fins a la més absoluta misèria. A Alcalà ha anat a parar perquè va ser expulsat de Cartagena. Hi va cometre l'error de voler controlar la universitat catòlica, que tenia amics massa poderosos. Siga on siga, però, no deixa de fer-se notar. ¿El recorden vostés a Paracuellos, en missa davant una bandera franquista, fent plorar el mateix Blas Piñar? És el nostre Reig, tan autèntic com una bescollada. Ara que al Vaticà les aigües baixen tèrboles -perquè no hi ha res que excite tant els cardenals com un final de papat- seria el moment per a ell d'aspirar al cardenalat. De més verdes n'han madurat. ¿S'imaginen Reig Pla de papa, cinc-cents anys després dels Borja? Ah, quina mala vida els esperaria als marietes, a les avortistes, als demòcrates, als lliurepensadors, als capellans que llegeixen de nit els evangelis sense intèrprets oficials!

  Tot és posar-se. Mentrimentres, observem la cursa enfebrida de l'Església catòlica del poder absolut cap a la secta que potser mai hauria d'haver deixat de ser. Personatges com Reig hi són el factor determinant. I ara esperem, pacientment, que torne a obrir la boca. Aquest home no defrauda. Queden poques coses autèntiques de debò. i ell n'és una.

Del mercat als mercats

El comunisme, com s’ha dit, va fracassar per falta de previsió antropològica. El capitalisme, en canvi, està fracassant per un excés d’aquesta mateixa previsió. No era realista esperar que els individus normals acceptaren treballar amb ganes i alegria sense veure mai el fruit d’aquest treball.

Potser això hauria estat possible de comptar amb l’”home nou” de què van parlar alguns teòrics marxistes. Però l’home nou no va arribar mai i el que es va poder comprovar és que la gent real era vella, molt vella, amb il·lusions terriblement arcaiques. Aspirava només a millorar la seua vida, tindre una casa en condicions, poder fer uns estalvis i que els seus fills visqueren millor que els pares. Acabada la utopia comunista, ara el capitalisme està fracassant al seu torn perquè la cobdícia condueix a un atzucac. Millor guanyar mil que cent però, posats en aquest tràngol, molt millor guanyar cent mil. Quan el col·lapse del sistema ha arribat, la gent normal ha començat a perdre, mentre els qui tenen la paella pel mànec han conservat íntegre -o han incrementat exponencialment- el seu patrimoni. De sobte, s’ha descobert –com si això haguera sigut el secret millor guardat, quan no era res més que la carta robada d’Edgar Allan Poe- que els recursos tendeixen a concentrar-se en unes poques mans. El capitalisme havia venut la il·lusió que tots podíem ser rics, però això només s’ho podien creure els qui havien suspés matemàtiques a l’institut. El gran error del comunisme va ser ignorar la crua realitat del mercat –on tothom vol vendre car i comprar barat-, mentre que l’error del capitalisme ha estat ignorar la crua realitat dels mercats. El mercat és un lloc mític, ancestral, perfectament autoregulat, on qui entrava amb una ovella eixia amb unes poques monedes amb les quals comprava una vella egua, i així successivament. Amb aquesta lògica es podien edificar imperis, però quan “el mercat” es va convertir en “els mercats” van desaparéixer les ovelles i les egües –i les monedes- i alguns privilegiats compraven i venien fum a tant el quilo, amb la mateixa naturalitat amb què les religiosn ens han venut sempre “l’altra vida”. El capitalisme financer actual es basa en materials que ningú ha vist mai. Els diners són una entelèquia i les vides reals de la gent es veuen afectades per una crisi que ningú entén, a pesar que tots els economistes que van ser incapaços de preveure-la ens l’estan explicant continuament.

Fracassat el comunisme, fracassat el capitalisme, és l’hora de preguntar-se què vindrà després. Inútil preconitzar una altra vegada cap “home nou”. Amb el vell fang de sempre caldrà improvisar una utopia humana que no siga sanguinària, però la pregunta continuarà sent: ¿podrem embridar el poder de la minoria ultrarica que regeix el món? Abans que hagem de tornar tots a pasturar ovelles –i a somiar a comprar una vella egua per poder sembrar blat- urgiria una resposta convincent.

Foto: mercat del Caire.

Carta a Mario Dragui

  Excel·lentíssim president del Banc Central Europeu: m’adrece a vosté, en qualitat de màxima autoritat monetària del continent, per a veure si em pot fer un poc de llum en una època de tenebres. Dóna la casualitat que em veig en l’obligació d’absentar-me del país una altra vegada aquesta mateixa semana. En l’entrada anterior d’aquest blog ja vaig explicar l’estranya sensació de contemplar la península ibèrica, des de l’exterior, com un rai a la deriva, sotmesa a les mossegades de tota classe de taurons. Ara me’n vaig a Egipte però l’informe que no és un viatge estrictament de plaer: vaig a fer-hi un reportatge sobre la situació actual de la seua revolució, encomanat pel diari Ara. Tinc por, però, que la setmana que passaré fora d’Europa, en ple agost, no depare a l’economia de què depenc tensions intolerables. A quant arribarà la prima de risc? Fins on baixarà la borsa? Quantes pressions més suportarà un sistema tan fràgil ja com l’esquelet d’un ancià?

  Senyor Dragui, vosté té un poder real. Una frase seua val, literalment, milions d’euros. Vosté podria solucionar molts dels problemes de les economies perifèriques però no està disposat a tolerar que Alemanya suporte la més mínima inflació. Comprenc la por que els alemanys puguen tindre a la pèrdua de valor de la moneda, com al període d’entreguerres. Jo també he llegit molt Josep Pla. Però per a què Angela Merkel sospire satisfeta els altres hem de bufar amb alarma. Me’n vaig set dies fora, senyor Dragui: puc estar segur que el món que conec restarà el mateix quan torne?
  Si li he de ser sincer, no li tinc molta confiança. Vosté em disculparà, però conec la seua etapa de vicepresident europeu de Goldman Sachs, entre els anys 2002 i 2006. Casualment, és l’època en què aquesta companyia va assessorar Kostas Karamanlis –llavors president de Grècia- per a què poguera ocultar la magnitud del dèficit hel·lènic. A vosté se li ha preguntat reiteradament per aquesta coincidència i sempre ha negat que hi sabera res però, ser vicepresident d’una companyia tan important li va permetre mantindre’s al marge d’una operació tan delicada i transcendental? Amb aquest passat, tan tèrbol, hauria de ser el primer interessat que no tinguem tots nosaltres un futur encara més tèrbol.
  Ara vosté va de perdonavides: un dia promet als mercats actuar amb decisió i al dia següent, quan tots esperen la concreció d’aquestes paraules, jura i perjura que no comprarà deute espanyol ni italià i que, si Espanya i Itàlia volen alguna ajuda, hauran de demanar el rescat. Molt bonic, Mario. És vosté un especialista consumat en dutxes escoceses. Ho va aprendre en l’etapa Goldman Sachs?
  Com comprendrà, amb aquests antecedents, i tenint en compte que agost és un mes propici per a tota mena d’especulacions econòmiques, no viatjaré tranquil. He d’auscultar la revolució egípcia però, qui em diu que, mentrimentres, no hi haurà una revolució –per finiquito- al meu propi país?
  Senyor Dragui, tot està a les seues mans. Per això, com diria S.J. Lec, se les hauria de rentar més sovint…