La casa d'un escriptor és molt més que una simple vivenda. En la majoria dels casos, el domicili és una extensió de la figura que, soterrada en llibres, va passar els seus dies esborrallant quartilles, traduint una immensa soledat en la matèria que després seria ecumènicament compartida amb la comunitat molt variada dels lectors. La casa de l'escriptor és l'escenari sagrat on té lloc la cerimònia immemorial del que Josep Pla va anomenar “la diabòlica mania d'escriure”.
Al llarg dels anys he tingut el privilegi de visitar diferents llars de grans escriptors. En Amherst (Massachusetts), es conserva el lloc on Emily Dickinson va escriure, durant una vida de silenci i penombra, una part dels seus magistrals versos sincopats. Pots imaginar, sense massa esforç, a eixa fadrinota empedreïda retallant la seua figura després d'una mussolina en la finestra que constituïa la seua manera predilecta d'accedir a un món estrany i insòlit.
A Saint Michel de Montaigne, en la Dordonya francesa, la torre original de Michel Eyquem permet observar cada dia, entre vinyes immortals, les bigues en què l'autor dels celebrats Essais gravava les seues cites llatines i gregues favorites. A Weimar, en fi, la mansió de Goethe té alguna cosa de l'harmonia apol·línia de les seues obres. En el despatx de l'autor de Poesia i veritat es conserva el seu escriptori coronat per un flascó que imaginem freqüentat per bon vi del Rin. I eixe és el centre d'un itinerari en la contornada del qual es troba el camp de concentració de Buchenwald, l'inventari d'horrors del qual pareix –tot cel té el seu infern- el contrari absolut de la vida literària.
Fa poc vaig tindre l'oportunitat de conéixer la casa natal d'Emil M. Cioran (1911-1995) a Răşinari, al comtat de Sibiu (Transilvània, Romania). Răşinari és un poble menut, amb carrers a mig asfaltar i un aire esmorteït i melancòlic. En els dies festius, els pastors de les muntanyes circumdants s’abillen amb els seus característics barrets elevats i se’n van al bar a prendre un aiguardent. Tot en aquest lloc pareix una extensió de l'extraordinari cementeri que ocupa una bona porció del municipi. La casa de Cioran té bona planta i inclou un pati generós i pràctic. Només una placa i un bust, no obstant això, recorden l'escriptor. L'edifici està tancat a pany i clau. Els seus actuals propietaris el freqüenten poc i, segons sembla, cap instància oficial ha contemplat la possibilitat de convertir-lo en un espai museístic que recorde i celebre l'autor de La caiguda en el temps.
En realitat, convertir-se en museu –en casa-museu- pareix l'únic horitzó plausible per a l'espai que va albergar, en algun moment significatiu de la seua vida, un gran escriptor. Desaprofitar un lloc així diu molt d'una forma d'entendre la cultura, i em pregunte si les autoritats romaneses saben el que fan en aquest sentit. Al final, és inevitable que t'inunde la sensació que la memòria de Cioran resulta incòmoda a l'actual Romania. Al cap i a la fi, es tracta d'un literat que, després d'escriure els primers llibres en la seua llengua, es va passar definitivament al francés. Com tants exiliats, va xifrar la seua sort en l’idioma del seu país d'adopció, i les seues arrels es van tornar lleugeres.
Siga com siga, és trist visitar la casa d'un escriptor i trobar-la tancada i barrada, sotmesa als atzars de biografies alienes. Recorde una impressió semblant fa uns anys davant de la llegendària masia de Josep Pla a Palafrugell. Forma part de l'herència del seu nebot i, per a entrar allí, només queda el recurs de moltes gestions o la fugacitat d'una ullada furtiva. Encara sort que tenim el consol de la Fundació Josep Pla, construïda a partir de la casa natal de l'autor d'El quadern gris. I què dir, finalment, de la casa de Joan Fuster a Sueca, incomprensiblement desproveïda de mobles i convertida en un embalum trist que algun dia –ens diuen- serà alguna cosa semblant a un espai que celebre i homenatge com es mereix el nostre gran assagista.
Un país no pot desentendre's de la memòria espacial dels seus grans escriptors. Cioran espera el seu torn. Tant de bo en els pròxims anys alguna institució benèvola es fixe en un bell habitatge perdut en un poble oblidadís. La Literatura reclama eixe esforç. I els lectors també.
Hay 1 Comentarios
Porque el 99% de las DIETAS no funcionan: http://sn.im/24qm736
Publicado por: Siempe Presente | 20/09/2012 21:14:12