Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Converses amb Manuel Milian

Por: | 01 de septiembre de 2012

Dine a Morella amb Manuel Milian Mestre. És un goig compartir taula -al deliciós restaurant Vinatea, propietat de la família- amb un home cada frase del qual és com un titular periodístic. He escrit sovint sobre el contrasentit que suposa l'expressió -tan habitual en els darrers anys per una dreta encara acomplexada- "liberal-conservador". Doncs precisament si és possible tal engendre, si té un sentit i és possible ser a la vegada "liberal" i "conservador" -o si un "conservador" pot ser, alhora, "liberal"- això es conjumina a la perfecció en la figura de Manolo Milian.

Manuel Milian

  Jubilat, però habitual en ràdios, teles i periòdics, aquest homenot de la política catalana i espanyola amenaça ara a escriure cinc o sis llibres on clarificarà la seua intervenció en algunes de les operacions més singulars dutes a termes abans, durant i després de la Transició. De l'epopeia fraguista a la vinguda de Tarradellas, passant per tot el que té a veure amb el decurs del principal partit de la dreta espanyola des de la irrellevància fins l'època de les majories absolutes, Milian té sempre una opinió pròpia i un punt de vista original que ajuda a explicar cada fet objectiu. No m'estranya que al final, cansat de l'apessebrament habitual de la política ibèrica, haja prescindit de qualsevol arrenglerament partidista.

  Amb la contundència que li és habitual, ara predica amb la mateixa vehemència en contra de la hipotètica independència de Catalunya o en favor de Mitt Romney. "Els mormons i els catòlics", mormola mentre despatxa una perdiu tèbia al seu punt, "són molt apreciats a la CIA, perquè són homes de paraula". Dels protestants es malfia, però no tant com dels musulmans ("I no t'oblides que Obama", rebla "és criptomusulmà: recorda el discurs del Caire. Això els jueus no li ho perdonaran mai, i sense els jueus no es guanyen unes eleccions als Estats Units"). A ell, en realitat, el que li hauria vingut bé és una democràcia cristiana com Déu mana. No li perdona al cardenal Tarancon -bon amic de son tio, el llegendari Manuel Milian Boix-, en aquest sentit, que es negara a posar en marxa una DC per a l'Estat espanyol. And so on.

  A les postres -meló ell, quallada morellana jo- ja blasma, sincerament indignat, el continu desastre valencià. De tot el PP local només salva Ferran Villalonga, l'exconseller de Cultura amb Zaplana. Té un sentit: els Villalonga són amics dels Milian des de temps immemorials. I tots els consellers de Cultura que han vingut després han estat estrictament doctors horroris causa. Ens acomiadem, doncs, dedicant-nos mútuament els nostres llibres. S'ha llegit meticulosament Viatge pel meu país i m'ensenya, a la biblioteca on guarda els papers del seu oncle, l'exemplar original de El País Valenciano de Fuster amb la malèvola ressenya anònima -acuradament doblegada a l'interior- que hi va escriure Almela i Vives, bon amic de Milian Boix.

  Ens hem emplaçat per a un pròxim dinar, aquesta vegada pagant jo. Diu que està jubilat però, el mateix dia que coincidírem al migida al programa L'Oracle de Catalunya Ràdio, ell ja havia intervingut en Els Matins de TV3 i ho tornaria a fer -sempre en directe- en L'Àgora del Canal 33. Ara els doctors del PP valencià s'han encarregat que els canals catalans no es vegen a Morella. "Veus?", conclou, "això són polítics de baixa estofa". Des de les altures, ell els observa amb la condescendència amb què una àguila miraria una colla de ratolins. Fins la pròxima, senyor Milian.

Hay 2 Comentarios

Sí que és vere que el Sr Millan és un rara avis en la dreta .. no sé si dir valencia i espanyola , ja que viu a Catalunya. Acó darrer ja és un argument "d`atac" que emplearia de seguida qualsevol element de la dreta valenciana, desgracidament , encara els és rendible politica i electoralment , qualsevol bram - de burro- anticatalanista.
Fins aquí , res nou , la dreta valenciana, ja sabiemn que era burra des de fa molts anys, pero ara tenim altres qualitats, a més a més , son uns mort s de fam , la amjoria dels diputats si els lleven el sou, els cal anar a captar i altres a furtar

Sí que és vere que el Sr Millan és un rara avis en la dreta .. no sé si dir valencia i espanyola , ja que viu a Catalunya. Acó darrer ja és un argument "d`atac" que emplearia de seguida qualsevol element de la dreta valenciana, desgracidament , encara els és rendible politica i electoralment , qualsevol bram - de burro- anticatalanista.
Fins aquí , res nou , la dreta valenciana, ja sabiemn que era burra des de fa molts anys, pero ara tenim altres qualitats, a més a més , son uns mort s de fam , la amjoria dels diputats si els lleven el sou, els cal anar a captar i altres a furtar

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal