Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

El xarlatà i la reforma educativa

Por: | 22 de septiembre de 2012

  El govern espanyol prepara la setena reforma en l’Educació de la democràcia. No hi ha govern a Espanya, en realitat, que només posar el cul a la delicada poltrona guanyada a les urnes no somie a fer la seua pròpia “reforma educativa”. La democràcia és un sistema en què cada quatre anys un partit guanya les eleccions però, en canvi, ha de sotmetre’s a la frustració que tot a les escoles continue amb la rutina machadiana de la monotonia de la pluja als cristalls de les finestres. Això no hi ha polític que ho suporte. De què serveix haver guanyat si no es pot portar al despatx a un professor i allargar-li el dit índex en postura admonitòria? Diuen que no toleren l’elevat “fracàs escolar”. El que no poden aguantar, en realitat, és que ells manen durant quatre anys i els funcionaris, com la realitat, siguen inamovibles.

Jose-ignacio-wert

  El ministre del ram és ara José Ignacio Wert. El tipus ja s’ha fet famós no amb les retallades –que és un signe dels temps que el depassa- sinó amb les estrambòtiques justificacions públiques que ha anat oferint d’aquests inqualificables saquejos del sistema educatiu públic. No li faré més propaganda del compte. Un delegat sindical ja el va definir amb les paraules més ajustades al cas que conec. Va dir que Wert no era res més que “un xarlatà indocumentat”.

  I el xarlatà va oferir la seua xarrada. De tot el que va dir, van quedar clares algunes coses: que s’avança el moment en què els alumnes han de triar entre fer batxillerat o anar a la FP, que es permetrà subvencionar els col·legis que segreguen per sexe i que es reduirà el percentatge del temari escolar que decideixen els governs autonòmics. Tot, ja ho he dit, en nom de la sacrosanta lluita contra el “fracàs escolar”.

  Anem a pams, si m’ho permeten. Curiosament, la majoria dels mitjans s’han comportat d’una manera semblant a l’hora d’avaluar aquests punts. Els més pròxims al PP ho han beneït en bloc i els més propers a l’oposició han jutjat discriminatori obligar els alumnes a decidir el seu futur tan prompte i han posat el crit al cel per l’assumpte dels col·legis segregats, però en canvi han mostrat una comprensió més o menys entusiasta en el tercer punt. Aquest mateix diari titulava en portada “Wert pone freno a la dispersión autonómica” (sic).

  I ara, després d’haver-me rigut una bona estona, permeten vostés que els explique la meua opinió. Resulta que, segons el ministre xarlatà, una bona part de culpa dels defectes del nostre sistema educatiu la té que cada autonomia decideix uns continguts diferents –parcialment- en els seus temaris. És com mantindre que si els alumnes italians trauen pitjors notes que els finesos és perquè estudien història d’Itàlia i no de Finlàndia (el país amb millors resultats en l'informe PISA), ja veuen vostés. El “fracàs escolar”, així, seria el resultat d’ocultar, en determinats territoris, la immensa obra d’aquells bojos perillosos anomenats “Reis catòlics”, posem per exemple. Ara resulta que, si un alumne valencià aprofundeix en la figura de Jaume I en classe d’Història –per raons òbvies-, està destinat a fracassar. En canvi, si en lloc del nostre rei fundador es dedicara a estudiar Don Pelayo, un altre gall li cantaria.

  Tot és, com poden comprovar, molt científic, molt tècnic i sobretot gens ideològic.  Ara ja sabem per què gairebé el 30% dels alumnes valencians no poden concloure amb garanties els seus estudis. El temps nefand dedicat a Jaume I, o a l’expulsió dels moriscos del Regne de València o a conèixer els nostres escriptors ha malbaratat més d’una generació de valencians. Com ens atrevim a llegir Ausiàs Marc poden sovintejar castissos universals com José María Pemán?

  En fi, la setena reforma educativa en marxa. I el xarlatà Wert, tan pagat d’ell mateix, convençut de la seua missió històrica.  Per descomptat, cap temptació de preguntar als professors i als experts en educació la seua opinió sobre el tema. No, ja està tot decidit. La culpa és de Jaume I. Doncs endavant les atxes. L’únic consol és que, com totes les reformes de la dreta (recorden la Llei de Qualitat d’Aznar?) tindrà un recorregut escàs. Quan el PP perda les pròximes eleccions (i el seu esforç hi és titànic) tot se n’anirà en orris. A no ser, és clar, que un govern espanyol d’una altra orientació decidisca conservar la nova onada recentralitzadora. Jo ja estic curat d’espants. Fem una aposta, però: jo dic que, en els pròxims deu anys, el nivell de “fracàs escolar” continuarà pràcticament inalterat, perquè el diagnòstic és erroni. Accepta l’envit, senyor xarlatà? Ja en parlarem, més avant, de la “dispersió autonòmica”. I, en tot cas, sempre ens quedarà el recurs d’estudiar Història de Finlàndia...

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal