Independència, sí: la de Madrid

  Cavil·lejava un post per a aquest blog sobre el dilema de la independència de Catalunya quan em va caure a les mans un article de Xavier Bru de Sala en El Periódico, "Madrid és el problema”, que em ve com l’anell al dit. L’article comença així, i em permetran que el glosse generosament: “No, el problema d'Espanya no és Catalunya, ni el sistema autonòmic, ni tan sols la crisi en ella mateixa. El problema d'Espanya es diu Madrid. És la desproporció i la megalomania de la ciutat. És l'obsessió pel poder i per viure del poder. És el malbaratament de recursos. El problema d'Espanya és la insostenibilitat de Madrid, del model econòmic adoptat per Madrid i impulsat per Madrid. És el sistema polític creat per Madrid. És el sistema mediàtic de Madrid. És la incapacitat de Madrid per reformar i reformar-se”.

  Conjecturava Bru de Sala, encertadament, que mentre “Barcelona, la gran Barcelona, es manté per ella mateixa”, “Madrid és una mantinguda”. I afegia: “Sense una profunda transformació, sense una redimensió a la baixa de Madrid, Espanya no té sortida i es quedarà enrere quan la resta d’Europa surti de la crisi”.

  M’ha llevat les paraules de la boca. En realitat, som molts els qui pensem que l’actual sentiment independentista català ha vingut induït, en gran part, pels errors comesos per “Espanya”. Explicaré les cometes: totes les nacions, en realitat, tinguen o no un estat, un exèrcit, una moneda (ai!) o el que calga per a ser homologables a nivell internacional, haurien d’escriure’s entre cometes. No hi ha nacions “històriques” i “ahistòriques”, “legals” o “il·legals”, “justificables” o “injustificables”. Tota nació és simplement la voluntat d’una generació concreta de bastir-la, i l’oportunitat històrica de poder dur a terme el somni corresponent. Simplement. Tan legítima és una Catalunya independent com una Suècia independent. Una altra cosa és si els espanyols no catalans poden tolerar un mapa d’Espanya (no feu burla dels mapes: són estructures mentals poderosíssimes) sense Catalunya. Sempre he pensat, però, que si es vol conéixer si un espanyol és demòcrata només cal preguntar-li l’opinió sobre la independència de Catalunya o d’Euskadi. Hi ha en efecte, molt pocs espanyols autènticament demòcrates –a dreta i a esquerra-, que és com dir autènticament liberals. Per això el conflicte està servit. Però el problema no és Catalunya: és Madrid.

  A recer del sistema democràtic s’ha unflat artificialment el poder econòmic de Madrid. Llegiu, llegiu Espanya, capital París, de Germà Bel. Aquest Madrid elefantiàsic és l’autèntic contrapés al sistema autonòmic, allò que no el deixa surar. Allò que el farà explotar definitivament.

  Sóc dels qui creuen que, si els catalans volen ser independents, la resta dels ciutadans de l’estat no hi tenim res a dir. Sóc demòcrata, sóc liberal –i perdonen vostés. També pense, però, que els valencians seríem els qui més perdríem en la hipòtesi d’una independència de Catalunya. En matèria de llengua, per exemple, ¿fins quan toleraria l’Estat espanyol un “valencià” encara connectat –ni que siga precàriament- amb el tronc comú català si Catalunya s’acomiada? La repressió civil i ideològica de tot el que tinguera a veure amb el “catalanisme” entre nosaltres seria brutal –més brutal encara, vull dir. És la meua pensada, però estic obert a altres visions.

  El discurs de Bru de Sala no és cap boutade. Entronca amb una reflexió semblant de Pasqual Maragall, "Madrid se va”, publicada en El País l’any 2001. Us en recomane la lectura. Una cosa que tenen les hemeroteques –ara digitals, és a dir, a l’abast d’un simple dit- és que les coses s’hi queden. Es va quedar l’article de Maragall, quedarà el de Bru de Sala i ací teniu la meua pròpia conjectura. En un país d’escèptics no-lectors, on els escriptors (de periòdics, de llibres o del que siga) tenim sovint la sensació d’escriure en el buit, l’hemeroteca és la nostra única i plausible vida eterna.

  No hi donem més voltes, però. El tema és greu. La independència és una idea-força que ha arrelat irreversiblement en terres catalanes. Es podrà pensar que tenen raó o motius o que no en tenen: això és igual. Arribat el moment, els esdeveniments es produiran inexorablement. Alguns, però –Maragall, Bru, jo mateix- enyorem una autocrítica des del centre. Ara que ja som tots (?) laics ningú vol sentir-se culpable, em tem. Però la penitència igual caldrà.

Sven Hassel, pàgines viscudes

  Es fa difícil determinar quan vam deixar de llegir Enid Blyton i vam passar a llegir Sven Hassel. Teníem dotze, tretze, catorze anys. En aquell temps –el temps de l’acne i les gran preguntes existencials- transitar del desdejuni amb ous, bacon i pa de gingebre en una illa de Gal·les a la inanició del front rus era el més natural del món. Després de Blyton –i de Salgari, en casos d’emergència- Hassel ens proporcionava una literatura amb altes dosis d’adrenalina, on l’absència d’altura estilística no es notava si, en el seu lloc, et permetia assistir en directe al brutal i fascinador espectacle de la guerra total, conduït per convulsos i contradictoris esperits pacifistes.

  Ara que s’ha mort Sven Hassel a sa casa de Barcelona, als 95 anys, és el moment de recordar aquest danés germanoescrivent, aficionat a les mixtificacions biogràfiques, no com el gran escriptor que mai fou, sinó com el tipus que va narrar la cruesa de la guerra i el seu fàstic per a un públic sense manies. Impossible oblidar la unció amb què llegíem les aventures de Porta, El Legionario, Hermanito i la resta dels personatges dels seus llibres. Tota pàgina que es llegeix als catorze anys no és en realitat llegida, sinó deliratment viscuda. De tots els errors que es poden cometre, només un s’ha d’evitar a la força: tornar a llegir els títols que vam viure i ens van emocionar fins al rubor quan comptàvem d’un en un els pèls de la barba. Retornar en aquest espai primordial és com revisitar la casa de la infància: una operació que no es pot saldar més que amb una decepció total i absoluta.

  A Hassel, fet i fet, no sé com se’l llegiria ara mateix. ¿Tenen els adolescents d’ara, addictes a Twitter, Facebook i WhatsApp temps per a llegir novel·les sobre la segona guerra mundial? Jo diria que no. I ells s’ho perden.

  Fa temps, un novel·lista valencià d’èxit reiterat es va enfadar amb mi perquè el vaig comparar amb Blasco Ibáñez. Així les coses, ja no vaig creure oportú retrucar-li que tenia molta raó: en realitat, a qui més s’assemblava era a Marcial Lafuente Estefania (un Sven Hassel modestament hispànic, fan dels westerns de pa sucat amb oli). I no sap, amb això, quin enorme elogi li hauria fet.

  Honor per als escriptors roïns: ells alimenten el nostre imaginari primigeni i fan possible, després, l’aparició de Thomas Mann. Com en la vida salvatge, el lleó i el ratolí comú conviuen i són tots dos imprescindibles. Amb només rei i reina, sense peons, ¿quins escacs són imaginables?

El xarlatà i la reforma educativa

  El govern espanyol prepara la setena reforma en l’Educació de la democràcia. No hi ha govern a Espanya, en realitat, que només posar el cul a la delicada poltrona guanyada a les urnes no somie a fer la seua pròpia “reforma educativa”. La democràcia és un sistema en què cada quatre anys un partit guanya les eleccions però, en canvi, ha de sotmetre’s a la frustració que tot a les escoles continue amb la rutina machadiana de la monotonia de la pluja als cristalls de les finestres. Això no hi ha polític que ho suporte. De què serveix haver guanyat si no es pot portar al despatx a un professor i allargar-li el dit índex en postura admonitòria? Diuen que no toleren l’elevat “fracàs escolar”. El que no poden aguantar, en realitat, és que ells manen durant quatre anys i els funcionaris, com la realitat, siguen inamovibles.

  El ministre del ram és ara José Ignacio Wert. El tipus ja s’ha fet famós no amb les retallades –que és un signe dels temps que el depassa- sinó amb les estrambòtiques justificacions públiques que ha anat oferint d’aquests inqualificables saquejos del sistema educatiu públic. No li faré més propaganda del compte. Un delegat sindical ja el va definir amb les paraules més ajustades al cas que conec. Va dir que Wert no era res més que “un xarlatà indocumentat”.

  I el xarlatà va oferir la seua xarrada. De tot el que va dir, van quedar clares algunes coses: que s’avança el moment en què els alumnes han de triar entre fer batxillerat o anar a la FP, que es permetrà subvencionar els col·legis que segreguen per sexe i que es reduirà el percentatge del temari escolar que decideixen els governs autonòmics. Tot, ja ho he dit, en nom de la sacrosanta lluita contra el “fracàs escolar”.

  Anem a pams, si m’ho permeten. Curiosament, la majoria dels mitjans s’han comportat d’una manera semblant a l’hora d’avaluar aquests punts. Els més pròxims al PP ho han beneït en bloc i els més propers a l’oposició han jutjat discriminatori obligar els alumnes a decidir el seu futur tan prompte i han posat el crit al cel per l’assumpte dels col·legis segregats, però en canvi han mostrat una comprensió més o menys entusiasta en el tercer punt. Aquest mateix diari titulava en portada “Wert pone freno a la dispersión autonómica” (sic).

  I ara, després d’haver-me rigut una bona estona, permeten vostés que els explique la meua opinió. Resulta que, segons el ministre xarlatà, una bona part de culpa dels defectes del nostre sistema educatiu la té que cada autonomia decideix uns continguts diferents –parcialment- en els seus temaris. És com mantindre que si els alumnes italians trauen pitjors notes que els finesos és perquè estudien història d’Itàlia i no de Finlàndia (el país amb millors resultats en l'informe PISA), ja veuen vostés. El “fracàs escolar”, així, seria el resultat d’ocultar, en determinats territoris, la immensa obra d’aquells bojos perillosos anomenats “Reis catòlics”, posem per exemple. Ara resulta que, si un alumne valencià aprofundeix en la figura de Jaume I en classe d’Història –per raons òbvies-, està destinat a fracassar. En canvi, si en lloc del nostre rei fundador es dedicara a estudiar Don Pelayo, un altre gall li cantaria.

  Tot és, com poden comprovar, molt científic, molt tècnic i sobretot gens ideològic.  Ara ja sabem per què gairebé el 30% dels alumnes valencians no poden concloure amb garanties els seus estudis. El temps nefand dedicat a Jaume I, o a l’expulsió dels moriscos del Regne de València o a conèixer els nostres escriptors ha malbaratat més d’una generació de valencians. Com ens atrevim a llegir Ausiàs Marc poden sovintejar castissos universals com José María Pemán?

  En fi, la setena reforma educativa en marxa. I el xarlatà Wert, tan pagat d’ell mateix, convençut de la seua missió històrica.  Per descomptat, cap temptació de preguntar als professors i als experts en educació la seua opinió sobre el tema. No, ja està tot decidit. La culpa és de Jaume I. Doncs endavant les atxes. L’únic consol és que, com totes les reformes de la dreta (recorden la Llei de Qualitat d’Aznar?) tindrà un recorregut escàs. Quan el PP perda les pròximes eleccions (i el seu esforç hi és titànic) tot se n’anirà en orris. A no ser, és clar, que un govern espanyol d’una altra orientació decidisca conservar la nova onada recentralitzadora. Jo ja estic curat d’espants. Fem una aposta, però: jo dic que, en els pròxims deu anys, el nivell de “fracàs escolar” continuarà pràcticament inalterat, perquè el diagnòstic és erroni. Accepta l’envit, senyor xarlatà? Ja en parlarem, més avant, de la “dispersió autonòmica”. I, en tot cas, sempre ens quedarà el recurs d’estudiar Història de Finlàndia...

Cases d'escriptor: Emil M. Cioran

  La casa d'un escriptor és molt més que una simple vivenda. En la majoria dels casos, el domicili és una extensió de la figura que, soterrada en llibres, va passar els seus dies esborrallant quartilles, traduint una immensa soledat en la matèria que després seria ecumènicament compartida amb la comunitat molt variada dels lectors. La casa de l'escriptor és l'escenari sagrat on té lloc la cerimònia immemorial del que Josep Pla va anomenar “la diabòlica mania d'escriure”.

  Al llarg dels anys he tingut el privilegi de visitar diferents llars de grans escriptors. En Amherst (Massachusetts), es conserva el lloc on Emily Dickinson va escriure, durant una vida de silenci i penombra, una part dels seus magistrals versos sincopats. Pots imaginar, sense massa esforç, a eixa fadrinota empedreïda retallant la seua figura després d'una mussolina en la finestra que constituïa la seua manera predilecta d'accedir a un món estrany i insòlit.

  A Saint Michel de Montaigne, en la Dordonya francesa, la torre original de Michel Eyquem permet observar cada dia, entre vinyes immortals, les bigues en què l'autor dels celebrats Essais gravava les seues cites llatines i gregues favorites. A Weimar, en fi, la mansió de Goethe té alguna cosa de l'harmonia apol·línia de les seues obres. En el despatx de l'autor de Poesia i veritat es conserva el seu escriptori coronat per un flascó que imaginem freqüentat per bon vi del Rin. I eixe és el centre d'un itinerari en la contornada del qual es troba el camp de concentració de Buchenwald, l'inventari d'horrors del qual pareix –tot cel té el seu infern- el contrari absolut de la vida literària.

  Fa poc vaig tindre l'oportunitat de conéixer la casa natal d'Emil M. Cioran (1911-1995) a Răşinari, al comtat de Sibiu (Transilvània, Romania). Răşinari és un poble menut, amb carrers a mig asfaltar i un aire esmorteït i melancòlic. En els dies festius, els pastors de les muntanyes circumdants s’abillen amb els seus característics barrets elevats i se’n van al bar a prendre un aiguardent. Tot en aquest lloc pareix una extensió de l'extraordinari cementeri que ocupa una bona porció del municipi. La casa de Cioran té bona planta i inclou un pati generós i pràctic. Només una placa i un bust, no obstant això, recorden l'escriptor. L'edifici està tancat a pany i clau. Els seus actuals propietaris el freqüenten poc i, segons sembla, cap instància oficial ha contemplat la possibilitat de convertir-lo en un espai museístic que recorde i celebre l'autor de La caiguda en el temps.

  En realitat, convertir-se en museu –en casa-museu- pareix l'únic horitzó plausible per a l'espai que va albergar, en algun moment significatiu de la seua vida, un gran escriptor. Desaprofitar un lloc així diu molt d'una forma d'entendre la cultura, i em pregunte si les autoritats romaneses saben el que fan en aquest sentit. Al final, és inevitable que t'inunde la sensació que la memòria de Cioran resulta incòmoda a l'actual Romania. Al cap i a la fi, es tracta d'un literat que, després d'escriure els primers llibres en la seua llengua, es va passar definitivament al francés. Com tants exiliats, va xifrar la seua sort en l’idioma del seu país d'adopció, i les seues arrels es van tornar lleugeres.

  Siga com siga, és trist visitar la casa d'un escriptor i trobar-la tancada i barrada, sotmesa als atzars de biografies alienes. Recorde una impressió semblant fa uns anys davant de la llegendària masia de Josep Pla a Palafrugell. Forma part de l'herència del seu nebot i, per a entrar allí, només queda el recurs de moltes gestions o la fugacitat d'una ullada furtiva. Encara sort que tenim el consol de la Fundació Josep Pla, construïda a partir de la casa natal de l'autor d'El quadern gris. I què dir, finalment, de la casa de Joan Fuster a Sueca, incomprensiblement desproveïda de mobles i convertida en un embalum trist que algun dia –ens diuen- serà alguna cosa semblant a un espai que celebre i homenatge com es mereix el nostre gran assagista.

  Un país no pot desentendre's de la memòria espacial dels seus grans escriptors. Cioran espera el seu torn. Tant de bo en els pròxims anys alguna institució benèvola es fixe en un bell habitatge perdut en un poble oblidadís. La Literatura reclama eixe esforç. I els lectors també.

Els bous, la infància, la realitat

Joan Antoni Vicent, el meu fotògraf de capçalera, m'envia la foto que il·lustra aquest post. Ell n'està escandalitzat. Diu que ha estat observant les cerimònies de la tauromàquia popular a la Vilavella, el seu poble, i ha pogut vore, sense cap mena de control, com els menors entren i ixen del recinte del bou embolat. Com ha estat i serà -¿serà?- sempre, d'altra banda.

  Setembre és el mes del bou en molts municipis valencians. Les festes patronals són ocasions propiciatòries per a tota mena de disbauxes immunes a la crisi. En època de retallades, no hi ha cap alcalde disposat a posar la tisora en una matèria tan sensible. M'ho deia un regidor del meu poble fa alguns anys: "En festes, cal embolar. I o s'embola un bou o s'embola un regidor, tu voràs". Tota una declaració de principis institucionals.

  Curiosament, ara la nova TVE -és a dir, la vella TVE on l'esperit d'Alfredo Urdaci ja udola pels corredors, mal soterrat com està- retransmet les corridas en horari infantil. Molt ben fet. res més educatiu i il·lustratiu, res més apropiat per a un càndid infant que aprendre què és la vida a partir de la metàfora del bou i el torero. En aquesta dissortada existència nostra -semblen volen dir-nos els tauròfils- o eres bou o eres torero. Sense termes mitjans.

  Ja he explicat en aquest mateix blog que no m'escandalitza tant la tauromàquia de plaça, amb tanta càrrega cultural com sanguinària, com aquests bous arrossegats per carrers asfaltats, martiritzats per una turba barbameca i, en el fons, contemplats per la majoria de la població amb una indiferència digna de millor causa. Que l'atracció i el perill del bou està en el nostre codi genètic és evident. No sembla fàcil que els valencians renunciem al bou de carrer -el popular correbou- però, ¿no hi ha cap instància pública disposada a què s'hi complisca la llei?

  Si ensenyem als infants que maltractar animals i usar-los per a la diversió d'una minoria és correcte estem convertint-nos en pederastes culturals. I si TVE vol retrasmetre cerimònies taurines -com fa de tota la vida Canal 9, per cert-, ¿per què no incorpora també porno o violència pura i dura -violència entre persones- a l'horari infantil? Tot és educatiu i cultural. I tot és posar-s'hi.

Merkel, Rajoy i el meu gos

A casa tenim una gossa. És encara un cadell -no té ni tres mesos -i l'hem batejada Amy. La va portar el meu fill de l'Aplec de Forcall i té l'encant de les races mestisses. La meua filla, aquests dies, li ensenya a alçar la poteta. Li ho reclama així -"la poteta!"- i quan l'animal respon satisfactòriament, li dóna una galeta -una galeta de gos. És una criatura alegre i entremaliada que ens allarga l'estiu, ens festeja i ens entreté.

  Veig als mitjans l'encontre entre Merkel i Rajoy. No sé per què, però davant aquesta trobada diu que feliç no he pogut deixar de pensar en Amy. Podies sentir Rajoy balbucejat mots inconnexos -"determinació", "coratge", "conviccions"- i, al seu costat, frau Merkel observant-lo amb els ulls implacables de la filla d'un pastor, de la supervivnet del comunisme, de l'ama i senyora d'Europa. "Sí, si", semblava voler dir, "però jo el que vull és que m'ensenyes la poteta".

  I Rajoy seguia fet un embolic, embarbussant-se amb paraules que era obvi que no li cabien a la boca, posat-se més i més nerviós. Llavors, davant de tots -polítics, empresaris, periodistes- va alçar tímidament la mà esquerra i frau Merkel va articular un somriure triomfal. Ben fet, Mariano. Ara ja sabem tots que saps ensenyar la poteta. I Merkel, diligent, li va donar una galeta -una galeta de gos- que el president espanyol va córrer a rosegar no sense abans -així ho fa també la nostra Amy- jugar-hi una bella estona.

  Aquestes cerimònies canines, que volen que els diga, tenen un aire una mica massa obscé. Perquè obscé és tot allò que, tenint lloc a la vista de tothom, hauria d'haver romàs en una estricta intimitat. El problema quan demostres que saps alçar la poteta és que, en endavant, t'ho demanaran sempre. I no podràs -i no sabràs- deixar de fer-ho mai.

Converses amb Manuel Milian

Dine a Morella amb Manuel Milian Mestre. És un goig compartir taula -al deliciós restaurant Vinatea, propietat de la família- amb un home cada frase del qual és com un titular periodístic. He escrit sovint sobre el contrasentit que suposa l'expressió -tan habitual en els darrers anys per una dreta encara acomplexada- "liberal-conservador". Doncs precisament si és possible tal engendre, si té un sentit i és possible ser a la vegada "liberal" i "conservador" -o si un "conservador" pot ser, alhora, "liberal"- això es conjumina a la perfecció en la figura de Manolo Milian.

  Jubilat, però habitual en ràdios, teles i periòdics, aquest homenot de la política catalana i espanyola amenaça ara a escriure cinc o sis llibres on clarificarà la seua intervenció en algunes de les operacions més singulars dutes a termes abans, durant i després de la Transició. De l'epopeia fraguista a la vinguda de Tarradellas, passant per tot el que té a veure amb el decurs del principal partit de la dreta espanyola des de la irrellevància fins l'època de les majories absolutes, Milian té sempre una opinió pròpia i un punt de vista original que ajuda a explicar cada fet objectiu. No m'estranya que al final, cansat de l'apessebrament habitual de la política ibèrica, haja prescindit de qualsevol arrenglerament partidista.

  Amb la contundència que li és habitual, ara predica amb la mateixa vehemència en contra de la hipotètica independència de Catalunya o en favor de Mitt Romney. "Els mormons i els catòlics", mormola mentre despatxa una perdiu tèbia al seu punt, "són molt apreciats a la CIA, perquè són homes de paraula". Dels protestants es malfia, però no tant com dels musulmans ("I no t'oblides que Obama", rebla "és criptomusulmà: recorda el discurs del Caire. Això els jueus no li ho perdonaran mai, i sense els jueus no es guanyen unes eleccions als Estats Units"). A ell, en realitat, el que li hauria vingut bé és una democràcia cristiana com Déu mana. No li perdona al cardenal Tarancon -bon amic de son tio, el llegendari Manuel Milian Boix-, en aquest sentit, que es negara a posar en marxa una DC per a l'Estat espanyol. And so on.

  A les postres -meló ell, quallada morellana jo- ja blasma, sincerament indignat, el continu desastre valencià. De tot el PP local només salva Ferran Villalonga, l'exconseller de Cultura amb Zaplana. Té un sentit: els Villalonga són amics dels Milian des de temps immemorials. I tots els consellers de Cultura que han vingut després han estat estrictament doctors horroris causa. Ens acomiadem, doncs, dedicant-nos mútuament els nostres llibres. S'ha llegit meticulosament Viatge pel meu país i m'ensenya, a la biblioteca on guarda els papers del seu oncle, l'exemplar original de El País Valenciano de Fuster amb la malèvola ressenya anònima -acuradament doblegada a l'interior- que hi va escriure Almela i Vives, bon amic de Milian Boix.

  Ens hem emplaçat per a un pròxim dinar, aquesta vegada pagant jo. Diu que està jubilat però, el mateix dia que coincidírem al migida al programa L'Oracle de Catalunya Ràdio, ell ja havia intervingut en Els Matins de TV3 i ho tornaria a fer -sempre en directe- en L'Àgora del Canal 33. Ara els doctors del PP valencià s'han encarregat que els canals catalans no es vegen a Morella. "Veus?", conclou, "això són polítics de baixa estofa". Des de les altures, ell els observa amb la condescendència amb què una àguila miraria una colla de ratolins. Fins la pròxima, senyor Milian.