Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Sven Hassel, pàgines viscudes

Por: | 26 de septiembre de 2012

  Es fa difícil determinar quan vam deixar de llegir Enid Blyton i vam passar a llegir Sven Hassel. Teníem dotze, tretze, catorze anys. En aquell temps –el temps de l’acne i les gran preguntes existencials- transitar del desdejuni amb ous, bacon i pa de gingebre en una illa de Gal·les a la inanició del front rus era el més natural del món. Després de Blyton –i de Salgari, en casos d’emergència- Hassel ens proporcionava una literatura amb altes dosis d’adrenalina, on l’absència d’altura estilística no es notava si, en el seu lloc, et permetia assistir en directe al brutal i fascinador espectacle de la guerra total, conduït per convulsos i contradictoris esperits pacifistes.

Shassel

  Ara que s’ha mort Sven Hassel a sa casa de Barcelona, als 95 anys, és el moment de recordar aquest danés germanoescrivent, aficionat a les mixtificacions biogràfiques, no com el gran escriptor que mai fou, sinó com el tipus que va narrar la cruesa de la guerra i el seu fàstic per a un públic sense manies. Impossible oblidar la unció amb què llegíem les aventures de Porta, El Legionario, Hermanito i la resta dels personatges dels seus llibres. Tota pàgina que es llegeix als catorze anys no és en realitat llegida, sinó deliratment viscuda. De tots els errors que es poden cometre, només un s’ha d’evitar a la força: tornar a llegir els títols que vam viure i ens van emocionar fins al rubor quan comptàvem d’un en un els pèls de la barba. Retornar en aquest espai primordial és com revisitar la casa de la infància: una operació que no es pot saldar més que amb una decepció total i absoluta.

  A Hassel, fet i fet, no sé com se’l llegiria ara mateix. ¿Tenen els adolescents d’ara, addictes a Twitter, Facebook i WhatsApp temps per a llegir novel·les sobre la segona guerra mundial? Jo diria que no. I ells s’ho perden.

  Fa temps, un novel·lista valencià d’èxit reiterat es va enfadar amb mi perquè el vaig comparar amb Blasco Ibáñez. Així les coses, ja no vaig creure oportú retrucar-li que tenia molta raó: en realitat, a qui més s’assemblava era a Marcial Lafuente Estefania (un Sven Hassel modestament hispànic, fan dels westerns de pa sucat amb oli). I no sap, amb això, quin enorme elogi li hauria fet.

  Honor per als escriptors roïns: ells alimenten el nostre imaginari primigeni i fan possible, després, l’aparició de Thomas Mann. Com en la vida salvatge, el lleó i el ratolí comú conviuen i són tots dos imprescindibles. Amb només rei i reina, sense peons, ¿quins escacs són imaginables?

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal