Crisi general (però selectiva)

  El discurs de la crisi ho amera tot, serveix per a tapar tots els forats (i totes les boques), justifica els sacrificis més excelsos i les canallades més brutals. Com “no hi ha diners”, l’Estat es creu en l’obligació de suprimir beques, apujar taxes universitàries, excloure els immigrants sense papers de la sanitat, volatilitzar la paga extra dels funcionaris i condemnar, en fi, a l’atur milions de persones (reduint-los, de passada, la prestació per desocupació).

  Clar: és la crisi. L’Estat s’ha d’aprimar. “Tots” ens hem de prémer el cinturó. Però després, en els intersticis d’aquest monolític discurs oficial, van sorgint petites esquerdes, badocs voraginosos que demostren que la cimentació ideològica de tot plegat no acaba de funcionar. Com per exemple la notícia, que he pogut llegir en aquest periòdic, que el Ministeri d’Educació i Incultura ha concedit una subvenció de 163.790€ a la tristament famosa Reial Acadèmia de la Història (RAH). I dic tristament famosa perquè vostés recordaran els fets que van protagonitzar els seus acadèmics amb aquell Diccionario biográfico español, on Franco era poc menys que una mongeta de la caritat que només volia el bé per a tots els espanyols.
  Així estan les coses, doncs (i així els les conte): l’il·lustre xarlatà Wert no té diners per a pagar el menjador dels alumnes de primària ni per a estalviar l’IVA del cinema o del teatre; considera, en canvi, que les mòmies de la RAH necessiten un suport elegant de l’Estat, una almoina substanciosa. Tot en favor del ranci revisionisme que caracteritza aquestes beneïdes criatures (post)franquistes.
  D’un tipus com Wert ja podem esperar qualsevol cosa. Mai he entés, però, aquest patiment enorme que causa en la dreta espanyola la sola possibilitat de condemnar el franquisme i apartar-se’n ideològicament. D’aquesta acció només traurien beneficis. En lloc d’això, prefereixen justificar crims injustificables. O espargeixen una cortina de tinta de calamar amb allò del “tots els bàndols foren igual de salvatges”, com si, més enllà de les barbaritats comeses a dreta i esquerra, no hi haguera l’evidència d’una legalitat republicana democràtica vulnerada i massacrada pels colpistes del 36.
  Molta crisi, doncs, moltes retallades, però aliment per als cadàvers falangistes de la RAH. Doncs qui tinga orelles, que escolte.

Notícies del Daily Planet

La premsa ja n'ha informat a bastament: Clark Kent ha decidit abandonar el Daily Planet. Segons la nota de DC Comics, l'intrèpid reporter, fart del "desequilibri entre informació i entreteniment", crearà la seua pàgina web i es dedicarà a ser un internauta free-lance. Superman, així, es posa al dia en matèria de tendències als mitjans, i prefereix el suport del blog al de la pàgina tradicional de periòdic.

Al marge de l'anècdota somrient, de tot açò es poden traure les conclusions que vostés vulguen, però, més enllà de l'obvietat, caldria explicar que, de la desaparició dels grans periòdics escrits -de les grans capçaleres de premsa tradicional- no arribarà res bo. Ja va explicar Josep Pla que és més difícil descriure un fenomen que opinar-hi. D'on se segueix que tots aquells que ens dediquem al noble art de l'opinió no seríem res sense la base sòlida que ens proporcionen els reporters de carrer, aquells que, més enllà del judici que els mereix un fet, es limiten a contar-lo amb la màxima objectivitat possible.

  Abans que ens embarquem en una discussió metafísica sobre els límits de l'"objectivitat", m'agradaria explicar que el bon periodisme -més enllà de les manipulacions que, haberlas, haylas- és la conditio sine qua non és possible l'opinió. No hi ha res més trist que un tipus que opina d'un tema que desconeix, o que coneix precàriament. Com la ignorància és molt atrevida, vostés poden veure elements d'aquesta classe totes les nits a la TDT. Però alguns aspirem a metes més altes. Aspirem, per exemple, que un text d'opinió no siga necessàriament un acte d'alleujament, de consolació o de narcisisme. Cal revindicar la noblesa de l'opinió i cal fer-ho recordant que un bon periodista no és un superman: només és un individu que mira la realitat amb ulls entrenats i està decidit a explicar-nos-la.

  Tot açò dels blogs, i d'internet, i del món virtual està molt bé, però sense unes bones sabates, molta paciència i la ferma disposició a esventar tot allò que el poder vol ocultar no hi ha quart poder possible. A no ser que estiguem disposats que la premsa ja no siga un poder, sinó una distracció plausible de domingueros avorrits...

El multimilionari que fumava cohibes

Circula per la xarxa un text que explica les peculiaritats del patrimoni de l’il·lustre president del Regne d’Espanya, Mariano Rajoy. M’ha arribat a mi, com haurà arribat a tants, en forma de correu electrònic exasperadament reenviat. En aquest temps, reenviar un e-mail pot ser l’última manera de protestar, o la primera manera d’indignar-se profundament. El missatge en qüestió ens informa que Rajoy no ha renunciat als seus ingressos com a registrador de la propietat a Santa Pola. Com a registrador, està en excedència, però en virtut d’una llei antiga (i “antiga” vol dir, com vostés ja suposaran, “franquista”), s’hi ha permés designar un interí i repartir-se amb ell els guanys al 50% sense que la plaça isca a concurs. Aquesta situació, segons sembla, li ha reportat, des de l’any 1991, la quantitat de vint milions d’euros (3.327.720.000 pts.), a raó de gairebé un milió d’euros a l’any. Aquesta quantitat ve a sumar-se als prop de cent mil euros que rep del PP en concepte de dietes i despeses, més els 72.000 euros que cobra com a diputat al Congrés.


  El resultat de tota aquesta activitat ha permés al senyor Rajoy atresorar un immens patrimoni que li permet fumar tres o quatre havans al dia (de la marca Cohiba, la més selecta i –ai!- la més cara de totes) a la salut de la depauperada i empobrida classe mitjana espanyola. Fumar-se un havà, deixem-ho clar, no és cosa de multimilionaris amb copalta. Jo també en sóc, d'addicte, però fa temps que no em puc permetre els cohibes, per raons òbvies. Fumar-se tres o quatre cohibes al dia quan estàs arruïnant la població i tornes de Brussel·les fent la V de la victòria sempre que et claven algun gol inenarrable és una vulgaritat i un crim estúpid. Per si no quedava prou clar.
  Jo no sé si aquesta notícia que crema a la xarxa és totalment real. Vostés poden comprovar la informació completa ací. Sembla, a més, que el gran Rajoy no declara la seua activitat com a registrador en excedència al cens pertinent del Congrés. Com tot el que circula per internet, cal posar-ho ni que siga momentàniament entre parèntesis. La cosa, però, té una apariència de versemblança perfectament escandalosa. Si no és veritat, ¿a què espera l’al·ludit per a desmentir-ho? Hi ha silencis que són massa clamorosos. De la versemblança a la veritat només hi ha alguns morfemes. Però la integritat –la dignitat- no és un problema sintàctic. Vull saber si és cert que Santa Pola retorna a Rajoy (això sí que és un “deute històric”) un milió d’euros  a l’any per no fer res. I vull saber-ho ja.

Baumgartner com a metàfora

  Diumenge passat Felix Baumgartner va fer el seu salt estratosfèric i milions de persones ho van veure en directe per televisió. A Ícar se li van fondre les ales per voler arribar fins al cel, però Baumgartner era un astronauta patrocinat per una marca de begudes que només pretenia batre un rècord. La cosa va funcionar perquè es tractava de caure, precisament. A 1.350 quilòmetres per hora hi ha poc de temps per a pensar, així que millor no fer-ho. Al capdavall, caure és la cosa més normal del món. Vivim en una època en què, de fet, no fem res més, almenys des del 2008, però vam haver de pujar molt alt primer. Goldman Sachs va inaugurar el temps de les caigudes i res més natural que prendre un poc de perspectiva –un poc d’altura- per a què el salt tinga, almenys, la condició de gran espectacle. Al 1929, per cert, es llançaven des de l’Empire State Building.




  La crisi econòmica està propiciant que es baten tots els rècords en termes de profunditat. Saltar en el buit, així, és la metàfora perfecta del lloc exacte on ens ha portat el capitalisme. Podem despressuritzar-nos o ser presa de turbulències, però tant hi fa. Val més una mort honrosa que la lenta agonia dels nombres vermells. I a Ícar, al cap i a la fi, no li podem retraure la gosadia. Només una logística matussera.

  Escriu Cioran en La chute dans le temps, el gran breviari profètic de la nostra era: “L’homme se dresse contre les dieux et les renie, tout en leur reconnaissant une qualité de fantômes: quand il sera projeté au-dessous du temps, à tel point il se trouvera loin d’eux qu’il n’en conservera même pas l’idée. Et c’est en punition de cet oubli qu’il fera alors l’expérience de la déchéance complet”. (que en la meua traducció d’urgència fa així: “L’home es dreça contra els déus i en renega, tot reconeixent-los una qualitat de fantasmes: quan serà projectat sota el temps, a tal punt es trobarà lluny d’ells que no en conservarà ni la idea. I en càstig per aquest oblit experimentarà llavors la caiguda completa”).

  Aquest moment ha arribat, i Baumgartner ho ha escenificat per a tots nosaltres de la manera més emocionant possible. No ha caigut en l’espai: ha caigut en el temps. Però no hi cerqueu una paràbola metafísica: res més físic, més tangible que la metàfora d’un astronauta capgirat. El nostre gran heroi crític.

Contra el nacionalisme

Vivim temps en què es fa difícil prescindir de les etiquetes. Ara qui no va amb una bandera a la mà és considerat poc menys que un pobre idiota. Però a mi aquella vella consigna àcrata -"la millor bandera és la que crema més ràpid"- continua fent-me gràcia...

  Avaluen vostés les novetats dels últims dies: Artur Mas s'embolica amb la senyera (coronada per un bonic estel) i, per art de màgia, desapareixen les retallades del seu govern, els aturats, l'euro per recepta, la crisi tota. D'altres, de seguida, han vist obrir-se el cel: l'ínclit xarlatà José Ignacio Wert no ha tardat ni tres segons a proclamar la croada espanyolitzadora dels indis orientals. I fins i tot entre nosaltres, als foscos laberints del palau de la Generalitat Valenciana, una ànima càndida i generosa ha rebuscat al bagul de les andròmines per a restaurar el vell espantaocells de l'anticatalanisme.

  Què grans són els polítics. Solucionar problemes ja no és el seu fort, però agafant el pal d'una bandera, se senten indestructibles. I mentre hi haja idiotes allà baix a la plaça, ells triomfaran al balcó. ¿Comprenen vostés per què em malfie del nacionalisme?

  Una altra cosa, tot s'ha de dir, és allò que afecta o puga afectar a realitats que no tenen una traducció política immediata, que responen a vivències i dinàmiques molt diferents a la de la geografia, les fronteres o l'administració (tot i veure-s'hi completament afectades, òbviament). On hi haja una llengua i una cultura minoritzada, jo en seré el primer valedor. No per nacionalisme: per pura i simple dignitat. ¿No volem salvar les balenes, o l'Amazones o l'Antàrtida? Doncs les llengües i les cultures reals d'aquest planeta són tant o més importants que la fauna i la flora. Com a escriptor, no tinc cap altra pàtria més que aquesta llengua en què escric, tal com ja ho va deixar dit Fernando Pessoa: "Minha pátria é a língua portuguesa".

  Per això em ric dels insensats que enarboren banderes i fan així (in)feliços els seus ciutadans i exigisc, amb tota fermesa, respecte per al patrimoni universal dels qui no parlem les tres o quatre grans llengües del món. I, de les banderes, en poden fer vostés una gran foguera...

Una medalla amb alzheimer

"Ironia tràgica" és la denominació habitual, entre els hel·lenistes, per a referir-se a una paradoxa viva que afecta els herois de les grans tragèdies gregues. Es refereix a la inadequació entre allò que diuen els personatges i la pròpia realitat. Quan Èdip, en la coneguda obra de Sòfocles (Èdip rei), ordena buscar el causant dels mals de Tebes i l'amenaça amb tots els mals del món, els espectadors ja saben que a qui cerca en realitat és a ell mateix. La ironia del cas és que tots saben que Èdip és l'assassí de son pare i el marit incestuós de sa mare, però ell ho ignora. Quan ho descobrirà, s'esdevindrà la gran hecatombe i s'haurà de traure els ulls de pura vergonya.

  No sé si alguna cosa d'això no es va viure dimarts passat, durant al festa del 9 d'Octubre, al palau de la Generalitat. Resulta que el nostre Molt Honorable president es va posar a repartir medalles. Tot molt normal, fins que un dels guardons el va fer recaure en l'Associació de Familiars d'Alzheimer (AFA). La ironia que fa al cas és que la Generalitat deu 540.000€ a l'entitat -sí: cinc-cents quaranta mil-, la qual s'ha vist obligada, per això, a acomiadar la meitat de la plantilla i a tancar alguns dels seus centres. Quan Alberto Fabra assegurava que l'AFA és "un exemple de suport mutu i de suma d'esforços per a recordar el que els malalts van oblidant", alguns en la sala noble del palau van començar a sentir com els rodava el cap.

  Deuen ser realment excepcionals els temps que vivim si el senyor Fabra, després de lliurar la seua medalla, no va córrer a traure's els ulls amb un punxó. Tot fa massa olor a podrit. Però la tragèdia, per a funcioanr, requereix herois autèntics, i ací només podem veure tristos subalterns oficiant cerimònies buides davant molta corbata i molt de collar de pedres falses. Pobra València! El Dia Nacional dels Valencians s'ha converti en el Dia de la Gran Estafa. I tots tan contents i tots tan ufans. I l'alzheimer convertint-se, més enllà de la ironia, en la gran metàfora tràgica del nostre temps.

Notes de periodisme pràctic

La notícia de l'ERO en El País m'ha entristit una cosa de no dir. Des d'ací la meua solidaritat amb els periodistes afectats. Ja he viscut de prop un procés així en Público i vos puc assegurar que no és agradable. Però la història de Público acabava malament i la d'El País -esperem- hauria d'acabar bé.

Ara entenc millor, per cert, aquell titular en portada a què vaig fer referència: la "celebració" de la nova llei d'Educació com una lluita contra la "dispersió autonòmica". Se'm dirà que l'expressió en qüestió apareixia després entre cometes en pàgines interiors, perquè era una cita del pensament (i passeu-me el mot) de l'ínclit José Ignacio Wert. Ja me n'havia adonat, òbviament. Però en periodisme no hi ha casualitats. Ara resulta que aquest periòdic ha de reduir costos i la primera cosa que fa és laminar les edicions autonòmiques...
  Seria una mala notícia que El País es convertira en un periòdic -bàsicament- de Madrid (a Barcelona tot és més complex, vostés ja m'entenen). La gràcia d'aquesta capçalera era que, a pesar de la forta càrrega orteguiana que porta a les ales des de la seua creació, feia un periodsime perfectament respectuós amb la pluralitat cultural de l'estat. I la prova, en el seu extrem, ve a ser aquest mateix blog. L'únic incomprensible, en tot cas, és com és que les meues Notes Públiques són l'únic blog en actiu del periòdic escrit en una de les altres tres llengües d'Espanya diferents del castellà. A Espanya, i vostés perdonen, només hi ha dos camins: a assumim la realitat i esdevenim "normals" o haurem de refer-ne el mapa amb unes boniques retallades...

I ara deixeu-me acabar amb aquest decàleg que he preparat amb les raons per les quals estimem El País (i que podeu completar amb les vostres pòpies raons):

1. Perquè he escrit, escric i escriure en altres diaris, però aquest el visc.
2. Perquè disfrute llegint-lo, i em cabrege, i m'exalte, i em satisfà i m'admira.
3. Perquè un escriptor de periòdics necessita una nau nodrissa, un far en la tempesta, un referent indefugible, una mare-madrastra, una esposa a qui venerar i a qui ser infidel amb totes les amants del món.
4. Perquè quan El País s'adonarà que jo li sóc tan imprescindible com ell m'ho és a mi el goig compartit i mutu serà incomparable.
5. Perquè un periòdic és una estructura de la realitat. I si la realitat és una droga massa pura, el periòdic l'elabora, l'adultera fins els límits tolerables, ens l'administra i ens fa així feliços -és a dir, addictes.
6. Perquè el bon periodisme es diferencia del mal periodisme no perquè el primer siga verídic i el segon mendaç, sinó perquè el primer coneix els límits de la veritat en el sentit en què els ateus coneixen els límits de la religió. I els lectors d'El País ja sabem que no anirem al cel perquè no hi ha paradisos més enllà dels configurats per la bona sintaxi.
7. Perquè, en la meua fase psicòtica, vaig construir un fantasma de paper i hi vaig saber sobreviure raonablement. Ara El País només forma part de la meua neurosi habitual.
8. Perquè és el mitjà més semblant a The New York Times que he trobat fora de Nova York.
9. Perquè, com vaig escriure en Les hores fecundes, "Conforme em faig no sé si més major o més frívol (que no són coses incompatibles) estic més convençut que en la vida s'han de tenir només tres coses: un gran amor, dos o tres bons amics i un bon periòdic. Les dues primeres no són imprescindibles".
10. Perquè no és en absolut, un diari perfecte. Per a ser perfecte hauria de ser... íntegrament en català!
Seguiu amb salut.

Paraula d'Estellés

  Un fantasma recorre el País Valencià: la poesia de Vicent Andrés Estellés. A tot arreu es multipliquen els sopars on –a la manera del que es fa amb el poeta Robert Burns a Escòcia- colles de gent que s’estimen el seu país i la seua literatura es reuneixen per a menjar en companyia i recitar els versicles tumultuosos del de Burjassot. El passat dia 28 vaig participar en la segona d’aquestes trobades que hem organitzat a Borriana, i aquests són els mots que hi vaig preparar.


  Vaig conéixer Vicent Andrés Estellés quan ja havia llegit els seus versos huracànics, els seus versos estellats, apressats i solemnes. Vaig conéixer Estellés quan ja havia llegit el Llibre de meravelles. El Llibre de meravelles no és tot Estellés, però és el millor Estellés, el llibre seu que em va impactar a l’edat en què els llibres s’insereixen irrevocablement en la biblioteca de l’ànima. D’un home que escrivia versos a cabassos i els guardava literalment en sacs podem esperar que només una part estigueren tocats pels delicats capcirons de les muses. No es pot ser genial sempre i a tothora, i fins i tot els genis han d’embrutar moltes quartilles fins que en alguna es veuen capaços d’infantar els poemes decisius, els memorables, els que ens arribaran al fons de l’ànima. Estellés va escriure milers de poemes i en una part d’aquesta colossal producció ens va mostrar de què era capaç un poeta valencià tocat per la gràcia, lector constant dels clàssics i atent, alhora, al pàlpit de les emocions fonamentals dels seus conveïns. Alguns dels seus millors poemes estan ubicats en aquest volum el títol del qual ens recorda Ramon Llull, potser en el trànsit entre la il·luminació i aquella vaga sensació de realitat pura i dura que s’extrau caminant descalç pels camins d’un país d’escèptics.
  Jo era un estudiant barbamec del primer cicle de Filologia al ja desaparegut Col·legi Universitari de Castelló, a principis de la dècada dels 80, quan el poeta Estellés va acudir a la nostra classe a llegir els seus versos. Conéixer l’autor del “Testament mural” (“El teu nom i el meu nom escrits en la paret/ en aquella paret plena de cors i rúbriques/ en aquella paret de voluntats darreres/ mentre s’agonitzava de l’amor o la pena”) va suposar un petit xoc. Era difícil fer casar aquell home baixotet, alopècic, amb grans mans de forner o d’estibador –d’estibador de versos- que parapetava una timidesa congènita rere unes ulleretes ja famoses (“Poseu-me les ulleres”) amb la lírica punyent i violenta que havia llegit al seu llibre. La primera impressió, però, no va ser la correcta, desmentint el tòpic. El poeta va contar certes anècdotes. Algunes corroboraven la seua llegenda festívola, fefaentment valenciana, i venien referides a belles jovenetes amb pits vibrantment adolescents que el poeta rememorava amb vehemència ausiasmarquiana. D’altres feien referència a la més immediata situació política, com aquella vegada en què –contava- va ensenyar un poema a l’ínclit Xavier Casp i aquest li va rebutjar un verb –esvarar- en favor d’una forma més noble –relliscar-, davant l’estranyesa del de Burjassot. Amb el temps, ja se sap, aquell pobre desgraciat de Xavier Casp va veure en la seua pròpia elecció una metàstasi alienígena indigna d’un valencià com cal, mentre Estellés –i jo mateix- vam seguir pensant que “esvarar” i “relliscar” eren dos vocables innocentment sinònims, tan acceptables, respectables i honestos l’un com l’altre, excepte per a ments profundament destarotades.
  Després va vindre l’hora de llegir poemes i l’homenet alopècic, refugiat tímidament rere les ulleres, va començar una salmòdia íntima i primària, mentre el silenci compacte de l’aula esdevenia mineral i profund com un estany d’alta muntanya. Allí estava, en efecte, el creador d’aquells versos que m’havien canviat la vida. ”Animal de records, lent i trist animal/ ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes/ haver viscut alguna volta en alguna banda”. De sobte, com el geni d’alguna insospitada làmpada, emergia d’aquell cos minúscul i malaltís una veu poderosa que ressonava davant els nostres cors de tendres estudiants i ens mostrava què es podia fer amb la llengua que ens havien llegat els nostres pares. Va ser un moment d’una intensitat que no oblidaré mai. “Hi ha un orb, les mans del qual et saben de memòria,/ coneixen de memòria les sinuositats/ amables del teu cos, els febrils llocs secrets,/ coneixen el volum dur de la teua sina/ i saben com extraure-li tota la seua música,/ com en aquella frase llarguíssima, mortal,/ de certa simfonia –recorda’t- de Beethoven”.
  El record, per uns instants –la memòria, la memòria dels cossos (n’hi ha cap altra?)-, es convertia en el fonament de l’única metafísica possible, i aquells ingenus adolescents de primer de carrera que escoltàvem el fill d’un forner que feia versos, vam esdevindre per art de màgia no uns entre tants, sinó el subjecte d’una cerimònia taxativament privilegiada.
  És bonic recordar ara, trenta anys després dels fets, aquell dia memorable, la nostra jornada particular. De sobte, la figura de l’autor dels poemes que m’havien colpit concordava exactament amb la mena d’alé que aquests m’havien encomanat irreversiblement. No vaig tornar a coincidir personalment amb el poeta. Després vaig saber que havia viscut al termalisme de Benicàssim  la llarga agonia dels seus anys finals. I tal dia, l’any que ve farà vint anys, em vaig desdejunar un dia ventós de març amb la notícia de la seua mort. En la memòria, però, s’han servat per a sempre els meus versos predilectes en la seua veu cadenciosa d’ancià invulnerable oferida generosament a la nostra primera joventut un dia lectiu en unes aules on ja no hi ha docents ni discents, però on ressona eternament la dicció d’un poeta immortal, el geni de la nostra làmpada, el poeta del poble i per al poble.
  “Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric/ va tocant les anelles, va preguntant per tu./ Es desperta Ausiàs March en el vas del carner./ Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies./ Inútilment recórrec València. No escric èglogues”.
  Ara sé ja, del cert, quines són les meravelles a què feia referència aquell libret de tapes de cartolina blava, aquell opuscle farcit de topònims, d’imprecacions, de remembrances i d’una delicadesa absolutament incomparable. I si és veritat que “el temps que ve és un temps de salms”, nosaltres ja en vam ser ordenats sacerdots. Sacerdots de la paraula poètica, que no és una paraula diferent de la que usen els botiguers, els obrers de vila o els mariners. És la paraula exacta dins l’estrofa exacta. Paraula d’estellés.