"Liberals" contra l'Estat

Els lectors que m'han anat seguint ja saben la meua opinió sobre aquells actors polítics ultraconservadors que s'anomenen a ells mateixos "liberals". El liberalisme és un concepte massa noble, en una època de debacle de les ideologies clàssiques, per a deixar-lo en mans de rapinyaires que no tenen altre Déu ni Mare de Déu que desproveir l'Estat de la seua funció d'equilibrador de les desigualtats i d'assegurança contra l'empobriment irreversible d'un sector cada vegada més ampli de la societat.

  Al fil d'això, l'altre dia parlava amb un familiar, empresari del ram de la construcció. El bon home blasmava sense aturador possible tot allò que tinguera a veure amb la funció pública, començant per les subvencions -en general- i acabant amb tot el sistema impositiu. "L'Estat bo", em declamava, "és l'Estat mínim", i em semblava estar sentint un d'aquests falcons de la dreta nordamericana, que focalitzen tots els mals del món en el Govern federal i pensen que la vida autèntica és la viscuda amb un rifle i una Bíblia a la vora d'un llac caçant óssos.

  "Para el carro", li vaig dir. "L'Estat és necessari. No tots podem pagar-nos una assistència sanitària de luxe com tu, ni podem portar els fills -ni volem- a una escola privada de l'Opus on els ensenyen a ser bons individus però mals ciutadans". I era així. Aquest estiu, sense anar més lluny, he estat en dos països amb un Estat dèbil, esvaït o directament inexistent. A Romania, per exemple, només el 35% de les carreteres estan asfaltades (podeu llegir el reportatge que vaig publicar al suplement El Viajero d'aquest mateix diari). Gabita, una de les meues amfitriones, és inspectora mèdica i membre de la nova burgesia romanesa sorgida al caliu de la revolució del 1989. Viu en un exclusiu xalet adossat als afores de Targoviste i, a pesar d'això, els carrers de la seua urbanització són de terra mal compactada i estan plens de clots. Inútil esperar que l'ajuntament se'n faça càrrec. A la ciutat del Caire, capital d'Egipte, el trànsit és la vuitena meravella del món: no hi ha semàfors, ni passos de zebra, ni guàrdia urbana. Els cotxes circulen a una velocitat endimoniada i els vianants travessen els carrers jugant-se literalment la vida diverses vegades al dia. L'Estat hi és una pura entelèquia i per això tampoc s'arreplega el fem, que la gent acumula a les voreres tal com es pot comprovar a la fotografia que hi vaig realitzar i que il·lustra aquest article.

  "M'agradaria", li vaig etzibar al meu interlocutor, "que un dia eixires al carrer i no existira res pagat amb fons públics. Que el teu carrer no estiguera asfaltat, que no hi haguera contenidors de fems, que no hi haguera policia (hauries de circular amb guardaespatles a tot arreu!), que cap SAMU no atenguera les urgències mèdiques, que hi haguera delinqüència impune a cada cantó... Creus que exagere? Doncs acabeu de desmantellar l'Estat del Benestar i en parlarem".

  Vull pensar que les meues paraules el van fer reflexionar. El problema dels nous "liberals" és que són la caricatura d'aquell personatge de Santiago Rusiñol, que somiava tothora amb la llibertat... d'aranzels. Cal que desemmascarem aquests farsants. I cal que els prohibim usar un nom que els ve gran. Ser liberal és, definitivament, una altra cosa.

Fotografia: Avinguda de les Piràmides, El Caire, agost 2012.

 

El món ja s'ha acabat

  Al matí, en classe, un alumne m’interpel·la: “Joan, ja saps que el món s’acaba dins d’un mes?”. Després balbuceja alguna cosa sobre el calendari maia i no sé quines profecies apocalíptiques. “T’equivoques”, li conteste d’esma. “El món no s’acabarà demà ni despús-demà. El món ja s’ha acabat. El que ara estem vivint és simplement un epíleg”.

  Un altre alumne, a la fila del costat, salta de seguida. “Sí, home, ja han eixit els títols de crèdit!”. Tots celebrem la facècia cinèfila. “Bé” –afegisc- “alguna cosa tenen a vore els crèdits amb la fi del món que coneixíem...”. Però no vull dur el diàleg més enllà. Hi ha un moment en la praxi d’un professor en què ha de soscavar la credulitat dels seus alumnes, fer-la penjar d’un fil molt feble. Només l’estupefacció és propedèutica. Però és dur explicar a gent tan jove, que continua actuant amb els mateixos reflexos automàticament apresos, que tot l’engranatge en què es basava la vida dels seus pares ja forma part de la col·lecció de fulles grogues del passat irrevocable.


  A la vesprada coincidisc amb el director d’una sucursal bancària. És un antic conegut. L’interrogue sobre la “situació”. Em llança una reüllada assassina. “Tu què en penses?”, rebota, per a guanyar temps. “Home”, li dic, “ha de ser fotut no poder fer res i dependre només de si la senyora Merkel perd la por cerval i atàvica a la inflació i es decideix a apujar salaris a la castigada classe treballadora alemanya i propiciar el consum intern”. L’amic del ram bancari em contempla amb escepticisme. “Sí, ara tots sou experts en economia. Els únics que ja no en sabem res som els economistes professionals”. “Els economistes professionals, i perdona que t’ho diga, mai heu sabut res d’economia”, li retruque. “Només éreu tristos capellans esperant que Déu vos parlara a l’orella. Però Déu no es caracteritza per la seua loquacitat”. El meu interlocutor somriu cansadament: “Jo esperava que, almenys, el canvi de Govern a Madrid haguera propiciat alguna nota d’esperança. Però no-res, tu. Estàvem a Guatemala i ara estem a Guatepeor”.

  El deixe amb el cap cot. Preferia, de totes totes, la lucidesa insolent dels meus alumnes. Ells tampoc tenien ni idea de res del que passava, però servaven l’alegria dels setze anys. L’alegria dels corders portats en fila índia cap a l’escorxador...

Meditacions egípcies amb Nietzsche al fons

Egipte, que era un gran oasi per a la política regional, ara de sobte és un torrent d'aigües turbulentes. Al juny van pujar al poder els Germans Musulmans. Mohamed Mursi li va guanyar la mà a Ahmed Xafik, el candidat dels militars. Com a Turquia, l'Exèrcit egipci era el garant de l'embolcall laïcista del país. A Mubàrak no li agradava que les auxiliars de vol o les presentadores de televisió dugueren el vel islàmic. I ara s'ha girat la truita: les poques dones cairotes que s'atreveixen a anar sense vel pel carrer són assetjades per jovenalla famolenca, intoxicada per les canturel·les dels muetzins i les obsessives pulsions asexuades dels imams més purs.

  Ara és quan cal anar a Egipte: hi trobarem el laboratori més precís del gran canvi social que s'està duent a terme en les societats islàmiques. El diari Ara em va encarregar un reportatge ("Egipte, la temptació islamista") sobre aquest canvi. Fa mesos que el país està buit de turistes, perquè el turista és una criatura temorenca que odia qualsevol indici de torbació social. La primavera àrab permet passejar-se per les piràmides, per Luxor i per Abú Simbel sense les aglomeracions del passat. I permet constatar fins a quin punt la pujada al poder dels Germans Musulmans era només qüestió de temps. Mursi no és precisament un líder carismàtic, però els Germans suplien un estat inexistent a l'hora d'auxiliar la població en les petites contingències quotidianes (com els seus correligionaris de Hamas a Gaza). I la gent els ha votat, i ha cregut en la seua prèdica. I les dones del Caire modern i cosmopolita s'han tornat a posar el vel.

  Recorde especialment una dona, Hana Kamel, treballadora d'una fàbrica de papirs. Un somriure encantador, molt jove, políglota. Duia el hijab com qui porta un llampant estendard i m'explicava, alegrement i convincentment, que ningú l'hi obligava. De fet, reblà, tenia dues germanes, i cap de les dues l'usava habitualment. Però ella sí.

  Pensant en aquesta dona m'he reafirmat en una creença ferma: el que necessitaria Egipte i la resta de les societats islàmiques és el seu propi Nietzsche. ¿Podem ni tan sols imaginar l'impacte que causaria en aquell ambient de beateria misògina l'aparició d'un filòsof amb audiència que explicara aquelles coses qeu Nietzsche va explicar del cristianisme? Si el solitari de Sils-Maria blasmava el caràcter "antinatural" del cristianisme, per oposar-se a les raons del cos ("és cristià -escriu-  l'odi als sentits, a les alegries dels sentits, a l'alegria en general"), imagineu que podria dir de les actuals corrents reislamitzadores als països àrabs. A l'autor d'Ecce Homo li agradava el Renaixement per la "transvaloració" dels valors cristians que s'hi va dur a terme. I apreciava en Voltaire i els altres autors de la Il·lustració l'esforç per desemmmascarar els dogmes eclesials. En el fons -i tot el qui l'haja llegit ho podrà comprovar- a Nietzsche li queia simpàtic Jesucrist; el que no podia suportar era el que dèneu segles d'Església havien edificat tergiversant els Evangelis. Per això ell proposava uns Disangelis i per això es proclamava l'Anticrist.

  Hi ha molta faena a fer als països islàmics. La població hi viu submergida en interpretacions de l'Alcorà perfectament interessades: en cap passatge d'aquest bell llibre, per exemple, es proclama l'obligatorietat del hijab per a les dones. És clar que tampoc en cap lloc de la Bíblia es parla de l'avortament o de l'ús de preservatius... Però nosaltres hem tingut un Nietzsche, un boig formidable que s'ha atrevit a dir el nom del porc al davant de tots els altars. I aquesta és la diferència essencial.

Bibliografia:

-L'Alcorà. Traducció de Míkel de Epalza, Proa, 2001

-L'Anticrist, de Friedrich Nietzsche, Traducció de Marc Jiménez, Llibres de l'Índex, 2004.

-Ecce Homo, de Friedrich Nietzsche, Traducció de J. M. Terricabras, Accent Editorial, 2007.

A l'estudi de la pintora

L'estudi del pintor és el museu dels seus somnis. Hi ha quadres acabats, si és que un quadre s'acaba alguna vegada; hi ha també obres parcials, esbossos, esborranys purs, com en una desfilada de divagacions nocturnes. A l'estudi de la pintora Àngels Collado hi ha tot això i l'atmosfera d'un taller creatiu i fa olor d'esmalts i de vernisos. Jo no havia acudit, però, a parlar-hi de pintura. Explicaré això. Àngels, a més de llicenciada en Belles Arts, participa en el Màster en Estudis Contemporanis i Investigació Avançada de la Universitat Jaume I. Allí ha dut a terme una recerca sobre la prostitució a Borriana en els anys 20 i 30.

  Àngels va nàixer a Badalona, però fa anys que viu a Borriana. És una dona menuda, vehement, enèrgica. És un autèntic goig sentir-la parlar de la seua investigació. T'ensenya gràfics, fotografies, papers amb una exaltació apegalosa. Fa anys que no duc a terme cap treball acadèmic, així que se m'havia oblidat la passió que es pot esmerçar a desenterrar un document antic, una dada desconeguda, uns actors ombrius des del passat misteriós. La sort immensa d'Àngels va consistir a trobar, per pura casualitat, un registre de prostitutes conservat a l'arxiu de l'ajuntament de Borriana. Es tracta d'un document rar: només se n'ha localitzat un altre igual, a Santiago de Compostel·la. Indagant-hi, Àngels va descobrir que la prosperitat borrianenca anterior a la Guerra Civil va propiciar la presència a la capital de la Plana Baixa de gairebé 300 prostitutes (!) de vuit nacionalitats diferents. Els treballadors de la taronja, els rudes mariners que embarcaven la fruita daurada al Grau amb destinació als principals ports europeus, buscaven després el consol d'una pell perfumada, d'un rostre amical, d'una turgència excitant.

  No cal idealitzar aquelles dissortades esclaves sexuals, però. El registre les inventaria meticulosament i fins i tot n'inclou fotos de cada una. Es tracta de dones sense ofici ni benefici, sovint viudes pobres, que han de vendre el seu cos per a poder tindre un passar. Àngels Collado parla amb passió d'aquestes dones. Se les imagina una a una, es posa en la seua pell, però oculta el seu nom i el seu rostre per a preservar, després de la mort, la intimitat que elles no van poder salvaguardar en vida.  En un estadi final de la seua recerca, Àngel Collado fins i tot les pinta. Al seu estudi hi ha les primeres mostres de la recreació d'aquella miríada de bagasses mítiques a la Borriana fenícia i fanfarrona del primer terç de segle. Aviat vorem els quadres d'Àngels en una exposició. De moment, acontentem-nos amb el que reprodueix a la portada del seu llibre, ací inclòs.

  Rescatades des del fons de l'arxiu, com fa el títol del llibre, aquestes dones ja històriques, aquestes putes d'una Babilònia sebollida en el fons de les aigües del temps, venen a trucar a la nostra porta per a recordar-nos la doble cara -alegre i amarga- d'aquella belle époque. A l'estudi de la pintora, els seus rostres recreats, les seues siluetes suggerents ens evoquen un temps que també va ser el nostre -que és el nostre.

 

 

El meu adversari està boig

Això era Mariano Rajoy que, divendres passat, feia un míting a Catalunya. És campanya electoral, així que cal usar eslògans poderosos i procurar encertar els colps en el cap del rival. Rajoy, però, era, en aquell moment, el seu propi poli bo: s'adreçava a Artur Mas en un to condescendent, fins i tot dialogant. "Què faràs Artur -venia a dir- si traus la tan anhelada majoria absoluta?". I llavors, diu la crònica d'aquest diari, es va sentir la veu d'un senyor o senyora del públic que, amb un to dessaborit, va exclamar estentòriament: "A un manicomi és on se n'ha d'anar!".

  Això de considerar que l'adversari polític està boig no és cap novetat. La trista pell de brau és un paradís particular per a tota mena d'insults i improperis que es llancen els uns als altres o, més precisament, on els uns -els de sempre- es diverteixen llançant-los contra els altres. Casualment, però, en el diari de la competència -El Mundo- un dels seus columnistes estrella confirmava, en la seua habitual diatriba sabatina, idèntic diagnòstic: Artur Mas -assegurava- no està bé del cap. Es tracta del mateix periodista que solia referir-se a Pasqual Maragall, quan va començar a manifestar-se-li l'Alzheimer, com a "malalt mental" (sic, i amb tota la mala bava).

  Fins ací cap novetat. La nova dreta espanyola sol presumir de no tindre complexos, però caldrà saber que, del que ells diuen "complexos", tota la vida n'hem dit "educació". Quan en política passes cert llindar -i anomenes "nazi", "boig" o "català" (!) el teu adversari, que són tres insults non plus ultra i ja un poc buits en boca d'un espanyol- és que ja no tens arguments. Ja has perdut, doncs. Ja ets, només, un cadàver intel·lectual. No em sorprén, en tot cas, que la causa de la independència de Catalunya mobilitze tantes passions enfrontades. No em sembla per a tant, sincerament: dins o fora d'Espanya, què canviarà això per a la vida quotidiana dels catalans? A mi em sembla que la separació tindria efectes positius i negatius, exactament igual que el manteniment del statu quo actual. Però jo no seria bon polític, ni tan sols estic segur de ser un bon columnista: no m'agrada insultar i, a més, em vante d'aplicar el raonament a qualsevol dilema social al meu abast. Usar el cap et pot convertir en sospitós en segons quins àmbits. Quan les passions es desfermen, ningú escolta ningú: estan tots massa enfeinats auscultant els batecs del propi cor.

  Ja he explicat en aquel blog quina opinió política em mereix la causa secessionista catalana. Com a valencià catalanoescrivent, no estic segur que la separació de Catalunya i Espanya beneficiés el meu país, que és tan fràgil i delicat culturalment parlant. Però jo no sóc ningú per a dir-los a la majoria dels catalans que n'han de fer, del seu propi país. Això és una cosa que només els incumbeix a ells. Si decideixen donar suport aclaparadorament a la causa independentista, ni jo, ni Rajoy, ni Obama, ni el papa de Roma n'hem de fer res.

  Ser independentista català, en tot cas, em sembla tan respectable com ser feixista espanyol, anticatalanista valencià, centrista extremeny o qualsevol altra combinació possible. És política, són opinions. Mentre s'expressen pacíficament i raonadament, no tinc res a dir. Però ara és l'hora en què encara espere sentir un feixista espanyol, per exemple, expressar raonadament -sense mentar la mare ni l'estat mental de l'adversari- el seu punt de vista. Si no es respecten ells mateixos, ¿com els hem de respectar els altres? D'aquesta mena de gent, si voleu que us diga la veritat, si que em venen ganes cada dia d'independitzar-me...

 

Els valencians i la cultura

Sembla -així s'ha publicat- que la despesa mitjana que els valencians dediquem a cultura ha disminuït sensiblement en els darrers anys. Normal, em direu. En un context de penúria econòmica, ¿a qui li importa la cultura? I tindreu raó, però passsa que, a casa nostra, aquesta "despesa mitjana" a què feia referència ja era molt més baixa del normal. En concret, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) assegura que cada valencià gastava, l'any 2007, 855,35€ en activitats culturals. En 2011 ja només en van ser 641,68€. Feu la resta: hem pedut, pel camí, 213,67€.

  Es dóna la circumstància, a més, que la mitjana estatal, en 2011, era de 708€. Cada valencià, doncs, ha gastat 66,32€ menys que la resta dels seus conciutadans espanyols en l'últim exercici avaluat. Tot això són xifres, i tenen el significat que tenen. Alguns, però, sospitem que la relació dels valencians amb la cultura és el símptoma de desequilibris més profunds. I les xifres només vindrien a corroborar aquesta realitat.

  Que la cultura vaja malament en temps de crisi no pot ser cap sorpresa. Però que l'interés cultural dels valencians estiga per sota de la mitjana espanyola, ¿no denota un dèficit de base, una mancança estructural, una dinàmica viciada? Som un poble, el valencià, molt llèpol de l'activitat de carrer, de la festa sorollosa, de la fanfàrria ostentosa. Però a l'hora d'entrar en un teatre, de llegir un llibre, d'anar a l'òpera fem orelletes. Fins i tot ens agraden més els bous per la vila que no els de plaça -potser perquè sospitem la dimensió cultural (en el sentit d'estètica i retòrica) d'aquesta darrera manifestació de la brutalitat tauromàquica. Del desinterés -o el menyspreu- per la cultura a un antiintel·lectualisme militant hi ha un trajecte més bé curt. ¿Què fou -què és- l'anticatalanisme, per exemple, sinó la manifestació d'un profund dèficit cultural? Individus amb cognoms catalans de set o vuit generacions, ciutadans anònims que parlen un dels més bells catalans del món (la "llengua valenciana" del llaurador d'aquest país, l'últim a conéixer el nom dels animals, de les plantes i dels topònims) s'obsedeixen sorollosament a negar qualsevol relació amb Catalunya...

  La cultura no ens fa més rics ni més alts ni més rossos, però sí potser més raonables, més civilitzats, més comprensius. Si la crisi ens mossega la nòmina no ens fa tant de mal com si ens provoca un dèficit cultural. Llegir un llibre és barat. I si la biblioteca no compra novetats, els clàssics estan sempre disponibles. No tenim cap excusa per a estar per davall de la mitjana. Ara bé, ¿realment volem rebatre l'estadística?