Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

El temps retrobat

Por: | 20 de diciembre de 2012

  El venerable mensuari Serra d’Or, publicat per l’Abadia de Montserrat, em va encarregar una sèrie de cinc articles curts per al segon semestre de l’any. Fa uns dies en van publicar l’últim, a la revista de desembre. Com el tema era lliure, vaig optar per titular la secció El temps retrobat i hi vaig plantejar una evocació d’alguns episodis d’infantesa a la meua Borriana natal. Tot això forma part d’un ambiciós projecte memorialístic que m’ocuparà els pròxims anys. Ara en faig partícips els lectors d’El País, ja que els textos de Serra d’Or no estan disponibles a la xarxa.

Teoria i pràctica de la navelate

  El pare d’un servidor, a 83 anys, va tots els dies a treballar a l’hort. “Me’n vaig al terme” o bé “Me’n vaig al tros”: així s’hi han referit sempre, a casa, els hòmens de la família a la seua praxi inveterada, immemorial, de tenir cura dels tarongerars. Jo he interromput la cadena: en sóc una baula trencada. Sóc el primer de la meua estirp amb estudis superiors. Ja no em guanye la vida amb una aixada, sinó explicant literatura, o escrivint-la. La meua relació amb les taronges s’ha reduït a menjar-me-les, o a escoltar a mon pare verbalitzar la catàstrofe.
  Fa una dècada que cap llaurador valencià minifundista guanya diners amb el producte del seu esforç. Impossible rendibilitzar una activitat per la qual no es trau ni per a pagar les despeses de producció. Com a conseqüència d’això el terme agonitza –el tros s’abandona. Mon pare tenia un hort de navelates –sis fanecades. La navelate és la més dolça i gustosa de les taronges. La seua carn saborosa no té rival però, per aquells misteris del mercat, va entrar en crisi. Ja no la volen ni regalada. Mon pare, doncs, va haver d’empeltar el seu hort i la nova varietat triada va ser la lanelate. La lane és una taronja clarament inferior a la navelate, però més grossa i vistosa. Al mercat li agrada.
  Com a resultat de tot això mon pare cultiva lanelates, perdent diners, però s’ha guardat dos arbres amb navelates per a consum propi. Aquestes són les taronges que mengem a casa. Les pele com m’han ensenyat –tot fent una llarga corretja de pell damunt el plat- i me les pose a la boca amb un sentiment profundament eucarístic. La seua dolçor extrema m’inunda el paladar i diria que s’hi desfà –s’hi fusiona. Posseïm les millors taronges del món com un luxe al nostre abast. Quan el camp morirà –quan només hi sobreviurà el latifundi mecanitzat- tots menjaran plàstic. Però nosaltres –gràcies a mon pare- tindrem les navelates. Per molts anys.

Platja de Borriana, l'Arenal. Foto de Joan A. Vicent


Pares i fills

  Un vell aforisme de Joan Fuster: “Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…”. La idea em circula pel cap com un vehicle lent, que va aturant-se a fer gasolina. M’activa determinades sinapsis. Parla d’un tema universal, sempre vigent. Com he sigut fill, i ara sóc pare, m’hi sent al·ludit. Jo també he tingut catorze anys, com la meua filla menuda; i n’he tingut dèsset, com el meu fill major. He nadat i he surat en aquest llac torbador, l’adolescència. Ells estan en l’edat en què comença aquesta travessia dolorosa i magnífica que anomenem vida. Els anys d’abans no compten: la infància és un temps mort, una península on el mar s’intueix i s’admira, però on tot resta fermament amarrat al continent.
  Fuster, de viure ara, hauria xalat amb Twiter. Els meus fills són més de Whatsapp. La vida els esquitxa la cara, com el xipolleig constant en caminar per l’escullera. “Ensenya’l a ser lliure”: ¿però la llibertat es pot ensenyar? La llibertat no s’ensenya –i, tanmateix, s’aprèn. El que és obvi és que tot el que ells hi atresoren ho fan a costa meua. Han anat comprenent que, gran part del que constituirà el seu lliure albir, l’hauran de conquistar en el camp de batalla de la meua autoritat.
  Ara no ho entenen, és clar. Ara tot just temptegen la cerimònia del vol, imaginar nius exempts, assajar la cançó de l’adéu. Jo hi podria instruir-los tan bé... Però no es creuen res del que hi puga adduir. Estan aprenent a “ser lliures”. S’hauran d’equivocar ells mateixos, besar el sòl, comptar les ferides.
  Fills contra pares: així es va edificant el lent palau de la vida. La impotència dels pares s’estavella contra la insolència dels fills. I després hi ha la gran paor: el futur difícil que s’albira, la nul·la perspectiva laboral, les estretors que han vingut i vindran. Per a Fuster fou més fàcil: ell no va tindre fills!


La infància dins un envàs de iogurth

  A l’estiu ens traslladàvem a la rodalia del port de Borriana. El meu germà, molt menut, suportava malament la calitja estival i el metge havia recomanat als pares uns aires més pacífics. Era costum, entre la població local, acostar-se a la mar en estiu, així que la família hi llogà un apartament. La vida a l’aire lliure hi consistia en un ritual amb fites inajornables, singularment el pas d’un gelater amb el seu carro, a mitjan vesprada, que la txicalla abordàvem tumultuosament. El port de Borriana encara no vivia l’apogeu actual, però als anys 70 començava la lenta edificació d’un poblament alternatiu. L’element indígena hi era el predominant. En alguns casos, però, es feien de notar els primers turistes, sobretot gent del centre peninsular.
  Jo tenia un amic amb qui solíem coincidir dins l’ociosa i alegre llibertat dels set o vuit anys. El seu nom era Marianín. Recorde perfectament el dia que va acudir a l’encontre de la colla habitual menjant-se un iogurth. L’excèntrica novetat del cas era que aquell aliment venia subministrat en un envàs de cristall, un d’aquells pots Danone de forma lleugerament arrodonida. El meu amic parlava castellà. Era aquest l’idioma amb què li parlava sa mare –una mare guapa i rossa, amb accent madrileny-, i era aquest l’idioma en què ens parlava a nosaltres. Ja havia sentit el castellà abans. A l’escola –als Salesians- era la llengua dels mestres. Cap de nosaltres, però, el parlava mai. El meu amic estival, en canvi, utilitzava l’espanyol amb normalitat i berenava un iogurth Danone en got de vidre. Tot això em fascinava. Per alguna raó no verbalitzable, vaig associar l’idioma de Cervantes al soroll de la cullera esgotant la llet fermentada dins l’envàs suggestiu.
  Crec que fou la primera volta que vaig ser conscient de l’existència d’aquella mena de gent. Gent com jo –de la meua edat-, gent igual que jo, però desconcertantment diferent.

Evocació del Ferrer Pastor

  Recorde bé aquell moment de frontera, a 18 anys, tot just al final del batxillerat. Llavors acabàvem COU i ens presentàvem a la Selectivitat. Era l’estiu de l’any 1983. Espanya vivia el primer any de Felipe González i el País Valencià acabava d’encetar –al mes de juny- la presidència de Joan Lerma. Jo, que havia estudiat tota la vida als Salesians de Borriana, havia hagut de fer COU a l’institut públic, el Jaume I. L’arribada en aquest centre em va suposar un trasbals. Per primera vegada, hi havia professors que feien les classes en la llengua que tots parlàvem al pati. Això als Salesians encara no passava. Jo hi arribava completament analfabet en català, perquè ningú no m’havia ensenyat el meu propi idioma.
  Mentre esperava la nota de Selectivitat, hi rumiava fermament. Fins llavors, el valencià havia estat només un idioma col·loquial, de relacions familiars i amicals. En algun instant d’aquell estiu, però, em vaig preguntar a mi mateix quin sentit tenia no saber escriure la llengua que parlava. Llavors vaig agafar el petit vocabulari Castellà-Valencià/Valencià-Castellà de Francesc Ferrer Pastor i el vaig analitzar com ho hauria fet amb un insecte gros i estrany. Era un volum quadrat i compacte, amb la tapa blava i blanca, que incloïa unes “Nocions d’ortografia” al final, en una trentena de fulles tintades de groc.
  Aquell diccionari –aquelles Nocions- van ser les meues beceroles, el meu primer alfabet. Després vindrien altres llibres. El Ferrer Pastor, però, va ser el volum inaugural, i el recorde com es recorden els primers amors. Em va obrir la porta al continent submergit de les velles paraules de la meua estirp.
  Encara conserve el petit Ferrer Pastor, i encara l’use. Cada vegada que el consulte em retorna alguna cosa d’aquell descobriment primigeni, com el llustre entrevist d’una pell que vaig tocar per primera vegada. I per això li guarde un etern agraïment.

A l’esplanada

  A l’esplanada del port hi havia el gran cementeri dels vaixells. A la petita drassana del port, els grans bucs eren desballestats i un enorme tresor emergia als nostres ulls d’infants tot ordenat en forma de laberint. Era una glòria –el somni dels nostres deu, onze, tretze anys- passejar-se per aquell dèdal ruïnós a la recerca d’objectes pel·liculats per la salabror i l’aventura. Podies trobar fàcilment, entre els munts de deixalla, mobles de fusta anyenca, timons en bon estat, coberteries marines, brúixoles, banderes, tota mena d’estris que evocaven en nosaltres escenes improbables als mars més recòndits, lluites amb els oceans irats, baralles navals, travessies al límit de les forces humanes.
  El meu obejcte predilecte, però, eren els mapes. Amb facilitat s’aconseguien descripcions cartogràfiques d’aigües remotes de vegades en un estat impecable. Aquells mapes eren guardats en una caixa de cartó que ocultava als dalts de l’armari del meu quarto. Sovint, a les nits, passejava els meus dits d’infant per les rutes indicades, en diferents colors, en aquells plànols fascinadors. La mare m’havia advertit: “No vages a l’esplanada. No portes brossa a casa”. Però ¿quina classe d’escombreria era una mapa que feia olor de sal? El meu tresor, sa i a estalvi, necessitava romandre ocult per a seguir sent un tresor.
  La dissort es va materialitzar un estiu terrible. Ma mare va trobar el meu amagatall i em va llançar tots els mapes al poal del fem. Quan ho vaig descobrir, ja era massa tard. Des de llavors –us diré- he hagut de circular per la vida sense rutes traçades prèviament, un poc a la deriva. Amb aquells mapes també es va destruir la meua infància.
  Ara l’esplanada del port de Borriana és completament neta i, en lloc de somnis marins, als estius s’hi du a terme, durant uns pocs dies, un festival de música. I amb ella sona, només per a mi, la desharmonia del passat irrevocable.

Foto: "Platja de l'Arenal, Borriana", de Joan Antoni Vicent.

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Archivo

enero 2017

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal