Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Evocació d'Andreu Alfaro

Por: | 16 de diciembre de 2012

  S'ha mort Andreu Alfaro. No crec que calga explicar molt extensament ara qui era, perquè els diaris ja ho fan bé. Representava, d'alguna manera, el desig de modernitat dels valencians, una línia pura enmig de la faramalla barroerament barroca que se'ns sol adjudicar sense pietat. Era un home impel·lit per un projecte intel·lectual d'una exigència autènticament fora de sèrie. Un gran dibuixant, a qui la passió pel dibuix el va portar fins a l'escultura, i que amb la seua manipulació del ferro, l'alumini i algunes matèries nobles va conquistar un lloc entre els millors de l'art europeu del segle XX.

Alfaro al seu estudi de Godella, 1997

  No podria precisar quan va ser l'última vegada que ens vam trobar. Diria que va ser en un dels sopars dels Premis Octubre. Fou en l'avantsala del seu ocàs, quan ja es manifestaven clarament els alifacs que el retirarien del món -i, finalment, de la vida. Com sempre que ens vèiem, d'ençà de la nostra jornada particular del novembre del 1997, em va recordar amb passió el retrat que li vaig escriure. Era un home agraït i cordial, i l'enyorarem per això, per la seua conversa i per la seua obra.

  La jornada particular a què he fet referència va tindre llloc un dia de tardor de llum incertament metàl·lica. Jo m'havia citat amb Alfaro al seu taller de Godella amb l'objectiu de xarrar-hi i fer-li després un retrat literari. Em va acollir inicialment amb una certa suspicàcia. Al capdavall, jo no era ningú, i ell ja era un escultor de renom amb l'agenda completa. Vam conversar durant una vesprada interminable, de tot allò que el definia com a artista (i passeu-me el mot): el mestratge de Joan Fuster, l'interés per Goethe, l'experiència de l'IVAM (el gran centre de la modernitat capitalina ara convertit en lloc d'esplai per a Agatha Ruiz de la Prada), les seues paraboloides hiperbòliques, l'origen del seu interés primordial pel dibuix. Algunes de les frases caçades al vol aquella tarda han fet després fortuna, com ara aquesta conversa evocada entre Fuster i Alfaro:

  "-Saps què era Goethe, ho saps, Alfaro? Un senyoret de merda. Això era.

  -I qui no és un senyoret de merda, Fuster? I qui no ho és."

  Llavors el vaig definir com "l'últim artista il·lustrat". El retrat en qüestió es va publicar, amb el títol "Llum més llum", al periòdic Avui (19-3-1998), i després el recolliria al meu aplec d'assajos periodístics Un ofici del segle (Editorial 7iMig, 1999). Han passat els anys, finalment. A Alfaro li va entusiasmar tant l'esbós que li vaig traçar que ell mateix no es va estar d'agafar la ploma i fer-me'n un a mi, a la guarda del llibre Bocetos y dibujos que li havia publicat la Casa de la Moneda. Em va mirar un moment i després va procedir amb un sol traç, netament. El resultat el podeu veure ací, incloent-hi una errada involuntària en el meu cognom, on s'ha escolat una (-n) supèrflua.

Autògraf d'Andreu Alfaro

  És el record delicat d'una vesprada inoblidable, un d'aquells petits lapses temporals que forgen amistats indestructibles. Tot m'ha vingut al cap mentre interioritzava la notícia de la mort d'aquest gran home, un valencià extravagant (per intel·lectual, per internacional i per compromés amb la seua llengua i la seua cultura), un home íntegre. Descanse en pau.

Fotografies: Joan Garí

Hay 1 Comentarios

Gran artículo, Joan.


Yo también tuve la suerte de poder entrevistarme con este maestro que hace poco nos dejó. Ahora, como homenaje, cuento en mi blog los detalles de aquel encuentro de 2004 y he sacado a la luz una entrevista inédita que le hice.


Te mando el enlace, por si te interesara pegarle un vistazo:
http://aplomoyanivel.blogspot.com.es/2012/12/visita-la-casa-del-artista-andreu-alfaro.html


¡Enhorabuena por la entrada!

Los comentarios de esta entrada están cerrados.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal