Lliçons de literatura comparada: els "dolorosos progressos" de Lord Dragui

En la primera escena de l'acte III de Hamlet, el rei i Poloni, el Lord Camarlenc, decideixen portar Ofèlia -la filla d'aquest darrer- davant el príncep Hamlet, per a comprovar si és l'amor la causa del seu estrany comportament. Ells desconeixen que Hamlet és sabedor que el seu oncle i actual rei va matar el seu predecessor, pare del príncep, vessant-li un poderós verí a l'orella. Per això no poden entendre l'aparent desvari del fill desconsolat. Sembla un boig però, com de seguida precisa Guildenstern -un dels cortesans de palau-, la seua és més bé una "bogeria astuta". L'original d'aquesta curiosa expressió és crafty madness. Salvador Oliva la tradueix com "follia assenyada", però crafty vol dir més bé astut, hàbil. "Follia assenyada" és un oxímoron, és a dir, una figura retòrica que consisteix a posar costat per costat paraules o unitats sintàctiques de sentit oposat. "Follia assenyada" és un oxímoron de manual, però "bogeria astuta" -més d'acord amb l'original- és una inquietant aproximació a aquesta figura, perquè astut no és el contrari de boig. El que aconsegueix Shakespeare, per boca de Guildenstern, titlant Hamlet d'hàbil boig és introduir un dubte raonable sobre la naturalesa d'aquesta follia, parant atenció en el component artificial del desvari principesc.

  Si la follia adequadament adjectivada pot resultar no ser tal follia, què dir d'un "dolorós progrés"? L'expressió la vaig pescar l'altre dia d'un titular que resumia unes declaracions del senyor Mario Dragui, president del Banc Central Europeu. Segons aquest ínclit lord de les finances europees, 2013 serà un altre any de "dolorosos progressos" per a Espanya. I de seguida afegia, per si no s'entenia l'aparent oxímoron, que les coses estan millorant en aquest país. Però jo he pensat de seguida en Hamlet: un progrés pot ser dolorós? Sí, igual que una follia pot ser astuta. Però un boig astut no és realment un boig i per això endevinem de seguida que un progrés dolorós no pot ser realment un verdader progrés.

  Quan totes les previsions macroeconòmiques indiquen que 2013 serà un any desastrós, pren sentit la naturalesa d'aquest estrany progressisme de Lord Dragui. Realment la primera víctima de la crisi han estat les paraules, però no esperava aquest nivell tan retorçut d'elaboració literària. Shakespeare haguera estat orgullós d'aquests maquivels de guant blanc. Amb molt menys el de Stratford-upon-Avon va fer algunes grans tragèdies, dolorosament inoblidables...

El temps retrobat

  El venerable mensuari Serra d’Or, publicat per l’Abadia de Montserrat, em va encarregar una sèrie de cinc articles curts per al segon semestre de l’any. Fa uns dies en van publicar l’últim, a la revista de desembre. Com el tema era lliure, vaig optar per titular la secció El temps retrobat i hi vaig plantejar una evocació d’alguns episodis d’infantesa a la meua Borriana natal. Tot això forma part d’un ambiciós projecte memorialístic que m’ocuparà els pròxims anys. Ara en faig partícips els lectors d’El País, ja que els textos de Serra d’Or no estan disponibles a la xarxa.

Teoria i pràctica de la navelate

  El pare d’un servidor, a 83 anys, va tots els dies a treballar a l’hort. “Me’n vaig al terme” o bé “Me’n vaig al tros”: així s’hi han referit sempre, a casa, els hòmens de la família a la seua praxi inveterada, immemorial, de tenir cura dels tarongerars. Jo he interromput la cadena: en sóc una baula trencada. Sóc el primer de la meua estirp amb estudis superiors. Ja no em guanye la vida amb una aixada, sinó explicant literatura, o escrivint-la. La meua relació amb les taronges s’ha reduït a menjar-me-les, o a escoltar a mon pare verbalitzar la catàstrofe.
  Fa una dècada que cap llaurador valencià minifundista guanya diners amb el producte del seu esforç. Impossible rendibilitzar una activitat per la qual no es trau ni per a pagar les despeses de producció. Com a conseqüència d’això el terme agonitza –el tros s’abandona. Mon pare tenia un hort de navelates –sis fanecades. La navelate és la més dolça i gustosa de les taronges. La seua carn saborosa no té rival però, per aquells misteris del mercat, va entrar en crisi. Ja no la volen ni regalada. Mon pare, doncs, va haver d’empeltar el seu hort i la nova varietat triada va ser la lanelate. La lane és una taronja clarament inferior a la navelate, però més grossa i vistosa. Al mercat li agrada.
  Com a resultat de tot això mon pare cultiva lanelates, perdent diners, però s’ha guardat dos arbres amb navelates per a consum propi. Aquestes són les taronges que mengem a casa. Les pele com m’han ensenyat –tot fent una llarga corretja de pell damunt el plat- i me les pose a la boca amb un sentiment profundament eucarístic. La seua dolçor extrema m’inunda el paladar i diria que s’hi desfà –s’hi fusiona. Posseïm les millors taronges del món com un luxe al nostre abast. Quan el camp morirà –quan només hi sobreviurà el latifundi mecanitzat- tots menjaran plàstic. Però nosaltres –gràcies a mon pare- tindrem les navelates. Per molts anys.




Pares i fills

  Un vell aforisme de Joan Fuster: “Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…”. La idea em circula pel cap com un vehicle lent, que va aturant-se a fer gasolina. M’activa determinades sinapsis. Parla d’un tema universal, sempre vigent. Com he sigut fill, i ara sóc pare, m’hi sent al·ludit. Jo també he tingut catorze anys, com la meua filla menuda; i n’he tingut dèsset, com el meu fill major. He nadat i he surat en aquest llac torbador, l’adolescència. Ells estan en l’edat en què comença aquesta travessia dolorosa i magnífica que anomenem vida. Els anys d’abans no compten: la infància és un temps mort, una península on el mar s’intueix i s’admira, però on tot resta fermament amarrat al continent.
  Fuster, de viure ara, hauria xalat amb Twiter. Els meus fills són més de Whatsapp. La vida els esquitxa la cara, com el xipolleig constant en caminar per l’escullera. “Ensenya’l a ser lliure”: ¿però la llibertat es pot ensenyar? La llibertat no s’ensenya –i, tanmateix, s’aprèn. El que és obvi és que tot el que ells hi atresoren ho fan a costa meua. Han anat comprenent que, gran part del que constituirà el seu lliure albir, l’hauran de conquistar en el camp de batalla de la meua autoritat.
  Ara no ho entenen, és clar. Ara tot just temptegen la cerimònia del vol, imaginar nius exempts, assajar la cançó de l’adéu. Jo hi podria instruir-los tan bé... Però no es creuen res del que hi puga adduir. Estan aprenent a “ser lliures”. S’hauran d’equivocar ells mateixos, besar el sòl, comptar les ferides.
  Fills contra pares: així es va edificant el lent palau de la vida. La impotència dels pares s’estavella contra la insolència dels fills. I després hi ha la gran paor: el futur difícil que s’albira, la nul·la perspectiva laboral, les estretors que han vingut i vindran. Per a Fuster fou més fàcil: ell no va tindre fills!


La infància dins un envàs de iogurth

  A l’estiu ens traslladàvem a la rodalia del port de Borriana. El meu germà, molt menut, suportava malament la calitja estival i el metge havia recomanat als pares uns aires més pacífics. Era costum, entre la població local, acostar-se a la mar en estiu, així que la família hi llogà un apartament. La vida a l’aire lliure hi consistia en un ritual amb fites inajornables, singularment el pas d’un gelater amb el seu carro, a mitjan vesprada, que la txicalla abordàvem tumultuosament. El port de Borriana encara no vivia l’apogeu actual, però als anys 70 començava la lenta edificació d’un poblament alternatiu. L’element indígena hi era el predominant. En alguns casos, però, es feien de notar els primers turistes, sobretot gent del centre peninsular.
  Jo tenia un amic amb qui solíem coincidir dins l’ociosa i alegre llibertat dels set o vuit anys. El seu nom era Marianín. Recorde perfectament el dia que va acudir a l’encontre de la colla habitual menjant-se un iogurth. L’excèntrica novetat del cas era que aquell aliment venia subministrat en un envàs de cristall, un d’aquells pots Danone de forma lleugerament arrodonida. El meu amic parlava castellà. Era aquest l’idioma amb què li parlava sa mare –una mare guapa i rossa, amb accent madrileny-, i era aquest l’idioma en què ens parlava a nosaltres. Ja havia sentit el castellà abans. A l’escola –als Salesians- era la llengua dels mestres. Cap de nosaltres, però, el parlava mai. El meu amic estival, en canvi, utilitzava l’espanyol amb normalitat i berenava un iogurth Danone en got de vidre. Tot això em fascinava. Per alguna raó no verbalitzable, vaig associar l’idioma de Cervantes al soroll de la cullera esgotant la llet fermentada dins l’envàs suggestiu.
  Crec que fou la primera volta que vaig ser conscient de l’existència d’aquella mena de gent. Gent com jo –de la meua edat-, gent igual que jo, però desconcertantment diferent.

Evocació del Ferrer Pastor

  Recorde bé aquell moment de frontera, a 18 anys, tot just al final del batxillerat. Llavors acabàvem COU i ens presentàvem a la Selectivitat. Era l’estiu de l’any 1983. Espanya vivia el primer any de Felipe González i el País Valencià acabava d’encetar –al mes de juny- la presidència de Joan Lerma. Jo, que havia estudiat tota la vida als Salesians de Borriana, havia hagut de fer COU a l’institut públic, el Jaume I. L’arribada en aquest centre em va suposar un trasbals. Per primera vegada, hi havia professors que feien les classes en la llengua que tots parlàvem al pati. Això als Salesians encara no passava. Jo hi arribava completament analfabet en català, perquè ningú no m’havia ensenyat el meu propi idioma.
  Mentre esperava la nota de Selectivitat, hi rumiava fermament. Fins llavors, el valencià havia estat només un idioma col·loquial, de relacions familiars i amicals. En algun instant d’aquell estiu, però, em vaig preguntar a mi mateix quin sentit tenia no saber escriure la llengua que parlava. Llavors vaig agafar el petit vocabulari Castellà-Valencià/Valencià-Castellà de Francesc Ferrer Pastor i el vaig analitzar com ho hauria fet amb un insecte gros i estrany. Era un volum quadrat i compacte, amb la tapa blava i blanca, que incloïa unes “Nocions d’ortografia” al final, en una trentena de fulles tintades de groc.
  Aquell diccionari –aquelles Nocions- van ser les meues beceroles, el meu primer alfabet. Després vindrien altres llibres. El Ferrer Pastor, però, va ser el volum inaugural, i el recorde com es recorden els primers amors. Em va obrir la porta al continent submergit de les velles paraules de la meua estirp.
  Encara conserve el petit Ferrer Pastor, i encara l’use. Cada vegada que el consulte em retorna alguna cosa d’aquell descobriment primigeni, com el llustre entrevist d’una pell que vaig tocar per primera vegada. I per això li guarde un etern agraïment.

A l’esplanada

  A l’esplanada del port hi havia el gran cementeri dels vaixells. A la petita drassana del port, els grans bucs eren desballestats i un enorme tresor emergia als nostres ulls d’infants tot ordenat en forma de laberint. Era una glòria –el somni dels nostres deu, onze, tretze anys- passejar-se per aquell dèdal ruïnós a la recerca d’objectes pel·liculats per la salabror i l’aventura. Podies trobar fàcilment, entre els munts de deixalla, mobles de fusta anyenca, timons en bon estat, coberteries marines, brúixoles, banderes, tota mena d’estris que evocaven en nosaltres escenes improbables als mars més recòndits, lluites amb els oceans irats, baralles navals, travessies al límit de les forces humanes.
  El meu obejcte predilecte, però, eren els mapes. Amb facilitat s’aconseguien descripcions cartogràfiques d’aigües remotes de vegades en un estat impecable. Aquells mapes eren guardats en una caixa de cartó que ocultava als dalts de l’armari del meu quarto. Sovint, a les nits, passejava els meus dits d’infant per les rutes indicades, en diferents colors, en aquells plànols fascinadors. La mare m’havia advertit: “No vages a l’esplanada. No portes brossa a casa”. Però ¿quina classe d’escombreria era una mapa que feia olor de sal? El meu tresor, sa i a estalvi, necessitava romandre ocult per a seguir sent un tresor.
  La dissort es va materialitzar un estiu terrible. Ma mare va trobar el meu amagatall i em va llançar tots els mapes al poal del fem. Quan ho vaig descobrir, ja era massa tard. Des de llavors –us diré- he hagut de circular per la vida sense rutes traçades prèviament, un poc a la deriva. Amb aquells mapes també es va destruir la meua infància.
  Ara l’esplanada del port de Borriana és completament neta i, en lloc de somnis marins, als estius s’hi du a terme, durant uns pocs dies, un festival de música. I amb ella sona, només per a mi, la desharmonia del passat irrevocable.

Foto: "Platja de l'Arenal, Borriana", de Joan Antoni Vicent.

Evocació d'Andreu Alfaro

  S'ha mort Andreu Alfaro. No crec que calga explicar molt extensament ara qui era, perquè els diaris ja ho fan bé. Representava, d'alguna manera, el desig de modernitat dels valencians, una línia pura enmig de la faramalla barroerament barroca que se'ns sol adjudicar sense pietat. Era un home impel·lit per un projecte intel·lectual d'una exigència autènticament fora de sèrie. Un gran dibuixant, a qui la passió pel dibuix el va portar fins a l'escultura, i que amb la seua manipulació del ferro, l'alumini i algunes matèries nobles va conquistar un lloc entre els millors de l'art europeu del segle XX.

  No podria precisar quan va ser l'última vegada que ens vam trobar. Diria que va ser en un dels sopars dels Premis Octubre. Fou en l'avantsala del seu ocàs, quan ja es manifestaven clarament els alifacs que el retirarien del món -i, finalment, de la vida. Com sempre que ens vèiem, d'ençà de la nostra jornada particular del novembre del 1997, em va recordar amb passió el retrat que li vaig escriure. Era un home agraït i cordial, i l'enyorarem per això, per la seua conversa i per la seua obra.

  La jornada particular a què he fet referència va tindre llloc un dia de tardor de llum incertament metàl·lica. Jo m'havia citat amb Alfaro al seu taller de Godella amb l'objectiu de xarrar-hi i fer-li després un retrat literari. Em va acollir inicialment amb una certa suspicàcia. Al capdavall, jo no era ningú, i ell ja era un escultor de renom amb l'agenda completa. Vam conversar durant una vesprada interminable, de tot allò que el definia com a artista (i passeu-me el mot): el mestratge de Joan Fuster, l'interés per Goethe, l'experiència de l'IVAM (el gran centre de la modernitat capitalina ara convertit en lloc d'esplai per a Agatha Ruiz de la Prada), les seues paraboloides hiperbòliques, l'origen del seu interés primordial pel dibuix. Algunes de les frases caçades al vol aquella tarda han fet després fortuna, com ara aquesta conversa evocada entre Fuster i Alfaro:

  "-Saps què era Goethe, ho saps, Alfaro? Un senyoret de merda. Això era.

  -I qui no és un senyoret de merda, Fuster? I qui no ho és."

  Llavors el vaig definir com "l'últim artista il·lustrat". El retrat en qüestió es va publicar, amb el títol "Llum més llum", al periòdic Avui (19-3-1998), i després el recolliria al meu aplec d'assajos periodístics Un ofici del segle (Editorial 7iMig, 1999). Han passat els anys, finalment. A Alfaro li va entusiasmar tant l'esbós que li vaig traçar que ell mateix no es va estar d'agafar la ploma i fer-me'n un a mi, a la guarda del llibre Bocetos y dibujos que li havia publicat la Casa de la Moneda. Em va mirar un moment i després va procedir amb un sol traç, netament. El resultat el podeu veure ací, incloent-hi una errada involuntària en el meu cognom, on s'ha escolat una (-n) supèrflua.

  És el record delicat d'una vesprada inoblidable, un d'aquells petits lapses temporals que forgen amistats indestructibles. Tot m'ha vingut al cap mentre interioritzava la notícia de la mort d'aquest gran home, un valencià extravagant (per intel·lectual, per internacional i per compromés amb la seua llengua i la seua cultura), un home íntegre. Descanse en pau.

Fotografies: Joan Garí

TV3: la llum al final del túnel

En la llarga batalla que molts valencians havíem mamprés pel nostre dret a veure TV3, per fi arriba una bona notícia. El Tribunal Suprem, en una sentència del 5 de desembre que s'ha fet pública ara, ha estimat els recursos d'Acció Cultural del País Valencià en contra de la decisió de la Generalitat Valenciana de tallar la recepció del canal català al nostre territori. Això, òbviament, desmunta tota la paradeta de prohibicions i sancions que havia ordit Francisco Gürtel Camps, i que Alberto Fabra, a pesar d'haver votat en contra com a alcalde de Castelló (sin dos cojones), no estava disposat a canviar.

  La lliçó d'aquesta història és que, si la teua guerra és contra la llibertat d'expressió, val més que t'amarres els matxos. No es poden posar portes al camp, ni tenia sentit que, en ple segle XXI, la pantalla del televisor fora accessible per a emissores de tot el món i no per a l'única que emetia íntegrament en la nostra pròpia llengua. Que al PP valencià l'idioma de bona part dels seus votants li és igual no ens ha de moure a sorpresa. Els seus col·legues de Madrid són tan liberals i demòcrates com ells, per cert: al setembre van rebutjar al Congrés la Iniciativa Legistaliva Popular, avalada per 670.000 firmes, que demanava la lliure circulació dels senyals televisius per tot l'Estat espanyol.

  Ah Espanya, Espanya, quants crims es cometen a diari en el teu nom! És probable que el PP, com a dipositari de les essències castellanoespanyoles més acreditades, es crega en l'obligació d'anorrear, menysprear o silenciar (tatxeu el que no procedisca) tot allò que, formant part de la cultura ibèrica, no s'adeque a les curtes mires dels habitants de Madrid. Ells sabran què pretenen aconseguir amb això (jo ja ho sé i ja ho he explicat: el mapa d'Espanya del ministre Wert). No és tan difícil entendre, però, per què moltíssims valencians vèiem habitualment i voldríem seguir veient TV3. Al capdavall, no és un pecat pretendre accedir a programes i pel·lícules de qualitat en la teua llengua, informatius no manipulats grollerament, o debats plurals en què es guarden les proporcions ideològiques a l'hora de triar els participants. Són coses elementals, l'oxigen necessari per al funcionament democràtic d'una societat. Allò que brilla per la seua absència en Canal 9, per exemple, o en la TVE presa ara de nou pels vells camarades habituals.

   Hi ha moltes anècdotes relacionades amb TV3 guardades ben al fons de la memòria de més d'una generació de valencians. Només en recordaré una: aquells dies inoblidablement convulsos, al març del 2004, en què, als racons més pestilents de la Moncloa, Aznar, Zaplana, Rajoy, Acebes i un grapat de miserables al seu servei van ordir la més gran manipulació de la història de la democràcia espanyola (culpar a ETA de l'atemptat islamista d'Atocha per estrictes interessos electorals). En aquell moment la gran majoria dels mitjans d'informació a Espanya van abonar les tesis oficials, i només a TV3 i a la premsa estrangera podies informar-te amb plena llibertat i sentir el nom d'Al-Qaeda amb plena normalitat.

  La veritat és tossuda, i acaba creixent pels intersticis més insospitats, com les plantes a les esquerdes de l'asfalt a les autopistes. I TV3 forma part de la veritat dels valencians no manipulats i de tots aquells que estimem la llibertat. Una sentència, ara, ens ha fet justícia. Congratulem-nos-en.

La menta de Josep Pla

L'editorial Destino publica, per fi, la versió definitiva de El quadern gris de Josep Pla, amb les correccions incorporades pel filòleg Narcís Garolera. He afirmat sovint que El quadern gris és una de les lectures més meravelloses i incomparables que es poden fer de tot allò que s'ha escrit, durant segles, en llengua catalana. Casualment, però, l'edició que fins ara estava disponible estava plena de nyaps, per usar el terme favorit de qui primer hi va llançar la veu d'alerta, el periodista d'El Temps Lluís Bonada. Garolera hi ha hagut de fer fins a cinc mil canvis. A Pla el van ultracorregir els seus editors seguint les pautes del model lingüístic imperant. Les mostres particulars són incomptables i permeten copsar fins a quin punt es va tergiversar una llengua -la de Pla- que semblava massa bruta per a certes ments benpensants. Així, per exemple, si el solitari de Llofriu evocava l'atmosfera de les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès amb un "gust de merda", el corrector ho rectificà per un "gust de menta"...

  És només un exemple. Si un catedràtic deia "delirants collonades" (un terme tan planià), al llibre apareixien consignades com "delirants explicacions". I si Pla es referia a la "pulsió del membre" dels adolescents, al lector arribava només una pudibunda "pressió". També es van condemnar expressions llavors considerades castellanismes o semblants, com caliquenyo, guapo, paio, viudo, alabar, caldo o trastos. Però hi ha més: amb la revisió de Garolera, molts passatges que resultaven foscos perquè s'havia transcrit malament l'endimoniada lletra de Pla ara han quedat esclarits. D'una manera o altra, la nova edició restitueix, finalment, la literalitat d'una de les grans obres mestres de la literatura europea del segle XX.

  Enhorabona als planians, doncs, i a la Literatura en el seu conjunt. L'anècdota de la menta, en tot cas, m'ha recordat un episodi dels meus inicis com a aprenent de periodista al qual m'agradaria referir-me ara. Ho copie tal com es va publicar a la meua Història d'Amèrica, per a escarni dels ultrapuristes i els qui s'escandalitzen per l'ús de determinades paraules. I bon profit.

  El meu primer treball seriós –la meua primera nòmina- me’l va proporcionar el periòdic Mediterráneo de Castelló [a mitjans anys 80]. L’oferta la vaig rebre de boca d’un personatge peculiar que regnava als intersticis dels despatxos i de la redacció amb la seua estranya bohèmia desganada. He oblidat el càrrec que pomposament detenia, però no el seu nom. El seu nom era Eloi Casanova. Em va caure simpàtic de seguida i crec que el sentiment va ser mutu. Ell necessitava algú que es fera càrrec, sense grans ambicions salarials, de Weekend, el suplement d’espectacles del cap de setmana. Jo necessitava una faena i entrar en contacte seriós amb la meua primera redacció. En realitat, però, vaig descobrir de seguida que no veuria el pèl dels periodistes titulars. Havia d’acudir-hi a mitjanit, quan les pàgines habituals del rotatiu ja estaven impreses. Llavors havia d’enfrontar-me en solitari, amb un petit equip de linotipistes i maquetadors, al meu suplement.
  Recorde la impressió que em féu la modesta però funcional redacció de Mediterráneo. Quan jo m’incorporava a la tasca de realització del suplement, tot el fragor del combat diari ja hi havia cessat, i només alguns gasetillers reressagats ultimaven reportatges de llarga durada o enutjoses faenes burocràtiques. Entre aquests sorgiria el rumor, vaporós i futurista, que un dia no llunyà la linotípia seria substituïda pels ordinadors, i que llavors el periodista ajustaria en pàgina les línies exactes del seu article. No cal dir que els més veterans acollien aquest vaticini amb escepticisme, mentre un somriure sardònic se’ls dibuixava entre el cigarret mig consumit i la comissura del llavi. Al meu torn, en el meu paper de coordinador i amo quasi absolut del Weekend, havia de retallar personalment les columnes de text i, al damunt d’una taula il·luminada per un llum inferior, les muntava en pàgina alternant-les amb les fotografies. Rudimentari, entranyable, arqueològic i enervantment imprecís.
   L’aventura del Mediterráneo –la meua singladura al capdavant de Weekend- va acabar el dia que va fer la seua entrada al periòdic un nou director general. Era un tipus grandot, amb un mostatxo feréstec devorant-li mitja cara i unes mans viscoses de dits grossos i curts com botifarres de ceba. Recorde bé el seu nom perquè encara avui el veig cada dia a la columna que escriu a les pàgines valencianes del diari on va recalar després de rebolcar-se per la redacció de Mediterráneo com un bacó en un favar.
  Aquell tipus era un assassí i, com és propi dels assassins, no va abandonar el lloc dels fets sense deixar alguns cossos estesos enmig d’un bassal de sang. Es va carregar el director del periòdic, va eliminar el bo d’Eloi i –ai las- em va liquidar a mi mateix. La seua estratègia, però, va ser d’una subtilitat maquiavèl·lica. Solia aparéixer en plena faena i es posava a llegir per damunt del meu muscle els textos ja picats. Sempre hi trobava inconvenients. Un dia, va veure que un col·laborador havia inclòs la paraula “merda” en el conte que signava. Em va mirar molt seriosament –li tremolava el bigoti per sota el nas- i va assegurar, solemnement patètic, que en el seu periòdic no podia aparéixer aquell mot. Em vaig fer l’innocent i li vaig preguntar què hi suggeria, doncs. “Puedes usar defecación, por ejemplo”. I se’n va anar.
  En aquella època hi havia un anunci d’automòbils de marca francesa en què apareixia un personatge anomenat “Señor Financiación”. A partir d’aquell moment, doncs, vaig decidir que el flamant director general s’anomenaria entre nosaltres “Senyor Defecació”. I així ha estat per sempre.

  ...En homenatge, per si cal dir-ho, a Josep Pla.

 

 

El mapa d'Espanya del ministre Wert

Si  podem traure alguna conclusió de les últimes actuacions de José Ignacio Wert i la seua dissortada Llei d'Educació és que cada vegada es dibuixa amb més nitidesa el seu mapa (mental) d'Espanya. Acabava de dedicar el meu últim post a l'ínclit xarlatà i ja em veieu, de nou, havent de referir-m'hi. Mentre medite si canvie el títol d'aquest blog i l'anomene Notes Wertianes (o Notes Wertgonyoses, qui sap), us preguntaré en veu alta si no creieu que el mapa en qüestió s'assembla extraordinàriament al que va publicar Josep Guia en un vell opuscle (És molt senzill: digueu-li Catalunya, El Llamp, 1985). Guia proposava una cartografia ibèrica on s'havien esgallat, a banda de Portugal, Galícia, Euskal Herria i els Països Catalans. El resultat era el següent:

 

  Suggerent, no trobeu? Sembla que, com s'ha dit, els extrems es toquen, i cada dia va quedant més clar que el que té Wert al cap és un fantasma separatista amb aquesta longitud i aquesta latitud. I no estic intentant comparar, de cap manera, un fanàtic extremista, un provocador ultranacionalista, un bocamoll extemporani amb algú com Josep Guia, respectable professor universitari, radical i ferm en les seues conviccions granítiques però que no ha provocat cap terrabastall civil, ni ha ordit cap pla demencial que afecte menors d'edat...

  El problema del "català" és exclusivament madrileny. On el parlem realment no genera més torbació que la pròpia de les llengües minoritzades que no han acabat de normalitzar el seu ús. Si ara resulta que cal promulgar una llei perquè els pares que volen escolaritzar íntegrament en castellà el seus fills ho puguen fer, doncs endavant les atxes. Però atenció a un detall: en l'últim curs, només hi hagué onze (ONZE!) famílies en tot Catalunya que van demanar educació monolingüe en espanyol. Penseu que, al País Valencià, tots els anys hi ha gairebé cent mil escolars que no poden continuar els estudis en català, en passar de primària a secundària, perquè l'oferta de la Conselleria d'Educació en la nostra llengua és insuficient. Per onze casos, Wert maquina el seu incendi. Per cent mil, no cal fer ni cas.Tot molt democràtic, molt raonable i molt lògic, no cal dir-ho.

  Així va aquest país de bojos. Després n'hi ha que s'estranya (a Madrid, naturalment), que la majoria dels catalans vulguen la independència. I després hi ha també la figa molla de la nostra consellera d'Educació, Maria José -amb perdó- Català, tota contenta perquè es podrà fer la reválida en "llengua regional". Com que la consellera i els seus companys de viatge al català li diuen "valenciano", es pensen que amb això tota la resta no els afecta. Curiosa variant del pensament màgic, la d'aquests personatges. Però passa que un idioma és un ésser viu, i si li amputen un dit a Barcelona, a València en patim les conseqüències. I ja veurem quines seran.

  Al final, la LOMCE és paper mullat, perquè és tan antiga que ja naix morta. Segregarà els alumnes i els retallarà el futur, beneficiarà les classes adinerades possibilitant la lliure elecció de centre, satisfarà els bisbes perquè hi haurà una alternativa avaluable a la religió... I ferirà de mort un sistema agònic -el de l'Educació Pública- al qual s'amenaça amb noves retallades però ja no en pot suportar més.

  La bona notícia és que serà una llei breu. En el mateix moment en què el PP perda les pròximes eleccions -i cada dia hi queda menys-, serà revocada com va ser rebutjada la Llei de Qualitat del monstre Aznar. I així estarem, fins al final dels segles: amb cada nou govern, una Llei d'Educació nova. Però Wert ha deixat ratlles fetes. Ningú com ell per a caminar, sense aturar-se, cap al nou mapa d'Espanya. Que continue així: la diversió està garantida.

 

 

 

Dos models per a l'Educació

  La plataforma Ciudadan@s por la Educación Pública m’envia per correu electrònic dos textos simples, dues cites inapel·lables. Es tracta d’un extracte del preàmbul de la LOE (Ley Orgánica de Educación, 2006) i d’un altre de l’avantprojecte de la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad de la Educación), que prepara ara mateix l’ínclit xarlatà i diu que ministre d’Educació (cazi ná!) José Ignacio Wert. Em deixareu que reproduïsca ací els dos fragments en qüestió. Llegiu i jutgeu:

  Preàmbul de la LOE:  "Les societats actuals concedeixen gran importància a l'educació que reben els seus joves, en la convicció que en depenen tant el benestar individual com el col·lectiu. L'educació és el mitjà més adequat per a construir la seua personalitat, desenvolupar al màxim les seues capacitats, conformar la seua pròpia identitat personal i configurar la seua comprensió de la realitat, integrant la dimensió cognoscitiva, l'afectiva i l'axiològica. Per a la societat, l'educació és el mitjà de transmetre i, al mateix temps, de renovar la cultura i el patrimoni de coneixements i valors que la sustenten, d'extraure les màximes possibilitats de les seues fonts de riquesa, de fomentar la convivència democràtica i el respecte a les diferències individuals, de promoure la solidaritat i evitar la discriminació, amb l'objectiu fonamental d'aconseguir la necessària cohesió social. A més, l'educació és el mitjà més adequat per a garantir l'exercici de la ciutadania democràtica, responsable, lliure i crítica, que resulta indispensable per a la constitució de societats avançades, dinàmiques i justes. Per eixe motiu, una bona educació és la major riquesa i el principal recurs d'un país i dels seus ciutadans."

Primer paràgraf de l'Avantprojecte de la LOMCE (Llei Wert): "L'educació és el motor que promou la competitivitat de l'economia i les cotes de prosperitat d'un país; el seu nivell educatiu determina la seua capacitat de competir amb èxit en l'arena internacional i d'afrontar els desafiaments que es plantegen en el futur. Millorar el nivell dels ciutadans en l'àmbit educatiu suposa obrir-los les portes a llocs de treball d'alta qualificació, la qual cosa representa una aposta pel creixement econòmic i per aconseguir avantatges competitius en el mercat global.”

  Efectivament, és així: la primera llei es preocupava pel “benestar individual i col·lectiu”, volia “construir” la personalitat dels discents, i buscava integrar-ne les dimensions “afectiva, cognoscitiva i axiològica”, volia “fomentar la convivència democràtica i el respecte a les diferències”, cercava la “cohesió social” i pretenia garantir “l'exercici de la ciutadania democràtica, responsable, lliure i crítica”. La segona, en canvi, resumeix tota la seua filosofia en els següents termes: “competitivitat”, “èxit”, “desafiaments”, “llocs de treball”, “avantatges competitius”.

  No sé, senyor Wert: està segur que redacta una llei educativa o una nova reforma laboral? El lèxic delata, carinyo. Potser va faltar vosté a classe el dia que explicaven els camps semàntics, quina pena. És possible que la LOE no fora una obra mestra legislativa però, no creu vosté que aquella filosofia s’adequa bastant al que habitualment entenem per Educació? Perquè no és igual afirmar que “una bona educació és la major riquesa” que concloure que el que es fa a a les aules serveix sobretot “per aconseguir avantatges competitius en el mercat global”.

  Els estudiants, estimat sinyo Wert, no són productes. No formen part d’una cadena de producció o de distribució, no són soldats d’un exèrcit fabril, no tenen un número tatuat a l’avantbraç sinó un nom al seu carnet de ciutadans. I si foren tot això, a més –i per a més inri-, amb la seua política vosté no els podria procurar allò que reclama al preàmbul de la seua meravellosa llei, perquè retallant burtalment en Educació no aconseguirà ni competitivitat econòmica, ni prosperitat del país, ni llocs de treball qualificats ni creixement econòmic. Aconseguirà exactament el que ja s’està veient, que és just el contrari.  El llenguatge ho diu tot. I els mots de la LOMCE delaten un model educatiu tan podrit com el model econòmic que vol contribuir a perpetuar.