L'editorial Destino publica, per fi, la versió definitiva de El quadern gris de Josep Pla, amb les correccions incorporades pel filòleg Narcís Garolera. He afirmat sovint que El quadern gris és una de les lectures més meravelloses i incomparables que es poden fer de tot allò que s'ha escrit, durant segles, en llengua catalana. Casualment, però, l'edició que fins ara estava disponible estava plena de nyaps, per usar el terme favorit de qui primer hi va llançar la veu d'alerta, el periodista d'El Temps Lluís Bonada. Garolera hi ha hagut de fer fins a cinc mil canvis. A Pla el van ultracorregir els seus editors seguint les pautes del model lingüístic imperant. Les mostres particulars són incomptables i permeten copsar fins a quin punt es va tergiversar una llengua -la de Pla- que semblava massa bruta per a certes ments benpensants. Així, per exemple, si el solitari de Llofriu evocava l'atmosfera de les tertúlies de l'Ateneu Barcelonès amb un "gust de merda", el corrector ho rectificà per un "gust de menta"...
És només un exemple. Si un catedràtic deia "delirants collonades" (un terme tan planià), al llibre apareixien consignades com "delirants explicacions". I si Pla es referia a la "pulsió del membre" dels adolescents, al lector arribava només una pudibunda "pressió". També es van condemnar expressions llavors considerades castellanismes o semblants, com caliquenyo, guapo, paio, viudo, alabar, caldo o trastos. Però hi ha més: amb la revisió de Garolera, molts passatges que resultaven foscos perquè s'havia transcrit malament l'endimoniada lletra de Pla ara han quedat esclarits. D'una manera o altra, la nova edició restitueix, finalment, la literalitat d'una de les grans obres mestres de la literatura europea del segle XX.
Enhorabona als planians, doncs, i a la Literatura en el seu conjunt. L'anècdota de la menta, en tot cas, m'ha recordat un episodi dels meus inicis com a aprenent de periodista al qual m'agradaria referir-me ara. Ho copie tal com es va publicar a la meua Història d'Amèrica, per a escarni dels ultrapuristes i els qui s'escandalitzen per l'ús de determinades paraules. I bon profit.
El meu primer treball seriós –la meua primera nòmina- me’l va proporcionar el periòdic Mediterráneo de Castelló [a mitjans anys 80]. L’oferta la vaig rebre de boca d’un personatge peculiar que regnava als intersticis dels despatxos i de la redacció amb la seua estranya bohèmia desganada. He oblidat el càrrec que pomposament detenia, però no el seu nom. El seu nom era Eloi Casanova. Em va caure simpàtic de seguida i crec que el sentiment va ser mutu. Ell necessitava algú que es fera càrrec, sense grans ambicions salarials, de Weekend, el suplement d’espectacles del cap de setmana. Jo necessitava una faena i entrar en contacte seriós amb la meua primera redacció. En realitat, però, vaig descobrir de seguida que no veuria el pèl dels periodistes titulars. Havia d’acudir-hi a mitjanit, quan les pàgines habituals del rotatiu ja estaven impreses. Llavors havia d’enfrontar-me en solitari, amb un petit equip de linotipistes i maquetadors, al meu suplement.
Recorde la impressió que em féu la modesta però funcional redacció de Mediterráneo. Quan jo m’incorporava a la tasca de realització del suplement, tot el fragor del combat diari ja hi havia cessat, i només alguns gasetillers reressagats ultimaven reportatges de llarga durada o enutjoses faenes burocràtiques. Entre aquests sorgiria el rumor, vaporós i futurista, que un dia no llunyà la linotípia seria substituïda pels ordinadors, i que llavors el periodista ajustaria en pàgina les línies exactes del seu article. No cal dir que els més veterans acollien aquest vaticini amb escepticisme, mentre un somriure sardònic se’ls dibuixava entre el cigarret mig consumit i la comissura del llavi. Al meu torn, en el meu paper de coordinador i amo quasi absolut del Weekend, havia de retallar personalment les columnes de text i, al damunt d’una taula il·luminada per un llum inferior, les muntava en pàgina alternant-les amb les fotografies. Rudimentari, entranyable, arqueològic i enervantment imprecís.
L’aventura del Mediterráneo –la meua singladura al capdavant de Weekend- va acabar el dia que va fer la seua entrada al periòdic un nou director general. Era un tipus grandot, amb un mostatxo feréstec devorant-li mitja cara i unes mans viscoses de dits grossos i curts com botifarres de ceba. Recorde bé el seu nom perquè encara avui el veig cada dia a la columna que escriu a les pàgines valencianes del diari on va recalar després de rebolcar-se per la redacció de Mediterráneo com un bacó en un favar.
Aquell tipus era un assassí i, com és propi dels assassins, no va abandonar el lloc dels fets sense deixar alguns cossos estesos enmig d’un bassal de sang. Es va carregar el director del periòdic, va eliminar el bo d’Eloi i –ai las- em va liquidar a mi mateix. La seua estratègia, però, va ser d’una subtilitat maquiavèl·lica. Solia aparéixer en plena faena i es posava a llegir per damunt del meu muscle els textos ja picats. Sempre hi trobava inconvenients. Un dia, va veure que un col·laborador havia inclòs la paraula “merda” en el conte que signava. Em va mirar molt seriosament –li tremolava el bigoti per sota el nas- i va assegurar, solemnement patètic, que en el seu periòdic no podia aparéixer aquell mot. Em vaig fer l’innocent i li vaig preguntar què hi suggeria, doncs. “Puedes usar defecación, por ejemplo”. I se’n va anar.
En aquella època hi havia un anunci d’automòbils de marca francesa en què apareixia un personatge anomenat “Señor Financiación”. A partir d’aquell moment, doncs, vaig decidir que el flamant director general s’anomenaria entre nosaltres “Senyor Defecació”. I així ha estat per sempre.
...En homenatge, per si cal dir-ho, a Josep Pla.
Hay 2 Comentarios
Li deien Eloi Casanova(s) amb essa final i Mediterráneo ja no tenia --feia anys, uns quants, prou-- linotípies, en aquella època. Fumar sí que es fumava, sí... Poc devies anar pel diari perquè cada nit hi havia un periodista de guàrdia i es feia per torns. Els haguessis pogut conèixer a tots... No siguis Maligno...
Publicado por: Pomona | 11/12/2012 14:40:04
Entre mitos y leyendas, conversan el Príncipe Azul y su hermano menor: http://cuentosdelizandro.blogspot.com/2012/12/el-hermano-del-principe-azul.html?spref=tw
Publicado por: Lizandro Samuel | 10/12/2012 2:37:54