La vida en blanc i negre

  L'altre dia van passar per TVE Vencedores o vencidos. És així com es titula la versió doblada al castellà de Judgment at Nuremberg (1961), l'extraordinària pel·lícula de Stanley Kramer. El film és en blanc i negre, i no precisament per impossibilitat tècnica o econòmica, l'any 1961, de realitzar un llargmetratge en color. El blanc i negre dota les imatges d'un plus de versemblança paradoxal; el que perden en "realisme" ho guanyen en l'efecte artístic que destil·len fins a recordar-nos alhora que som dins una representació i que gràcies a això la transcendim.

  És ben sabut, d'altra banda, que un percentatge no escàs d'espectadors en el mateix moment que comproven que una pel·lícula en televisió és en blanc i negre canvien immediatament de canal. Això em reafirma en una vella enrònia meua: que bona cosa dels nostres conciutadans -els mateixos potser amb què ens creuem en anar a comprar el pa i que ens saluden amb un somriure luxós- són estrictament idiotes.

  Naturalment, les raons per les quals TVE recorre a vells clàssics en horari de prime time no se'ns escapen. Les retallades pressupostàries han tingut, per una vegada, un efecte positiu: han agranat de la programació bona cosa de la cara superxeria d'última hora del cinema hollywoodenc i ens han regalat algunes hores d'intel·ligència audiovisual en aquest lapse en què el dia ja t'ha convertit en una criatura derrotada i esquerpa, quan ni tan sols tens ganes de llegir i només vols veure alguna cosa amb un mínim de qualitat a la televisió per a no donar la jornada per perduda.

  No m'estendré sobre Judgment at Nuremberg perquè ja ho he fet en Les hores fecundes. Sí que voldria recordar que el film és un catàleg sumptuós d'interpretacions inoblidables, com ara la de Montgomery Clift -impressionant en el paper del jueu esterilitzat-, Spencer Tracy -elegantment correcte interpretant el vell jutge republicà implacable que prova d'entendre l'horror hitlerià- o Burt Lancaster -simplement superb com a Ernst Janning, l'exemple de jutge honest abduït pel nacionalsocialisme. Entre les obres sobre judicis, tan característiques del cinema americà, aquesta ha conquistat un lloc especial.

  La vida, d'acord, no és en blanc i negre. Però el blanc i negre la reprodueix en allò que té d'essencial, despullant-hi tota faramalla inútil.

Rèquiem per madame Mähler Besse

  El suplement El viajero d’aquest periòdic em publica el reportatge En los dominios de Montaigne. Es tracta d’una revisitació de la torre de l’assagista, al país perigordià. Fa anys ja vaig escriure a Público sobre aquest paisatge, sobre les hores moroses passades al Relais de la Renaissance amb Inge i Tony, els seus gentils propietaris. Les postes de sol sobre les vinyes, amb un got de vi a la mà, tot llegint algunes pàgines del Senyor de la Muntanya. El que s’ha escolat entre l’un i l’altre reportatge és, però, el terrible esvoranc de la mort.


  L’any 2008, quan vaig recalar per primera vegada en aquesta aldea secreta i perfumada, vaig tindre l’ocasió de conéixer personalment madame Mähler Besse. Aquesta octogenària vivaç i desperta era llavors ama i senyora del castell i la torre de l’assagista. El castell és del segle XIX, però la torre és la famosa heretat on Montaigne llegia i escrivia, i està oberta a les visites populars. No hi espereu grans aglomeracions, però. El lloc és tan difícil de trobar com ja he explicat en Público i en El País, i no em cansaré de denunciar allà on em conviden a escriure. És perfectament indignant posseir un autor com Montaigne i córrer un vel de dificultats cartogràfiques per a accedir al seu país més íntim. França és culpable, i ho lamente (com tots els escriptors, sóc en el fons un francòfil irreductible).
  La mort, però. La diferència entre 2008 i 2013 és que madame Mähler Besse ja no és entre nosaltres. Aquell dia, sopant en l’Auberge de la Tour, vam coincidir amb la rica vinyatera. Em vaig identificar com a assagista i vaig proclamar, en el meu francés ja un poc rovellat, la meua estima pel vell i provecte Michel de Montaigne. La senyora Mähler Besse, gloriosament rendista, es comportà amb simpatia i naturalitat. Semblava agrair la visita i no em podia estranyar, perquè no hi havia ningú més sopant aquella nit als dominis d’un dels tres o quatre autors més importants de la història de la literatura universal.
  M’he assabentat fa poc que la vella senyora havia mort a principis de l’any passat. En les nits d’hivern cru, me l’he imaginada molt sovint en alguna sala immensa del seu castell, tot prenent un Bergerac Sec abans d’anar a dormir, mentre a la llar crepitava la llenya de cedre i als merlets se sentia udolar la insídia del vent. No sé qui serà ara el propietari de la torre de Montaigne, amb les seues bigues llaurades per les màximes gregues i romanes cares a l’assagista. Ben pensat, millor que tot això continue sent un secret per descobrir. La dificultat d’accés serà una garantia de la seua eterna pervivència com un dels escenaris irreductibles de la meua memòria.

Notes sobre la corrupció

Van ser anys molt bons. Qualsevol milhòmens amb ànsia de prosperar es posava a guaitar l'horitzó amb la mà plana fent de visera i quan descobria sota el sol l'ombra d'un polític ambiciós corria a oferir-li els seus serveis. La tarifa era la normal. Cinquanta per al partit i cinquanta per a mi. La set immemorial dels partits polítics -el que en diuen les "necessitats de finançament"- se sadollava així. Era l'època en què creixien als marges de l'activitat legal aquestes estranyes flors de la democràcia, siga un tresorer amb ínfules de mascle alfa o siga un manefla sense ofici però no sense benefici.

  Foren tan bons aquells anys que alguns van fer immenses fortunes. I quan els preguntaven quina era la seua professió, els uns deien ventríloc i els altres titellaire, si no era que tot es conjuminava en un sol cos, com en la fotografia immortal que ha divulgat aquest periòdic i que mostra a un dels corruptes disposant per a l'escena a un dels corromputs, entre l'eufòria lògica i consubstancial en aquests casos del públic menyspreable.

  La corrupció ja va fer caure un govern socialista, empastifat de bitllets i de sang. Ara n'hauria de fer caure un de popular, però caldrà saber si l'electorat conservador atorga la mateixa importància a l'honradesa que atorgava l'electorat progressista. Aquest cap de setmana hem pogut veure un líder de l'oposició criticant tèbiament les novetats sobre els comptes suïssos i els sobresous dels rivals electorals. I tot és molt lògic, perquè es tracta del mateix líder que ja formava part de l'obra quan el finançament irregular i els escàndols monetaris afectaven el seu propi partit. No es pot reclamar la intifada impunement si no s'està lliure de pecat.

  La conclusió de tot això és que la gent va convencent-se cada vegada més que "tots els polítics són iguals". Queden els partits menuts, això és cert, però ens assalta el dubte si aquests no estaran esperant fer-se grans per a poder reclamar també la seua part del pastís. ¿En qui confiar, doncs? Ah, amics, aquesta és la pregunta clau. Ens cal una poderosa granera, ens calen líders socials autènticament independents, ens cal una regeneració del sistema que pose fi a les especulacions interessades sobre si la democràcia pot sobreviure al capitalisme.

  I ens caldria també, això és cert, un altre ésser humà, potser l'"home nou" que preconitzava, des de la ingenuïtat insurgent, el Che Guevara. Però això són figues d'un altre paner. L'home és antic com el món, i és divers, i és feble. No canviarà tan fàcilment. M'estime més, simplement, un home vell amb una certa capacitat per a l'aprenentatge. Un tipus que sàpia posar límit a la seua ambició i que escolte alguna mena de llei moral dins seu. La corrupció, llavors, podria controlar-se. Perquè si esperem que la justícia hi pose remei...

Esplendor i caiguda d'Ángel Carromero

Passa de vegades que alguns estrangers van a Cuba i volen sentir-se herois. Qualsevol que conega mínimament la realitat cubana sap perfectament que allò és una dictadura de manual, però la misèria és tan gran que fa la sensació que la llei és només un miratge. Però la llei existeix, sense cap dubte. Una llei dura -sed lex. Implacable, arbitrària, deforme. L'estranger, però, busca aquesta sensació d'anar allà -al "Tercer Món"- a traure les faves de l'olla. Sentir-se imprescindible, sentir-se moralment superior, sentir-se superman sense haver de posar-se els calçotets per fora són coses que hi experimenten els visitants amb ambicions polítiques.

 

  Qualsevol sap que amb els germans Castro s'ha d'anar amb compte. No es fa una revolució per a després permetre la burla impune de la policia. Ángel Carromero, aquest xicot de les Nuevas Generaciones del PP, va voler la seua quota de glòria. Aquests comunistes sabran qui sóc jo. ¿Què feia Ángel Carromero conduint, en un cotxe, dos dissidents com Oswaldo Payá i Harold Cepero? L'idiota, ja ho podeu comprendre. El milhòmens. Però va trindre,a  més, la mala sort de patir un accident. Ell, a qui la policia espanyola ja li havia retirat el carnet de conduir per acumular infraccions. Ell, que només era un europeu que havia anat a Cuba buscant un poc de glòria política, poder sentir-se un milhòmens per a contar-li-ho després, al davant d'unes birres, a Esperanza Aguirre.

  Aquests dies hem pogut veure Ángel Carromero, amb la seua pinta inconfusible de passerell de baixa estofa, eixint de presó a complir el tercer grau. Ha tingut la sort de ser extradit a Espanya, per ser qui és. Si haguera hagut de complir condemna a la Cuba dels Castro, la camisa no li hauria arribat al cos. Per culpa de la seua negligència de niñato eurocèntric van morir dos personatges valuosos de la disidiència anticastrista. Un d'ells, Oswaldo Payá, amb família valenciana (a Borriana tenim el Teatre Payà, antiga propietat d'un familiar d'Oswaldo). Si li queda un poc de vergonya, passarà de llarg en tots aquests homenatges que diu que li vol muntar el seu partit. Perquè ell sap que no és un heroi. Només és un pobre desgraciat que va voler accelerar estúpidament el vent de la història tal com entrava per la finestra del conductor del seu opel llogat aquell dissortat 22 de juliol. I això és tot.

 

Notes sobre Religió

S'ha passat un poc de puntetes per aquest estrany episodi nadalenc protagonitzat pel president del Congrés dels Diputats. Resulta que el primer tuit que oferia al món aquesta sacrosanta depositària de la voluntat popular va ser una innocent postal  escrita en castellà, basc, català i gallec. La gosadia clerical va comptar amb la rèplica rauda dels partits de l'esquerra, que consideraren inaudita la iniciativa en un "Estat aconfessional" com el nostre.

  Sincerament, crec que alguns van perdre l'oremus clarament en aquesta polèmica. No sóc jo, precisament, sospitós de rosegaltars, ni crec haver confòs mai cap lector sobre el que realment pense dels deliris vaticanistes. Però una cosa és criticar la utilització política de la religió en els nostres dies i una altra molt diferent obviar el fons cultural catòlic en què estem immersos, i que forma part de la nostra cultura i de la nostra manera de veure el món.

  Si no, correm el perill que vaig detectar l'altre dia en la meua classe de Literatura Universal. Comentàvem la Divina Comèdia. En el Cant III de la primera part, Dant i Virgili travessen per primera vegada les portes de l'Infern (vigilades per la celebèrrima divisa "Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate"). El primer que hi troben, com en una avantsala de l'avern autèntic, és la munió dels que "van viure sense infàmia ni honor" (seguint la traducció de Joan F. Mira), és a dir, els que no són culpables de cap pecat autèntic, però tampoc són mereixedros del paradís. Allí hi ha, singularment, "aquell que féu, per covardia, el gran refús".

  L'al·lusió, segons Mira, es refereix a Celestí V, que va renunciar al pontificat als pocs mesos de ser nomenat papa, en 1294. Altres interpretacions, però, busquen identificar-hi Ponç Pilat, que es va negar a jutjar Jesucrist, però també a salvar-lo. I aquí ve el drama. "Ponç Pilat?", s'exclama la meua alumna. "I qui és, aquest?".

  No era cap boutade. L'alumna -estudiant aplicada, per cert- no sabia qui era Ponç Pilat, ni Caïm, ni Moisès, ni el rei Salomó. Només li sonava, ves per on, Adam i Eva... ¿Estarien així contents els esquerrans de boqueta, que no toleren, en nadal, que s'emeta una simple postal al·lusiva? Doncs jo no ho estic gens. No m'agrada aquesta confusió primària i maldestra entre el cul i les tèmpores. Si s'ha de fustigar l'enervant turpitud del senyor Rouco Varela, endavant les atxes. Però el catolicisme no és només una excusa ideològica per a conservadors recalcitrants. És també un marc cultural secular, un seguit de referents que, ves per on, la joventut ja no comparteix. Alguna cosa estem fent malament quan s'ensenya doctrina catòlica a les escoles públiques i no una Història de les Religions, que és el que realment hi caldria. Meditem-ho, amics. Un altre bon propòsit per a l'any nou...

L'herència d'Alcàsser

  Poc podien imaginar Miriam, Antonia i Desirée, aquella llòbrega nit del 13 de novembre de 1992, que el seu futur asprament mortífer condicionaria no només l'esdevenir de les seues famílies, sinó la commoció definitiva d'això que se sol anomenar “opinió pública” a Espanya. Les xiquetes d'Alcàsser eren en realitat tres adolescents normals que es dirigirien a una discoteca anomenada Coolor a celebrar una festa d'institut. La mort les va arreplegar quan feien autostop, encara que en lloc de la seua icònica dalla anava armada aquella nit amb una Star de 9 mil·límetres i tenia el rostre criminalment bell d'Antonio Anglés. Aquest, juntament amb el seu amic Miguel Ricart, va conduir les xiquetes cap a una caseta derruïda on van ser violades i torturades amb un salvatgisme inaudit. Després Anglés i Ricart les van assassinar i les van soterrar tan bé que els seus cossos van tardar setanta-cinc dies a ser trobats. Mentrimentres, però, Antonio Anglés –la mort amb pistola- ja estava molt lluny.



  Alcàsser és un poble de tot just deu mil habitants. Els grans crims, ja se sap, prosperen en aquells llocs on tot el món es coneix, i encara que ens tranquil·litza saber que els assassins són éssers marginals, fora de tota il·lusió civilitzatòria, en realitat són tipus que, minuts abans del seu major delicte, es passegen entre els seus semblants comportant-se amb la normalitat i la fatalitat necessàries per a passar –encara- per humans. En aquest cas, no obstant això, ningú va eixir a explicar, que jo sàpia, que Ricart i sobretot Anglés eren “tipus normals”. Sobre el fugitiu va recaure la severitat del mite infernal i esquiu. Molts van creure veure'l, des d'aleshores, en molt diferents llocs al mateix temps, com un nou Lute sense butlla d'heroisme.

  Encara que Miguel Ricart va ser jutjat i condemnat, no se sap res amb certesa des de llavors d'Antonio Anglés. Però el crim d'Alcàsser, d'una manera o altra, va marcar un abans i un després per a l'opinió pública espanyola. Les televisions van desplaçar els seus més loquaços rostres catòdics i en Canal 9, la tele pública valenciana, van començar a ser habituals les tertúlies on el pare d'una de les xiquetes i tota una sèrie de figurants van conquistar la celebritat al mateix temps que perdien civilment el seny. Com si es tractara d'una conseqüència de tot açò, pocs anys després –en 1997- aquesta mateixa televisió va emetre un programa en principi modest destinat a modificar substancialment els usos i costums mediàtics de manera irreversible. El seu nom era Tómbola i el seu èxit va propiciar que fóra “exportat” de seguida a Telemadrid i Canal Sur. Per als que no van tindre ocasió de veure cap dels seus lliuraments, el contingut de Tómbola es resumeix ràpid: tertulians parlant a plens pulmons sobre temes que desconeixien procurant vexar els convidats fins al límit que permetera la sublimació de la mesura d'audiència.

  Comprendran vostés que hi ha base suficient per a afirmar que eixos dos moments de la història de l'horror i la barroeria humana, retransmesos i produïts ambdós pel mateix mitjà, van edificar les bases del nou contracte que estava a punt de signar-se entre l'opinió pública espanyola i els seus mass media. El contracte era de clàusula única –encara que no desproveït de lletra menuda, com tot bon contracte- i determinava que, des d'ara, qualsevol tema podia ser mereixedor d'un tractament banalitzador, vexatori, espectacular, pintoresc i verbalment virulent. Encara faltaven alguns anys per a l'aparició de la TDT, però els nostres cultes i amables governants conservadors –amb comandament en plaça a València i a Madrid- ja en disposaven les bases ideològiques.

  Tot el que ha vingut després, ben mirat, és una herència d'Alcàsser –i de Tómbola. Ara ja ningú se sorprèn ni s'esquinça bíblicament les vestidures pel fenomen de la tele-escombraria. Fins a tal punt hem assumit la lletra menuda del contracte en qüestió que ja considerem normal que es faça espectacle amb els ossets dels dos desgraciats xiquets Bretón, o que pseudoperiodistes precàriament educats insulten cada dia des dels seus nínxols digitals terrestres tota bestiola vivent per pecats polítics que només estan en el seu demacrat i limitadíssim imaginari.

  La tele-escombraria avui ja només és una expressió redundant per a referir-se a l'oferta televisiva general. I això va començar a Alcàsser, i farem bé de recordar-ho ara que s'han acomplert vint anys del succés. Irònicament, aquest model televisiu està en l'origen dels problemes del mitjà que el va encimbellar: avui dia Canal 9 està en procés d'enderrocament, amb un ERO brutal en marxa destinat a acomiadar brutalment més de 1.200 treballadors i, probablement, convertir-lo en una titella en mans de llèpoles productores privades atentes a repelar algun euro més del fabulós negoci arruïnat.

  La moralitat d'aquesta història és que afalagar el costat morbós de l'espectador és garantia universal de triomf, siga en el circ romà o en la sala d'estar del ciutadà postmodern. Res com un crim per a elevar una audiència endormiscada. Assassins i predicadors del món: vostés tenen ara una oportunitat per a allunyar la crisi dels nostres atabalats caps. No la malbaraten.