Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Notes sobre la fi del bipartidisme

Por: | 27 de febrero de 2013

  Dins la crisi general, hi ha moltes víctimes. Què n'eixirà, de tot plegat? Hi ha les víctimes òbvies, els desnonats, els desposseïts de tota dignitat, els majors de 50 anys que no tornaran a treballar, els jóvens que no hi començaran mai. I després hi ha, també, el que podríem anomenar danys col·laterals institucionals. Serà difícil cloure aquesta etapa, a Espanya, sense reformar la Constitució o fer-ne directament una de nova; o sense canviar l'estatus de Catalunya (cap a la independència, cap al concert econòmic a la basca o cap al federalisme asimètric); o sense rellevar Joan Carles I (en favor -si més no- de Felip VIé, perquè la República sembla una utopia massa inabastable); o sense replantejar radicalment el sistema de partits, en últim terme.

Berlusconi

  Focalitzem ara aquest darrer punt. És obvi que la crisi institucional està enderrocant el bipartidisme imperant des de les eleccions del 1977. La primera prova d'això la vam tindre amb la implosió del PSOE en les passades generals (2011). Per a l'electorat progressista va ser excessiu, sense cap mena de dubtes, que el mateix partit que havia aplicat alegrement la brutal purga neoliberal es presentara als comicis com una alternativa a aquest mateix procés.

  Els alifacs del PSOE, lògicament, han estat aprofitats per Esquerra Unida -a nivell estatal- i per Compromís -en la cicumstància valenciana. Es pot donar així la paradoxa que en les pròximes eleccions autonòmiques hi haja una majoria progressista per primera vegada des del 1995, però amb un electorat redistribuït entre els tres partits. I això caldrà contemplar-ho com una oportunitat desitjable, perquè ja sabem què provoquen les majories absolutes en l'antic sistema bipartidista.

  El problema, però, no és la jivarització del PSOE. Això és simplement el resultat dels seus propis errors. La qüestió serà, des d'un altre punt de vista, què passarà amb el PP. Ells viuen també ara la seua pròpia crisi de credibilitat (per incomplir el programa electoral, per les retallades, per Bárcenas i per tot el que en penja). Però, on aniran els vots que perdran? El PP no té res a la seua dreta. Hi ha UPyD, és clar. Em fa la sensació, tanmateix, que la formació de Rosa Díez funcionarà i tindrà atractiu mentre no haja de prendre decisions importants. Mentre tot es reduïsca a aixecar banderes, anirà bé. Però quan calga donar suport a polítiques concretes -de dretes o d'esquerres, conservadores o socialdemòcrates, antigues o modernes- llavors vindrà el desconcert. Ho comprovarem.

  El PP, fins ara, ha demostrat la seua solidesa. És una barcassa enorme -una autèntica arca de Noé- on caben, des de fa temps, tota mena d'animals, dels conservadors més ingenus als ultradretans més reclacitrants, dels cristians impius als liberals autèntics. Si s'afona, per on vindran les fuites? I cap a on? Per salut democràtica, no ens podem permetre el luxe que el PP no s'aprime al mateix temps que el PSOE. Si no, el sistema resultant seria estrictament monopartidista, amb una formació conservadora encara dempeus i una constel·lació de grupets progressistes més o menys ben avinguts, que ja s'ha vist quin resultat dóna quan cal posar-se d'acord per a governar.

  La fortalesa de la dreta prové del caràcter acrític dels seus votants. Mirem Berlusconi a Itàlia. En realitat, no és un tipus massa diferent de Beppe Grillo. Tothom es creu amb dreta a blasmar Grillo, però, o a fer-ne conyetes. Però Berlusconi és tant o més antisistema que el senyor Grillo, si és que aquest terme que he posat cautelarment en cursiva (en llibertat vigilada, doncs, des del punt de vista lingüístic) té algun significat concret. Personalment, preferisc Grillo a Il cavaliere, però aquest no és el tema. La qüestió ve referida a la persistència granítica dels votants conservadors a mantindre el seu suport a candidats completament tacats per la corrupció, el deshonor o la incompetència. Davant la volatilitat del vot d'esquerra, hi ha el caràcter impertorbable del vot de dreta.

  I aquesta és la situació, doncs. Si ens encantem, tindrem PP per una llarga estona per pura dispersió dels votants de l'altre costat de l'espectre ideològic. Una perspectiva que m'ompli d'horror. I més pensant que qualsevol dia el tararot de Rajoy serà potser substituït pel nostre propi Berlusconi, amb orgies a Villa Certosa o sense. Veurem com se succeeixen els esdeveniments. Com a mínim, al País Valencià, alguna enquesta -com la famosa divulgada per aquest mateix periòdic- ja retrata el PP com a perdedor en uns hipotètics comicis. Però jo no em fiaria gens ni miqueta. Els seus votants s'ho poden repensar, però en eixe cas només tenen l'alternativa de quedar-se a casa o fer-li un tuit a Toni Cantó. La dreta, definitivament, és massa important com per a deixar-la en mans dels seus immutables seguidors.

Discurs de la dignitat de l'escriptor

Por: | 22 de febrero de 2013

  L’ajuntament de Vila-real m’ha concedit un premi de narrativa, així que he hagut de fer un discurs. El llibre premiat el publicarà al mes d’abril l’editorial 3i4. Dit el discurs en qüestió, i rebut el guardó, procediré a reproduir el text, per si és de l’interés d’algun lector desvagat. Fa així:
  “Ens reunim aquesta nit amb motiu del lliurament del Certamen de Narrativa Ciutat de Vila-real. L’ajuntament, molt encertadament, ha decidit concentrar la dotació del certamen i especialitzar-lo, dedicant cada any a un gènere literari. En 2012 li ha tocat el torn a la narrativa, i aquest és el motiu pel qual comparesc ací.

Certament de narrativa Vila-real, Joan Garí

  L’ofici de narrador em ve de lluny. Curiosament, però, ja vaig guanyar amb anterioritat el Premi de Poesia Ciutat de Vila-real, l’any 1999. Alguns de vostés potser ho recorden. Es va fer una bonica escenificació dels meus poemes a l’Auditori, a càrrec d’acreditats actors vila-realencs. Però jo –ho hauré de confessar- no sóc poeta. A la poesia havia arribat, com a tantes altres coses, per una irrefrenable curiositat creativa. Narrar és la faena que m’informa més bé, siga en el seu vessant de la prosa de no ficció –també anomenada assaig- o siga en el terreny, sempre ubèrrim i fecund, de la novel·la.
  El balneari, la peça que un jurat molt compassiu ha tingut a bé guardonar-me, és la història d’un escriptor divorciat que es refugia en un poble de muntanya d’aigües medicinals, on viurà algunes curioses aventures ideològiques. La lectura de La muntanya màgica, de Herr Thomas Mann, sol provocar en els aprenents d’escriptor tota classe d’erupcions literàries de més o menys interés. Tots tenim la nostra manera de trair el senyor Mann. Aquesta és la meua, em tem. I he dit adés aprenent perquè és així com no puc deixar de considerar-me. A pesar de tots els llibres publicats, els guardons atresorats, l’experiència acumulada, estic convençut que aquesta és una professió on cada vegada saps menys. Com en un mefistofèlic acudit de Groucho Marx, l’escriptor que sóc ha fet ja el llarg viatge des de la ingenuïtat del principiant fins a la desoladora incertesa del veterà.
  No m’estendré sobre la meua novel·la, a pesar que no tinguen vostés cap dubte que, com va dir el clàssic contemporani, jo he vingut ací a parlar del meu llibre. Amb els llibres, però, el millor que es pot fer és llegir-los. En termes literaris, la lectura no pot ser substituïda per res més: ni per les més excelses paràfrasis, ni per les més delicioses xafarderies, ni tan sols per les més belles adaptacions cinematogràfiques. Un llibre sense lectors és la cosa més trista del món. I fa pena dir això en aquesta època, quan el sector del llibre travessa una de les crisis més dures que recordem. Una crisi específica dins una crisi general, com en un petit joc de nines russes i absurdes.
  Com a escriptor, em sent un privilegiat. Publique els meus llibres en les editorials que vull, rep atenció de la crítica i dels mitjans i fins i tot, de tant en tant, cull algun premi que sempre ajuda a pagar la hipoteca. No voldria enganyar-los, però. El meu cas no és en absolut representatiu. La majoria dels escriptors en exercici –sobretot els que usen el nostre idioma- tenen dificultats ingents per a vore publicats els seus textos. Sovint no poden fer-ho si no guanyen algun premi literari, sortejant jurats endogàmics, prejudicis comercials o directament ignorància editorial. La professió d’escriptor, avui dia, és l’altre nom de la ruïna. Per a acabar-ho d’adobar, a més, constantment tanquen llibreries. I dia sí dia també ens assalten notícies de dràstiques reduccions pressupostàries que afecten les biblitoteques públiques, les beques per a manuals escolars, la política cultural en general. En aquest context, a més, el món del llibre imprés es mor i el del llibre digital no acaba de voler nàixer. En aquest interregne ens ha tocat viure, i amb això haurem de manejar-nos.
  Són temps difícils, això és obvi, però no hauríem de deixar-nos portar pel desànim. Aquest certamen mateix és un bon indici que es poden fer coses profitoses a favor del llibre, de la literatura i de la Cultura. En temps de retallades generalitzades, cal ser prou valent com per a impulsar una política cultural ambiciosa i sense complexos, que cerque l’excel·lència i supere els estrets límits de les fronteres locals.
  Al capdavall, promoure un premi literari és fàcil. Però ser constant en aquesta política, i projectar-hi un pla minuciós i imparable és el que té mèrit. Des d’ací vull demanar a les institucions públiques que no deixen de costat el llibre. Sembla un objecte arcaic, un estri passat de moda, un trasto prescindible… però amaga secrets que tenen a vore intrínsecament amb la condició humana.
  Ja ho veuen vostés, havia vingut ací a parlar del meu llibre i al final m’ha eixit un discurs estrany, alguna mena de súplica o de crit d’alerta. Els escriptors som així. Mai estem on se’ns espera. Però tenim la facultat de dir coses –com els xiquets o com els bojos- que poden posar el dit a la nafra. Si he aconseguit això, em done per satisfet.
  Moltes gràcies i bona nit”.

El que mengem

Por: | 18 de febrero de 2013

El restaurant L'escudella de Vilafranca acaba d'inaugurar un menú degustació que han anomenat "Afrodisíac". Menjar bé és un luxe que la crisi no ens hauria de prohibir. Per a menjar bé no cal un gran xafarranxo gastronòmic. Només cal un cuiner preparat per a això tan simple com saber vessar creativitat sobre la matèria primera del mercat local. En L'escudella no han d'anar molt lluny per a trobar aliments d'excel·lència. La carn dels Ports -el corder, el conill, la vedella-, per exemple, té encara l'aroma de l'herba de l'alta muntanya. El secà, d'altra banda, proprociona uns vegetals de sabor intens, amb un rerefons calcari orejat pel vent.

Interior de Cal Paradís

  El secret de Bruno Moraja i Emilio J. Pons, les dues ànimes de L'escudella, és posar el màxim d'imaginació als producte que proporciona el terreny, i completar l'operació amb les tendències actuals de la cuina internacional. El menú "Afrodisíac", per exemple, comença amb una fondue de xocolate amarg amb tomatetes, trencant el tòpic que el dolç ha de reservar-se per al final. Després segueix amb un consomé de diverses textures i un plat de llagosta acompanyada de vegetals amb salsa agredolça. En aquest punt la fusió de sabors ja ha assaltat, amb tota probabilitat, el més endurit dels paladars. Un cocktail Bloody Mary és l'equivalent, en aquest menú, al punt i coma dels escriptors de sintaxi més acurada. Més tard compareixen els plats forts: bacallà infusionat amb regalíssia i vedella estofada amb salsa de maduixes i groselles. Arròs amb llet i sorbet gelat de mèl de romer, juntament amb bombons de coco i maracujà, posaran punt i final a un àpat memorable.

  Un bon cuiner, per al meu gust, és només un tipus que coneix el seu país. No li demanaria res més que un profund respecte pels extraordinaris productes que es poden trobar en qualsevol mercat o en qualsevol llotja valenciana. Al meu amic Josep Maria Pinto, traductor i poeta (i redactor de molts dels llibres de cuina de Ferran Adrià) li vaig descobrir fa uns anys el fastuós arròs amb llamàntol que ofereixen al restaurant Morro del port de Borriana. "Això per a que li ho contes al Ferran", li vaig etzibar, amb un punt de petulància localista, mentre enllestíem mà a mà un Blanc de blancs amb el suculent arròs. "No et cregues", em va retrucar. "El Ferran és un addicte fervorós al menjar tradicional. Sempre diu que, per més que inventes en cuina, mai superaràs els plats de l'àvia".

  I tenia raó, és clar. Una idea semblant em corroborava fa tres dissabtes Miguel Barreda, el factòtum de Cal Paradís de la Vall d'Alba. Miguel s'ha fet un nom en el sector amb un esforç reconegut: el seu restaurant porta quatre anys nominat per a l'estrella Michelin i jo diria que acabaran atorgant-li-la. Ell, que va nàixer en un mas, sap perfectament el caràcter sagrat de cada aliment produït al país. Al seus plats trobaràs sempre oli d'oliva de Cabanes, brull de Catí, vi de les Useres, ametles d'Albocàsser, peix del Mercat Central de Castelló. He preparat un minuciós inventari de les meravelles de Cal Paradís per a El Viajero (el suplement de viatges i gastronomia d'aquest periòdic), que es publicarà en breu. I espere poder fer el mateix aviat amb L'escudella.

  Gent com Miguel Barreda i la seua dona Àngela Ribes, o com Bruno Moraja i Emilio J. Pons demostren que la gatronomia de l'interior castellonenc rivalitza, en excel·lència, amb els llocs més acreditats. I el secret és ben simple: una fantàstica relació qualitat/preu, grans dosis d'energia creativa i un respecte profund per les receptes antigues. El que mengem sempre serà un pacte renovellat amb el que han menjat els nostres predecessors. No hi ha res nou sota el sol. Només les ganes de disfrutar de la bona taula en un ambient civilitzat amb la millor companyia possible.

Ratzinger, Celestí V, Cañizares, Tarancón i el sursum corda

Por: | 13 de febrero de 2013

L'anunciada dimissió de Joseph Ratzinger com a papa de Roma ha tornat a posar d'actualitat Pietro Angeleri di Murrone. L'ascètic papa italià del segle XIII va regnar amb el nom de Celestí V, i la singularitat del seu mandat és ben coneguda: ell va ser, abans de Benet XIII, l'únic mitrat que ha dimitit voluntàriament en la història del Vaticà. Ascendit al tron de Sant Pere el 7 de juliol de 1294, va plegar el 13 de desembre del mateix any. Di Murrone, amant de la vida retirada, no va poder suportar els luxes vaticans, i va preferir retornar a les seues aspres certeses d'eremita.

Celestí V

  Contemporani seu, Dante no li va perdonar aquesta marrada. Ja se sap que, en la Divina Comèdia,  el va col·locar a l'avatsala de l'infern, referint-s'hi com a "colui che fece per viltade il gran rifiuto". Aquesta "gran renúncia", és ben cert, tan podria referir-se a Celestí V com a Ponç Pilat, per exemple. El que és menys conegut és la possibilitat que Di Murrone es convencera de la necessitat de retornar a la vida ermitana per influèncvia de Ramon Llull. Recorde vagament haver llegit a les pàgines d'algun venerable savi català (Manuel de Montoliu?) aquesta arriscada proposta: al capdavall, Llull publica Blanquerna l'any 1283. Aquest precedent de la novel·la moderna narra una història que la Viquipèdia resumeix així:  "Seguint la seva vocació religiosa, el protagonista prova d'arribar a Déu a través d'un viatge vital que, a desgrat d'ell mateix, el durà a ser frare, abat, bisbe i Papa. Finalment esdevindrà ermità, per Llull l'estat de màxima perfecció espiritual". Coincidències?

  És cert també que van haver altres papes a la fuga. Es tracta, però, de casos forçats d'una o altra manera: Gregori VI, per exemple, va renunciar voluntàriament després de ser acusat de simonia; Poncià, el primer bisbe de Roma, va ser obligat a dimitir per pressions imperials. Tota la història del Vaticà en si és una fastuosa cursa d'excessos i sublimitats sense fi. Ens pensàvem que havíem arribat a un clímax inigualable amb l'agonia d'aquell cellajunt polonés, Joan Pau II, retransmesa urbi et orbi per televisió. La perspectiva que s'obri ara, però, amb la dimissió de Ratzinger -cansat de les intrigues i els escàndols en carn pròpia- no és menys fascinadora.

  Recordaré sempre, fa molts anys, una bella i llarga conversa en Torre Anita (Vila-real) amb el cardenal Vicent Enrique i Tarancón. En aquella ocasió vaig preguntar al cardenal de Borriana si era cert que ell mateix podria haver estat escollit papa en lloc del futur Joan Pau II. Ell m'ho va negar, amb un gran somriure. "Al contrari, Joan" -em va replicar. "Segons explicava un periodista, jo vaig votar amb entusiasme pel polonés. D'acord amb la facècia, em vaig sentir marejat en el conclave -la capella Sixtina, amb tant de cardenal i tan poca ventilació, és un lloc insalubre- i vaig repetir: "Vull til·la", vull til·la" (així, en català). En conclusió, òbviament, tots van pensar-se que era favorable a Wojtila... I si non è vero...."

  Tarancón, a més de ser un home extraordinàriament intel·ligent, tenia un sentit de l'humor de molts quirats. Res a veure, em pense, amb l'únic cardenal valencià representat al conclave actual, encarregat d'escollir el nou papa: Antonio Cañizares Llovera. L'utielà, per físic i per vocació ideològica, és conegut com "el petit Ratzinger"... El revers, ai!, del sorrut, liberal i franc cardenal Tarancón. L'església és sense dubte un lloc pitjor -o un no-lloc- des que don Vicent va ser desproveït del seu càrrec. Ja vorem a qui trien, ara, nou papa. No les tinc totes...

Il·lustració: Coronació de Celestí V, quadre anònim francès del s. XVI. Font: Viquipèdia.

El carnatge de Canal 9

Por: | 10 de febrero de 2013

Finalment, s'ha consumat. Ja s'ha comunicat l'acomiadament a 843 dels 1.167 treballadors de Canal 9. I amb Ràdio 9 les proporcions són semblants. Com denuncia punyentment la il·lustració que he triat per a aquest post, el PP ha usat la televisió de tots els valencians per als seus interessos privats i, quan la situació de corrupció i balafiament era ja insostenible, l'ha escopida.

RTVV

  No cal remarcar que, amb aquesta gegantesca onada de comiats, la direcció de l'ens s'ha llevat de damunt els millors treballadors de la casa, incloent-hi molts dels qui van posar en marxa l'invent aquell plujós mes d'octubre de l'any 1989. Som molts els qui no ens hem cansat de denunciar les constants irregularitats i manipulacions a què s'ha vist sotmesa RTVV en els darrers anys. L'any 2009, sense anar més lluny (i amb ocasió del vinté aniversari de la creació de l'ens), vaig escriure per a Público el reportatge Canal 9, una televisión de servicio privado que encara manté, fins a l'´última coma, la seua trista vigència. El que ha passat amb aquest i altres mitjans públics en aquest regne d'opereta on som contribuents nets no té ni tindrà mai nom.

  La manera d'actuar-hi, però, s'explica bé quan es prova d'entendre les raons del triomf d'un partit com el PP -que encara ara, no ho oblidem, guanyaria les eleccions generals cas de convocar-se, ni que fora amb majoria simple. Tal com la societat s'ha anat desideologitzant, tal com la ideologia i l'ètica política han deixat de ser valors majoritaris, el PP ha reclutat amb solvència nombroses lleves de ciutadans àvids de compartir (amb nòmina, si pot ser) allò que un espavilat superlatiu va anomenar l'"Espanya de les oportunitats".

  És així, cavallers. O ideologia o "oportunitats". I si el que priva només és l'"oportunitat", qui més xiula, capador. Tot el que ha passat a Canal 9, i a Telemadrid o a la TVE d'Urdaci, respon a la immoralitat elemental d'uns senyors per a qui tot està permés. Ara aquesta manera de fer portarà dolor i tribulació a alguns grans professionals de RTVV. Alguns d'ells són amics meus: per a ells i per a tots, la meua solidaritat.

  No sé si Canal 9 tornarà a ser alguna vegada allò que va ser als seus inicis: un espai on els valencians pogueren retrobar-se a ells mateixos, sentint els diferents accents de la nostra geografia, amb tota mena de programes informats per la nostra maltractada llengua. Amb els serveis mínims que ha deixat la bancarrota del PP, serà difícil. Caldrà, novament tornar a començar, perquè en aquest país no hi ha res que ens agrade més que la faena de Sísif, aquest gran i incomprés valencià.

  I la qüestió és: valia la pena tant de sofriment, tantes il·lusions marcides, tants grans professionals arraconats? És el que tenen les preguntes retòriques: que inclouen, desoladament, la seua resposta.

Estellés, musicat

Por: | 06 de febrero de 2013

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha proclamat Vicent Andrés Estellés Escriptor de l'Any 2013. Enguany fa, en efecte, vint anys de la mort del gran poeta valencià. De totes les iniciatives empreses amb aquesta avinentesa, una de les més interessants és l'edició d'un cedé recopil·latori amb algunes de les versions musicals més emblemàtiques que s'han dut a terme amb els seus poemes com a base. El títol de l'obra és Demà serà una cançó i el seu curador ha estat Josep Vicent Frechina.

CD Estellés

  La iniciativa és lògica i oportuna, ja que posa a l'abast del públic un ventall de composicions que estaven disperses. Es tracta de vint cançons aparegudes al llarg dels darrers 40 anys, destacant-hi dues famoses peces a càrrec d'Ovidi Montllor (l'únic que repeteix al disc): Els amants (recitat) i M'aclame a tu. La persistència dels aimadors de les glòries estellesianes, en aquest dilatat lapse de temps, dóna una idea de la penetració i la popularitat dels versos del de Burjassot. Òbviament, Estellés ha sabut fer-se estimar i la seua panòplia de registres ha captivat l'interés no només dels lectors, sinó també de músics de diferents generacions. Demà serà una cançó ens permet, precisament, avaluar molt diferents iniciatives: de sòlides propostes pairals com "El mariner", a càrrec de Lluís el Sifoner a versions més modernes, com la de Soul Atac ("Un entre tants"). Contra el que podria pensar-se, no és l'Estellés més populista i abrandat el que ha triomfat entre els seus adaptadors musicals, almenys no en exclusiva. Hi ha un equilibri que respecta la riquesa dels seus registres. Remigi Palmero, per exemple, al seu disc ja clàssic Humitat relativa, va triar un Estellés delicadament líric ("Festes de la novençana") a l'hora d'emprendre l'aventura acústica; més de vint anys després, Joan Amèric va obrar igual amb "Cançó de la lluna". I després hi ha peces històriques com el "Bolero de l'Alcúdia" de Maria del Mar Bonet i Al Tall o "Amor i amor" de Paco Muñoz. Amb Muñoz, probablement, s'ha comés una injustícia. Ell ha cantat molts altres títols d'Estellés, com ara "Em posareu" (també amb música d'Enric Murillo), el meu títol predilecte. Hauria estat bé, en aquest sentit, incloure més d'una peça seua en el repertori.

  D'una manera o altra, però, el cedé funciona i fa els seus efectes. Frechina ha fet un treball magnífic. No es queixarà Estellés: el seu llegat interessa i no només als cenacles de lírics més o menys endogàmics. Els seus versos, ja, són de tots. Com la música que han inspirat.

 

El que volen els ciutadans

Por: | 03 de febrero de 2013

  Ara tot és Bárcenas, però, enmig del fragor de la batalla, no vull estar-me de comentar, ni que siga amb retard, unes declaracions molt celebrades d'Alberto Fabra. L’altre dia, a l’endemà de la proclama soberanista del Parlament de Catalunya, el Molt Honorable va assegurar: “Aquells que veuen dubtes i incerteses en la falta d’estabilitat política a Catalunya, que vegen la Comunitat Valenciana també com una oportunitat”, va dir el nostre preclar president en el castellà sincopat i balbucejant que el caracteritza. I després va reblar: “Catalunya ha comés un greu error, no va saber entendre allò que els ciutadans volien”. I què se suposa que volen “els ciutadans”? Doncs exactament això: “que resolguem el problema econòmic, que generem ocupació i que fem polítiques de dinamitzar l’economia d’un territori”.
Alberto Fabra (Foto La Gaceta)

  Impecable, sí senyor. Si prescindim de l’oferta per a deslocalitzar empreses, un poc lletja i deslleial, l’argumentació té el seu interés. Al capdavall, qui negarà que un polític, en els terribles moments actuals, es deu fonamentalment a la solució de la crisi? Fabra, doncs, aprofita l’ona que passa molt oportunament, i amb aquell desinterés tan propi dels nostres governants, es penja de passada una medalla.
  Passa, però, que el nostre primer espasa ha obviat una qüestió important. Més enllà dels daltabaixos financers, és obvi que l’actual situació precisa, a més de gestors eficaços, líders capaços d’oferir a la societat un horitzó plausible. Un horitzó moral. Els catalans ho han entés bé. Amb raó o sense, el teixit cívic català ha comprés que la independència és un projecte col·lectiu de caràcter positiu. Suficientment positiu, almenys, per a fer front a la negativitat sema de la crisi. En el joc de pols enfrontats, “Independència” no vindria a oposar-se en realitat a “Espanya” sinó a “Crisi” (o potser a una amalgama de totes dues nocions, qui sap).
  Diu Fabra que les empreses catalanes poden desitjar localitzar-se a la Comunitat Valenciana. No puc comprendre quin benefici podrien traure aquestes en un territori conegut arreu d’Europa pel seu nivell de corrupció i amb una taxa d’atur per damunt de la mitjana estatal. Ell sabrà. El que jo tire a faltar, però, és precisament la presència d’una idea força, d’un projecte col·lectiu, d’una voluntat de país en aquest costat del riu Sénia. Una idea, un projecte, una voluntat que puguen rivalitzar amb l’anhel independentista de Catalunya.
  No crec que calga esperar res del PP en aquest sentit ni, per desgràcia, del PSPV (abatut i desorientat per haver dut a terme una política idèntica a la dels seus adversaris, precisament). Potser els amics de Compromís –creixentment imparables segons totes les enquestes- constituïsquen finalment la gran esperança blanca que faça reaccionar aquest país. Si és així, segur que no ho aconsegueixen robant empresaris a les comunitats autònomes veïnes.
  Si el País Valencià ha fracassat tan meticulosament en aquests darrers anys (un fracàs no s’improvisa, certament) ha sigut per l’absència d’un gran projecte col·lectiu que no fora enriquir-se, emborratxar-se els caps de setmana i cremar falles per Sant Josep. Eixir de la crisi voldrà dir capgirar això. En serem capaços?

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal