Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Alacant, una jornada particular

Por: | 13 de marzo de 2013

  La setmana passada vaig anar a Alacant. M'hi esperaven per a parlar de Viatge pel meu país i no podia decebre'ls. La secció de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant (UA) dedica una atenció constant als escriptors actuals, una atenció que no sol ser habitual als ambients filològics. En la majoria dels departaments del ram, la figura de l'escriptor no interessa excepte quan ja ocupa un confortable nínxol al cementeri. L'escriptor viu, en aquests ambients, és un personatge perillós, que guarda a la seua butxaca l'instrument més imprevisible i desconcertant per a l'Acadèmia: la ploma amb què, en el moment menys pensat, pot escriure un nou llibre.

VMP10  Universitat d'Alacant
Fotografia: Joan Antoni Vicent

  A Alacant, però, gent com Enric Balaguer, Ximo Espinós o Joan Borja (i la resta del departament que dirigeix Carles Segura) han convertit el seu camp d'investigació i d'anàlisi (la prosa assagística contemporània) en un referent que depassa amb escreix els curts límits dels interessos curriculars. Ells han sabut comprendre bé que el dietarisme i el diarisme informa una de les millors vetes de l'aportació de la nostra literatura a la modernitat, i hi han actuat en conseqüència. Fint i tot, en alguns casos, no s'han estat de saltar la tanca, quan ha convingut, i ens han regalat alguns assajos literaris de collita pròpia (com els que ja ha publicat Balaguer o com el que publicarà imminentment Borja), perquè ja se sap que és millor una bona pràctica que mil alambinades teories.

  Paradoxalment, aquest saludable interés teòric i pràctic el duen a terme en un context tristament advers. A la UA -aquesta antiga base aèria bellament transformada en un campus arquitectònicament modèlic- se sent parlar valencià amb normalitat, però a la ciutat que la nodreix en part el percentatge de la gent que usa habitualment el nostre antic i noble idioma ja és només del 8%. A la capital de l'Alacantí, dissortadament, el català és una "llengua interrompuda", per usar l'expressió de qui ha estudiat de manera més exhaustiva i convincent el fenomen, el professor Brauli Montoya. L'aspecte més inquietant del cas seria esbrinar si el cas d'Alacant és una excepció o una sinistra bestreta. Però això és un altre tema.

  És curiós com encara ara, en parlar de Joan Fuster, has de partir desfent l'embolic d'una enorme teranyina de malentesos i de mistificacions hagiogràfiques. Al capdavall, el seminari on participava duia per títol "De El País Valenciano de Joan Fuster (1962) a Viatge pel meu país de Joan Garí (2012). Clixés populars, ideologia i literatura de viatges mig segle després d'un clàssic modern", així que em vaig creure en l'obligació de començar plantejant al meu públic algunes obvietats. Els vaig explicar, per exemple, que no cometeren l'error de començar la lectura de Fuster, cas que hi foren neòfits, per Nosaltres, els valencians. En un país normal, Nosaltres... seria només un refregit de dades històriques i sociològiques, amb molt interessants aportacions personals i, a estones, la presència del poderós estil de l'autor. Però el seguit d'infames odis africans que va segregar la proposta fusteriana va convertir el seu llibre, de retruc, en un símbol intangible, la bíblia portàtil d'un moviment nacional tràgicament escapçat en la Transició.

  Fuster, però, no era sociòleg, ni historiador ni polític. Podia fer de tot això si convenia -i sovint li convingué. Però ell era, fonamentalment, un escriptor, i per això El País Valenciano (intitulat, en la versió catalana de les Obres Completes, Viatge pel País Valencià) és un dels seus grans llibres. I és dur explicar a certes ànimes càndides, en efecte, que Fuster va ser també un gran escriptor en castellà, sense que això siga cap impediment per a respectar la seua profunda voluntat d'incardinar-se en les lletres que considerava pròpies, i on ha conquistat ja un pòdium d'honor.

  I amb aquestes alforges, i després d'aquest llarg preàmbul, vaig passar a parlar a aquell auditori atent i un poc atònit del meu propi viatge, mig segle després del de Joan Fuster. Però com això ja està contat al llibre en qüestió, em disculpareu que no hi abunde.

  Ara que Fuster és ja carn curricular per a prestigiosos forenses universitaris i que s'ha esvaït en gran part la ultratjant campanya de difamació permanent que el va perseguir en vida, és el moment per a què els escriptors actuals fem amb ell el que s'ha de fer amb els predecessors (a més de matar-los, si convé): dialogar-hi, integrar-los en una cadena de referents propis, donar-los la vida que no podran ja insuflar-hi els erudits ni els més esforçats taxidermistes.

  Rumiant tot això me'n vaig anar de la millor terreta del món, no sense abans compartir amb Joan Borja un esplèndid arròs d'espinacs i aladrocs a l'imprescindible Hotel San Miguel d'Altea, i participar després, en una nodrida sobretaula, en el programa de ràdio Café Montcau, que regeix el mateix Borja. Alacant, al final de la vesprada, era una promesa de vida intensa, un esclat de primavera instantània que convertia aquest tros de país en el petit oasi perpetu que fascina els estrangers. Gràcies als meus amfitrions, però, jo em vaig sentir menys estrany en aquest peculiar paradís. I vaig poder exhibir, com a únic salconduit acceptable per al viatge, la vella i esparracada confiança en la literatura. Laus Deo.

Hay 2 Comentarios

►►►ELIMINAR LA GRASA ABDOMINAL Es + FÁCIL De Lo Que Piensas Si Sigues Estos 3 Pasos:
http://su.pr/2we2i5

Tu país necesita tu ayuda en un nuevo juego de estrategia militar, economía y política online. Registrate en gratis en [ http://bit.ly/123Estra ] desde tu navegador.

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal