Tornen els clàssics (breu lliçó d'ortografia moral)

  Tornen els clàssics. Se n'havien anat mai? Els clàssics: Francisco Camps, Carlos Fabra. El Tribunal Suprem revisarà l'absolució de Camps en abril; quant a Fabra, la compareixença davant un jutge s'anuncia finalment -deu anys després- per a la tardor.

  El problema no és la corrupció. El problema és que, com que als presumptes corruptes del sud d'Europa els resulta tan barata la corrupció, no acabarem mai de llevar-nos-els de damunt. A u li agradaria que el sistema judicial funcionara. No és el cas. Ja he contat en un altre lloc la il·lusió que em va fer ser inclòs, fa tres o quatre anys, en la llista de candidats a jurat del partit judicial de Nules. No hi havia cap perill, supose, que em veiera involucrat en un hipotètic judici a Carlos Fabra. Escriure als periòdics és un motiu tipificat d'exclusió d'un jurat, però no era aquest el motiu. El problema és que els jutges es succeïen, a Nules, i el somriure de Fabra era cada vegada més triomfal, més sibil·lí, més obscé. Deu anys després, Fabra podria haver trobat en el magistrat Jacobo Pin sabata definitivament del seu peu. Veurem.

Imatge: El Mundo.

  I què dir, en fi, de Francisco Gürtel Camps? La seua rialla alopècica és la icona més exacta dels anys daurats del balafiament al País Valencià. Es balafiava en A i es balafiava en B, ja m'enteneu. Un jurat popular -ai!- va dictaminar que Camps era innocent i virginal. El diari El Mundo va publicar, llavors, un antològic reportatge sobre el veredicte d'aquest jurat. Nou persones amb molta pietat van avalar un acta farcida d'errors ortogràfics inenarrables: manca d'accents, confusió de v i b, anacoluts....

  Adduïreu que una falta d'ortografia se li pot escapar a qualsevol. I això és molt raonable (jo mateix em posaré com a exemple: sovint escric ràpid i els teclats dels ordinadors els carrega el dimoni). Però no estem parlant d'una excepció: estem parlant d'un mètode regular de violentar la llengua de Cervantes. Les errades ortogràfiques habituals, al capdavall, són el reflex d'una ànima incompleta, les màcules en el rostre d'un Dorian Gray deficientment alfabetitzat.

  L'acta del jurat popular que va absoldre Camps és la metàfora més exacta d'un estat d'opinió. Quan la pregunta "I tu què faries?", xiuxiuejada en veu baixa amb la mà davant de la boca i una espurna de xuleria als ulls, és tot el que certa mena de gent ha de comentar sobre la corrupció, llavors ja hem begut oli.

  Ara Camps i Fabra s'hauran d'enfrontar a jutges togats i fiscals experimentats. Serà prou garantia?                                   [Espai en blanc col·locat com a mesura d'un raonable escepticisme...]

Manuel Vicent o la frase feliç

Hi ha escriptors que dominen el difícil art de l’adjectiu. D’altres són especialistes a muntar escenes evocadores, llargament vessades al llarg de pàgines d’una novel·la interminable. Entre aquests dos extrems –els uns arrecerats en la brevetat del sintagma, els altres fruint amb el domini del paràgraf- hi ha un terme mitjà que consisteix a saber arrodonir una bona frase, una sentència rotunda i definitiva que condense tot el saber del món en la mínima quantitat de paraules. Manuel Vicent és un bon exemple dels escriptors-frase.

Joan Antoni Vicent, Manuel Vicent i Joan Garí, Castelló, juny del 2012 (Foto: Carme Ripollés)

  Ell és perfectament conscient de les seues qualitats, i per això es dedica a explicar-nos la vida en períodes breus però sucosos, farcits d’una veritat irrebatible. En Mitologías, el seu últim llibre fins al moment, escriu al final d’un retrat de Billy Wilder: “Més enllà d’Auschwitz, en aquest món u ha vingut a divertir-se i enfonsar amb la punta del dit l’oliva cap al fons del martini, mentre resumeixes el món i l’existència amb una frase feliç”. De frases d’aquest tipus –felices, però de cap manera insubstancials- en podem trobar moltes a la seua obra. Bon fill del seu segle, Vicent s’ha format literàriament com a periodista. Fa molts anys que és el columnista estrella del diari El País. Molts lectors acudeixen cada diumenge al seu reclam en la contraportada del periòdic com fan els fidels, als països islàmics, al  crit del muetzí. Allí, entre els estrets marges d’un article de premsa, ha aprés a sintetitzar el pensament i a verbalitzar-lo sense fullaraca ni additius innecessaris. Alhora, i com de pasada, ens ha deixat la seua definició del segon ofici més vell del món: “Periodista és aquest tipus que escriu a tota velocitat de coses que generalment ignora i ho fa de nit i la majoria de les vegades cansat o borratxo i que, no tenint talent per a ser escriptor ni coratge per a ser policia, es queda només en un xafarder o un simple confident”.
  La seua història comença en un moment indeterminat de principis de la dècada dels 60, quan arriba a Madrid amb una maleta carregada de llibres i un cap ja desintoxicat de la immundícia doctrinària de la dictadura. Havia nascut a la Vilavella l’any 1936. La Vilavella és un llogarret de la Plana de Castelló arrapat als contraforts orientals de la serra d’Espadà. Ací es va aturar el front al juliol del 1938, quan Manuel tenia tot just dos anys. Els franquistes es dirigien cap a València; la IV Divisió de Navarra baixà de la muntanya i ocupà el poble. El dia 7, quan els feixistes hi disparaven els darrers trets, un resquill de metralla va penetrar en casa dels avis de Vicent i va partir en dos un fruiter que hi havia sobre la taula. L’olla on es coïa el potatge del dinar va quedar foradada. Aquell dia la Vilavella va tornar a formar part de l’Espanya eterna i l’àvia Roseta, amb tota la barra, va anunciar solemnement “Avui no dinem”.
  Més de seixanta anys després Manuel Vicent rememora aquell record induït de la seua més tendra infància en un dels seus llibres més personals, Verás el cielo abierto. Té al damunt de la taula de la cuina, a sa casa de Dénia, aquell fruiter vulnerat, on reposen els mateixos codonys que va pintar Zurbarán. El recipient de la memòria és tan fràgil com això i l’escriptor simplement en poua vivències, sensacions, sentits per a l’animal de records en què ha acabat convertint-se.
  Érem a Madrid, però. Després de llicenciar-se en Dret a València, el jove Vicent prova d’estudiar Periodisme a la capital de l’Estat. En aquell temps Madrid era el centre de l’imperi provincià de Franco, un territori mental on no eixia mai el sol. Entre València i Madrid, tanmateix, el dilema era de fàcil solució. La València de l’època era una barriada miserable que el riu Túria tot just acabava de negar amb la brutalitat de la natura insolent. Faltava molt poc per a què Joan Fuster dinamitara l’atmosfera somorta d’aquella ciutat i d’aquell país somnolents amb dos llibres emblemàtics, de la publicació dels quals tot just hem commemorat el cinquantenari: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians (1962). La polèmica, però, ja va trobar l’autor de Ángeles o neófitos instal·lat a la Villa y corte. Molts anys després, Manuel Vicent rememoraria aquells anys davant per davant del propi Fuster, mentre compartien sengles whiskies en got llarg. Joan Fuster era “el papa de les lletres valencianes” i Manuel Vicent la glòria de la literatura de la Transició… en castellà. Segons aquest darrer, Fuster el va mirar per damunt de les ulleres, va escoltar la seua argumentació amb la sornegueria irònica habitual i el va absoldre urbi et orbi amb només vuit mots: “Tu escrius en castellà però penses en valencià”.
  Manuel Vicent, en efecte, ha desenvolupat la pràctica totalitat de la seua obra literària en castellà. Però el diagnòstic de Fuster era correcte, perquè Vicent és un d’aquests catalanoparlants profunds que ni tant sols poden traure’s de damunt l’accent després d’haver viscut mig segle a Madrid. En realitat, els grans escriptors valencians castellanoescrivents del segle XX van adoptar actituds diferents respecte al català. Blasco Ibáñez va escriure les seues primeres narracions en aquest idioma, tal com l’havia mamat del seu mentor Constantí Llombart, però de seguida es va passar irreversiblement a l’espanyol. Per a Azorín, en canvi, el valencià era simplement l’idioma pintoresc dels criats, a la casa familiar del seu Monòver natal, i potser una fragància que s’adeia amb la visió pairal dels ametlers en flor. Gabriel Miró, en la mateixa línia, tot just recollia algun fraseig expressiu del vernacle dels pobles que anava recorrent, sense dubtar mai que el seu autèntic idioma literari havia de ser el castellà. Per a la generació de Vicent, en tot cas, aquesta actitud diletant ja era insostenible. Producte del convenciment, o de la mala consciència –o potser simplement per una necessitat estilística imperiosa-, el nostre escriptor assajaria en Contra Paradís (evocació de la infància a la Vilavella) la seua única incursió en la literatura en llengua catalana.
  I tanmateix hi ha alguna cosa irrevocablement valenciana en l’obra i la filosofia vital de Manuel Vicent. A pesar de la glòria, dels premis, de la fama i del reconeixement, al seu document d’identitat, fins que va deixar de consignar-s’hi la professió, s’identificava com a “llaurador”. El seu pare, jutge terrible, de faiçons veterotestamentàries, va ser un terratinent a l’època daurada del comerç de la taronja. La terra va quedar incrustada en un plec de l’anima de Vicent, i és aquest el moll que salta a la més mínima pressió. “Tota la meua filosofia –ha escrit- es redueix al fet que la crueltat de la història, la imbecilitat humana i les urpades de la natura no m’enceguen fins al punt d’ignorar que aquest és el moment idoni per a plantar les albergínies”.
  La frase –feliç!- ve a recordar-nos, així, com els valencians tenim la terra en l’horitzó i en el retrovisor, i per això hi ha tants valencians que estimem Josep Pla. També en Manuel Vicent hi ha vestigis evidents de l’influx planià, perquè ningú nascut al frontispici d’una guerra i amamantat amb les privacions de la postguerra ha deixat de valorar després cada aliment com un regal eucarístic. En Comer y beber a mi manera, el seu homenatge a la cuina mediterrània, confessa: “La millor recepta de cuina és aquesta sensació que els pobres anomenen fam i els rics apetit”.
  He tingut la sort de compartir alguns àpats amb ell i sé de què parle. Observar com menja i què menja una persona et diu més de la seua personalitat que les obres completes del provecte doctor Sigmund Freud. Mentre s’espera la paella ritual, els comensals degusten algun fruit de la mar, preferentment un llobarro salvatge capturat a les envistes abismals del Montgó, o unes gambes roges de Dénia. Vicent lloa cada aliment com si no es tractara d’un simple àpat, sinó d’una solemne eucaristia. Després ve la paella; si el cuiner o la cuinera ha seguit la recepta canònica, la que consigna don Martí Domínguez en Els nostres menjars –que és, i no per casualitat, la que ha fet ma mare tota la vida-, els comensals estaran d’enhorabona. D’una manera o altra, però, cadascú dirà la seua i la paella es convertirà, amb sort, en literatura.
  Amb paella o sense, Manuel Vicent és un tipus notòriament sociable. La timidesa congènita el dota d’un aire elusiu en la distància curta, però això només és una primera impressió. No hi ha res que li agrade més que compartir un aperitiu amb uns amics. Si ha de ser en públic, això tindrà lloc inexorablement en el café Gijón. Ell ha fixat la poètica definitiva d’aquest establiment de Madrid, el punt de partida cap a Ítaca d’un seguit d’actors, desnonats o triomfadors, en la comèdia de la vida. Molts dels seus articles, molts dels seus llibres, han tingut un principi com a esborrany, com a gargot brodat en una tovallola de paper sobre una taula d’aquesta cafeteria mítica.
  Durant molts anys Manuel Vicent ha servat una mateixa apariència. L’alopècia, molt matinera, li va aclarir l’òval pronunciat del crani i ell, per a compensar, es va deixar una barba de segall amb què s’assembla a un hipotètic capità Ahab de tornada de la ruta de totes les balenes. Aquest cap seu el va definir una ministra de Cultura –Carme Alborch- com “el més bonic, per dins i per fora”, que ella havia conegut. És un cap d’estàtua grega, un esbós de Policlet amb tot el pèl concentrat a la barbeta. Per a compensar, les seues mans són de mestre d’escola, o de pianista descregut de Chopin. En alguna fotografia de solapa se l’ha vist amb un barret de palla, com un collidor de taronja que alfarrassa la collita mentre espera que s’eixugue l’aiguatge.
  L’herència clàssica és essencial en el pensament de Manuel Vicent. Com molts, està convençut que la dissort més gran d’Europa va ser l’adveniment del cristianisme. El monòton-teisme (el mot és de Nietzsche), en liquidar tots els déus pagans, va instaurar una moral avorrida que, conforme s’excitava més i més en matèria sexual, anava sumint Europa en una profunda letargia civilitzatòria. Tota l’obra de Vicent es podria resumir en aquest títol: A favor del placer. Com tots els martiritzats amb la sobredosi de religió obligatòria en la duríssima postguerra, Vicent és un escèptic partidari de la Il·lustració i de la vida eterna conquistada a cada instant amb la sensació dels capcirons: “Sempre he somiat que una manera elegant d’acabar amb aquest ball seria seure en un balancí blanc amb un barret de palla junt al Mediterrani i guardar un silenci definitiu durant molts anys mirant l’horitzó sense moure una pestanya”.
  Abans de la mort, però encara se li han de reclamar moltes coses a la vida. Sintonitze força, en tot cas, amb el seu model de maduresa, la seua recepta per a convertir el final de tots els viatges en un “Terra a la vista” permanent: “Prendre oli d’oliva, caminar descalç sobre la sal, navegar en aigües de dolcesa i no desitjar res sinó amics i ensalades d’api”. Per a dur a terme aquest programa de govern cal transformar les metàfores del cristianisme en hemisferis de pasta purament literària. Entre l’infern de la modernitat, que sense dubte és Nova York, i el paradís possible que podria ser el món mediterrani (aquest amenaçat mar interior), es poden viure diverses vides alternatives, però totes venen a resumir-se en una en què quan arribem a Ítaca i veiem Penèlope ens entren unes ganes irresistibles de tornar a marxar.
  Sospite que al propi Manuel Vicent no li agradarà el meu retrat. Ell ja ha deixat dit que “el llorer té dos destins: el cap de l’heroi o l’estofat”, i on hi haja un gloriós estofat que ens deixen en pau tots els heroismes. Però seria injust no reconèixer el mestratge que ha suposat per als escriptors valencians –fins i tot per a aquells que, com jo, hem desenvolupat la nostra obra en català- la seua prosa elegant i concisa, la seua recerca constant de la perfecció estilística.
  Ell ens ha ensenyat, a tots els qui vam crèixer embriagats per l’aroma de la tarongina, que és en el camp dels sentits on hem de buscar el nostre material literari, per a després poder resumir-lo en la felicitat conceptual d’una sentència curta: “L’única saviesa consisteix a dividir la vida en dies i hores per a extraure’n de cada una una victòria concreta sobre el dolor i una culminació del plaer que et regale”. Amén.

[Amb aquest text vaig guanyar el premi de Retrat Literari a la 49ª edició del Premis Recull de Blanes, atorgats el 10-3-2013]

Estellés a Borriana: places, carrers e delitables horts

  No havia pogut vore a València l'exposició que l'AVL ha dedicat a Vicent Andrés Estellés, proclamat Escriptor de l'Any. He pogut enxampar-la, finalment, a Borriana, al Centre de Cultura La Mercè. Els bons ofici del seu comissari, Josep Palomero, i del propi ajuntament han provocat no només que els borrianencs puguen fruir aquests dies de falles d'uns panells aclaridors sobre la vida i l'obra del nostre gran poeta, sinó que també s'hi haja afegit la magnífica iniciativa de col·locar versos d'Estellés a les façanes de tots els edificis públics.

Façana Centre Cultural La Mercè de Borriana. Foto: Joan Garí.

    Ara pots acostar-te a l'ajuntament, al teatre, a la piscina o al mercat central i descobrir els versicles apassionats de qui va saber fer-se portaveu d'un poble sense abaratir la qualitat de la seua dicció. Res més oportú, a les portes del mercat, que descobrir aquells versos ja famosos que vaig llegir per primera vegada, entre divertit i fascinat, en l'Antologia general de la poesia catalana de Castellet i Molas (MOLC):

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires...

  Aquella celebració eucarística del pimentó (la pebrera, com diem a Borriana) suposava un xoc brutal quan venies de llegir les primmirades composicions noucentistes d'abans de la guerra i fins i tot en el seu propi context -la poesia dita "realista"- destacava com un crit de vida sobre un pergamí rescatat del fons dels segles.

  Estellés és molt Estellés i m'alegre que l'amic Dominic Keown estiga ara traduint-lo a l'anglés, per a donar-li la categoria internacional que mereix. És difícil trobar, en la poesia europea contemporània, un estil tan poderós i genuí com l'estellesià. Per això retrobar els seus versos als carrers de Borriana ha arribat a emocionar-me. Tot i això, per a què l'homenatge haguera estat complet, suggeriré als organitzadors que potser s'hauria d'haver agafat alguns dels xavals que fan habitualment grafitis a la localitat per a repartir-los ecumènicament, acluclant l'ull, les obres del poeta. Res li haguera agradat tant al propi interfecte que poder llegir versos seus als murs i les tàpies, com en el principi de Testament mural:

El teu nom i el meu nom escrits a la paret...

  Estellés ens va ensenyar que, per a ser universal, s'ha d'estar fermament radicat en una circumstància local. Fins i tot al damunt del pinacle del Empire State Building, a 443 metres del sòl, no estàs més que sobre un lloc concret. Aquesta lliçó només l'entenen els grans autors de debò. Per això n'hi ha qui creu que per a ser un gran artista cal emigrar a Nova York -o a París, o a Londres o a Barcelona. A tots aquests llocs s'ha d'anar, però se n'ha de tornar. Per a aportar alguna cosa al món has de conéixer i cantar, com Estellés, els carrers, les places i els delitables horts del teu poble.

  Ara el fruim a Borriana. Tant de bo tot al llarg del país -el país que ell tant va estimar- en puguen també disposar.

 

Alacant, una jornada particular

  La setmana passada vaig anar a Alacant. M'hi esperaven per a parlar de Viatge pel meu país i no podia decebre'ls. La secció de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant (UA) dedica una atenció constant als escriptors actuals, una atenció que no sol ser habitual als ambients filològics. En la majoria dels departaments del ram, la figura de l'escriptor no interessa excepte quan ja ocupa un confortable nínxol al cementeri. L'escriptor viu, en aquests ambients, és un personatge perillós, que guarda a la seua butxaca l'instrument més imprevisible i desconcertant per a l'Acadèmia: la ploma amb què, en el moment menys pensat, pot escriure un nou llibre.

Fotografia: Joan Antoni Vicent

  A Alacant, però, gent com Enric Balaguer, Ximo Espinós o Joan Borja (i la resta del departament que dirigeix Carles Segura) han convertit el seu camp d'investigació i d'anàlisi (la prosa assagística contemporània) en un referent que depassa amb escreix els curts límits dels interessos curriculars. Ells han sabut comprendre bé que el dietarisme i el diarisme informa una de les millors vetes de l'aportació de la nostra literatura a la modernitat, i hi han actuat en conseqüència. Fint i tot, en alguns casos, no s'han estat de saltar la tanca, quan ha convingut, i ens han regalat alguns assajos literaris de collita pròpia (com els que ja ha publicat Balaguer o com el que publicarà imminentment Borja), perquè ja se sap que és millor una bona pràctica que mil alambinades teories.

  Paradoxalment, aquest saludable interés teòric i pràctic el duen a terme en un context tristament advers. A la UA -aquesta antiga base aèria bellament transformada en un campus arquitectònicament modèlic- se sent parlar valencià amb normalitat, però a la ciutat que la nodreix en part el percentatge de la gent que usa habitualment el nostre antic i noble idioma ja és només del 8%. A la capital de l'Alacantí, dissortadament, el català és una "llengua interrompuda", per usar l'expressió de qui ha estudiat de manera més exhaustiva i convincent el fenomen, el professor Brauli Montoya. L'aspecte més inquietant del cas seria esbrinar si el cas d'Alacant és una excepció o una sinistra bestreta. Però això és un altre tema.

  És curiós com encara ara, en parlar de Joan Fuster, has de partir desfent l'embolic d'una enorme teranyina de malentesos i de mistificacions hagiogràfiques. Al capdavall, el seminari on participava duia per títol "De El País Valenciano de Joan Fuster (1962) a Viatge pel meu país de Joan Garí (2012). Clixés populars, ideologia i literatura de viatges mig segle després d'un clàssic modern", així que em vaig creure en l'obligació de començar plantejant al meu públic algunes obvietats. Els vaig explicar, per exemple, que no cometeren l'error de començar la lectura de Fuster, cas que hi foren neòfits, per Nosaltres, els valencians. En un país normal, Nosaltres... seria només un refregit de dades històriques i sociològiques, amb molt interessants aportacions personals i, a estones, la presència del poderós estil de l'autor. Però el seguit d'infames odis africans que va segregar la proposta fusteriana va convertir el seu llibre, de retruc, en un símbol intangible, la bíblia portàtil d'un moviment nacional tràgicament escapçat en la Transició.

  Fuster, però, no era sociòleg, ni historiador ni polític. Podia fer de tot això si convenia -i sovint li convingué. Però ell era, fonamentalment, un escriptor, i per això El País Valenciano (intitulat, en la versió catalana de les Obres Completes, Viatge pel País Valencià) és un dels seus grans llibres. I és dur explicar a certes ànimes càndides, en efecte, que Fuster va ser també un gran escriptor en castellà, sense que això siga cap impediment per a respectar la seua profunda voluntat d'incardinar-se en les lletres que considerava pròpies, i on ha conquistat ja un pòdium d'honor.

  I amb aquestes alforges, i després d'aquest llarg preàmbul, vaig passar a parlar a aquell auditori atent i un poc atònit del meu propi viatge, mig segle després del de Joan Fuster. Però com això ja està contat al llibre en qüestió, em disculpareu que no hi abunde.

  Ara que Fuster és ja carn curricular per a prestigiosos forenses universitaris i que s'ha esvaït en gran part la ultratjant campanya de difamació permanent que el va perseguir en vida, és el moment per a què els escriptors actuals fem amb ell el que s'ha de fer amb els predecessors (a més de matar-los, si convé): dialogar-hi, integrar-los en una cadena de referents propis, donar-los la vida que no podran ja insuflar-hi els erudits ni els més esforçats taxidermistes.

  Rumiant tot això me'n vaig anar de la millor terreta del món, no sense abans compartir amb Joan Borja un esplèndid arròs d'espinacs i aladrocs a l'imprescindible Hotel San Miguel d'Altea, i participar després, en una nodrida sobretaula, en el programa de ràdio Café Montcau, que regeix el mateix Borja. Alacant, al final de la vesprada, era una promesa de vida intensa, un esclat de primavera instantània que convertia aquest tros de país en el petit oasi perpetu que fascina els estrangers. Gràcies als meus amfitrions, però, jo em vaig sentir menys estrany en aquest peculiar paradís. I vaig poder exhibir, com a únic salconduit acceptable per al viatge, la vella i esparracada confiança en la literatura. Laus Deo.

Tres notes en la mort de Pepe Sancho

  Nota 1ª. En un obituari d'urgència, se m'ocorre que Pepe Sancho m'agradava per una circumstància extraprofessional. A més d'un bon actor, era també un tipus que solia parlar clar, i no es callava les opinions per més políticament incorrectes que pogueren ser. Confessaré que no solia estar d'acord amb la seua manera de pensar, però m'admirava la fermesa coratjosa amb què la manifestava. En un país on la majoria dels que tenen tribunes públiques solen aprofitar-les simplement per a reproduir els corresponents mots d'ordre oficials -la consigna nostra de cada dia, de dretes o d'esquerres-, és d'admirar que algú nade contra corrent, sense por a les conseqüències. És obvi que el que necessitem cada vegada més és gent com Pepe Sancho, perquè fa temps que el cristall espriuà de la veritat s'ha esmicolat i reconstruir-lo requereix tractes amb l'autèntica llum.

  Nota 2ª. No fa tant de temps que es considerava normal que les persones amb projecció pública aprofitaren la seua audiència per a fer de portaveus d'un cert estat d'opinió col·lectiu. La figura de l'"intel·lectual compromés", però, ha passat directament al bagul de les andròmines, quan no ha esdevingut una perillosa recialla que posa en qüestió el precari equilibri del sistema. Ara no ja els intel·lectuals, sinó qualsevol ciutadà del carrer és considerat sospitós pel fet de no suportar amb la boca tancada les salvatjades que es perpetren en nom de la civilització occidental i els seus "dolorosos progressos" (Lord Dragui dixit). A l'endemà de la mort de Sancho, com aquell qui diu, el fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, era fulminantment destituït per expressar en veu alta una obvietat: que una consulta pel dret a decidir dels catalans és perfectament legítima ja que, en definitiva, "cal possibilitar que el poble expresse el que vol".

  Rodríguez Sol era tan conservador com Pepe Sancho i, tanmateix, no feia més que dir el que molts demòcrates pensen, tot i que sovint ho callen. Si parlar clar és un delicte -si dir el que realment penses acaba sent un crim- doncs que es lleven ja la careta i que tornen a l'esperit de l'Alzamiento Nacional. Alguns, em tem, ja hi són...

  Nota 3ª. Un actor, finalment, és un rostre. I el de Pepe Sancho s'havia convertit amb el temps en aquesta faç senatorial que vam poder fruir en la sèrie Crematorio. Sense abandonar la bellesa insolent que encara atresorava, la cara de Sancho es modulava amb una barba més esculpida que brollada, tot perfilant un caire petri, perfectament escultòric. És amb aquest rostre -a la fi convertit en màscara mortuòria- que el nostre actor ha penetrat en l'última morada, un poc com el qui accepta el paper definitiu en la pel·lícula de l'eternitat.

  Sense barba, Pepe Sancho semblava més jove del que realment era, però llavors podia sorprendre'ns, una vegada més, interpretant un paper tan difícil com el del cardenal Tarancon, ple de matisos subtils i de rigor alié a l'Acthor's Studio. A la vora d'algun núvol impossible, potser don Vicent i Pepe mantinguen ara una conversa etèria, en un últim duel de personalitats irrepetibles. Descanse en pau.