Tres notes en la mort de Pepe Sancho

  Nota 1ª. En un obituari d'urgència, se m'ocorre que Pepe Sancho m'agradava per una circumstància extraprofessional. A més d'un bon actor, era també un tipus que solia parlar clar, i no es callava les opinions per més políticament incorrectes que pogueren ser. Confessaré que no solia estar d'acord amb la seua manera de pensar, però m'admirava la fermesa coratjosa amb què la manifestava. En un país on la majoria dels que tenen tribunes públiques solen aprofitar-les simplement per a reproduir els corresponents mots d'ordre oficials -la consigna nostra de cada dia, de dretes o d'esquerres-, és d'admirar que algú nade contra corrent, sense por a les conseqüències. És obvi que el que necessitem cada vegada més és gent com Pepe Sancho, perquè fa temps que el cristall espriuà de la veritat s'ha esmicolat i reconstruir-lo requereix tractes amb l'autèntica llum.

  Nota 2ª. No fa tant de temps que es considerava normal que les persones amb projecció pública aprofitaren la seua audiència per a fer de portaveus d'un cert estat d'opinió col·lectiu. La figura de l'"intel·lectual compromés", però, ha passat directament al bagul de les andròmines, quan no ha esdevingut una perillosa recialla que posa en qüestió el precari equilibri del sistema. Ara no ja els intel·lectuals, sinó qualsevol ciutadà del carrer és considerat sospitós pel fet de no suportar amb la boca tancada les salvatjades que es perpetren en nom de la civilització occidental i els seus "dolorosos progressos" (Lord Dragui dixit). A l'endemà de la mort de Sancho, com aquell qui diu, el fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, era fulminantment destituït per expressar en veu alta una obvietat: que una consulta pel dret a decidir dels catalans és perfectament legítima ja que, en definitiva, "cal possibilitar que el poble expresse el que vol".

  Rodríguez Sol era tan conservador com Pepe Sancho i, tanmateix, no feia més que dir el que molts demòcrates pensen, tot i que sovint ho callen. Si parlar clar és un delicte -si dir el que realment penses acaba sent un crim- doncs que es lleven ja la careta i que tornen a l'esperit de l'Alzamiento Nacional. Alguns, em tem, ja hi són...

  Nota 3ª. Un actor, finalment, és un rostre. I el de Pepe Sancho s'havia convertit amb el temps en aquesta faç senatorial que vam poder fruir en la sèrie Crematorio. Sense abandonar la bellesa insolent que encara atresorava, la cara de Sancho es modulava amb una barba més esculpida que brollada, tot perfilant un caire petri, perfectament escultòric. És amb aquest rostre -a la fi convertit en màscara mortuòria- que el nostre actor ha penetrat en l'última morada, un poc com el qui accepta el paper definitiu en la pel·lícula de l'eternitat.

  Sense barba, Pepe Sancho semblava més jove del que realment era, però llavors podia sorprendre'ns, una vegada més, interpretant un paper tan difícil com el del cardenal Tarancon, ple de matisos subtils i de rigor alié a l'Acthor's Studio. A la vora d'algun núvol impossible, potser don Vicent i Pepe mantinguen ara una conversa etèria, en un últim duel de personalitats irrepetibles. Descanse en pau.

Comments

[Publicado por: ▲▲▲BLOG TECNICAS BAJAR DE PESO▲▲▲]

▲▲▲SORPRENDENTE VIDEO Revela Como BAJAR 15KG AL MES ¡¡SIN DIETA!!.
Tu HIGADO es la CLAVE.
▲▲▲ Mira el video aquí: http://su.pr/2we2i5

[Publicado por: Serpico]

Tu país necesita tu ayuda en un nuevo juego de estrategia militar, economía y política online. Registrate en gratis en [ http://bit.ly/123Estra ] desde tu navegador.

[Publicado por: http://wikisabios.blogspot.com]

genial http://goo.gl/fb/bGzUx