Dins

  Divendres passat el vaig passar a la presó. En els últims anys he anat a llocs molt diferents a parlar dels meus llibres, amunt i avall, davant auditoris grans o menuts, amb més o menys profit. Divendres, però, vaig tindre l'oportunitat de fer una xarrada diferent -radicalment diferent. Convidat per l'EPA Victoria Kent, del centre penitenciari Castelló 1, vaig participar en una jornada inoblidable davant els interns de la més antiga presó de la capital de la Plana.

  Victoria Kent, militant del Partit Radical Socialista, va ser directora general de presons durant la Segona República. Fou una de les primeres dones llicenciades en Dret als anys 20, i la primera al món a intervindre professionalment davant un Consell de Guerra. Hi va defensar amb èxit, l'any 1930, Álvaro de Albornoz, membre del Comité Revolucionari Republicà. Que una Escola de Persones Adultes radicada en una presó porte, avui dia, el seu nom és un fet que em meravella i em conhorta. I si em conviden a parlar-hi, no podia dir que no.

  La jornada s'havia pautat amb un rigor admirable. En la primera part de l'acte, els presos recitaven poemes de Vicent Andrés Estellés. Va ser bonic sentir aquells rudes homenassos (també algunes dones) invocant les procacitats tendres d'Estellés. Hi van connectar de manera natural, fins i tot amb emoció. Alguns presos, amb les mans fermament entrellaçades amb les seues parelles, escenificant l'atmosfera pètriament sensual de "Testament mural", assistien a una lectura tumultuosa i festiva, com en una aula de Primària.

  En la segona part, els interns, que havien llegit alguns llibres meus, em van sotmetre a un interrogatori de primer grau. També un escriptor -els vaig explicar- és un pobre home, presoner d'unes poques obsessions, amarrat a una faena solitària i extremadament rutinària -però és lliure, i la llibertat és una condició i una garantia per al seu ofici. Immers en aquell peculiar món, tanmateix, el millor per a l'escriptor és que calle i escolte. Molts dels reclusos eren de la zona, i parlaven valencià. Quan es va donar per clausurada la meua intervenció, vaig tindre ocasió de xarrar amb ells, els protagonistes autèntics de la jornada. Vam deixar de parlar de literatura i ens vam centrar en la vida real.

  Gaspar està pres des del 2008 per temptativa d'homicidi, i m'explica llargament el seu cas: és innocent, i s'està sent injust amb ell. Paco era pastor al Penyagolosa i va acabar freqüentant els més coneguts narcotraficants d'Espanya, com el clan dels Charlines gallecs. Santiago és del Grau i la seua carrera va començar als 8 anys al reformatori; ara compleix condemna per tenència il·lícita d'armes i tràfic de droges i s'escriu amb un tipus de Nules que vol fer un llibre sobre ell. Després se m'acosta Raúl. És el sènior del grup, i no és valencià. Porta vint-i-cinc anys tancat, els set darrers en aquest centre. És una llegenda viva entre els interns (és millor dir "interns" i no "presos", "habitacions" i no "cel"les" o "xabolos", ordenen amb èmfasi els educadors: fins ací han arribat els estralls del llenguatge políticament correcte). Recorda perfectament l'època gloriosa de les presons -els anys 80-, quan hi havia una solidaritat interna i, davant un problema en un centre, es feia vaga a tot arreu. M'ensenya, orgullós, les cicatrius d'aquella vegada que es van tallar tots les venes per a demanar televisió a la cel·la.

  Amb Raúl només hi ha material per a una novel·la gruixuda. El seu delicte: robatori de patrimoni. Assaltava amb nocturnitat les esglésies i catedrals per a fer-se amb còdexs cobdiciadíssims. Per dos d'ells li van arribar a pagar 72 milions de pessetes. Ara llangueix en presó, mentre espera fer els trenta anys reglamentaris per a poder somiar amb la llibertat. Mentrestant, ha conegut 49 presons diferents. A la primera va entrar per homicidi: va disparar -i matar- un home que agredia son pare. Dins li van ensenyar l'ofici de lladre. És així, almenys, com m'ho ha volgut contar.

  Aquestes històries, totes juntes, impressionen, però els seus protagonistes les relaten amb una gran naturalitat i cordialitat. No semblen, tots reunits al saló d'actes del centre, gent perillosa ni agressiva. Tenen bones maneres i n'hi ha de totes les edats i condicions. Per uns pocs mesos, a més, m'he quedat sense coincidir amb un antic conegut: Emilio Pellicer, el Petxina, que ja està fora.

  A Pellicer li tinc carinyo per una circumstància anecdòtica: el meu primer article en El País, publicat el 19 d'abril del 1998, es deia precisament "Sin noticias del Petxina". En aquell temps el xalet de Pellicer, al grup de les Cases de la Breva de Castelló, s'havia convertit en un autèntic triangle de les Bermudes mediàtic. Al seu jardí la policia havia trobat una col·lecció d'ossos tremendament sospitosa. La premsa va començar a parlar del "Jardí dels horrors". Els ossos de Pellicer, en realitat, tenien alguns segles d'antiguitat (el Petxina va transportar-hi la terra amb llogaters incorporats), i els qui havien somiat en un Poltergeist truculent es van quedar amb les ganes. Però Pellicer, això sí, va acabar condemnat per altres crims reals, i s'ha passat mitja vida entrant i eixint de la presó, estiuejant entre reixes.

  S'acaba el matí, però, i ara sóc jo el qui me n'he d'anar. Ha estat una jornada intensa i profitosa. No sé què puguen haver aprés ells de mi: jo, d'ells, he aprés coses fonamentals. I així m'ha agradat consignar-ho.