Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Dire qu'il faudra mourir un jour, Moustaki

Por: | 25 de mayo de 2013

  Dijous, a les 10.25 del matí, el servei d'alertes de Le Monde, tan ràpid i precís com sempre, em comunicava la notícia: "Le chanteur Georges Moustaki est mort jeudi 23 mai au matin, à l'âge de 79 ans à Nice". L'òbit degué produir-se molt poc abans que m'arribara el missatge.

  Amb la música passa que activa les parts més emocionals de les nostres sinapsis. Per això la mort de qualsevol dels fornidors de la banda sonora de la nostra vida no és mai un fet qualsevol, ni un fet asèptic o llunyà. El senyor Moustaki m'ha acompanyat des de l'adolescència i la chanson francesa, com la Nova Cançó -o la Trova cubana, o els folk singers nordamericans-, han edificat lentament aquella part dels meus gustos musicals que s'ha comunicat de manera més natural amb les harmonies celestials de Bach, el piano sublim de Chopin o les meravelloses cordes de Vivaldi.

Georges_moustaki

  La mort de Moustaki no era cap sorpresa, perquè fa anys que patia problemes de salut i tenia la veu massa perjudicada com per a què les seues actuacions en directe no em provocaren un intens patiment. Recorde ara, per exemple, un concert a la plaça de bous de València, en ocasió d'un 25 d'abril, retransmés per TV3. D'això pot fer tranquil·lament quinze o vint anys però ja llavors el cantant d'Alexandria s'ajudava d'un precari fil de veu, com el tresor gastat d'un home que havia fruït intensament de cada dia i de cada cançó, i la vida li havia començat ja a passar la factura.

  Queden les seues cançons, òbviament. Ningú com ell va saber comunicar un estat permanent de felicitat melancòlica, una tristesa joiosa que era exactament la manera de viure -i de crear- més civilitzada que conec. Moustaki fou, també, un supervivent de l'esperit dels anys 60, eixa època que ara tothom se sent autoritzat a blasmar, com si no haguera sigut res més que un aplec sorollós de jovenassos fills de papa que aspiraven a canviar el món sense pagar-ne cap preu.

  En realitat, els anys 60 van ser la darrera etapa de la nostra contemporaneïtat en què els sectors més dinàmics de la societat es van atrevir a pensar el futur com un horitzó de possibilitats tan generoses com desmesuradament ambicioses. Comparada amb l'època actual, allò va ser un paradís que ara sembla impossible i estratosfèric, però no hauríem de jutjar aquella joventut ara jubilada o ja traspassada pels seus errors, els seus excessos o els seus maximalismes. Aquests van ser tan reals com les seues inspirades intuïcions o el seu sentit innatament progressista.

  De Moustaki recorde també ara un curiós opuscle, Fils du brouillard, on el cantant, que ja era una figura mundialment coneguda, feia de portaveu de la història del seu amic Siegfried Meir. Així ho vaig consignar al meu blog de llibres Ofici de lector: "[Moustaki i Meir] són dos jueus coetanis, l'un nascut a Alexandria i l'altre a Francfort, l'any 1934, amb un dia de diferència. El major és Moustaki, que no s'està de recordar-li sorneguerament la circumstància al més menut: "Tu verras demain quand tu auras mon âge", li fa al seu companyó, amb un capcineig admonitori. Per què el llibre, però? Perquè Siegfried Meir, nascut a Francfort un dia abans que Moustaki, té una història espantosa per contar i mai no s'ha atrevit a fer-ho. El pare fou alemany i la mare romanesa. Tots van ser deportats a Auschwitz quan Romania va ser envaïda per les tropes de Hitler. Hi va morir tota la seua família, però Siegfried va restar viu. Amagat entre els barracots de les dones primer i després tètric habitant de la sala on els bessons esperaven torn per als experiments de Mengele, Siegfrid burla la mort perquè el seu físic i el seu alemany patern cauen en gràcia als SS. "Je me sentais privilégié. Comme un petit roi", confessa. Però no degué ser un tràngol tan senzill. De fet, mig segle després de l'experiència, es veu totalment incapaç de comunicar personalment la seua història i ho ha de fer en forma d'una llarga confessió a Moustaki. Després d'Auschwitz l'esperava un any a Mauthausen, on tot es torna a repetir: els alemanys el respecten (excepte un SS que el perseguia amb la intenció de violar-lo) i ell s'aprofita de la situació. Té la sort afegida, a més, de conèixer-hi un espanyol, Saturnino Navazo, que en endavant li farà de pare adoptiu.

  Mentre tot això s'esdevé a la convulsa i malalta Europa, Moustaki desenvolupa una infància i una adolescència benigna a Alexandria, estudiant al Lycée Français. Molts anys després, Georges i Siegfried es coneixeran com a dos joves cantants debutants i la comunió d'interessos i de personalitats els converteix en amics inseparables. Però hauran de passar molts anys fins que Meir s'atrevisca a contar la seua experiència concentracionària, la transcendència de la qual convenç Moustaki que ha de ser publicada. D'aquí naix Fils du brouillard, és a dir, Fill de la boira (el títol és una referència als Nibelungs). Una història commovedora, emotiva, que no deixa el lector indiferent, perquè no es pot assistir a confessions com la següent sense un bri d'identificació: "Je me sens toujours pas intégré dans la vie normale. Les camps de concentration m'ont rendu prématurément blasé, m'ont fait perdre tout sentiment violent de peur, d'amour ou de joie".

  L'home que parla així, l'home que encara ara no pot parlar en alemany sense pensar en tot el que va passar entre aquella filferrada, o que milita en un ateisme virulent perquè no pot creure en cap Déu de llavors ençà, l'home que ens revela aquests sentiments és l'Home del seu temps, i escoltar la seua història és un deure que tenim tots els seus contemporanis".

  Ara, finalment, la mort -vestida de la manera més seductora- ha vingut a visitar també Moustaki, i l'haurà trobat segurament mormolant els versos d'alguna de les seues cançons, on ja va preveure aquest dia:

Dire qu'il faudra mourir encore
Moi qui suis souvent déjà mort
Oui mort d'amour et de plaisir
De quoi pourrais-je mieux mourir

 À votre santé, Georges. Que hageu trobat el paradís que sempre vau tindre a dins del cap i a la punta dels vostres prodigiosos dits.

 

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal