Dire qu'il faudra mourir un jour, Moustaki

  Dijous, a les 10.25 del matí, el servei d'alertes de Le Monde, tan ràpid i precís com sempre, em comunicava la notícia: "Le chanteur Georges Moustaki est mort jeudi 23 mai au matin, à l'âge de 79 ans à Nice". L'òbit degué produir-se molt poc abans que m'arribara el missatge.

  Amb la música passa que activa les parts més emocionals de les nostres sinapsis. Per això la mort de qualsevol dels fornidors de la banda sonora de la nostra vida no és mai un fet qualsevol, ni un fet asèptic o llunyà. El senyor Moustaki m'ha acompanyat des de l'adolescència i la chanson francesa, com la Nova Cançó -o la Trova cubana, o els folk singers nordamericans-, han edificat lentament aquella part dels meus gustos musicals que s'ha comunicat de manera més natural amb les harmonies celestials de Bach, el piano sublim de Chopin o les meravelloses cordes de Vivaldi.

  La mort de Moustaki no era cap sorpresa, perquè fa anys que patia problemes de salut i tenia la veu massa perjudicada com per a què les seues actuacions en directe no em provocaren un intens patiment. Recorde ara, per exemple, un concert a la plaça de bous de València, en ocasió d'un 25 d'abril, retransmés per TV3. D'això pot fer tranquil·lament quinze o vint anys però ja llavors el cantant d'Alexandria s'ajudava d'un precari fil de veu, com el tresor gastat d'un home que havia fruït intensament de cada dia i de cada cançó, i la vida li havia començat ja a passar la factura.

  Queden les seues cançons, òbviament. Ningú com ell va saber comunicar un estat permanent de felicitat melancòlica, una tristesa joiosa que era exactament la manera de viure -i de crear- més civilitzada que conec. Moustaki fou, també, un supervivent de l'esperit dels anys 60, eixa època que ara tothom se sent autoritzat a blasmar, com si no haguera sigut res més que un aplec sorollós de jovenassos fills de papa que aspiraven a canviar el món sense pagar-ne cap preu.

  En realitat, els anys 60 van ser la darrera etapa de la nostra contemporaneïtat en què els sectors més dinàmics de la societat es van atrevir a pensar el futur com un horitzó de possibilitats tan generoses com desmesuradament ambicioses. Comparada amb l'època actual, allò va ser un paradís que ara sembla impossible i estratosfèric, però no hauríem de jutjar aquella joventut ara jubilada o ja traspassada pels seus errors, els seus excessos o els seus maximalismes. Aquests van ser tan reals com les seues inspirades intuïcions o el seu sentit innatament progressista.

  De Moustaki recorde també ara un curiós opuscle, Fils du brouillard, on el cantant, que ja era una figura mundialment coneguda, feia de portaveu de la història del seu amic Siegfried Meir. Així ho vaig consignar al meu blog de llibres Ofici de lector: "[Moustaki i Meir] són dos jueus coetanis, l'un nascut a Alexandria i l'altre a Francfort, l'any 1934, amb un dia de diferència. El major és Moustaki, que no s'està de recordar-li sorneguerament la circumstància al més menut: "Tu verras demain quand tu auras mon âge", li fa al seu companyó, amb un capcineig admonitori. Per què el llibre, però? Perquè Siegfried Meir, nascut a Francfort un dia abans que Moustaki, té una història espantosa per contar i mai no s'ha atrevit a fer-ho. El pare fou alemany i la mare romanesa. Tots van ser deportats a Auschwitz quan Romania va ser envaïda per les tropes de Hitler. Hi va morir tota la seua família, però Siegfried va restar viu. Amagat entre els barracots de les dones primer i després tètric habitant de la sala on els bessons esperaven torn per als experiments de Mengele, Siegfrid burla la mort perquè el seu físic i el seu alemany patern cauen en gràcia als SS. "Je me sentais privilégié. Comme un petit roi", confessa. Però no degué ser un tràngol tan senzill. De fet, mig segle després de l'experiència, es veu totalment incapaç de comunicar personalment la seua història i ho ha de fer en forma d'una llarga confessió a Moustaki. Després d'Auschwitz l'esperava un any a Mauthausen, on tot es torna a repetir: els alemanys el respecten (excepte un SS que el perseguia amb la intenció de violar-lo) i ell s'aprofita de la situació. Té la sort afegida, a més, de conèixer-hi un espanyol, Saturnino Navazo, que en endavant li farà de pare adoptiu.

  Mentre tot això s'esdevé a la convulsa i malalta Europa, Moustaki desenvolupa una infància i una adolescència benigna a Alexandria, estudiant al Lycée Français. Molts anys després, Georges i Siegfried es coneixeran com a dos joves cantants debutants i la comunió d'interessos i de personalitats els converteix en amics inseparables. Però hauran de passar molts anys fins que Meir s'atrevisca a contar la seua experiència concentracionària, la transcendència de la qual convenç Moustaki que ha de ser publicada. D'aquí naix Fils du brouillard, és a dir, Fill de la boira (el títol és una referència als Nibelungs). Una història commovedora, emotiva, que no deixa el lector indiferent, perquè no es pot assistir a confessions com la següent sense un bri d'identificació: "Je me sens toujours pas intégré dans la vie normale. Les camps de concentration m'ont rendu prématurément blasé, m'ont fait perdre tout sentiment violent de peur, d'amour ou de joie".

  L'home que parla així, l'home que encara ara no pot parlar en alemany sense pensar en tot el que va passar entre aquella filferrada, o que milita en un ateisme virulent perquè no pot creure en cap Déu de llavors ençà, l'home que ens revela aquests sentiments és l'Home del seu temps, i escoltar la seua història és un deure que tenim tots els seus contemporanis".

  Ara, finalment, la mort -vestida de la manera més seductora- ha vingut a visitar també Moustaki, i l'haurà trobat segurament mormolant els versos d'alguna de les seues cançons, on ja va preveure aquest dia:

Dire qu'il faudra mourir encore
Moi qui suis souvent déjà mort
Oui mort d'amour et de plaisir
De quoi pourrais-je mieux mourir

 À votre santé, Georges. Que hageu trobat el paradís que sempre vau tindre a dins del cap i a la punta dels vostres prodigiosos dits.

 

Dins

  Divendres passat el vaig passar a la presó. En els últims anys he anat a llocs molt diferents a parlar dels meus llibres, amunt i avall, davant auditoris grans o menuts, amb més o menys profit. Divendres, però, vaig tindre l'oportunitat de fer una xarrada diferent -radicalment diferent. Convidat per l'EPA Victoria Kent, del centre penitenciari Castelló 1, vaig participar en una jornada inoblidable davant els interns de la més antiga presó de la capital de la Plana.

  Victoria Kent, militant del Partit Radical Socialista, va ser directora general de presons durant la Segona República. Fou una de les primeres dones llicenciades en Dret als anys 20, i la primera al món a intervindre professionalment davant un Consell de Guerra. Hi va defensar amb èxit, l'any 1930, Álvaro de Albornoz, membre del Comité Revolucionari Republicà. Que una Escola de Persones Adultes radicada en una presó porte, avui dia, el seu nom és un fet que em meravella i em conhorta. I si em conviden a parlar-hi, no podia dir que no.

  La jornada s'havia pautat amb un rigor admirable. En la primera part de l'acte, els presos recitaven poemes de Vicent Andrés Estellés. Va ser bonic sentir aquells rudes homenassos (també algunes dones) invocant les procacitats tendres d'Estellés. Hi van connectar de manera natural, fins i tot amb emoció. Alguns presos, amb les mans fermament entrellaçades amb les seues parelles, escenificant l'atmosfera pètriament sensual de "Testament mural", assistien a una lectura tumultuosa i festiva, com en una aula de Primària.

  En la segona part, els interns, que havien llegit alguns llibres meus, em van sotmetre a un interrogatori de primer grau. També un escriptor -els vaig explicar- és un pobre home, presoner d'unes poques obsessions, amarrat a una faena solitària i extremadament rutinària -però és lliure, i la llibertat és una condició i una garantia per al seu ofici. Immers en aquell peculiar món, tanmateix, el millor per a l'escriptor és que calle i escolte. Molts dels reclusos eren de la zona, i parlaven valencià. Quan es va donar per clausurada la meua intervenció, vaig tindre ocasió de xarrar amb ells, els protagonistes autèntics de la jornada. Vam deixar de parlar de literatura i ens vam centrar en la vida real.

  Gaspar està pres des del 2008 per temptativa d'homicidi, i m'explica llargament el seu cas: és innocent, i s'està sent injust amb ell. Paco era pastor al Penyagolosa i va acabar freqüentant els més coneguts narcotraficants d'Espanya, com el clan dels Charlines gallecs. Santiago és del Grau i la seua carrera va començar als 8 anys al reformatori; ara compleix condemna per tenència il·lícita d'armes i tràfic de droges i s'escriu amb un tipus de Nules que vol fer un llibre sobre ell. Després se m'acosta Raúl. És el sènior del grup, i no és valencià. Porta vint-i-cinc anys tancat, els set darrers en aquest centre. És una llegenda viva entre els interns (és millor dir "interns" i no "presos", "habitacions" i no "cel"les" o "xabolos", ordenen amb èmfasi els educadors: fins ací han arribat els estralls del llenguatge políticament correcte). Recorda perfectament l'època gloriosa de les presons -els anys 80-, quan hi havia una solidaritat interna i, davant un problema en un centre, es feia vaga a tot arreu. M'ensenya, orgullós, les cicatrius d'aquella vegada que es van tallar tots les venes per a demanar televisió a la cel·la.

  Amb Raúl només hi ha material per a una novel·la gruixuda. El seu delicte: robatori de patrimoni. Assaltava amb nocturnitat les esglésies i catedrals per a fer-se amb còdexs cobdiciadíssims. Per dos d'ells li van arribar a pagar 72 milions de pessetes. Ara llangueix en presó, mentre espera fer els trenta anys reglamentaris per a poder somiar amb la llibertat. Mentrestant, ha conegut 49 presons diferents. A la primera va entrar per homicidi: va disparar -i matar- un home que agredia son pare. Dins li van ensenyar l'ofici de lladre. És així, almenys, com m'ho ha volgut contar.

  Aquestes històries, totes juntes, impressionen, però els seus protagonistes les relaten amb una gran naturalitat i cordialitat. No semblen, tots reunits al saló d'actes del centre, gent perillosa ni agressiva. Tenen bones maneres i n'hi ha de totes les edats i condicions. Per uns pocs mesos, a més, m'he quedat sense coincidir amb un antic conegut: Emilio Pellicer, el Petxina, que ja està fora.

  A Pellicer li tinc carinyo per una circumstància anecdòtica: el meu primer article en El País, publicat el 19 d'abril del 1998, es deia precisament "Sin noticias del Petxina". En aquell temps el xalet de Pellicer, al grup de les Cases de la Breva de Castelló, s'havia convertit en un autèntic triangle de les Bermudes mediàtic. Al seu jardí la policia havia trobat una col·lecció d'ossos tremendament sospitosa. La premsa va començar a parlar del "Jardí dels horrors". Els ossos de Pellicer, en realitat, tenien alguns segles d'antiguitat (el Petxina va transportar-hi la terra amb llogaters incorporats), i els qui havien somiat en un Poltergeist truculent es van quedar amb les ganes. Però Pellicer, això sí, va acabar condemnat per altres crims reals, i s'ha passat mitja vida entrant i eixint de la presó, estiuejant entre reixes.

  S'acaba el matí, però, i ara sóc jo el qui me n'he d'anar. Ha estat una jornada intensa i profitosa. No sé què puguen haver aprés ells de mi: jo, d'ells, he aprés coses fonamentals. I així m'ha agradat consignar-ho.

 

Ja tenim Llei d'Educació

Ja sabreu tots que el Consell de Ministres de divendres passat va donar llum verd a la famosa i controvertida LOMQE (Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa) del senyor José Ignacio Wert. Els mitjans s'han afanyat a subratllar-ne els aspectes més destacats. Segons aquest panorama, es tracta de dues qüestions: l'Estat garantirà l'ensenyament en castellà a Catalunya i la Religió serà avaluable i comptarà a efectes de beques. I el que jo em pregunte, ara, és quina relació hi ha entre la proclamada qualitat del projecte legislatiu i aquests dos extrems. Si resen més, els nostres alumnes, millorarà el sistema educatiu? O jo no entenc res o algú ens està colant, en aquest tema, gat per llebre.

  Analitzem ara la qüestió de les llengües. Segons el projecte de Llei, els alumnes que demanen ser escolaritzats íntegrament en castellà a Catalunya (on el sistema vigent, d'immersió lingüística en lapao, no ho permet) podran ser matriculats en un centre privat a càrrec de l'erari públic. No entenc, de veritat, per què aquest tema genera tanta polèmica. En el curs 2012-2013, dels 740.000 alumnes matriculats a tot Catalunya entre Pimària i ESO només 17 van demanar que la llengua vehicular hi fora el castellà. Dèsset persones. Totalment respectables, no cal dir-ho. Amb tot el dret del món a ser monolingües en castellà, i no bilingües com la resta dels escolars catalans, si ho acceptem així. Amb la força moral de veure respectada la seua llengua materna, diguem-ne. Però dèsset. Per aquesta quantitat, sincerament, es pot habilitar un aula -o mitja, d'acord amb les noves ràtios- en qualsevol col·legi de Sarrià, pagar bitllo bitllo la factura, i oblidar-nos del problema. És la meua pensada, vaja.

  No hauríeu de perdre de vista, però, que tot açò és una gran impostura. Al capdavall, dèsset castellanoparlants a Catalunya mobilitzen tot un Estat al seu favor, mentre que els 100.000 (cent mil!) valencianoparlants que cada any demanen a la Conselleria d'Educació poder ser escolaritzats en català/valencià sense èxit no preocupen a ningú. Serà que no resen prou?

  En realitat, el gran problema d'aquesta Llei no són encara els espantalls ideològics que han servit per a caricaturitzar-la. El mal de la LOMQE és que és la setena reforma educativa de la democràcia. Portem set lleis d'Educació en menys de 40 anys i cap d'elles s'ha promulgat per consens. Cada nou governant -cada ministre d'Educació més o menys il·luminat-, en aquest dissortat Estat, es creu amb l'obligació de fer la seua pròpia reforma d'una matèria que reclama com més va més un ineludible pacte general. I quan més parlen de qualitat més ens condemnen al fracàs.

  Al final, comprove ben astorat que el que vaig escriure fa més de deu anys al meu dietari Senyals de fum a propòsit d'aquest problema està més en vigor que mai. Em permetré transcriure la nota en qüestió, i vosaltres jutgeu.

  "En classe de literatura. Conte als alumnes l’anècdota, segurament apòcrifa, però d’un formidable valor gnoseològic, del diàleg entre Zola i Verlaine.
  La contalla narra una suposada conversa entre Émile Zola i Paul Verlaine. El primer, amb l’aplom exhaustiu de la seua militància naturalista, li hauria dit al segon:
  -En realitat, entre un diamant i una merda no hi ha tanta diferència.
  A la qual cosa el segon, versat en les subtilitats del simbolisme, li hauria respost:
  -Potser, però un diamant és més difícil de trobar.
  L’anècdota fa riure els alumnes i, en alguns casos, els posa a pensar. Naturalment, el valor metafòric de l’acudit és primari i palpable. És ben evident que tant la més pura de les pedres precioses com la més simple de les defecacions animals són resultat de processos ben naturals, de complexes destil·lacions biològiques o geològiques. Si els humans atorguem més valor a un d’aquests dos elements això té a vore amb la nostra manera d’entendre el món i de jerarquitzar-lo. Traslladada a l’educació, la metàfora esdevé explosiva: l’únic sentit de l’ensenyament hauria de ser ajudar els estudiants a distingir els diamants entre tots els altres elements orgànics amb millor o pitjor aroma. Qualsevol mestre que no actue així està estafant els seus alumnes en el nivell més íntim. El problema, però, rau en el fet que l’actual sistema educatiu no es caracteritza precisament per fomentar aquesta mena d’orientació docent.
  Posat en aquest tràngol, al professor de literatura –al professor de no-res- només li queda començar el curs contant el diàleg entre Zola i Verlaine als seus alumnes, amb l’esperança que alguns d’ells entenguen el missatge, i es convertisquen en cercadors de diamants, en aquest cas en forma de llibres. Cap altra utilitat té verdaderament l’ensenyança. És una llàstima que els ministres del ram siguen sempre els darrers a assabentar-se’n -potser perquè, en el fons, són tots partidaris de Zola".

  Deu anys després, açò podria haver estat escrit avui mateix pensant en la LOMQE. És així de trist...

 

De Gregor Samsa als zombis

  Rellegia Die Verwandlung (La transformació o La metamorfosi, com preferiu), de Franz Kakfa, i no podia evitar que se m'hi dibuixara un interrogant punyent: no serà, aquesta claustrofòbica odissea de Gregor Samsa, un antecedent dels zombis, tan presents, en l'últim mig segle, en el cinema i la cultura gràfica i literària occidental?

  Fet i fet, és ben sabut que la literatura de Kafka, si té un valor incontestable, és el d'haver sabut prefigurar un univers de cruentes torbacions i penalitats, de la persecució jueva a les purgues estalinistes, de l'angoixa existencialista al realisme màgic hispanoamericà o la literatura de l'absurd. Les històries de Kafka són autèntics relats fundacionals de molts dels motius més habituals en la cultura occidental. I, entre aquestes històries, la del viatjant de comerç -Gregor Samsa- que es desperta un dia convertit en "un insecte monstruós" (tal com suggereix la magnífica traducció de Jordi Llovet) no és la menys inquietant i paradigmàtica.

  Kafka, al capdavall, era jueu, així que resulta temptador relacionar la paràbola de Die Verwandlung amb la sort que correria el seu poble, poques dècades després de la publicació d'aquesta novel·la curta, a mans dels nazis. No anomenaven als jueus, els seqüaços de Hitler, "rates" "insectes" "infrahòmens" i d'altres delicadeses similars?

  No vull desviar-me del tema, però. L'any 1968 -mig segle després de la publicació del relat kafkià-, un jove director nordamericà que havia estudiat cinema a la universitat de Carnegie-Mellon va donar a conéixer un film de baix pressupost, rodat en blanc-i-negre, que duia per títol Night of the Living Dead (La nit dels morts vivents). La pel·lícula va ser un èxit clamorós i insospitat i es considera l'origen de l'interés exorbitat per la figura del zombi que no ha deixat de perseguir-nos de llavors ençà. Els aficionats al tema hem pogut fruir d'alguns altres títols de Romero i d'altres autors amb idèntic plantejament (una misteriosa malaltia fa que els morts isquen de les tombes i es dediquen a menjar carn humana)... juntament amb desenas -potser, ja, centenars- d'obres mediocres que han convertit el gènere en un clixé comercial no sempre interessat en fer aportacions qualitatives.

  Aquell primer film de Romero tenia tots els ingredients per a construir una sòlida i desassossegadora narrativa: l'ambient claustrofòbic, la metàfora a l'entorn de les relacions humanes, l'estudi del comportament personal davant l'amenaça i el perill... En cinc dècades, aquells angoixats personatges de Romero i aquells patètics morts vivents afamats i maquinals han patit evolucions molt diverses. Ara mateix no paren d'anunciar-se noves pel·lícules de zombis, mentre una de les sèries revelacions dels darrers anys -The Walking Dead- s'articula -a partir d'un famós i exitós còmic- com l'exemple perfecte de la fascinació que ens desperta la figura del difunt tornat a la vida, convertit en un monstre.

  La humanitat amenaçant i amenaçada dels films de zombis sembla una excursió a partir d'un raconet de la paràbola kafkiana (i també d'algun dels somnis del senyor Bram Stoker). El segle XX, amb els seus apocalipsis bèl·lics, la realitat nuclear, les forces de destrucció abassegadorament presents en la natura, semblava el territori ideal per a què fins i tot els morts reclamaren temps afegit tornant de la tomba.

  No cal que George A. Romero llegira Kafka. El petit i acomplexat jueu està present en la part més inflamada de la seua imaginació. El monstre està dins de nosaltres. I té molta fam.

Llengua, país, televisió

La Generalitat de Baix i la Generalitat de Dalt -com agradava de dir a Ramon Barnils- han signat un conveni per a què les emissions de les respectives televisions (Canal 9 i TV3) puguen traspassar les vigiladíssimes fronteres autonòmiques (rieu-vos-en, en efecte, del mur israelià o del que separa els Estats Units de Mèxic). Molt bé. Ha calgut, però, que una iniciativa legislativa popular inundara amb prop de 700.000 signatures el Congrés dels Diputats i que els tribunals estriparen el vell somni de Francisco Gürtel Camps de posar portes al terme per a què les nostres estimades autoritats hagen decidit fer ús del sentit comú.

  Si no passa res, doncs, -i si Madrid fa el seu paper (ja supose que no correrà)-, potser un dia no llunyà valencians i catalans puguem tornar a compartir els senyals catòdics en la llengua que ens uneix. Ara resulta, però, que la Generalitat de Baix s'ha tret de la mànega una carta curiosa. Segons ens han explicat els mitjans, sembla que el Molt Honorable (EMH) Alberto Fabra vol prohibir que a TV3 es faça ús de les expressions "País Valencià" o "llengua catalana" per a referir-se a les parts més íntimes del seu negociat. Dilluns 6 de maig, a més, el Diari Oficial de Baix publicava la sentència emesa en maig del 2012 pel Tribunal Superior de Justícia en què empara l'ús del terme "català" en els Estatuts de la Universitat Jaume I (UJI), al temps que revoca el permís per a utilitzar-hi "País Valencià". Alguns dels mitjans esmentats han aprofitat per a sospitar que potser EMH Fabra publica ara la resolució judicial per a trobar una mena de matalàs jurídic a la seua dèria coronímica. Què ingenus poden ser alguns!

  El ben cert és que si la sentència en qüestió li diu a l'UJI que ha d'anomenar el territori "Comunitat Valenciana", també li etziba a la Generalitat de Baix que "català" i "valencià" són dues denominacions del mateix idioma (i són ja 46 sentències de diferents tribunals -quaranta-sis!- en el mateix sentit). Dic jo que, posats a fer cas de les resolucions judicials, Fabra hi té un bon argumentari... Però si del que es tracta és d'immiscir-se a la valenta en la línia editorial dels altres, potser la Generalitat de Dalt podria exigir, per exemple, que Canal 9 emetera íntegrament en valencià/català (complint així la seua llei fundacional, per cert), o que respectara la pluralitat política als seus informatius. Com ens ho recorda punyentment l'actualitat, gràcies a l'oportuna emissió d'un dels insòlits programes de Jordi Évole (quins temps els nostres, en què fer simplement periodisme ha de ser considerat extraordinari), potser Artur Mas podria demanar al seu homòleg del sud que, si s'esdevé un accident com el del metro de València (43 morts, 47 ferits i 0 responsables: així ho consignen, amb la fredor desesperada dels números, les seues víctimes), la televisió pública no l'amague, el tergiverse i el distorsione fins al vòmit. Potser així hauríem evitat que un tipus com Juan Cotino -o Cotxino, ara no recorde bé el seu cognom- ingresse en la Història Universal de la Infàmia com a numerari de primera categoria.

  No se m'escapa, certament, que tot açò del nom del nostre país ve a compte de l'estratègia del senyor Fabra per a mantenir mobilitzat les restes del vot regionalista. En una situació tan impotent i descoratjadora com la del PP valencià ara mateix, qualsevol argument que contribuïsca a arramassar una tropa disminuïda i delmada per les desercions és massa bo. I per a guanyar una altra vegada les eleccions, passaran per damunt del que calga: les resolucions dels tribunals, la voluntat d'una part important del poble valencià, o el pur i simple trellat.

  Potser els molesta que siguem un país -però com podríem no ser-ho!- perquè en el fons no s'han fet a la idea que ja no podem ser, només, un PAI. Doncs molta valeriana, MH Fabra. Tan bé que estàveu a Castelló, fent d'alcalde o de Don Tancredo -qui sap-, sense haver de patir gens per aquests embolics identitaris de sangonosa visceralitat vergonyant...

Un blog insólito (a su pesar)

Apreciados lectores: por una vez, como excepción, he aquí un post de este blog en castellano. Todo tiene su explicación. Cuando lo inauguré, hace un año, sólo pretendía ser una ventana más alojada en el grupo de blogs de la página valenciana de El País. La tecnología, sin embargo, propició enseguida una curiosa paradoja. Mis Notes públiques se ofertaban también junto con el resto de blogs del periódico y su contenido total, con el resultado de que se podía consultar inmediatamente en toda España y en todo el mundo. Es obvio que El País es un gran medio, con una amplia repercusión internacional. Y es un medio en castellano. Pero mi blog -mi pequeña y humilde herramienta de interpretación de la realidad- es en catalán.

  Muy pronto, como es lógico, algunos lectores empezaron a dejar comentarios aludiendo a la circunstancia del idioma. En algún caso me recriminaban directamente que no escribiera en español, pero la mayoría de esos comentarios, entre sorprendidos e intrigados, sólo me explicaban los posibles problemas de comprensión que habían encontrado ante mis textos. Incluso, en algunos de ellos, me pareció percibir el sincero esfuerzo realizado por lectores castellanohablantes para hacerse cargo de mi inclinación lingüística, que no quiere ser militante ni tocapelotas, sino simplemente normal.

  De pronto, me he visto a mí mismo sobrellevando la extraña carga de producir el único blog actualizado de El País en una lengua que no sea el castellano. No está mal para un medio que cuenta con decenas de blogs alojados, y que genera un volumen de artículos ingente cada día. La pregunta que me hago, sin embargo, es si esto es lógico. ¿Cómo es posible -y perdonen mi ingenuidad, si la hubiere- que en un periódico como El País no exista ahora mismo un puñado de referentes como el mío no sólo en catalán, sinó también en euskera o en gallego? Todas ellas son lenguas de España -lenguas reales usadas cotidianamente en un país real, secularmente plurilingüístico y plurinacional. Pues no lo sé, es mi respuesta al interrogante anterior. Lo que es evidente es que el catalán, por ejemplo, es la lengua que hablan o entienden la cuarta parte de los ciudadanos españoles, y algunos millones de valencianos, catalanes y baleares repartidos por el ancho mundo. En ese sentido, no creo que me vaya a faltar público. Quiero entender, además, que si lectores no catalanohablantes me interpelan por la cuestión lingüística es porque sienten interés por lo que escribo. La indiferencia siempre es inactiva.

  Sé -me consta, entre otros detalles, por su repercusión en las redes sociales- que mucha gente sigue habitualmente estas Notes públiques. Agradezco de veras esa cordial atención. No aspiro a agradar a todos porque no sería razonable y, además, es imposible. Pero por eso mismo me gustaría dejar claro de una vez para siempre que no voy a cambiar de idioma. El catalán es mi herramienta de trabajo habitual como escritor y así seguirá siendo. Los lectores que lo prefieran pueden leer mis artículos en castellano que se publican en El viajero y en otras secciones de este diario. Pero Notes públiques es y será en catalán.

  Para irreductibles del bello idioma de Cervantes, en todo caso, siempre quedará la opción de consultar, aquí mismo, la traducción automática que proporciona Google de mis inclementes parrafadas. Es una versión tosca y sólo aproximada -a veces cómica e inevitablemente inexacta-, porque está hecha por una máquina, pero es lo que hay.

  Así que, estimados lectores de España o de cualquier otro lugar, sólo me queda desearles una buena y provechosa excursión por estas Notes. Quizá algún día sea habitual encontrar en un periódico como este -en todos los periódicos- amplias secciones en todas las lenguas de España (al margen de lo que ya se oferta con temáticas más o menos restringidas). En ese caso hipotético la singularidad de este blog sería una anécdota del pasado y ello me alegraría. De momento, sin embargo, me veo un poco solo ante el peligro. Disculpen ustedes mis errores, mis imprecisiones o mis licencias literarias, pero asuman por favor la normalidad del uso de las lenguas. En un mundo sin barreras, también las barreras mentales deberían ser abolidas.

  Mentrimentres, una salutació cordial i la meua simpatia pel seu interés. I endavant les atxes.