Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Lincoln

Por: | 04 de junio de 2013

  M'agrada el cinema de Steven Spielberg perquè du a terme allò que jo mateix busque com a escriptor: obres d'art bastides amb una tècnica irreprotxable que són, alhora, aptes per a un gran ventall de potencials espectadors. Existeix, en efecte, el miracle de l'obra ben feta adreçada a un públic massiu. I Spielberg n'és un exemple perfecte. Ningú podrà dir que Saving Private Ryan (Rescatant el soldat Ryan) no és una gran pel·lícula; l'espectador que hi accedeix en un cinema a l'extraradi, ben proveït de crispetes, s'hi sent com l'infant que va ser i s'hi disposa perquè li siga relatada una història com les que li contava el seu avi, tot rememorant la guerra (qualsevol guerra). En el fons, un director aconsegueix els seus objectius quan extrau de la nostra mirada l'espurneig d'aquell xiquet de deu anys que acudia amb els amics a veure una i mil vegades, cada diumenge, un film d'aventures. Alguns en diuen màgia. D'altres, més saberuts, s'hi refereixen com a tècnica, intuïció i un incomparable savoir faire.

Abraham_Lincoln_head_on_shoulders_photo_portrait

  Dic tot això perquè acabe de visionar l'últim film de l'autor en qüestió, Lincoln. Com probablement sabreu, aquesta obra està centrada en els episodis finals de la Guera de Secessió nordamericana, en el precís moment en què el Sud agonitza i la Cambra de Representants discuteix, a  inciciativa del president, l'esmena a la Constitució que abolirà definitivament l'esclavitud als EEUU. Sorprenentment, el film es concentra a explicar permenoritzadament un colossal acte de prevaricació: els republicans -el partit de Lincoln- necessiten 13 vots demòcrates per a traure endavant l'esmena a la Constitució. I els aconsegueixen, amb la participació activa del president, comprant els diputats opositors amb diverses prebendes. Comprant, en efecte. És un fet descarnat però certíssim: els negres adquireixen l'estatus d'éssers humans gràcies a un seguit de petits actes de corrupció institucional.

  El film no es planteja com un dilema moral, certament. En tot moment l'espectador és convidat a identificar-se amb aquest president-filòsof, convençut de la licitud dels seus actes, disposat fins i tot a mentir el Congrés per a aconseguir els seus fins.

  Ja em disculpareu, però ara que la corrupció és moneda d'ús corrent en aquest costat de l'Atlàntic, m'imagine certs personatges ben coneguts contemplant aquestes imatges amb un goig interior difícil d'explicar. No recollia Bárcenas, per dir un nom, donatius per a fer gran el seu partit? No es van unflar les factures de la visita del papa a València per a assegurar un esdeveniment exemplar, amb la maquinària ben greixada? No s'orquestrà el terrorisme d'Estat, al final del mandat de Felipe González, per a acabar amb el malson d'ETA?

  Sí, el territori és perillós. Però la missió de l'artista, novament, no és impartir doctrina, ni establir lleis morals. El que planteja Spielberg, i ho fa magistralment, és un relat desapassionat a l'entorn d'un home que pensava a plena consciència que el fi justificava els mitjans.

  No cal justificar l'injustificable. En tot cas, la distància entre Lincoln i qualsevol corrupte de pa sucat amb oli és i serà abismal. Però la reflexió hi és. I la grandesa de Spielberg és plantejar-ho obertament, no per a contribuir a l'hagiografia sinó precisament per a deixar el sant sense vestimenta, nu i pelat, identificat exclusivament pels seus actes.

  No sé. Potser si els GAL hagueren acabat efectivament amb ETA ara pensaríem en González com en una figura comparable al setzé president dels EEUU. Com en tot a la vida, el que no es perdona -mai- és el fracàs...

Hay 4 Comentarios

PERDON comparar los gal o los trajes con el intento de un cambio legislativo es inutil. no desanimarnos es muestra lucha y no ser discipulos del regimen es nuestra luz. adios

encuentro tus palabras escasamente desapasionados. y en los ttiempos que corren es moneda corriente igual que tenemos nomentos de flaqueza. es un sube y baja de emociones, pasiones , certezas, añoranzas que vienen. no es estraño que alquien de tu entorno reflexione LLORANDO. pero si no debemos perder el tiempo no viendo las diferencia que hay entre unos cosas y otras. la politica la accion de gobierno solo tiene un fin EL BIEN COMUN LA JUSTICIA ,

encuentro tus palabras escasamente desapasionados. y en los ttiempos que corren es moneda corriente igual que tenemos nomentos de flaqueza. es un sube y baja de emociones, pasiones , certezas, añoranzas que vienen. no es estraño que alquien de tu entorno reflexione LLORANDO. pero si no debemos perder el tiempo no viendo las diferencia que hay entre unos cosas y otras. la politica la accion de gobierno solo tiene un fin EL BIEN COMUN LA JUSTICIA ,

¿Cuál es la diferencia entre el GAL y lo que le pasó a Bin Laden? ¿Será que quien dio la orden tenía el premio Nobel de la Paz?

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal