He passat uns dies a Mallorca, presentant la meua novel·la El balneari. La intel·liguèntsia local està encesa en flames, per la política del president Bauzà en contra de la llengua i el programa d'austeritat habitual. El que els hi puga dir un valencià, òbviament, resulta tremendament redundant... Els sectors progressistes mallorquins, però, no s'han resignat, i hi han plantat cara: l'assemblea de professors ja ha anunciat formalment, per al setembre, una vaga indefinida. Veurem què passa.
Dies feliços a Palma i a Valldemossa. Em fa d'amfitrió l'escriptor Joan Guasp, que és el responsable a Consell -el seu poble nadiu-, d'un curiós Museu de l'Aforisme, de titularitat municipal. Allí l'anuncien com "el museu més petit del món". No sé si ho és, però resulta molt apropiat al tipus de literatura que acull: ja vaig escriure fa molts anys que m'agradaria crear un llibre de sentències titulat Obres completes, ja que cap altra cosa és un aforisme: una morigerada, petita i exhaustiva obra completa. Al Museu de Consell hi ha exemplars dels textos dels grans aforistes de tots els temps: Lichtenberg, Kark Kraus, Joubert, Nietzsche, Cristóbal Serra (també mallorquí i bon amic de Guasp), Gómez de la Serna, Zarko Petan, Shopenhauer, Cioran... Veig amb plaer que la col·lecció inclou els meus propis aforismes (disseminats en Les hores fecundes i Senyals de fum) i també els reculls apodíctics que he tingut l'oportunitat de publicar com a director de diferents col·leccions d'assaig en els darrers tres lustres: E. M. Cioran, l'escriptura de la llum i el desencant (antologia perspicaç a càrrec de Joan M. Marín), el Llibre de sentències de Friedrich Nietzsche (magníficament traduït pel professor Joan B. Llinares), els Pensaments despentinats de Stanislaw Jerzy Lec ("descobert" per l'inquiet Guillem Calaforra i des de llavors constituït en llibre de capçalera per a molts de nosaltres) o els Pensaments de Goethe versionats per Joan Maragall.
En tan bona companyia vaig parlar de la meua literatura a un públic atent i distés, mentre comentàvem alguns dels nostres aforismes favorits. Personalment, sempre em ve a la memòria aquell de Nietzsche, "Tot el que és profund necessita una màscara", una veritat tan abassegadora que només podia haver estat proferida per un boig. A Joan Guasp (autor de Humor meu i Déu meu. Aforismes al voltant del dubte i de la incertesa) li va fer gràcia aquell altre de Cioran, "Tota versió de Déu és autobiogràfica". Guasp, precisament, és el responsable d'alguns reculls sentenciosos amb molt de gra. En la soledat de les àmplies golfes de la seua casa pairal a Consell, passa les hores imaginant obres innombrables, de tot tipus i gènere. És un literat acusadament prolífic, que ha destacat també en el camp del teatre. En un país amb tan escassos lectors i sense una crítica literària professional i solvent, els escriptors especialment fèrtils estan condemnats al silenci o la indiferència. Això Joan Guasp ho sap, però s'ho agafa amb el seu característic i entremaliat sentit de l'humor. Ell escriu per diversió i per apaivagar aquesta veueta interna que li parla a cau d'orella. El seus aforismes ho expliquen tot: sap que "L'infant que més feim callar els homes és el que portam dins nosaltres" i després confessa, com si se sabera aquest paradoxal infant: "Tenc la sensació d'haver fet alguna cosa ben feta, però no sé quina".
Si hem de fer cas de les seues càpsules de doctrina secular, "Un escriptor, per poc que escrigui, sempre escriu massa". Però també llegir en excés ocasiona greus problemes: "Ja mai més no podré ser original: he llegit massa". Ell ja ha estat segurament víctima de les dues preguntes que mai s'han de fer a un escriptor: "Has llegit tots aquests llibres?" (al davant de la seua biblioteca) i "Què hi ha de real i què d'inventat"? (al davant de la seua novel·la). Per això es pot agafar l'ofici amb molta parsimònia, procurant sent clar, però no excessivament. Com ha escrit, "Per molt envitricollat que ho diguis, sempre hi haurà algun babau que ho entendrà". I una perla final: "Tenc la sort de no haver de viatjar. Jo visc a Mallorca".
Mallorca, en efecte, és el paradís que imaginem els forans i jo he tingut la sort de pertànyer-hi durant un breu lapse de temps (una eternitat instantània). Veig Joan Guasp escrivint envoltat de llibres, mentre la seua gentil esposa fa una coca superba. Les seues tres belles filles -Frània, Kàtia i Eva Maria- no tardaran a acudir. I el seu nét li castigarà els ronyons! Mentrimentres, al Museu de l'Aforisme, se sent una remor sorda que ve dels prestatges: és el diàleg entremesclat dels grans forjadors de la literatura sapiencial, que no poden deixar de mormolar les seues denses frases. A l'avió, creuant el gran bassiot, encara puc sentir-los.
Hay 1 Comentarios
Molt interessant i curiòs. M'has encomanat les ganes d'anar-hi. Les paraules convertides en escultures conceptuals. No hi ha dubte: ho són. Em pregunte si hauran inclòs algun aforisme de Fuster, que en va pensar i dir alguns de ben originals i sarcàstics. Un dels que més m'agrada: "Un dia el Món s'acabarà i la cosa no tindrà la menor importància".
Fins aviat!
Didac
Publicado por: Didac Botella | 04/07/2013 12:17:20