Un article de Carles Geli ens informa avui, en l'edició impresa d'aquest diari, de dos fets molt diferents relacionats amb el llegat de Francesc Boix, el jove fotògraf barceloní que va ser un testimoni privilegiat de la guerra, primer, i de la vida al camp de concetració de Mauthausen, després. El primer fet fa referència a l'atribució d'un conjunt de 800 imatges -anomenades el Fons Argelers- que van ser salvades fa quatre mesos en una subhasta per internet per part de la Comissió de la Dignitat. Les fotos han resultat ser de Boix, i il·lustren diferents escenes de la rereguarda republicana en l'època en què Boix treballava per a les Joventuts Socialistes Unificades. El segon fet, esmentat per Geli de passada al final del seu meticulós reportatge, ens informa que les restes del fotògraf, que reposaven fins ara en un cementeri de París, poden acabar molt aviat en la fossa comuna, en estar pròxima la fi de la concessió administrativa de la seua tomba.
Boix és una altra de les biografies atzaroses dels anys del cataclisme bèl·lic hispànic i paneuropeu. En només 31 anys de vida, va travessar -i fotografiar- diferents estadis de l'horror, per a acabar morint tristament de tuberculosi al París de la postguerra. Una mort molt literària: Papasseit, Màrius Torres. Però una mort que segellava definitivament un testimoni privilegiat de la memòria d'aquell anys. La memòria pren ara, amb les noves dades, un caire agredolç: les seues imatges il·lustren una època sòrdida, decisiva, imprescindible. Tanmateix, el que queda de la seua carcassa mortal pot acabar, finalment, sota el mantell d'oblit que en vida tant va contribuir a evitar.
Fa més de deu anys vaig publicar en aquest periòdic un article, titulat El retorno de Francesc Boix, on em feia eco, a propòsit de la publicació del llibre de Benito Bermejo Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, de les activitats d'aquell coratjós combatent per la llibertat en un lager d'infausta memòria per als republicans espanyols. Destinat al Kommando Erkennungsdienst com a fotògraf de suport a la detallista il·lustració de la vida al camp per part de la SS, Boix va poder dur a terme un treball colossal de recuperació d'imatges que són ja essencials en la documentació concentracionària. La força del seu testimoni el va portar als judicis de Nuremberg, en una intervenció clau per a documentar la vesània d'aquell lloc sinistre.
En els anys en què em vaig proposar a mi mateix un ampli recorregut per la geografia dels camps de la mort nazis, vaig començar recalant a Mauthausen. Això va ser en la segona meitat dels anys 90. Agapito Martín, el supervivent de Soneja, em faria després de guia retrospectiu. Impossible oblidar aquella escala -l'escala de la mort- d'on els SS espentejaven els infeliços que hi pujaven carregats amb pedres d'un pes massa superiors a les seues minvades forces. Cada escaló d'aquella ascensió criminal és difícil encara ara, estant sa i no duent res a les mans...
Boix va documentar amb valentia aquell estret límit de la condició humana, per a acabar morint massa prompte al final de tots els crims. Però ara, tants anys després, el seu llegat encara ens emociona. Una maleta farcida de negatius és capaç de mobilitzar els nostres ressorts més íntims. I, mentrestant, els seus ossos amenacen d'acabar en una fossa comuna. El destí, d'un dramatisme superlatiu, el persegueix encara. I la seua memòria fa gust de maduixa i de llima.