Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

Archivo

enero 2017

Lun. Mar. Mie. Jue. Vie. Sáb. Dom.
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30 31          

Francesc Boix, la memòria agredolça

Por: | 25 de julio de 2013

  Un article de Carles Geli ens informa avui, en l'edició impresa d'aquest diari, de dos fets molt diferents relacionats amb el llegat de Francesc Boix, el jove fotògraf barceloní que va ser un testimoni privilegiat de la guerra, primer, i de la vida al camp de concetració de Mauthausen, després. El primer fet fa referència a l'atribució d'un conjunt de 800 imatges -anomenades el Fons Argelers- que van ser salvades fa quatre mesos en una subhasta per internet per part de la Comissió de la Dignitat. Les fotos han resultat ser de Boix, i il·lustren diferents escenes de la rereguarda republicana en l'època en què Boix treballava per a les Joventuts Socialistes Unificades. El segon fet, esmentat per Geli de passada al final del seu meticulós reportatge, ens informa que les restes del fotògraf, que reposaven fins ara en un cementeri de París, poden acabar molt aviat en la fossa comuna, en estar pròxima la fi de la concessió administrativa de la seua tomba.

Francesc Boix

  Boix és una altra de les biografies atzaroses dels anys del cataclisme bèl·lic hispànic i paneuropeu. En només 31 anys de vida, va travessar -i fotografiar- diferents estadis de l'horror, per a acabar morint tristament de tuberculosi al París de la postguerra. Una mort molt literària: Papasseit, Màrius Torres. Però una mort que segellava definitivament un testimoni privilegiat de la memòria d'aquell anys. La memòria pren ara, amb les noves dades, un caire agredolç: les seues imatges il·lustren una època sòrdida, decisiva, imprescindible. Tanmateix, el que queda de la seua carcassa mortal pot acabar, finalment, sota el mantell d'oblit que en vida tant va contribuir a evitar.

  Fa més de deu anys vaig publicar en aquest periòdic un article, titulat El retorno de Francesc Boix, on em feia eco, a propòsit de la publicació del llibre de Benito Bermejo Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, de les activitats d'aquell coratjós combatent per la llibertat en un lager d'infausta memòria per als republicans espanyols. Destinat al Kommando Erkennungsdienst com a fotògraf de suport a la detallista il·lustració de la vida al camp per part de la SS, Boix va poder dur a terme un treball colossal de recuperació d'imatges que són ja essencials en la documentació concentracionària. La força del seu testimoni el va portar als judicis de Nuremberg, en una intervenció clau per a documentar la vesània d'aquell lloc sinistre.

  En els anys en què em vaig proposar a mi mateix un ampli recorregut per la geografia dels camps de la mort nazis, vaig començar recalant a Mauthausen. Això va ser en la segona meitat dels anys 90. Agapito Martín, el supervivent de Soneja, em faria després de guia retrospectiu. Impossible oblidar aquella escala -l'escala de la mort- d'on els SS espentejaven els infeliços que hi pujaven carregats amb pedres d'un pes massa superiors a les seues minvades forces. Cada escaló d'aquella ascensió criminal és difícil encara ara, estant sa i no duent res a les mans...

  Boix va documentar amb valentia aquell estret límit de la condició humana, per a acabar morint massa prompte al final de tots els crims. Però ara, tants anys després, el seu llegat encara ens emociona. Una maleta farcida de negatius és capaç de mobilitzar els nostres ressorts més íntims. I, mentrestant, els seus ossos amenacen d'acabar en una fossa comuna. El destí, d'un dramatisme superlatiu, el persegueix encara. I la seua memòria fa gust de maduixa i de llima.

El racisme, encara

Por: | 17 de julio de 2013

  Un jurat de Florida absol George Zimmerman, el vigilant veïnal que, al febrer del 2012 va matar amb un tret al cor Trayvon Martin, el jove negre de 17 anys desarmat que, segons Zimmerman, el va atacar. Mentrimentres, a l'altre costat del món, el vicepresident del Senat italià, Roberto Calderoni, compara la ministra d'integració Cécile Kyenge (nascuda al Congo), amb "un orangutan". Dilluns passat els periòdics en venien plens. Torna així el racisme, com el vell huracà que es dóna per mort ritualment, i que no acaba de morir mai.

Cecile-Kyenge

  Són dues notícies connexes que tenen la relació del color -el color negre, concretament-, però que disparen reaccions de diferent calibre. Als Estats Units, l'absolució de Zimmerman ha provocat una protesta civil de costa a costa. Milers de negres irats, però també membres de totes les altres races que integren el prodigiós gresol que és l'Amèrica actual, s'han llançat als carrers demanant justícia. Un jurat format per dones blanques i hispanes ha considerat que el vigilant va actuar en defensa pròpia. El debat de les armes, novament, ha sigut passat per alt: fins i tot un guarda veïnal, als Estats Units, ha de dur una pistola? La sospita que, si s'haguera tractat d'una víctima blanca, el veredicte hauria canviat enverina des d'ara mateix el sistema limfàtic d'una nació podrida de violència selectiva.

  En el cas italià, però, l'estúpida arrogància verbal de Calderoni (membre de la Lliga Nord) ha merescut la crítica de la classe política i els mitjans, mentre al carrer molts ciutadans -sobretot joves!-, es complaïen en la facècia ignominiosa. "Un orangutan", quina gràcia. Només era "una broma simpàtica", s'ha afanyat a excusar-se Calderoni. Però, com no és la primera d'aquestes "bromes" que ha de suportar la ministra (nomenada per Enrico Letta fa pocs mesos), l'explicació no pareixia suficientment convincent.

  De totes les estultícies humanes, al racisme sempre m'ha semblat la més superlativa. Pensar que un ésser humà és inferior només pel color de la pell és una de les imbecilitats més colossals que hem inventat nosaltres, els blancs occidentals. Al capdavall, ¿per què una determinada i al·leatòria pigmentació de la pell ha de passar per davant a la intel·ligència, la decència, la capacitat de sacrifici, la noblesa, l'honestedat o qualsevol altra mesura realment important? Culpar els negres -o els magribins, o els xinesos, o sudamericans- de totes les nostres mancances és una de les operacions més miserables de què podem ser capaços. I, tanmateix, passa cada dia.

  Un dia vam imaginar que el simple pas del temps -i això que vam anomenar "progrés" (ai!)- seria capaç d'anar millorant el sistema operatiu de l'ésser humà. Deslliurar-lo de prejudicis, de pors projectades, de creences irracionals. Però no. Passen els anys -i els segles-, es guanyen batalles (Lincoln, Luther King, Mandela), avancem de iure (igualdat racial, drets dels homosexuals, lliure circulació), però ens estaquem de facto en les velles pulsions del nostre indestructible cervell reptilià.

Mentre notícies com les que reporte continuen sent això -notícia-, tenim les de perdre. La ciència ens permetrà viure a la frontera dels cent anys i la tecnologia ens proveïrà un món de facilitats asèpticament agradables. Tanmateix, continuarem sent, en certs aspectes, australopitecs suspicaços i excitables, sempre a l'aguait de qualsevol diferència blasmable. I així va el món.

El mort oportú

Por: | 11 de julio de 2013

  A cada nova revelació d'aquesta gran tragicomèdia de la corrupció hispànica, tot va agafant l'aire oportú de l'argument d'una novel·la negra. El problema amb aquesta mena de gènere, com saben bé els lectors més exigents, és que, al final, solen resultar avorrides. I el motiu és molt simple: la realitat sempre supera la ficció més ben fabulada.

  Tenim ben identificats els actors del drama, però no per això deixen de sorprendre'ns. El duel entre El País i El Mundo per aportar documentació a penes dóna l'abast de la quantitat de paperassa que haurà de circular pel canal principal de la claveguera, mentre el manifasser major del Regne, un tal Bárcenas, vaja dosificant d'acord amb una voluntat fèrria. Des del País Valencià, ja ens en podem riure: ací ja fa temps que els millors novel·listes s'haurien dedicat a jugar al parxís, a l'ombra d'una bona figuera. Ens pensàvem ser un illot -la nova Sicília- surant enmig d'una mar on encara podia haver vaixells de suport. Ara ja sabem que els nostres Camps, Blasco, Costa, Milagrosa e tutti quanti eren només una colla d'escolars amb el nas brut de mocs comparats amb el que havia de vindre. I és que tota Espanya és ja una gran illa, on el fem no té on desembocar perquè la matèria fecal és pròpiament el component principal de l'aigua.

Álvaro Lapuerta

  En aquest context, un feix de llum per a un actor secundari del drama: Álvaro Lapuerta Quintero, advocat de l'Estat i tresorer del PP entre 1992 i 2008. Us sona? Sí, és l'home de 86 anys, de salut molt delicada, que ha patit algunes estranyes caigudes en els últims temps, com ha denunciat la seua família. De resultes de la darrera, va estar en coma uns dies. M'estranya, en tot cas, que la crida familiar no haja obtingut a penes eco als mitjans de comunicació. Que potser volen suggerir que una mà negra està al darrere dels entrebancs de don Álvaro?

  Déu li done una vida més llarga encara però, ens podem imaginar què significaria ara la mort de l'extresorer del PP? Ah novel·listes professsionals i espontanis, on sou? Un òbit en el moment oportú és la resolució perfecta per a un cas tan envitricollat com el que sosté l'espasa Bárcenas sobre el coll del partit en el govern. No ho veieu? Tirar-li les culpes de tot al difunt salvaria el PP, salvaria el govern i salvaria Espanya (Espanya!)...

  Una mà negra, un bon lector d'Assa Larsson, algú amb una mica d'imaginació. En aquest país el nivell de corrupció ha acabat fins i tot amb la capacitat dels millors argumentistes. Porca miseria!

Egipte: el canvi incomplet

Por: | 04 de julio de 2013

La història té de vegades un aire de drama mediocre. Tornen els conflictes que ja havien estat "resolts". Ara mateix, la plaça Tahrir del Caire s'assembla a una platja qualsevol de les nostres costes a la matinada, després d'una febril Nit de Sant Joan. No fa ni 24 hores hi bullia la multitud irada, atacada per la impossibilitat de la redempció. L'exèrcit, finalment, ha fet dimitir Mohammed Mursi, el líder dels Germans Musulmans. Els militars, en alguns països islàmics (Turquia, fins i tot Síria), fa un curiós i paradoxal paper a ulls occidentals, reservant-se la salvaguarda dels valors laics. Davant la temptació islamista, els cenacles de generals s'arroguen la necessitat de recordar que París val molt més que una missa...

Rodalies de plaça Tahrir, El Caire 2012 Foto, Joan Garí

  Vaig recórrer el país ara fa un any, amb el fotògraf Ramon Usó (en la imatge, en plena faena). Mursi acabava de guanyar les eleccions amb la força de la seua ben cohesionada lliga d'homes i dones pietosos, però també gràcies a la debilitat de l'oposició. Els laics van cometre l'immens error d'anar dividits als comicis i de col·locar-hi de candidat Ahmed Xafic, antic membre del govern de Mubàrak. Quan s'aspira al canvi, el canvi s'esdevé (i ningú no vol de primer ministre un sequaç del dictador). Ara la història proporciona a les àmplies capes socials poc temoroses de Déu una nova oportunitat.

  Hauríem d'observar amb atenció què passa a Egipte. És el laboratori més exacte de les profundes transformacions d'aquesta gran força incontrolada, el món islàmic. Les temptacions sorgeixen a totes bandes, algunes en forma de guerra civil, d'altres simplement amb relleus lampedusians. Lluís Bassets explica avui en aquest diari, en un magnífic article, les claus socials del conflicte. L'endogàmia tribal contra la modernitat. Els Germans Musulmans van guanyar -com a minoria majoritària- per saber-se fer imprescindibles davant les carències de l'Estat inexistent (això ho vaig explicar en un reportatge a l'Ara). Però la majoria de la societat egípcia no està per validar el ressort sectari.

  Recorde Mohamed Saïd, fill de militars, afirmant amb vehemència, enmig del trànsit impossible d'un polsós El Caire, que el govern dels Germans no duraria. I no ha durat. Saïd forma part de la nova societat egípcia, que va derrocar Mubàrak però no suporta que se'ls identifique amb dones tapades de cap a peus i interpretacions interessades de l'Alcorà. De l'Edat Mitjana es pot eixir. Al Renaixement s'arriba quan s'imposa el convenciment que tot allò anterior (l'Egipte dels faraons, la Roma i la Grècia paganes) era infinitament superior -i ja m'enteneu- al que hi ha després. A vegades, avançar significa saber retrocedir ben endins dels segles.

  Egipte té ara una magnífica oportunitat per a rectificar. Els militars, si són intel·ligents (i disculpeu l'oxímoron), sabran proveir noves eleccions amb garanties en un termini raonable. Només cal que l'oposició es presente unida i tinga el valor de plantar cara a les barbes irades que reciten sures ensalivades que no acaben d'entendre.

  Com en totes les transicions apassionades, en l'egípcia s'enfronten forces que no són permeables. O tot o res. Però davant l'islamisme radical no es pot badar: els qui es reserven el paper de ventrílocs de Déu acaben parlant sols. A la seua cambra soliloquial només els envolten cadàvers. I Egipte -i el món- es mereix un futur més noble.

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal