Feixistes

  Els esdeveniments, de vegades, tenen una estranya lògica. Mentre s'anava configurant l'obscena orgia de cadells de Nuevas Generaciones i semblants fotografiats braç en alt o en un decorat al·lusiu de parafernàlia feixista, Violeta Tena ens descobria, en la revista El Temps (número 1.521), la peculiar adolescència de l'actual president del Tribunal Constitucional (TC), Francisco Pérez de los Cobos.

  Resulta que Paco, com el coneixen els seus coneguts i companys a Iecla (Múrcia), prové d'una acreditada família d'extrema dreta: son pare, Antonio Pérez de los Cobos, va ser candidat de Fuerza Nueva a les eleccions de 1977 i el seu germà Diego, que actualment és tinent coronel de la Guàrdia Civil, es va presentar a la caserna el 23-F amb camisa blava per a donar suport a l'ínclit Antonio sesientencoño Tejero. Violeta Tena hi ha dut a terme el reportatge d'investigació més simple possible: se n'ha anat a Iecla, la patria chica de l'actual mandamàs constitucional, i ha preguntat als seus coetanis. El que li han contat posa un poc els pèls de punta. L'anècdota més impagable, en aquest sentit, és aquell moment, d'una força teatral i ideològica insuperable, en què el jove Paquito, llavors estudiant de Batxillerat, va estripar amb la supèrbia imparable del seu extremisme, l'exemplar de la Constitució que els acabava de repartir la professora...

  Amb aquestes dades, és obvi que la posterior militància en el PP del ja president del TC -que va descobrir per a aquest diari una altra excel·lent periodista valenciana, Maria Fabra- resulta peccata minuta. I, mentre assistíem a aquestes revelacions, un devessall de fotos de joves valencians del PP emulant José Antonio Primo de Rivera inundaven les xarxes socials. Es dirà, potser amb raó, que l'adolescència i la primera joventut són moments propicis per a certes expansions ideològiques que el temps corregeix. Els qui tenim una certa edat recordem perfectament aquells moments bulliciosos de la Transició. Una fauna pintoresca es reunia llavors cada 20 de novembre a la porta de l'autobús que els portaria al Valle de los Caídos. Eren fills del profund franquisme sociològic, portaven una bandereta d'Espanya a la corretja del rellotge i asseguraven, amb un esclat als ulls, que l'esperit de Franco continuava viu. No sé: jo, a la seua edat, volia canviar el món, fer la revolució, llegir-me senceres les Obres Completes del Che Guevara. Potser jo era un ingenu però ells eren i són simplement idiotes.

  Ara tots aquests, gairebé sense excepció, voten cada quatre anys el PP -si no hi militen, com Paquito de los Cobos-, i són els guardians, els intèrprets i el cinturó de castedat més efectiu d'aquesta Constitució que tots, també sense excepció, van jurar destruir. En aquestes mans estem, en efecte. I si aquests són els protectors de la llei suprema, qui ens guardarà dels guardians?

Per a la immensa minoria

  Diumenge passat vam presentar a Vilafranca un llibre de gran format, que hauria de tindre una difusió més enllà de la localitat que l'ha inspirat. Es tracta del compendi del treball de tot un any del geògraf Paco Tortosa (Vallada, 1954). Amb un entusiasme apegalós, Paco ha viscut tot un cicle anual -amb els diferents colors de les quatre estacions, i sotmés als arbitris del vent, la neu, la pluja o el sol, segons ha calgut- en aquesta població. El resultat ha estat el títol que ara glosse, Vilafranca (Els Ports). Un mar de pedra seca a mil metres d'altitud (Edicions 96).

  El que té de particular aquest text és que Paco Tortosa hi ha dut a terme -una vegada més- el que millor sap fer: escrutar l'ànima d'un paisatge i d'un paisanatge, investigar a fons la vida d'un poble que guarda un tresor al seu si: l'arquitectura de la pedra en sec. En realitat, Paco fa molts anys que fa aquesta faena. Com l'ha definit Joan Romero, ell és un dels nostres més destacats paisatgistes, i ho ha demostrat ja en una trentena de publicacions, desenes d'audiovisuals, cartografies temàtiques i estudis etnogràfics. No li interessen només els arbres o les pedres, però. Ell sap indagar en l'interior d'una col·lectivitat, on és tan important la vida en un mas aïllat com la rutina d'un forn o d'una sabateria. El resultat ha estat un volum formidable, amb gairebé dos-mil fotografies, que ha comptat també amb la participació cartogràfica de Pau Fuster.

  Pau i Paco han resultat una parella professional molt ben compenetrada. Supose que no es quedaran ací i, als pobles que vagen contractant els seus servicis, els aniran oferint aquestes mirades minucioses i taxatives de microgeografia humana, capaces de replegar el batec profund d'un rerepaís. Ells han comprés perfectament que davant d'una mola, d'un barranc, d'un bosc o d'un paisatge humanitzat l'ésser humà s'ha d'oferir íntegre, i per això en algunes de les imatges del llibre el propi Pau fa contrastar la seua nuesa amb l'aridesa perfecta d'una orografia feréstega però acollidora. En això són bons continuadors d'un altre amant d'aquestes contrades, el fotògraf Francesc Jarque. Ningú com un fotògraf per a apreciar com cal la plasticitat inherent a aquests relleus, aquestes serralades, aquest inacabable mur. Jarque va publicar fa anys una emblemàtica col·lecció d'imatges d'aquest racó dels Ports amb el títol de L'home i la pedra, que després van continuar Francesc Miralles, Julio Monfort i Margarita Marín en el volum Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat, que incloïa una completa descripció de la tècnica arquitectònica i que vaig tindre el plaer de prologar.

  Llegir el llibre de Paco Tortosa (amb una magnífica introducció de l'erudit vilafranquí Josep Monferrer) és endinsar-se en la vida quotidiana d'una vila que està suficientment lluny de la "civilització" com per a haver mantingut incòlumes costums i usatges que en altres llocs del nostre país ja són considerats relíquies del passat. Però això forma part de l'encant d'aquest lloc, on encara hi ha un grapat de masos en actiu duent a terme un tipus de vida que es comunica directament amb la que s'hi ha arborat tradicionalment des del fons dels segles.

  Fent un esforç econòmic important, l'ajuntament de Vilafranca (amb l'alcalde Òscar Tena al capdavant), ha deixat ratlles fetes fent possible aquest llibre i el complet mapa que l'acompanya. No tots els municipis valencians compten amb una visió tan completa i engrescadora. De fet, només un grapat hi poden competir. Entre estiuejar a Benidorm o a Vilafranca, la majoria absoluta dels implicats escollirien a ulls clucs el petit Manhattan de la Marina. Obres com aquesta, però, poden descobrir a la immensa minoria un territori que s'ha mantingut gairebé verge, profund i salvatge com la sentor d'un bosc a la tardor. Aquests, amb el corresponent salconduit, hi seran benvinguts. I gràcies a Paco Tortosa i als que han col·laborat amb ell accediran a un estrat de la nostra realitat que ni tan sols sopitaven.

Sant Jordi i la reina Victoria (impressions d'un viatge a Londres)

  En el trànsit entre juliol i agost he estat a Londres. Entre senyors i senyoretes molt british i immigrants de mil parts del món no costa gens sentir-se com a casa -estranger i local a un temps, en una ciutat que és un poc (com Nova York, però en format apaisat) l'epítom de tantes ciutats de tot arreu. Havíem llogat un apartament al nord de Hyde Park. Un dels objectius personals del viatge era acudir al Victoria & Albert Museum, on es custodia -valga la metàfora- el sensacional retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax. Londres és també, per si algú ho ignora, el depòsit de bona cosa de l'art occidental, pietosament robat i arrenglerat en tots aquests imponents museus que el visitant no pot negligir.

  Per arribar fins el V&A travessàvem Hyde Park en matins molt clars i fins i tot xafogosos, rarament londinecs. Durant la travessia passàvem al davant del palau de Kensington, allà on va nàixer i va passar la joventut la futura reina Victoria i que seria, per aquelles casualitats, la darrera residència de la princesa Diana de Gal·les. En el film The Young Victoria, de Jean-Marc Vallée (2009), una magnífica Emily Blunt caracteritza la impulsiva i temperamental Victoria, la mateixa que, com a reina, donaria nom a un període especialment intens de la vida britànica.

  El retaule gòtic valencià més famós està en la mateixa sala on s'exhibeixen els cartons conservats que va fer Rafael Sanzio per als tapissos dels Fets dels Apòstols a la Capella Sixtina (un cartó, per als no familiaritzats amb la terminologia artística, és un dibuix en gran que fa un pintor com a model per a ser executat al fresc, en tapís o en mosaic). La sala, enorme, fa contrastar precisament les obres de Rafael amb la pintura de Marçal de Sax. També hi ha qui diu que l'autor del retaule, en realitat, no seria aquest (tal com va proposar Chandler R. Post als anys 30), sinó Miquel Alcanyís, almenys en el cas de les escenes centrals, les més impactants i conegudes (en la imatge).

  Siga com siga, és obvi que Sant Jordi és un dels membres més populars del santoral. En realitat, és difícil desllindar la història de la llegenda en la peripècia d'aquest militar romà convertit al cristianisme al segle III. L'episodi del drac, per exemple, procedeix de la Llegenda Àuria, de Iacopo da Varazze. La iconografia subsegüent ha fet fortuna. A la nostra Edat mitjana era habitual fer intervindre el sant en les batalles dels reis catalanoaragonesos. Jaume I ho esmenta així en el Llibre dels feyts, així que no és estrany que l'escena central del retaule el represente en la batalla del Puig (1237), que obrí a les seues tropes les portes de la ciutat àrab de València. Ni el rei (en la imatge caracteritzat amb les quatre barres del senyal dinàstic) ni el sant (abillat amb la creu que era el seu emblema) van participar-hi, però això és igual: la milícia del Centenar de la Ploma va encarregar el quadre al seu moment i van voler que tots dos el protagonitzaren, travessant malvats sarraïns amb les seues llances. Com Sant Jordi és el patró de Catalunya, de Portugal i d'altres països, però també d'Anglaterra, és obvi que les autoritats competents no tenen cap interés a desprendre's d'aquesta superba obra, que els visitants contemplen un poc perduts, amb una atenció desmenjada, mentre un rètol al·lusiu explica la procedència valenciana de l'espoli.

  Cal anar amb compte amb els museus de Londres. Només el V&A (creat el 1852) disposa de 45.000 metres quadrats i 145 galeries atapeïdes d'un món fascinador de joies, cristalls, armadures, olis, vestimentes, mobles, instruments musicals i molts altres estris, la contemplació continuada i persistent dels quals fa rodar el cap. El visitant, doncs, farà bé de triar. Jo em quede una estona llarga a la sala del retaule. M'hi plante i deixe passar el temps, mentre la resta de la clientela admira els rafaels. Després vull anar al British Museum, a veure l'art egipci i els frisos del Partenó. Un univers de rapinya il·lustradíssima m'espera. En alguna ocasió he llegit que la Generalitat Valenciana ha fet gestions per a recuperar el retaule. O Sancta Simplicitas!