Blogs Comunidad Valenciana Ir a Comunidad Valenciana

Sant Jordi i la reina Victoria (impressions d'un viatge a Londres)

Por: | 08 de agosto de 2013

  En el trànsit entre juliol i agost he estat a Londres. Entre senyors i senyoretes molt british i immigrants de mil parts del món no costa gens sentir-se com a casa -estranger i local a un temps, en una ciutat que és un poc (com Nova York, però en format apaisat) l'epítom de tantes ciutats de tot arreu. Havíem llogat un apartament al nord de Hyde Park. Un dels objectius personals del viatge era acudir al Victoria & Albert Museum, on es custodia -valga la metàfora- el sensacional retaule de Sant Jordi de Marçal de Sax. Londres és també, per si algú ho ignora, el depòsit de bona cosa de l'art occidental, pietosament robat i arrenglerat en tots aquests imponents museus que el visitant no pot negligir.

  Per arribar fins el V&A travessàvem Hyde Park en matins molt clars i fins i tot xafogosos, rarament londinecs. Durant la travessia passàvem al davant del palau de Kensington, allà on va nàixer i va passar la joventut la futura reina Victoria i que seria, per aquelles casualitats, la darrera residència de la princesa Diana de Gal·les. En el film The Young Victoria, de Jean-Marc Vallée (2009), una magnífica Emily Blunt caracteritza la impulsiva i temperamental Victoria, la mateixa que, com a reina, donaria nom a un període especialment intens de la vida britànica.

Escena central del Retaule de Sant Jordi, de Marçal de Sax

  El retaule gòtic valencià més famós està en la mateixa sala on s'exhibeixen els cartons conservats que va fer Rafael Sanzio per als tapissos dels Fets dels Apòstols a la Capella Sixtina (un cartó, per als no familiaritzats amb la terminologia artística, és un dibuix en gran que fa un pintor com a model per a ser executat al fresc, en tapís o en mosaic). La sala, enorme, fa contrastar precisament les obres de Rafael amb la pintura de Marçal de Sax. També hi ha qui diu que l'autor del retaule, en realitat, no seria aquest (tal com va proposar Chandler R. Post als anys 30), sinó Miquel Alcanyís, almenys en el cas de les escenes centrals, les més impactants i conegudes (en la imatge).

  Siga com siga, és obvi que Sant Jordi és un dels membres més populars del santoral. En realitat, és difícil desllindar la història de la llegenda en la peripècia d'aquest militar romà convertit al cristianisme al segle III. L'episodi del drac, per exemple, procedeix de la Llegenda Àuria, de Iacopo da Varazze. La iconografia subsegüent ha fet fortuna. A la nostra Edat mitjana era habitual fer intervindre el sant en les batalles dels reis catalanoaragonesos. Jaume I ho esmenta així en el Llibre dels feyts, així que no és estrany que l'escena central del retaule el represente en la batalla del Puig (1237), que obrí a les seues tropes les portes de la ciutat àrab de València. Ni el rei (en la imatge caracteritzat amb les quatre barres del senyal dinàstic) ni el sant (abillat amb la creu que era el seu emblema) van participar-hi, però això és igual: la milícia del Centenar de la Ploma va encarregar el quadre al seu moment i van voler que tots dos el protagonitzaren, travessant malvats sarraïns amb les seues llances. Com Sant Jordi és el patró de Catalunya, de Portugal i d'altres països, però també d'Anglaterra, és obvi que les autoritats competents no tenen cap interés a desprendre's d'aquesta superba obra, que els visitants contemplen un poc perduts, amb una atenció desmenjada, mentre un rètol al·lusiu explica la procedència valenciana de l'espoli.

  Cal anar amb compte amb els museus de Londres. Només el V&A (creat el 1852) disposa de 45.000 metres quadrats i 145 galeries atapeïdes d'un món fascinador de joies, cristalls, armadures, olis, vestimentes, mobles, instruments musicals i molts altres estris, la contemplació continuada i persistent dels quals fa rodar el cap. El visitant, doncs, farà bé de triar. Jo em quede una estona llarga a la sala del retaule. M'hi plante i deixe passar el temps, mentre la resta de la clientela admira els rafaels. Després vull anar al British Museum, a veure l'art egipci i els frisos del Partenó. Un univers de rapinya il·lustradíssima m'espera. En alguna ocasió he llegit que la Generalitat Valenciana ha fet gestions per a recuperar el retaule. O Sancta Simplicitas!

Hay 0 Comentarios

Publicar un comentario

Si tienes una cuenta en TypePad o TypeKey, por favor Inicia sesión.

Notes Públiques

Sobre el blog

Entre el qui escriu abocat al balcó de la realitat –l’escriptor de periòdics, ara convertit en blogaire- i aquesta mateixa realitat hi ha una distància lleu però inexorable. Aquest decalatge requereix traducció en ambdues direccions: cap a fora i cap endins. El traductor, amb el seu teclat, transforma la realitat i hi és transformat, al seu torn. I el lector està convidat a l’espectacle.

Lee este blog en castellano »

Sobre el autor

Joan Garí

Joan Garí (Borriana, 1965) és escriptor. Es va donar a conéixer amb l’assaig La conversación mural, amb el qual va obtindre el premi Fundesco (Madrid, 1994). De llavors ençà ha publicat diferents títols, com ara La balena blanca, Història d’Amèrica i Viatge pel meu país. Té un blog dedicat a la crítica de llibres: www.oficidelector.blogspot.com

El País

EDICIONES EL PAIS, S.L. - Miguel Yuste 40 – 28037 – Madrid [España] | Aviso Legal